ELS CAMINS DE SÍSIF - 1970

Gener – Febrer – Març

Alfred Batlle Fuster

Els camins de Sísif, una obra de ficció d’Alfred Batlle Fuster que transforma les anotacions reals i meticuloses del seu avi en un relat literari. La trama se situa al gener de 1970 i segueix en Joaquim Ivars, un taxista que transporta l’enginyer Lisard Moles per les Terres de l’Ebre durant una crisi per filtracions d’aigua al pantà de Mequinensa. A través dels trajectes, el relat entrellaça el present tècnic de l’enginyeria amb els records traumàtics de la Guerra Civil, incloent-hi l’estada de Joaquim en hospitals i camps de concentració. La narració culmina en una operació amb explosius per drenar una antiga mina, revelant restes històriques que les autoritats decideixen ocultar sota el fang. Finalment, el text reflexiona sobre la memòria col·lectiva, el pes del progrés i la fragilitat de la identitat humana davant el pas inexorable del temps.

L’any 1970, Joaquim Ivars recorre les carreteres de l’Ebre al volant del seu cotxe, transportant passatgers i records, travessant pobles marcats pel riu Ebre i per la història. Els seus viatges el porten de Riba-roja a Mequinensa, de Flix a Barcelona, de Lleida a Tarragona, mentre observa un país en transformació i dialoga amb enginyers, tècnics i vells coneguts.
Però, més enllà del present quotidià, entre les pàgines d’un bagul ple de papers antics, Joaquim Ivars s’endinsa en un altre viatge: el del Barça campió de 1920, amb Josep Samitier i Joan Gamper; els primers entrenaments de la selecció espanyola de futbol que es prepara per les olimpíades d’Anvers; i les intrigues esportives d’una època convulsa, el tancament de l’estadi del Barça per la xiulada a la Marxa Reial de 1925. Les cartes i documents que troba el porten primer a Vigo, Bilbao i Anvers el 1920, on els jugadors convocats fan història sense saber-ho. També escolta els laments i la nostàlgia de Joan Gamper el 1925 per les sancions imposades al FC Barcelona.
A mesura que avança pels camins de l’Ebre, Joaquim Ivars també recorre els seus propis records de la Guerra Civil, quan, sent un jove missatger de la Lleva del Biberó, esquivava les bales de la Guàrdia Mora franquista entre roques i pins. Els fantasmes del passat es barregen amb les anècdotes dels viatges, amb els carrers fascinants del barri ‘xino’ de Barcelona, amb incendis nocturns i partides de pòquer surrealistes en fondes de port.

Els camins de Sísif. 1970 és un relat costumista, ple d’ironia i de nostàlgia, que retrata un país, un club i una generació atrapats en la memòria. Un viatge entre la història i el mite, entre el fum del passat i els revolts imprevisibles del futur.

Glosari:
Anvers – Ciutat belga on se celebraren els Jocs Olímpics de 1920.
Barcelona – Ciutat central en diversos relats.
Belauste – Gegantí jugador basc de la selecció de 1920.
Cabaret Carmencita – Local nocturn portuari d’Anvers freqüentat pels esportistes.
Camp del carrer Indústria – Primer camp en propietat del Barça, inaugurat el 1909.
Crisis de 1925 – El públic de Les Corts xiula la “Marcha Real” en un partit homenatge a l’Orfeó Català. La dictadura de clausura l’estadi durant sis mesos i Gamper és forçat a exiliar-se.
Faió – Poble afectat per la construcció dels pantans.
Falset – Poble on Joaquim fa parada per menjar i repostar.
Flix – Poble de la Ribera d’Ebre, marcat per la guerra.
Fraga – Capital no oficial de la Franja
Franja d’Aragó – Territori de parla catalana a l’Aragó, incloent poblacions com Mequinensa, Fraga i la Vall de Llitera.
Gamper, Joan – Fundador del FC Barcelona, autor de cartes a Lluís Felip.
Guerra Civil Espanyola (1936-1939) – Context de molts records de Joaquim.
Hotel l’Industrie – Hotel on s’allotjaren Zamora i Samitier a Anvers.
Joaquim Ivars – Protagonista dels relats, conductor i testimoni de la història.
Josep Samitier – Futbolista de la selecció de 1920, autor de les cartes a Lluís Felip.
La lleva del Biberó – Joves soldats republicans durant la Guerra Civil.
Lluís Felip – Destinatari de cartes i misteriosa figura del passat.
Mequinensa – Poble situat a la confluència del Segre i l’Ebre, conegut per la seva història minera i fluvial.
Mineria del carbó – Activitat econòmica central a l’Ebre.
Pantà de Riba-roja – Embassament construït el 1969 que va transformar la vida del poble i del territori.
Pantà de Santa Anna – embassament que pertany al riu Noguera Ribagorçana.
Paulino Alcántara – Davanter estrella i màxim golejador històric del Barça.
Poble Vell de Mequinensa – Desaparegut a causa del pantà de Riba-roja, igual que Faió.
Riba-roja d’Ebre – Municipi de la Ribera d’Ebre, situat a la vora del riu Ebre i conegut pel seu embassament.
Ricard Zamora – Porter mític del Barça.

Joc Ocult

ELS CAMINS DE SÍSIF
1970: GENER, FEBRER, MARÇ

Alfred Batlle Fuster

ELS CAMINS DE SÍSIF 1970. GENER – FEBRER – MARÇ
© Alfred Batlle Fuster, 2025. All rights reserved.
ISBN: 9798313080833

ANEL BOOKS
Melbourne 18 43 480
Format: Paperback / Kindle eBook

anel-books@proton.me

NOTA DE L’AUTOR

Aquest llibre neix de dotzenes de llibretes de butxaca. Unes llibretes petites, senzilles, que el meu avi va omplir dia rere dia, sense fallar-ne ni un, des de 1965 fins al dia que va morir l’any 2001. En aquelles pàgines hi anotava, amb una meticulositat gairebé obsessiva, tots els seus viatges, els quilòmetres recorreguts, les despeses de gasoil, els dinars, les reparacions del cotxe. Un registre minuciós i constant de la seva vida a la carretera, com si en cada xifra i cada nom d’una ciutat o un poble quedés fixada una part de la seva existència.
Aquest llibre, però, no és un diari fidel d’aquells anys, ni una transcripció documental d’aquelles notes. El que aquí es presenta és una invenció, un exercici literari que parteix d’aquelles anotacions per construir un relat on realitat i ficció es barregen. Els viatges són reals; el que passa en aquests viatges, no. He imaginat converses, situacions, records que mai van existir, però que són completament versemblants. He donat veu a personatges que podrien haver estat reals o que simplement neixen de la necessitat d’explicar una història.
Aquestes pàgines són una mirada literària a una vida anotada amb rigor, un intent de convertir les xifres i els destins en un relat més humà, més viu. És la meva manera de donar significat a aquells camins que el meu avi va recórrer i repetir una vegada i una altra durant tants anys, i de retre-li homenatge amb la millor eina que tinc: la ficció.

GENER 1970

1 de gener. Festa de Cap d’Any. Diversos viatges a Flix i a la presa de Riba-roja. 650 pessetes. Gasoil a Flix, 175 pessetes. Despeses personals, 120 pessetes. (Recollir l’enginyer Moles a l’estació de Riba-roja).

El so estrident del telèfon li va trencar la quietud de la migdiada. Es va incorporar bruscament, amb la respiració agitada i el cos cobert d’una suor freda. Durant uns instants, es va quedar immòbil, amb el cor bategant a les temples. Havia estat un somni? No. El timbre insistia, tallant l’aire espès d’una habitació impregnada de records i de silencis massa antics per ser oblidats. Va pensar que devia estar sol a casa, i es va aixecar a atendre la trucada.
A l’altra banda de la línia, una veu greu i pausada li va dir el seu nom.
—Joaquim Ivars?
Va trigar uns segons a respondre.
—Sí.
—Soc Moles. Arribo aquesta nit. No ho oblidi.
La comunicació es va tallar sense més explicacions. No calien. Va deixar el telèfon al seu lloc i es va passar una mà pel rostre. Els seus dits van trobar la rugositat d’una barba incipient, i en aquell moment va ser conscient de la seva pròpia edat, de la distància que el separava del jove que havia estat. Feia trenta anys que havia tornat de la guerra, però la seva ment mai no havia abandonat els records, s’anava fent gran i el passat trucava a la porta amb la mateixa contundència que la veu a l’altra banda del telèfon.
Va mirar el rellotge. Encara faltaven hores per a la nit i, com que era dia festiu, té aparaulats diversos viatges per qui fa la celebració amb la família que viu al poble veí.
L’enginyer Moles era qui arribaria amb el tren de Barcelona. Feia poc que havia sigut contractat per la Companyia d’Electricitat i aquesta era la segona vegada que viatjava a l’Ebre.

