Un crim, lleons pels carrers i nens obligats a fumar… Quina bogeria va passar el 1898?
—Miri, doctor Broix —digué Gustau Bori apropant-se al facultatiu—, crec que els aristòcrates de la nostra ciutat són d’una excentricitat insultant. Mai estaran a l’altura que busquen, segons la reputació que se’ls suposa. Quan els veig passejar pel carrer, em semblen poc més que figures carnavalesques; per això, ja ningú se’ls pren seriosament.
Una altra cosa són els burgesos, que han ocupat el lloc d’honor que abans pertanyia als aristòcrates. Ara, tothom vol tenir el seu negoci. Quan es reuneix un petit capital, ja es desitja posseir una fàbrica, sigui del que sigui, encara que la primera inversió es destini a calderes i maquinària de segona mà que, probablement, hauria estat millor vendre com a ferralla que continuar utilitzant en produccions de dubtosa seguretat.
D’aquesta manera, tenim els accidents que tenim: calderes que exploten enmig de la ciutat, causant desenes de morts —molts d’ells, nens treballadors— i incomptables destrosses. Quan es busca l’empresari per jutjar-lo, ens trobem amb la notícia que ja ha fugit del país, sigui cap a França o a l’Argentina. Mai aconseguim engarjolar aquests delinqüents que, només per l’afany d’obtenir guanys immediats i copiosos, posen en risc la vida dels seus treballadors i la dels veïns.
Així que, si vol pertànyer a la nostra societat socialista, ha de compartir uns principis bàsics, comuns a totes les nacions europees. El primer és fomentar un ensenyament públic gratuït, científic i democràtic, garantint un equilibri adequat entre l’educació tècnica i l’artística, que considerem complementària. Creiem que cap noi hauria de treballar abans dels setze anys i, per descomptat, cap nen. La seva única obligació hauria de ser instruir-se en les matèries esmentades. I si a setze anys se’ls contracta, mai no haurien d’acomplir tasques perilloses a les mines o en qualsevol indústria abans dels divuit.
Pel que fa a això, també li he de demanar que es desvinculi de qualsevol contacte amb grups anarquistes. Ens fan més mal que bé amb les seves accions, i ens fiquen a tots els socialistes en el mateix sac de la violència als ulls d’una població que, cada dia, rep desinformació i tergiversació a través dels diaris pagats pels patrons i l’Església. Hem de presentar-nos com un grup respectable, no com uns eixelebrats que es passegen amb pistola pel carrer i llancen bombes a comitives oficials. No és cert, doctor?
—No sé què dir-li, senyor Bori. Crec que la majoria d’anarquistes només busquen fer el bé i són igual de pacífics que els socialistes, sigui quina sigui la branca considerada. Si a algú se li gira la ment, no actua en nom de l’anarquisme, sinó en el seu propi nom. I si comet una acció violenta per revenja, cal tenir en compte les seves circumstàncies personals. Quan apareix un pistoler, no es pot culpabilitzar tot un col·lectiu, i encara menys uns plantejaments teòrics, per les accions d’una minoria d’eixelebrats.
La setmana passada vaig anar a la presó a veure el pistoler Jaumí. De seguida el van titllar de perillós utopista i d’haver volgut fer la revolució el mateix dia dels fets. Però quan vaig entrar a la seva cel·la com a metge, em vaig trobar amb un home derrotat, encadenat de mans i peus. Em va dir que, amb els trets, no volia ferir ningú, que en realitat volia suïcidar-se i que la primera mort va ser un accident. Em va explicar que protestava per la pujada del preu del pa, que no tenia feina i que havia viscut de tot a les Filipines. No podia tornar a la ciutat i fer veure que res no havia passat. Els seus anys com a soldat havien estat massa intensos per continuar amb una vida normal aquí.
Deia que a les Índies Orientals vivia en tensió constant i que no sabia ben bé per què lluitava, que tant li feien els motius de la guerra. El van ferir, el van capturar els rebels i va passar un temps empresonat. Quan el van alliberar, els militars espanyols el van tancar de nou per por que no fos un espia. Però ell no havia fet amistat amb els tagals, no li importava el destí de les Filipines ni volia pertànyer a cap país perquè, pensava, en el fons només són invencions dels qui manen. “Jo soc de Costabrulla i s’ha acabat”, em va dir. “La resta són enganyifes. No soc ni anarquista ni carlista. I no sé què em va passar aquell dia”.