Un tro llunyà, una remor que empeny el silenci fins a convertir-lo en no res. La nit es rendeix al retruny de la gran locomotora i el seu llast de vagons sempre obedients. La vegetació propera se sacseja bruscament. El comboi s’aproxima amb esforç per aturar-se al punt exacte. Només uns minuts perquè baixin els viatgers. Potser segons, si és només l’enginyer qui baixa.
Un home baixa ràpidament d’un dels primers vagons. Aparentment ningú l’espera. Mira en direcció a l’estació i només veu la llum feble de fanals envellits. El tren accelera de nou i, mentre els vagons passen pel seu costat, alguna ombra dins del tren el contempla amb malenconia. Potser algú que veu com el company de viatge s’allunya definitivament, potser algú que encara no sap amb qui iniciar una nova conversa. Tant se val. Un minut i el viatge ja és diferent. Un minut i algú espera, glaçat, un senyal que l’orienti en la foscor.
Quan l’últim vagó desapareix, veu per fi el que esperava: un cotxe li fa una ràfega de llums. El taxi de la Companyia d’Electricitat ja l’espera. Camina decidit cap endavant, deixant enrere el llast de pensaments que segur l’han turmentat les últimes hores. Però el seu rostre delata una preocupació interior. Qui el recull ho nota, igual que la mestressa de la pensió on passarà la nit. Potser només és ensopiment del viatge, un somieig passatger. Sigui com sigui, Joaquim es quedarà desvetllat, donant voltes als misteriosos motius de l’arribada de l’enginyer.

2 de gener. Viatge a Mequinensa i Fraga amb l’enginyer Lisard Moles, 179 km. Viatge a Flix, 75 pessetes. Dinar a Fraga, 100 pessetes.

El soroll d’un espetec va trencar la quietud de l’alba. Un corb es va enlairar espantat del marge del camí, mentre ell premia amb força el volant, intentant reprimir el calfred que li recorria l’espinada. Feia temps que no sentia la proximitat de la por, d’aquella por antiga que s’amagava als racons de la memòria i ressorgia en el moment més inesperat.
Havia passat la nit en vetlla, esperant que arribés el dia amb una impaciència creixent. Quan finalment la llum es va filtrar per les escletxes de la finestra, es va aixecar amb una energia estranya, gairebé febril. Aquell dia tornava a Mequinensa. Havia fet el trajecte centenars de vegades, però aquest cop era diferent, el poble que recordava estava a punt de desaparèixer per sempre. I, per primera vegada, es va adonar que ell també es consumia amb cada pedra que s’ensorrava, amb cada casa que quedava buida.
Ensopit, l’enginyer s’ha despertat de matinada. No ha dormit bé. Si més no, becaines esporàdiques amb el tic-tac del rellotge de la tauleta com a única companyia. Tota la nit ha donat voltes a l’assumpte que l’ha portat a l’Ebre en un dia de festa, el mateix assumpte que, convertit en misteri, tampoc ha deixat dormir el taxista. I tots dos notaran el cansament durant el viatge a Mequinensa.
L’enginyer Moles l’havia saludat seriós de bon matí, amb la mateixa expressió impertorbable de la nit anterior. Estava acostumat a tractar amb personal tècnic, però potser aquell era l’individu més distant que havia conegut. Potser per la seva joventut. El cas era que semblava immers en uns pensaments que, per altra banda, despertaven en ell una gran curiositat. Durant el viatge a Mequinensa havia intentat esclarir conceptes, trencar la seva rigidesa, fer-li canviar l’expressió. Però no se n’havia sortit. Moles li havia parlat de fets intranscendents, llunyans, i havia comentat notícies internacionals mentre eludia qualsevol referència al veritable motiu del seu viatge en un dia com aquell. No havia insistit. Potser més endavant aconseguiria moments de complicitat suficients per desxifrar aquell misteri que l’intrigava.
Conduïa de pressa, intentant escapar de la sensació d’irrealitat que l’embolcallava. La carretera serpentejava entre camps adormits, mentre el riu, testimoni mut del pas del temps, seguia el seu curs immutable.
Havia après a amagar les seves emocions, sobretot davant dels enginyers, que parlaven del futur amb la fredor de qui només veu plànols i càlculs. Ell assentia, sense deixar traspuar la tristesa que l’empassava per dins. Rendir-se al present, acceptar els fets. Però aquella matinada, amb l’eco d’un tret imaginat ressonant-li encara a la ment, va saber que ja no podria enganyar-se més. El passat no tornaria, i el futur que arribava no li pertanyia.
A primera hora del matí, s’aturen a la presa de Riba-roja. A les oficines, els treballadors ja van amunt i avall. L’enginyer Moles recull una càmera fotogràfica, fet que no fa més que incrementar la intriga del taxista, que encara no gosa preguntar el motiu d’aquest viatge insòlit. Passaran primer per la farmaciola per alleujar el mal de cap de l’enginyer i, posats a fer, el malestar del taxista, que ha de mantenir el cap clar i els reflexos vius durant el trajecte. Però tant un com l’altre troben impossible descansar com caldria. Hauran d’esperar fins al dinar regenerador de Fraga per restablir els seus esquemes mentals.
Revolt rere revolt, escolten les notícies matinals. Primer en silenci. El taxista condueix amb lentitud; l’enginyer, amb la mirada perduda, pensatiu. Quan el primer raig de sol apareix entre la boira poc abans d’arribar a Faió, els dos homes aprofiten per encetar la conversa que tenien pendent. Tots saben que no hi ha millor moment per començar a parlar que un fenomen meteorològic sobtat. Aquella escletxa de llum damunt les muntanyes és el senyal que tots dos esperaven.
Mentre el paisatge s’aclareix i les rectes es fan més freqüents que els revolts, el taxista, finalment, decideix plantejar la pregunta que tant el neguiteja. Vol esclarir el misteri que l’ha acompanyat tota la nit. L’enginyer Moles, en silenci, medita la resposta. Rumia quin grau de confiança pot concedir al taxista. La notícia aviat serà pública, però cal aplicar-hi prudència.
—Miri, la situació és delicada —diu, pausadament, mesurant les paraules—. I podria agreujar-se si no es prenen mesures aviat. Sé que vostè és un home de confiança i sabrà guardar el secret. No li demano que menteixi, només que no doni peu a falses especulacions. En aquest cas, farien més mal que bé.
El taxista, Joaquim Ivars, assenteix. Sap com explicar-se si algú li pregunta, sap com embolcallar la veritat per fer-la més suportable. L’enginyer Moles ho accepta amb una inclinació de cap.
I serà en aquell moment en què l’enginyer parlarà de les filtracions d’aigua als terrenys del costat del pantà de Mequinensa, filtracions que reapareixen després que uns anys enrere ja causaren molta polèmica entre els vilatans en veure’s amenaçats per una catastròfica ruptura del pantà homònim d’aigües amunt, a causa de l’estovament de les terres del costat. Hi hagué manifestacions i protestes en aquella ocasió, si més no fins al nivell que permetien les autoritats. Però en aquells moments el poble ja estava derrotat, amenaçat per milers de tones d’aigua embassada uns centenars de metres més amunt, i sofrint el tir de gràcia pel pantà recent de Riba-roja d’aigües avall. El poble està condemnat a desaparèixer, i amb ell tot un mode de vida que quedarà ja oblidat. Però passats un grapat de revolts de la carretera i de la conversa, l’enginyer Moles encetarà per fi el tema que li rondava pel cap des de bon principi.
Són a quatre revolts de Mequinensa quan l’enginyer per fi enceta el tema que li ronda pel cap i que agafa per sorpresa al taxista.
—Senyor Ivars, ara soc jo qui voldria fer-li una pregunta personal. Tinc entès que vostè va conèixer els meus pares.
El taxista el mira un instant, sorprès. Després gira la vista a la carretera. Passada la primera impressió, esbufega.
—Ahir volia comentar-li que una vegada vaig conèixer un tal Moles com vostè. Però em vaig mossegar la llengua. D’això fa molts anys, i la situació que ens envoltava va ser prou difícil per a desitjar oblidar-la.
L’enginyer Moles no força la conversa. Li diu que s’ho prengui amb calma. Qualsevol record, per petit que sigui, significa molt per ell.
El taxista dubta. Però, al final, decideix parlar.
—Vaig conèixer els seus pares els darrers mesos de la nostra guerra. Jo estava ferit al front i em van traslladar a un hospital militar de Barcelona. El seu pare feia entrevistes als soldats, i la seva mare feia fotografies…
L’enginyer Moles escolta en silenci. Sap que avui ha començat a reconstruir una història que, fins ara, havia estat plena de buits.
La carretera cap a la presa de Mequinensa és solitària aquella hora del matí. Només algun camió de la Companyia d’Electricitat trenca el silenci amb el brogit del motor. L’enginyer Moles observa el paisatge i, sense deixar de mirar per la finestra, pregunta:
—Vostè creu que ells dos van ser feliços?
Joaquim Ivars triga a respondre. Posa les mans sobre el volant amb una gravetat que abans no hi era.
—Diria que sí. Però també diria que la felicitat, en temps de guerra, és com un miratge. Només la veus quan ja ha passat.
L’enginyer assenteix, amb els ulls fixos en l’aigua quieta del pantà.
— El seu pare… sí, el recordo bé. Un home alt, prim, sempre anava amb una llibreta i un llapis a la mà. No semblava un periodista d’aquells que només busquen la història més dramàtica. Escoltava de debò, sap? Es prenia el temps.
— Sí… sempre he sentit a dir que escrivia més per comprendre que per explicar.
— Això mateix. Preguntava pels nostres noms, d’on veníem, com havíem arribat fins allà. Jo era només un xaval. Tenia divuit anys i una bala m’havia traspassat la cuixa al front de l’Ebre. Em van portar a l’hospital de Barcelona i ell va venir a parlar amb nosaltres. No era com els altres periodistes. No buscava heroismes ni grans discursos, només la veritat.
— I… la meva mare?
— La seva mare… —Somriu lleugerament, com si pogués veure-la encara davant seu. —Era una dona que no oblidava ningú que l’hagués coneguda. Rossa, molt pàl·lida. Sempre portava ulleres fosques i guants, fins i tot dins l’hospital. Alguns deien que era per vanitat, que no volia tacar-se les mans, però jo crec que era per una altra cosa.
— Per què ho diu?
— Potser perquè els seus ulls parlaven massa. I les mans, també. No ho sé, però quan feia fotos als ferits, semblava que guardava una distància, com si no volgués que la guerra la toqués del tot. Però alhora es quedava més temps del que calia amb cadascun de nosaltres.
— I com era amb vostès?
— Silenciosa. Escoltava. I quan feia les fotos, ho feia ràpidament, com si li fes mal mirar-nos massa estona. Però després… en acabat ens donava un somriure petit, i això era més que qualsevol paraula.
— Mai he vist aquelles fotos.
— No sé què se’n va fer d’elles. Però li puc dir una cosa: la seva mare no fotografiava ferits, fotografiava persones. I el seu pare no escrivia sobre la guerra, escrivia sobre vides atrapades enmig d’ella.
Enginyer Moles baixa la mirada i es queda en silenci uns segons.
— No sabia res d’això.
— Ara ja ho sap. I si algun dia vol saber més, jo seré aquí.
Els dos homes es queden en silenci, cadascun amb els seus pensaments. Fora, el riu Ebre flueix lentament, com si també arrossegués records que han trigat massa temps a sortir a la superfície.
Aquella nit, el taxista dorm intensament, malgrat les cabòries. Les hores nocturnes passen ràpidament. Nous camins esperen el nostre Sísif resignat.

3 de gener. Viatge a Barcelona (Passeig de Gràcia) amb l’enginyer Lisard Moles. Total: 450 km. Gasoil a Reus, 200 pessetes. Loteria, 250 pessetes. Altres despeses, 35 pessetes.

Aquell matí li havia costat engegar el cotxe. La boira ho cobria tot, i els camps estaven glaçats. Havia sortit de casa minuts abans de les sis, sota un cel fosc que, juntament amb la boira, li transmetia una sensació d’intranquil·litat. Tot estava envoltat d’un silenci esglaiador. Per comprovar que no s’havia tornat sord, va fer petits sorolls i va picar a les parets. Poc després, va somriure en trencar de cop el silenci amb l’estrèpit del motor quan finalment es va encendre, deixant anar el so estrident i inconfusible d’un bon motor de gasoil.
Mentre el cotxe agafava temperatura, sentia que el seu cos no acabava d’aclimatar-se. Potser s’havia constipat. Aquell dia havia notat més fred del que era habitual i li havia costat molt aixecar-se. Potser era l’excés de quilòmetres, potser els maldecaps dels darrers dies, o potser el fet d’anar a Barcelona, sabent que reviuria passatges que preferiria oblidar.
Eren les sis quan es va aturar davant la pensió on s’havia allotjat l’enginyer Moles. El soroll inconfusible del motor el va alertar de la seva arribada, i no va trigar a aparèixer. Va sortir del cotxe i el va veure sortir de la casa, ben abrigat, exhalant glopades de vapor per la boca. Es van saludar i, un cop comprovat que tot era en ordre, van emprendre el viatge.
Riba-roja encara dormia. Dissabte al matí, el silenci ho envaïa tot. Només es veia llum dins un forn de pa. Els fanals feien pampallugues i un gos solitari observava el seu pas. A aquella hora, encara costava parlar, i tots dos es van limitar a observar el paisatge fantasmagòric que travessaven. Davant l’electroquímica de Flix, el vapor que exhalaven les canonades es resistia a pujar gaire amunt i ràpidament es confonia amb la boira matinal. Just en aquell punt, la boira es tenyia de groc per la llum dels centenars de fanals que il·luminaven el complex industrial. Per uns moments, la van perdre de vista i van tornar a estar envoltats d’oliveres centenàries, alienes al brogit dels nous temps, a la rapidesa d’uns canvis difícils d’assimilar per tradicions que vivien sense preocupar-se pel seu futur. Potser perquè se sentien fermament arrelades, potser perquè havien servit durant segles.
Però el present era traïdor. Valls que semblaven immutables i gairebé eternes havien quedat submergides sota tones d’aigua estancada. Aigües presoneres de la seva derrota, aigües que reflectien la resignació d’una generació perduda. Potser, però, també contenien l’esperança de noves polèmiques, de debats necessaris per sobreviure. Altres paisatges havien sucumbit sota tones de ferralla, entre bidons oxidats i productes químics vessats. Es preguntava si aquell canvi sobtat que vivien era momentani o s’agreujaria any rere any.
Quan el dia claregi, Joaquim Ivars iniciarà la conversa amb l’enginyer Moles. Fins aleshores, tots dos viatgen en silenci, escoltant la ràdio i fent breus comentaris sobre notícies compartides. El viatge serà prou llarg perquè s’estableixi una conversa cordial entre ells, evocant històries d’anys passats. Entre aquestes, inevitablement, sorgirà la de l’escletxa a la presa de Mequinensa que va alarmar tothom tres anys enrere…
Crònica d’un esglai: De manera inesperada i alarmant per a la gent de Mequinensa, es va obrir una escletxa al costat dret de la presa, situada uns centenars de metres aigües amunt de l’Ebre. Es calculava que sortien dotze mil litres d’aigua per segon. Malgrat que les autoritats i els enginyers asseguraven que la situació no empitjoraria, tots els habitants de la zona van quedar esglaiats en conèixer la notícia. Segons l’enginyer Vinaixa, de la Companyia d’Electricitat, es va començar a desembassar el pantà per tapar el forat amb tones de terra i ciment. Malgrat les pèrdues econòmiques derivades de la parada de l’activitat productiva, era vital solucionar el problema al més aviat possible per evitar mals majors. Tot i això, el poble de Mequinensa va viure amb profunda preocupació els esdeveniments, i la crítica i la desconfiança envers l’embassament es van estendre…
L’enginyer i el taxista recordaran aquells incidents, parlant de l’alarma inicial i de què feia cadascun d’ells en el moment de conèixer la notícia. L’enginyer era al pantà; el taxista, en un dels seus eterns viatges per carreteres solitàries. Però Joaquim Ivars, metòdic com sempre, no descansaria fins a recordar exactament on era aquell dia. Sabia que, a la nit, revisaria la seva llibreta d’anotacions per esbrinar-ho.
El dubte, finalment, quedaria resolt: l’últim dia de març de tres anys enrere, traslladava obrers des de Riba-roja cap a la construcció del nou poble de Faió. El vell, condemnat, estava a punt de sucumbir sota les aigües del pantà de Riba-roja. Amb el dubte alliberat, tornarien les cabòries del present: el record d’aquells dies d’angoixa en veure la immensa escletxa a la presa de Mequinensa, la sensació que aquell poble ja no era segur per viure-hi.
Joaquim Ivars hi pensarà diàriament i discutirà amb l’enginyer Moles sobre la ruptura en la història que aquest fet suposarà. L’enginyer, serè i ple de racionalitat, lloarà les noves construccions i menysprearà el poble vell com un niu de rates i brutícia. Al capdavall, tot el que és obsolet sucumbeix, i la novetat sempre s’acaba imposant. Si arriben noves amenaces, hauran de ser assumides per tothom. El preu del progrés és aquest. I si apareixen escletxes, no cal ser catastròfics; cal deixar que els entesos ho resolguin amb diligència, sentenciava l’enginyer.
Joaquim Ivars assentia malgrat estar en desacord en el fons de la seva ànima. No concebia aquest progrés, que tant agradava a l’enginyer, a qualsevol preu. Sempre pensava que calia avançar amb prudència, mesurant cada pas i les seves conseqüències. Si fins ara es vivia amb el perill d’una riuada catastròfica, amb els pantans és cert que aquest temor s’havia esvaït, però no era menys cert que un nou temor naixia: el d’una ruptura que pogués arrossegar tots els mequinensans, cases incloses, riu avall.
—Cal confiar en la tècnica i en el bon fer de les autoritats —replicava l’enginyer Moles.
Però amb aquesta afirmació, sense voler-ho, només aconseguia que la por s’arrelés encara més. De confiança en les autoritats, al poble, mai no n’hi havia hagut. Qui molt treballa i en rep poc, de seguida aprèn a malfiar-se del poderós i a anhelar noves formes d’organització social. Joaquim Ivars ho compartia plenament, i encara que davant les autoritats callava certs comentaris per evitar acabar entre reixes, en cercles de confiança debatien aquests temes socials de difícil solució.
Per sort, en l’incident de tres anys enrere, el perill d’una ruptura catastròfica es va esvair ràpidament. Només va caldre buidar el pantà fins a la cota on es trobava l’escletxa i tapar-la convenientment. Un cop solucionat, només quedava pregar perquè no tornés a succeir. Per això calien revisions exhaustives i intensos treballs de reforç. Malauradament, sembla que la tasca no ha estat del tot efectiva: un nou forat, en el mateix costat que la primera vegada, ha tornat a encendre l’alarma.