Recordava que estava molt nerviós perquè havia perdut tota esperança i feia setmanes que pensava a suïcidar-se, però mai havia trobat el coratge. Se sentia cada cop pitjor i qualsevol entrebanc l’alterava. Aquell dia tenia migranya i gana, no tenia res a casa per menjar i estava assegut a la taula de la cuina amb un revòlver carregat a les mans. Volia disparar-se al cap, però tenia gana i va decidir sortir a comprar pa. No sabia per què, però es va endur la pistola a la butxaca. Quan va arribar a la fleca, li van dir que el pa havia pujat de preu. Sense dir res, es va treure el revòlver, es va apuntar a la templa i va disparar.
Tanmateix, li tremolaven les mans i va errar el tret. La bala va impactar de ple al cap d’una clienta que tenia al costat, que va morir a l’acte. No entenia d’on li venia aquella tremolor en el darrer moment: ell havia estat un soldat amb el pols ferm i el millor tirador del seu regiment. Però els darrers mesos de civil li havien destrossat l’ànima. Vivia en un neguit constant i estava sempre malalt, mentre que, a les Filipines, no va emmalaltir ni un sol dia.
—Doctor Broix —em va dir—, li juro que ni un sol dia vaig caure malalt. Allà qui no agafava malària, agafava dengue o qualsevol febre que pugui imaginar, que vostè segur que les coneix totes. I jo, res. Caminava sol per la selva, travessava rius amb l’aigua al coll, sempre amb les cames plenes de sangoneres xuclant-me la sang. Menjava insectes i tota mena de bestioles, sempre duia ferides obertes i cuidava companys malalts… I, així i tot, mai no em vaig posar malalt. I mai no vaig perdre els ànims.
—Així que ja ho veu, senyor Bori. Encara ara en Jaumí no sap què li va passar. Va embogir tancat al seu pis, sense feina ni objectius, després d’un any de lluita a l’Àsia. I quan va veure que havia errat el tret que es volia etzibar al cap, va començar a cantar i ballar, completament foll, cridant una vegada i una altra: “Soc viu, soc viu!” Això és senyal que havia perdut el seny. N’és conscient ara, doctor Broix. Quan ho pensa, li sap greu. Em jura que li sap molt de greu, molt de greu.
Quan la dependenta li va recriminar entre xiscles que havia matat una dona, en Jaumí va deixar de cantar. Va recuperar de sobte l’expressió seriosa, va aixecar la pistola i li va disparar. La bala li va fer saltar l’orella dreta, que anà a parar damunt de les barres de pa que hi havia al darrere, esquitxant-les amb la sang i restes de cartílag. Els crits de la fornera es van sentir a tot el carrer, i una munió de curiosos s’amuntegà a la porta de la fleca. Però en Jaumí, sense deixar de riure, va apuntar-los amb el revòlver, i tots van fugir espaordits.
M’explicà que li havia fet saltar l’orella a propòsit, que no la volia matar. Que el tret a la clienta havia estat un accident, però que aquell fet fortuït el va fer tornar a la realitat de la guerra. Era un dels millors soldats de la seva lleva, segurament el de millor punteria.
Quan va sortir del forn, es va trobar sol al carrer. Només un gos el mirava. Feia vent i les fulles i els papers del terra es movien d’un costat a l’altre. Sabia que la policia no trigaria a arribar, així que es va endinsar en un portal obert.
Va pensar que algun veí de la casa devia haver anat a la fleca a fer de tafaner i després havia fugit corrents amb la resta de gent. Al principi no veia res: venia encegat per la llum del carrer, i el portal era fosc. Però, en pocs segons, va distingir unes escales i va decidir pujar-les. A cada esglaó, xiuxiuejava: «Soc viu, soc viu», entre rialles.
De sobte, va notar alguna cosa que el va fer callar i continuar la pujada en silenci. Els graons cruixien sota els seus passos, i aquell so li agradava perquè li recordava la infància. Al final de l’escala va arribar a una porta que no era tancada amb clau. Va aguaitar amb precaució i va veure una taula parada, amb un canelobre al mig. Una serventa hi trafegava plats. A un costat de la taula, un home gran, assegut en una cadira de rodes, xarrupava la sopa de la cullera.
La serventa va xisclar en veure’l aparèixer per la porta. En Jaumí, sense dubtar, la va matar d’un sol tret al mig del front. Segons em va dir, li va disparar perquè no ha suportat mai els crits. Simplement volia silenci. Fes el que fes després, ni ell mateix ho sabia.