De moment, però, segons l’enginyer Moles, la nova escletxa no sembla tan greu. Tot i que és evident que l’aigua es filtrava per algun punt indeterminat de la construcció, no brollava de manera aparatosa com en el primer cas. Només els més entesos se n’havien adonat, ja que es manifestava amb una taca d’humitat al formigó que tocava la muntanya, una evidència que passava desapercebuda per als vilatans. Tot i això, el perill era real, i de seguida s’iniciaren les tasques de reparació, amb la màxima discreció per evitar alarmar la gent.
Per aquest motiu, durant l’estada a Barcelona, van fer pujar el taxista en plena reunió dels enginyers. Joaquim Ivars, confós, va entrar a les oficines, imaginant que potser li voldrien encomanar algun viatge especial en dates pròximes.
—Passi, senyor Ivars —li digueren en indicar-li un despatx.
Allí es trobà amb l’enginyer Moles i un dels seus superiors, a qui només coneixia de sentir-lo anomenar pels treballadors.
—L’hem cridat perquè cal que estigui al corrent de la gravetat que suposaria fer pública la notícia de les noves filtracions. Fa anys que confiem en vostè, i per això li demanem que no ho comenti a ningú per cap motiu, ni tan sols a la seva família. Pensi que no és una qüestió tècnica —tot i que hi ha certa preocupació, disposem dels mitjans i accions adequades per solucionar-ho— sinó, sobretot, una qüestió d’alarma social.
Joaquim Ivars assenteix i confirma el seu silenci davant els enginyers. Aquests, potser amb un to excessivament paternalista, li exposen de manera planera els problemes tècnics i les accions que caldrà emprendre per solucionar-los. La tasca a fer, un cop resolt el problema de les noves humitats, consistirà a inspeccionar algunes de les mines abandonades que es troben arran del pantà i que, amb tota seguretat, són la causa de les filtracions.
Durant dècades, els terrenys havien estat contínuament foradats per extreure el lignit, que, tot i ser de baixa qualitat, servia perfectament per aixecar un país als inicis de l’era industrial. Més tard, durant les grans guerres europees, va trobar nous mercats gràcies a la paràlisi econòmica del continent. D’aquesta manera, els propietaris d’aquestes explotacions, que fins aleshores havien obtingut rendiments més aviat discrets, es van enriquir en poc temps, fet que els permeté obrir noves mines i ampliar-ne algunes de les ja existents.
El resultat fou que les muntanyes es van perforar intensament, moltes vegades sense un control adequat. Ara, amb la construcció de la presa hidroelèctrica, l’aigua s’escolava per les galeries de les antigues mines de carbó, debilitant en molts casos el terreny del damunt. Aquest fou el motiu de la primera gran escletxa de l’any seixanta-set. Tot i les garanties donades per les autoritats que el fet no es repetiria, es trobaven davant d’un problema que, en lloc de tenir una solució propera, semblava que, a poc a poc, s’anava magnificant.
—Vostè va treballar en aquestes mines properes a la presa, oi? —preguntà l’enginyer Moles a Joaquim Ivars.
—Sí, així va ser. D’això ja en fa vora vint-i-cinc anys —va respondre pensatiu el taxista.
L’enginyer Moles mirà de reüll a l’altre enginyer i li va fer un gest de confiança. La idea que el taxista els pogués ajudar a solucionar l’assumpte havia estat seva i, malgrat les reticències del seu superior, finalment s’havia optat per aquesta via.
L’enginyer en cap, Marcel Vinaixa, es dirigí directament al taxista:
—Suposo que les recorda, encara que sigui de manera general.
—Sí, tot i que fa molt temps. Encara podria orientar-me per alguna d’elles si calgués entrar-hi de nou.
—No, no es tracta d’això. La majoria es troben colgades d’aigua, i si calgués entrar en alguna que encara estigués seca, ja hi posaríem personal degudament preparat. El que volem de vostè és una altra cosa.
Amb aquestes paraules, Joaquim Ivars va sentir un cert alleujament. D’alguna manera, ja s’havia imaginat dins d’una antiga mina, revivint moments que feia molts anys que volia oblidar. Però de seguida va comprendre que el que se li demanava era molt diferent.
Els enginyers van continuar amb les seves explicacions. Li van dir que els plànols que tenien de les mines eren molt inexactes i que, d’algunes, pràcticament no en sabien res: ni la seva ubicació exacta ni el recorregut de les seves galeries. Un altre factor important era el risc d’enfonsaments a causa de l’abandonament de moltes d’elles, fet que podia haver influït negativament en l’estabilitat del terreny proper al riu.
—Miri, senyor Ivars, el que li demanem és si seria capaç de descriure d’una manera comprensible la mina que creiem que està causant tots aquests problemes. Es tracta de la mina Carolina.
—Sí, la conec. Hi vaig treballar de ben jove.
—Suposem que la recorda més o menys bé.
Joaquim Ivars no sabia què dir. Recordar un indret que havia quedat tan lluny en el temps no era gens fàcil. Tothom sap que la memòria, amb els anys, sovint és imprecisa. Els enginyers, però, es refiaven del taxista. Malgrat que els seus records fossin difusos, se’ls prendrien com a vàlids, ja que no es podien permetre, ara per ara, confiar en altres persones menys conegudes.
L’enginyer Moles el mirà fixament i va escollir les seves paraules amb cura per guanyar-se la complicitat del taxista:
—Caldrà treballar sobre els plànols que tenim, encara que siguin incomplets i, sovint, inexactes. Confiem en vostè perquè faci un esforç de memòria. Pensi que la seguretat i el bon nom de tots nosaltres estan ara mateix en joc.
—Ho entenc —va dir el taxista—, però penso que jo no soc la persona més indicada. Els antics treballadors el podrien orientar millor.
—Segurament sí —replicà l’enginyer Vinaixa—, però el problema és un altre. Aquesta recerca no pot sortir d’aquesta habitació. Si el tema transcendís a l’opinió pública, ja hauríem begut oli per sempre més, li ho ben asseguro, senyor Ivars.
Joaquim Ivars no sabia què dir. Tot i que, després de les paraules de l’enginyer, va assentir sense deixar cap dubte que faria la feina encomanada correctament, també era cert que la seva memòria s’havia anat debilitant amb els anys. Li caldria un gran esforç per recordar aquells camins subterranis que, durant uns anys, havia recorregut diàriament. Aquella era una època que hagués volgut oblidar. No hi faltaven records dolorosos i, encara que de mica en mica els positius també es farien presents, reviure aquells temps que, des de la distància, qualificava de tèrbols, no era una experiència que li vingués gaire de gust.
De tornada a Riba-roja, ja en solitari perquè l’enginyer Moles s’havia quedat a Barcelona, Joaquim Ivars reviuria fets ocorreguts molts anys enrere. Els records l’empenyien fins a la seva infància, a un temps que ara semblava llunyà i perdut en la memòria de tothom. Un temps que va desaparèixer després de guerres i postguerres excessivament complicades.
Els temps moderns, segons alguns. La fi del sentit comú, segons d’altres.
Tant se valia. No es tractava, en aquell moment, de buscar responsables pels canvis del món. Joaquim Ivars recordava la seva infantesa i joventut, les feines al camp i els jocs pels carrers i els camps de Mequinensa. Entre revolt i revolt, se li humitejaven els ulls en pensar que aquells carrers, aquelles cases i tot un passat de segles quedarien aviat reduïts a runa.
I això era tràgic.
Perquè, en trencar-se la continuïtat de la memòria física, d’alguna manera es perdia també l’origen i la substància d’un poble.
Malgrat tot, nous carrers i noves cases s’aixecaven amb pressa. Nous mequinensans havien de venir.

4 de gener. Diumenge. Res de feina per indisposició.

Aquell dia se sentia esgotat. Feia dies que no es trobava bé, i el viatge a Barcelona del dia anterior l’havia acabat d’aixafar. Al matí havia sortit un moment a comprar el diari, però de seguida havia tornat a casa. Feia massa fred per estar-se gaire estona al carrer. Després de dinar, va escoltar música mentre escrivia. Intentava tenir un dia tranquil, conscient que l’endemà els camins l’esperarien amb impaciència. Havia intentat recordar els jocs de la infantesa, però el pensament era fugisser i no es mostrava gens nítid. L’únic que podia afirmar era que sempre havia estat al carrer. Què més es podia fer en un poble en aquells anys? Fer malifetes allà on es pogués, aquella era la norma. Però aquell dia no volia recordar-les, i encara menys deixar-les per escrit. No. Aquell dia evocava els anys de joventut, aquells fets que, amb el pas del temps, es magnificaven, records que emergien constantment amb els anys acumulats. Sovint, l’assaltaven mentre conduïa per carreteres solitàries, i es passava hores revivint esdeveniments que potser no havia tornat a pensar des del mateix dia que s’havien produït.
Tot plegat li semblava estrany. Potser era per la naturalesa de la seva feina i per la quantitat d’hores que passava sol conduint. Quan portava passatgers, sempre trobava temes de conversa, però de tornada només l’acompanyaven els records. I de vegades se sorprenia parlant sol, conversant amb antics companys d’infantesa o joventut. El que més l’inquietava era que sempre recordava aquells que feia temps que no veia: tant els que les circumstàncies havien portat lluny del poble com els que havien desaparegut en el tumult de la guerra. Alguns a l’exili per sempre, altres ocults en l’anonimat de la ciutat.
Això últim li deixava una sensació estranya, difícil d’entendre. Era colpidor passar de ser algú conegut per tothom a viure completament anònim, creuant-se constantment amb gent que, amb tota probabilitat, no tornaria a veure mai més. Els anys de treball a Barcelona li havien fet experimentar aquell desarrelament. Potser, al capdavall, el retorn a Mequinensa havia estat causat per la seva incapacitat d’adaptar-se a la vida de la ciutat. I no era que s’hi sentís aïllat o solitari; al contrari, la feina de conductor d’autobús era ben distreta. Però d’això ja feia molts anys.
Encara recordava com al principi li havia costat adaptar-se al trànsit de la ciutat, però no havia trigat gaire a acostumar-s’hi. Feia el recorregut diari, sempre condicionat pels horaris establerts, gairebé sempre impossibles de complir. Els autobusos, aquells monstres de dos pisos que només servien per fer agafar mals de cap als mecànics, anaven separats deu o quinze minuts, però el trànsit ho desbaratava tot: sovint n’anaven dos junts, perquè el de davant trobava un embús i l’altre l’atrapava, o perquè el de darrere, amb presses per acabar el torn, accelerava més del compte.
Havien estat anys estranys. Anys en què l’oblit polític era una actitud imposada i d’obligat acatament. I després va venir aquell tret.
Encara ara el recordava nítidament. Al capdavall, havia estat la causa principal del seu retorn a Mequinensa. El recordava massa clar per oblidar-lo mai. I, sobretot, tenia present la ràbia que havia sentit en arribar a casa, després dels primers moments de pànic. Feia molt de temps que no sentia cap tret, que no veia de tan a prop mostres de violència gratuïta. Ara pensava que la guerra no s’havia acabat el trenta-nou. No, el final del conflicte bèl·lic només havia estat un miratge. La violència havia continuat. La repressió havia fet que la por acumulada en aquells tres anys no marxés mai del tot. I d’alguna manera, encara avui era present. Potser sempre hi seria. Això és el que pensava.
La por a la violència arbitrària. A un tret. A una confusió tètrica. Si aquells personatges actuaven així, qui podia sentir-se lliure en aquella vida segrestada? Ningú. Ni els uns ni els altres. Només qui vivia al marge de la realitat i qui girava la cara a l’evidència. I potser també qui volia aïllar-se en el silenci i l’oblit. Potser ell, en aquells anys, deu després del final de la guerra, vivia aïllat.
Quan havia tornat a casa, s’havia sorprès de la naturalitat amb què assumia el passat. De no pensar diàriament en l’horror que havia hagut de contemplar. L’horror de tota una generació. L’horror que restava ocult dins una memòria traïdora, que li retornava els records quan menys ho voldria.
I aquell dia, que no tenia feina i el cel era gris i fred, aquells records es presentaven caòtics. Com si volguessin reclamar que encara eren allà, que l’oblit no els havia pogut vèncer, que la seva força evitaria que això passés mai.
A Barcelona vivia aïllat. Conduïa cada dia atent només als que se li creuaven al davant: aquell camió que entorpia la circulació al carrer Aragó, aquella veïna octogenària que reclamava el seu pas tranquil. I ell atenia el seu crit i s’aturava. I sabia que darrere seu l’increparien, protestarien per la lentitud. Però seria inflexible. Pararia uns segons. La senyora passaria. I ell arrencaria de nou. Un núvol ennegrit cobriria el seu pas, i somriuria en secret. I així passaven les hores.
Fins aquell tret.
Aquell tret que va esglaiar tothom menys ells. Aquell tret que el va fer despertar del seu engany. De la seva falsa pau. Un despertar a la intranquil·litat. A la por. A l’ofec dels records del camp de concentració. I la impressió de ser-hi de nou.
Potser fins i tot de no haver-ne sortit mai.