Quan va entrar a la casa, el vell de la cadira de rodes es va quedar esglaiat. No va ser capaç de dir res. O potser, pensava en Jaumí, era cosa de la seva malaltia. Potser per això no parlava.
En Jaumí li va demanar perdó per haver entrat a casa seva i va sortir al pati del darrere. Allí es va asseure en una butaca de jardí, en un racó on tocava el sol i el vent no es notava. Va deixar la pistola sobre una tauleta rodona que hi havia al costat i es va adormir. No em va saber dir quant de temps va passar dormint, potser només van ser uns minuts.
Només em va explicar que, en despertar-se, es sentia millor que mai. Ja no tenia migranya i li havia entrat una gana voraç. Va agafar la pistola i va tornar a l’interior de la casa. Es trobà el vell de la cadira de rodes exactament en la mateixa posició d’abans. No havia anat a buscar ajuda, ni havia intentat cridar per la finestra; en cas contrari, segurament l’hauria despertat. Tampoc havia tingut cap reacció davant l’absència de la minyona—si és que ho era, perquè ara ja no n’estava segur.
Potser no era una minyona, potser era la seva filla, o una cuidadora sense cap parentiu amb ell. Li havia dit minyona perquè duia un davantal blanc sobre un vestit negre, i això era el primer que li havia passat pel cap. Però ara que hi pensava, no recordava que portés còfia. Potser era la seva filla, o la seva dona, si és que n’havia tingut una més jove que ell. O bé era una germana, o qualsevol altra persona.
Cada dia hi pensava. Pensava en ella i en tots els que havia matat. No s’oblidava de cap. Cada nit acudien als seus somnis. No hi ha tortura més gran que aquesta, deia. Preferiria estar mort. Miri que li dic, doctor Broix, que no sé per què no m’han matat encara. Potser ho fan expressament, per fer-me patir. Perquè, havent manllevat tantes vides, ara soc esclau de la meva.
Encara ara la veig dins la meva ment, aquella dona—fos qui fos. I aquell home… Semblava que s’hagués adormit després de l’àpat, amb una mirada buida i els ulls vidriosos, com si ja no fos d’aquest món.
En Jaumí em continuà explicant que va menjar tot el que va poder arreplegar de la taula i el que trobà per la cuina. Va pensar que seria millor canviar-se de roba abans de tornar al carrer, així que va regirar els armaris de les habitacions buscant alguna peça que hagués pertangut al vell quan encara no estava malalt i absent de la realitat.
Al fons d’un armari va veure una bossa i, en obrir-la, es trobà amb un grapat de monedes de plata. També hi veié un vestit de dol i deduí que l’home devia ser vidu i que la dona morta era una cuidadora. Va pensar que vestir-se de dol seria la millor manera de passar desapercebut en tornar a sortir: qui sospitaria mai d’un assassí vestit de dol? A més, necessitava desfer-se de la seva roba esquitxada de sang.
Quan baixava escales avall, es recordà de l’home de la cadira de rodes. Es va aturar uns segons, indecís. Però finalment decidí marxar. Què podria explicar aquell home, incapaç de reaccionar davant el que havia passat al seu davant?
Va continuar escales avall i, en sortir al carrer, deixà la porta ajustada, tal com se l’havia trobat. Va pensar que algú s’adonaria tard o d’hora que havia quedat oberta i trobarien el vell i el cos de la dona que el cuidava, fos qui fos. Però li sabia greu que aquell home es quedés massa dies sol, patint fam.
Al carrer es va trobar enmig d’un grup de gent que, amb torxes enceses, cridava contra la policia. Es veié empès a seguir aquella multitud i, en arribar a la plaça de la Palla, els policies van començar a disparar. Va veure morir dos homes que caminaven davant seu i, en témer per la seva vida, va treure el revòlver. Protegit pels dos cossos abatuts, va apuntar al capità de l’esquadró i, abans que aquest pogués donar una altra ordre de foc a la filera de carabiners, li va etzibar un tret al cap.
Després, corregué carrer amunt enmig d’una pluja de trets. En la seva fugida, veié un noi a terra cridant de dolor, amb la cara destrossada. Va pensar que aquella destrossa de galtes i nas ja era irreparable i que calia fer alguna cosa perquè no patís més. Li va etzibar un tret al cap i continuà corrent.
Aleshores va saber que el grup que s’enfrontava a la policia eren anarquistes i que l’havien vist matar el seu company ferit. Armats amb ganivets, el començaren a perseguir. Va ensenyar la pistola per fer-los recular i va fer un tret a l’aire i va començar a córrer. Sempre havia estat un bon atleta, i al cap de quatre trencalls ja els havia deixat enrere.