5 de gener. De 9 a 13 hores, diversos viatges de Riba-roja a la presa, cinquanta quilòmetres mínim i tres hores d’espera. Particulars: dos viatges a Flix i un viatge a la presa de Riba-roja, 225 pessetes.

Al vespre, la troballa d’una vella fotografia oblidada dins d’un calaix desperta un sentiment de malenconia en la ment de Joaquim Ivars. El record de la joventut ja és entès com a llunyà i, per això, restarà ocult enmig del tràfec dels afers diaris. Només un fet casual, com la troballa d’aquella imatge, farà variar la fluïdesa dels pensaments quotidians.
L’Ariadna hi surt retratada. Una Ariadna jove, encara encuriosida per l’arribada dels nous esdeveniments de la vida. Joaquim Ivars recordarà el dia en què la fotografia va ser presa a l’estudi d’un fotògraf de Lleida. Recordarà també que, poc després, van marxar il·lusionats cap a l’inici d’una nova vida a Barcelona. Qui no reconeix aquesta il·lusió en milers de coetanis seus? L’anhel d’una vida millor va marcar tota una generació, una generació maltractada en les seves emocions més primàries.
La il·lusió de viure, això és el que al capdavall es reflecteix. Joaquim Ivars li ho devia tot a l’Ariadna. Ella sempre el rescatava dels laberints traïdors. Per això, en la intimitat—i també en aquestes notes, que no deixen de ser el reflex més profund de la seva personalitat—, l’anomenava així. Però de cara a la gent, ella tornava al seu nom de bateig, aquell amb què tothom la coneixia.
Carolina.
Aquí, el lector murri—si és que algun dia algú arriba a llegir aquests escrits—potser haurà captat la curiosa coincidència entre el nom de la dona del taxista i el nom de la mina que causava maldecaps als enginyers. Però no es tracta d’una simple casualitat. No, el nom de la mina és directament causa del nom de la dona.
La mina Carolina va ser batejada en honor seu el mateix dia del seu naixement, l’any 1921. El seu pare, empresari i propietari d’un grapat de mines als voltants de Mequinensa, seguia el costum d’anomenar cadascuna amb noms femenins de la seva pròpia família. Primer la seva dona, com era preceptiu. Després, si arribaven filles, les mines portaven els seus noms. Si no era el cas, sempre hi havia altres alternatives: germanes, la mare, i, si calia, noms relacionats amb la religió, perquè per a l’empresari era prioritari mantenir una bona relació amb l’Església. No fos cas que un descuit en el tracte fes trontollar el ritme de producció.
El costum d’anomenar les mines amb noms femenins ve de molt lluny, de les primeres explotacions de fa milers d’anys, quan calia la gràcia d’una deessa de la fecunditat per trobar una veta prometedora. Amb el temps, la superstició va persistir, i la simbiosi entre descendència i productivitat minera es va fixar en l’inconscient dels propietaris. Així, casar les filles i tenir nets no era només una qüestió de llinatge, sinó també de prosperitat per a les mines.
Es podria arribar a comprovar si aquest precepte es complia cas per cas? Si la filla amb més descendència coincidia amb la mina més pròspera? O si una mina esgotada era, inevitablement, la que portava el nom d’una germana soltera?
L’empresari no s’ho plantejava. No calia portar els paranys psicològics més enllà del costum establert. La tradició es mantenia, i amb això en tenia prou.
Arribats a aquest punt, el relator s’adona que ha omès el nom d’un dels seus personatges. El propietari de les mines, qui de moment no ha estat batejat literàriament.
El seu nom és Ramon. El va rebre en honor de Ramon Llull, gràcies a un padrí fervent lector del filòsof. Tan imbuït estava de la seva obra que, un dia, va decidir tancar-se dins la mina Carolina assegurant que no en sortiria fins a trobar la veritat divina.
Encara ara, ningú l’ha vist tornar.
Les veus malèvoles deien que era un pla per desaparèixer i començar una nova vida a Saragossa, on alguns asseguraven haver-lo vist més d’una vegada. Potser el seu ascetisme el va portar a l’extrem de fingir la seva desaparició per evitar la vergonya de tornar a la normalitat.
Altres veus, més pietoses, creuen que dins la mina es va trobar realment amb Déu.
Quan una mirada incrèdula els interpel·la, matisen: potser es va perdre o va caure dins un pou on ningú l’ha sabut trobar fins ara.
Sigui com sigui, el record d’aquest familiar encara perdura amb una espelma que crema nit i dia al costat de les imatges dels sants venerats per la família.
Però no era d’ell de qui tocava parlar.
L’empresari carbonífer—valgui aquesta denominació poc ortodoxa—complia tots els estereotips de la seva condició: caràcter dominador i resolutiu, connivència amb l’autoritat, facilitat per tancar tractes comercials a favor seu.Més tard, vindrien els anys caòtics. La caiguda en la immobilitat i la decadència personal.
Però encara no és hora de revelar aquesta història. Cada esdeveniment té la seva lògica oculta, i avançar massa ràpid ens pot dur a interpretacions equívoques.
Deixem que els dies flueixin. Seiem a veure passar les aigües endormiscades del riu.
Ara sí, podem continuar.

6 de gener. Dia de Reis. Festa. Diversos viatges a Flix, 450 pessetes.

Vegem avui què hi ha per escriure, avui que és dia de festa grossa per als més petits, dia de no poca feina per a Joaquim Ivars. Els obligats desplaçaments de famílies entre els dos pobles propers, gent que, per una circumstància o una altra, no disposa de vehicle per traslladar-se. Bé perquè el tenen avariat, bé perquè mai no n’han tingut, o qui sap si només per mandra, que un taxi sempre suposa comoditat. Alguns nens de Riba-roja que van a buscar els seus regals a Flix en aquest dia d’obligada reunió familiar. Sobretot si la casa és plena de quitxalla. Si no és el cas, sempre hi ha algun nebot que recorre les cases dels oncles a veure què han deixat enguany els Reis d’Orient. Ara és el nen qui va a Flix a recollir els regals; després són els adults que es desplacen a Riba-roja amb el present a la mà. Donem com a vàlids aquests dos exemples, però n’hi pot haver tants com llarga és la imaginació i variades les possibilitats humanes.
També cal tenir en compte que qui s’ha desplaçat ha de tornar a casa seva més tard o més d’hora. Això és obligat. No convé estendre massa les hores de visita. Per això hi ha qui torna de seguida, i qui aprofita el dia i no torna fins després de sopar a casa seva. Cada família té els seus costums i circumstàncies; no hi ha res a objectar.
A casa de Joaquim Ivars ja no hi ha nens petits. El fill ja treballa a l’electroquímica de Flix, fa de mecànic. La filla, de telefonista. Encara viuen amb els pares, però aviat pensen casar-se. Pau i Diana són els seus noms. Encara massa joves per entendre les cabòries del seu pare. Deixem que passin els anys i que gaudeixin com cal la seva joventut, cadascú a la seva manera. No convé atabalar-los amb fets ja passats. Això és el que pensa Joaquim Ivars. Potser algun dia els deixarà llegir els seus escrits; potser mai no trobarà el moment. No és una qüestió que preocupi al taxista.
De nit, com sempre, enceta les necessàries hores de solitud. Abans llegia un llibre, però aquest any s’ha sorprès a ell mateix escrivint tot el que tenia acumulat durant molt temps dins la seva ment. No sap, però, si aquesta circumstància serà passatgera o ja no tindrà tornada enrere. Sembla que, una vegada escrita la primera línia, ja és impossible aturar-se. Ara creu que durant anys ha evitat aquest acte. Potser per por d’enfrontar-se amb la mateixa realitat, potser per pànic al full en blanc i al bolígraf a la mà, aturat. Sempre és més còmode defugir els problemes i deixar-se perdre dins el flux que no s’atura de la quotidianitat. De moment, ja fa sis dies que escriu, i aquesta tècnica de parlar de la seva pròpia vida com si fos la d’una altra persona li està donant resultat. Potser sí que necessitava distanciar-se de si mateix per reconèixer-se. Així de capritxosa és la ment humana. No sap si podrà mantenir aquest ritme gaire temps, però no ho percep com un esforç. Al contrari, li serveix per fer minvar les tensions del dia. Per aquesta funció, escriure li va d’allò més bé. Per això, de moment, no pensa aturar aquesta nova activitat.
Ja fa estona que s’ha sopat. Cadascú es distreu amb el que més l’interessa. Joaquim Ivars s’ha aïllat al seu petit escriptori. La seva activitat encara resta en secret i no pensa parlar-ne amb ningú. Fa veure que repassa factures i despeses. És l’activitat diària de qualsevol petit treballador autònom: cal portar sempre els comptes actualitzats i del tot clars. Però de pulcritud comptable, al taxista no li’n falta. Pot, doncs, abans que li vingui la son, dedicar les hores a aquesta nova tasca d’escriure.
En solitari, tènuement il·luminat per la llumeta de l’escriptori, ha obert una capsa que guardava al fons d’un calaix ple de paperassa. Està plena de documents que semblen antics. N’hi treu un. Es tracta d’una petita cartolina rectangular, doblegada per la meitat, d’un blanc ara ja grisós. Si l’obrim, podem llegir a la banda esquerra, amb majúscules, el següent encapçalament: CLASSIFICACIÓ DE PRESONERS. Això ens remet a un entorn carceller de brutícia i malviure. No ens estranya ara l’aspecte rubinós del document. Queda clar també que la seva funció no era pas ornamental. Això és palès a primer cop d’ull, donada la seva aparença d’austeritat. La urgència amb què es va haver d’editar no permeté incorporar-hi cap ornament tipogràfic. Ni un trist escut hi és present. Només la lletra justa i necessària.
A la banda dreta, hi veiem les dades personals del presoner. El nom: Joaquim Ivars Castells. Escrit amb una cal·ligrafia acurada, no fos cas que la mala lletra dificultés la identificació del presoner. Tampoc el guardià es pot permetre titubejar a l’hora de llegir el que està escrit. Quina falta d’autoritat seria evidenciar la dificultat de lectura! Això no es pot permetre davant un presoner. Pels carcellers, és primordial mantenir-los completament desmoralitzats, desorientats, esmaperduts. Poseu-hi vostès els adjectius que vulguin. Un mot o un altre sempre farà curt davant el sentiment real.
Ja és tard. Tothom és al llit.
Joaquim Ivars torna a guardar el document dins la capsa i la torna a amagar al fons del calaix de paperassa.
Es frega els ulls.
Badalla.
Està cansat, i avui és dia per recuperar forces. Cal aprofitar la nit. S’aixeca de la cadira i tanca la llumeta de l’escriptori. No s’ha dit abans en aquestes notes, però s’aprofita ara el moment: demà torna l’enginyer Moles amb les seves preocupacions tècniques.
Torna a aquestes terres on l’Ebre serpenteja caòtic. Humanitzem ara la geografia, com sempre han fet els nostres avantpassats més llunyans, i donem vida pròpia al riu. Acceptem dins la nostra imaginació que aquesta massa d’aigua fluent — que no és més que això, al capdavall — ha intuït el seu final i es fa el ronsa abans d’arribar al Mediterrani. Amb voltes i més voltes, sembla com si volgués tornar enrere i aturar el temps. Lluny queda la joventut viscuda amb presses. Només cal un cop d’ull a qualsevol mapa per veure el seu recorregut tan directe fins a prendre consciència de la mateixa finitud. És moment de començar a filosofar sobre la vida.
Convé, doncs, alentir el pas i asserenar les necessitats. No sigui que s’arribi al final massa ràpid sense adonar-se’n.
Encara hi ha molt per escriure.

Ars longa, vita brevis.

7 de gener. Viatge a Ascó (des de Flix): 100 pessetes. També vaig fer un viatge a Flix per dos mecànics. A la tarda: viatge a l’estació de Flix per recollir l’enginyer Lisard Moles i trasllat a Lleida, 206 km. Gasoil a Albatàrrec: 200 pessetes.