Recorda que estava esgotat, que ja era fosc i que no sabia a quina zona de la ciutat es trobava. Li semblava que havia sortit del barri del port. En un carreró es va abraçar a una meuca, li va començar a fer petons, a llepar-li els pits, a xuclar-li els mugrons. Una altra meuca li preguntà si era empresari, perquè vestia de dol com els rics i duia als pantalons una bossa plena de monedes.
En Jaumí no recordava si finalment havia agafat les monedes de plata d’aquella casa. Li semblava que les havia tornat a deixar a l’armari, però potser només ho havia pensat i, en realitat, s’havia ficat la bossa a la butxaca dels pantalons. La segona meuca li palpava les monedes a la butxaca, mentre una tercera li ficà la mà per dins dels pantalons. Entre rialles i jocs, el van fer entrar al portal d’una casa i, d’allí, a un pis dels baixos.
Recordava que un vell que llegia el diari els va obrir la porta d’una habitació amb un llit de matrimoni, cobert amb vànoves de ganxet. Les dones el van estirar al llit i el despullaren, quedant-se també nues. Va perdre la noció del temps.
De sobte, amb una revolada, el van lligar de peus i mans a les fustes del llit i van sortir corrents de l’habitació. Just llavors, va entrar el vell que llegia el diari i tancà la porta amb clau.
El vell s’assegué a una cadira als peus del llit i, amb tota naturalitat, li preguntà qui era, d’on havia tret la bossa de monedes de plata i per què duia un revòlver a la butxaca del gavany. Li va dir que sabia que l’arma s’havia disparat recentment i que només li quedava una bala al tambor. Presumiblement, per la temperatura del revòlver, havia disparat les cinc bales restants.
—Ja pots començar a explicar com és que has etzibat cinc trets, perquè en aquesta banda de la ciutat no s’ha sentit cap tiroteig —li advertí el vell—. I una altra cosa: aquestes robes no són teves, són dues talles més grans. O m’expliques tot el que ha passat, o no sortiràs viu d’aquesta habitació.
Quan en Jaumí li ho explicà tot, el vell esclafí en una riallada, com si no es cregués res de res.
—Doncs sàpigues que em quedo la bossa de monedes.
—M’és ben igual —respongué en Jaumí—. Ja li he dit que tampoc són meves.
El vell rigué encara més.
—Com pot ser algú tan jove i tan beneit?
—No soc beneit —respongué en Jaumí—. Simplement, ja no necessito els diners. M’he volgut matar i he fallat el tret, però ho vull tornar a intentar tan bon punt em deslligui i pugui estar tranquil.
El vell el mirà fixament.
—Nano, estàs ben boig! És una llàstima que et matis així com així. Si vols morir, almenys fes-ho sacrificant-te per una causa comuna.
—Què vol dir amb això, senyor? No li conec encara el nom.
—No cal que ens diguem els noms amb la situació en què estem. Tu estàs lligat, brut i despullat, i jo sé tot el que has fet. Com vols que em refiï de tu i et deslligui, perquè després, amb la força de la teva joventut, em matis amb les teves pròpies mans? Però et recordo que al revòlver encara hi queda una bala, i l’utilitzaré sense dubtar-ho.
—Faci el que vulgui —respongué en Jaumí—. Ja li he dit que em vull matar.
—No siguis beneit i escolta’m bé. Si de veritat vols morir, no seré jo qui t’ho impedeixi, però almenys fes-ho amb dignitat i per una causa noble.
—Què vol dir? —preguntà en Jaumí, desconcertat—. Jo no busco cap glòria.
—Nano, estàs molt ressentit pels dimonis del passat.
—He sigut soldat.
—Ah! Doncs el que et deia! Estàs ressentit.
—Tots m’han traït. La meva pàtria m’ha traït i ja no en vull saber res de pàtries.
El vell va assentir amb el cap.
—Escolta el que et diré ara. Jo penso com tu. La pàtria només ens vol com a esclaus i soldats per les seves collonades. Els pobres som carn de canó, i ens enganyen amb patriotismes inventats, amb himnes i banderes de colors. Tot plegat, un engany! Et vull proposar un encàrrec. Si vols morir, fes-ho amb sentit. Venja’t de la pàtria que tant mal t’ha fet. Utilitza aquesta ràbia per fer el bé a la societat.
—Què vol dir?
—Abans de suïcidar-te… mata l’alcalde.