Novament, l’enginyer Moles ha tornat a les Terres de l’Ebre després del dia de festa. Malgrat la càrrega d’esdeveniments d’una jornada com aquesta, no s’ha pogut treure del cap el problema de les filtracions d’aigua vora el pantà de Mequinensa. L’enginyer en cap, Marcel Vinaixa, li exigia celeritat en trobar-hi una solució. Aviat es jubilaria i no volia tacar el seu expedient amb un afer d’aquesta magnitud.
Lisard Moles sabia que una bona gestió del problema podria valer-li un ascens. Si tot es resolia favorablement per a l’empresa, de segur que Vinaixa el recomanaria com a successor. I qui diu per a l’empresa, diu per als estaments polítics més elevats. Res ni ningú pot quedar al marge del sentit de responsabilitat col·lectiva. Tots culpables o tots innocents: no hi ha altra opció dins aquest règim autoritari.
Per descomptat, la innocència sempre preval, siguin bones o dolentes les accions. Els culpables, en canvi, són sempre els mateixos, encara que fa temps que no surten a l’escenari. Així, han esdevingut una figura estereotípica, “els culpables”, es dirà una vegada i una altra. Tothom sabrà a qui es fa referència. I, alhora, tothom desoirà aquesta cantarella, que per repetida ja no commou. Però tampoc ningú es creu aquest enemic ferotge i de naturalesa etèria. La seva amenaça ha entrat en el terreny del misticisme.
L’enginyer Moles ha agafat un tren a Barcelona per tornar avui a Flix. Potser no ha trobat cap tren que parés a l’estació de Riba-roja a una hora convenient, pensarà Joaquim Ivars quan coneix el lloc i l’hora d’arribada. I potser millor així: si tot seguit han de viatjar fins a Lleida, no calia anar més enllà. La carretera que enfila cap a Lleida és a tocar de l’estació de Flix.
Sigui on sigui, el taxista l’esperarà a l’hora convinguda, diligent com sempre. No es parlarà gaire durant el trajecte. Tots dos saben que les qüestions importants ja s’han tractat i evitaran referir-s’hi de manera directa. És un pacte silenciós que es va establir des del primer encontre.
Pel taxista, el silenci de l’enginyer és senyal de forta preocupació. No voldrà forçar cap conversa que pugui trencar l’entesa entre tots dos. Aprofitarà el viatge per pensar. La ment i l’entorn s’hi presten.
Els records de la joventut abandonada encara són presents. Joaquim Ivars no ha deixat de pensar ni un sol dia en els mesos que va passar al camp de concentració de Galícia. Molts van viure peripècies increïbles durant la fi de la guerra, i ell no en va ser cap excepció.
Ariadna va descabdellar els seus fils quan es va assabentar que el seu estimat Teseu era presoner d’un Minotaure ferotge i imprevisible. De seguida, va entendre que calia actuar de pressa. “Papa, vull que parlis amb aquest i aquell altre. Si no hi estàs d’acord, t’ho suplico: sense el meu Quimet jo no soc ningú. Si ell no torna, jo em tiro al riu i no em veus mai més, perquè la meva vida ja no tindrà sentit.”
El pare no oferirà gaire resistència. Els mals records encara són vius i, més que res, desitja veure-hi de nou la pau en uns rostres massa temps enterbolits.
Com a propietari de mines, Ramon — així es diu el pare — va sofrir la pèrdua de tot el seu patrimoni quan la guerra va començar i Mequinensa va quedar dins la zona republicana. Els comunistes li van requisar tots els béns en nom del bé del treballador i la justícia social. Un cop acabada la guerra, les conseqüències es van precipitar ràpidament.
Però aquesta és una altra història que haurà d’esperar. Ara el que ens interessa és la reacció de Ramon davant les súpliques de la seva filla. Cansat de tanta destrucció, s’avindrà a fer el que li demana. Però imposarà una condició al futur gendre: ha de ser conseqüent amb els esdeveniments i oblidar-se de revolucions i disbauxes. Si vol casar-se amb la seva filla, haurà de treballar de valent per garantir la productivitat de l’empresa familiar. Per tota la resta, es farà l’esforç de l’oblit.
L’època de jugar a revolucions ha arribat a la seva fi, i el Minotaure, victoriós, tancarà tots els camins de sortida del seu laberint. Portes endins, el curs normal de la història quedarà aturat. Qualsevol nova idea procedent de l’exterior quedarà exclosa, sense possibilitat d’arrelament en aquesta intricada xarxa de passadissos.
Els empresaris es dedicaran a la feina, cadascun protegint la seva pròpia entrada a aquesta gran presó que han volgut construir. I no convindrà fer-se massa preguntes sobre el passat de la gent.
Per això, no hi haurà tragèdies gregues amb personatges inflexibles i desenllaços funestos. Al contrari, la realitat s’acceptarà amb resignació. Ja n’hi ha hagut prou de fermesa d’idees i conviccions. Ara cal entrar en un temps de reflexió i assossec.
Carolina Lostau no serà una Julieta mequinensana, ni Joaquim Ivars un Romeu temerari, disposat a arriscar la vida contra els impediments de l’amor. La relació es prendrà amb naturalitat. Els anys han passat i la família ha tingut temps per acceptar la decisió de Carolina. Els llargs parèntesis de la guerra han esmorteït qualsevol reticència envers Quimet.
Empresari i gendre parlaran. Ramon deixarà clar que exigeix oblit ideològic; Joaquim ho acceptarà. No li queda més remei.
Ha viscut prou els darrers mesos: una ferida al front, la fugida a França, l’internament a Argelers, i finalment, un camp de concentració a Galícia. Ara només vol oblidar.
Potser, en altres condicions, no hauria tornat a Mequinensa. Potser hauria escollit França o Moscou, com li van proposar les autoritats franceses. Però només tenia divuit anys i la possibilitat de recuperar una vida normal. Això li va semblar prou motiu per tornar.
Aquests són els pensaments que bullen dins el cap del taxista durant el pesat viatge a Lleida. El silenci de l’enginyer, absort en preocupacions tècniques, ho propicia.
—Avui no, senyor Ivars. Avui vull viatjar en silenci. Faci-se’n càrrec.
Van ser les úniques paraules de l’enginyer durant tot el trajecte.
Arribaran a Lleida després d’un viatge interminable. L’enginyer entrarà a les oficines de la Companyia d’Electricitat. Joaquim Ivars l’esperarà dins el taxi, el temps que calgui.
De tornada cap a Riba-roja ben entrada la nit tornaran a parlar sobre els pares de l’enginyer que havia conegut Joaquim.
—Saps què? Sí que hi ha una cosa que no he oblidat d’aquells dies a l’hospital. Una escena que em va quedar gravada.
L’enginyer el va mirar atent, i Joaquim, sense pressa, va començar a explicar.
—Jo estava en una sala gran, amb molts altres ferits. Molt tenien benes a moltes parts del cos, altres anaven en crosses… però tots teníem la mateixa mirada cansada. Aquell matí, el seu pare i la seva mare van venir junts. Ell duia la llibreta, com sempre, i ella la càmera penjada al coll. Va començar a fer fotos, sense pressa, i el seu pare anava xerrant amb els soldats.
Joaquim va aturar la narració uns instants per fer uns revolts complicats on calia estar atent als imprevistos de la carretera, i més de nit. Una vegada reprès el camí recte continuà amb el seu relat.
—Hi havia un xicot, al llit del costat del meu, en Manel. Devia tenir setze o disset anys, una mica més jove que jo que ja havia fet els divuit, i l’havien portat des de l’Ebre també amb una cama malferida. Bé, doncs, el seu pare es va asseure al costat d’en Manel i van començar a parlar. No sé què li devia preguntar, però recordo com el noi es va posar a riure. I sap què va passar?
L’enginyer va sacsejar el cap, esperant la resposta.
—La seva mare, en lloc de fer-li una foto a ell, ens la va fer a tots dos, en aquell instant, mentre rèiem. Encara recordo el soroll del clic. Nosaltres dos, bruts, vençuts, amb benes per tot arreu, però rient com criatures. Com si, per un moment, la guerra no existís.
Joaquim va fer una pausa. Semblava que encara podia sentir aquella rialla dins seu, com si el temps no hagués passat.
—Quan va acabar, la seva mare es va acostar i em va donar un mocador de lli. No sé si perquè tenia la cara plena de suor o perquè volia deixar-me alguna cosa. Però recordo la fredor del teixit a la mà i l’olor suau de lavanda. No em va dir res, només va fer una inclinació de cap i va marxar.
L’enginyer es va quedar en silenci.
—Encara el té, aquell mocador? —va preguntar finalment.
Joaquim va somriure tristament.
—No, el vaig perdre poc després quan fugia cap a França. Però recordo la sensació de tenir-lo entre els dits. I recordo com, en aquell hospital, una dona rossa amb ulleres fosques i guants va decidir fer una foto a dos nois rient, en lloc de retratar el dolor.
L’enginyer Moles es va fregar la cara, assaborint aquell tros de passat que mai ningú li havia explicat.
—Gràcies, Joaquim —va murmurar.
I en aquell silenci, l’enginyer va sentir, per primer cop, que començava a conèixer realment els seus pares.

8 de gener. De 9 h a 17 h. Lleida, gestió de documentació per explosius, 197 km. Despeses esmorzar: 50 pessetes. Lloguer garatge: 500 pessetes.

Els somnis de la nit s’esvaeixen de cop amb l’estridència del despertador.
Joaquim Ivars inicia el nou dia ensopit, amb el cos adolorit pels quilòmetres acumulats des de l’inici de l’any i la presència constant de l’enginyer Moles. Avui, però, no serà un dia com els altres. Tot i que tornen a Lleida després d’unes hores de descans fugisseres, una inquietud imperceptible ha pres l’ànim tant de l’enginyer com del taxista.
Per trencar el neguit tornen a parlar dels pares de l’enginyer.
—N’hi ha una altra cosa que vaig veure a l’hospital i que sempre he recordat —va dir el taxista, mirant de reüll l’enginyer.
Moles va fer un gest d’interès, i Joaquim va respirar fondo abans de continuar.
—Hi havia un soldat a l’ala on jo era ingressat. No recordo el nom, però sí la seva mirada. La guerra li havia tret la veu. No sé si per por, per alguna ferida o perquè ja no trobava sentit a dir res. El cas és que aquell xicot, prim com un fil de ferro, es comunicava només amb els ulls. I aquella mirada… buf! Hi havia dies que et calava més endins que qualsevol paraula.
L’enginyer Moles va empassar saliva. Joaquim feia aquestes pauses que semblaven obligar-lo a veure aquells records amb la mateixa intensitat.
—Un matí, la seva mare va aparèixer. Duia, com sempre, les ulleres fosques i els guants, i es va apropar als llits amb aquella serenor seva, sense fer soroll. Va començar a fer fotografies als ferits, però quan va veure aquell soldat mut, es va aturar. El va observar uns segons i després va alçar la càmera.
Joaquim va fer una pausa, com si encara ho veiés.
—Ell no es va moure, ni un mil·límetre. Només la mirava. I aleshores, just quan ella anava a disparar la foto, va passar una cosa estranya. La seva mare va abaixar la càmera. Va trigar uns segons a decidir-se, i llavors es va treure els guants.
L’enginyer Moles va arrufar les celles.
—Els guants?
Joaquim va somriure lleument.
—Sempre els duia posats, oi? Però aquell cop se’ls va treure, amb molta suavitat. Va acostar la mà al soldat i li va tocar el dors de la seva. Només això. I el xicot, que no havia reaccionat a res en setmanes, va parpellejar i li va prémer els dits.
Joaquim va recolzar-se a la cadira, amb un sospir.
—No li va fer la foto. No aquell dia. Però l’endemà va tornar, i aleshores sí, ell la va mirar amb aquella mateixa expressió i ella va fer el clic de la càmera. Així i tot, ja no era la mirada d’un home perdut. Hi havia alguna cosa més, com si algú l’hagués vist de debò per primera vegada en molt de temps.
L’enginyer Moles es va quedar en silenci.
—Sembla que la meva mare…
—Veia més enllà de les ferides —va acabar Joaquim, amb un mig somriure.
I en aquell moment, l’enginyer va entendre que la guerra no només havia arrabassat vides, sinó també silencis. I que la seva mare, d’alguna manera, havia sabut escoltar-los.
De tornada, arribant a Riba-roja, una conversa va destorbar la son de Moles. Joaquim, enmig d’un viatge silenciós i monòton, va retrocedir en el temps fins als seus anys a la mina Carolina. Conduint entre els revolts de sempre, la seva ment va obrir un espai per a la memòria. Les seves mans, avesades al feixuc volant, giraven mecànicament a dreta i esquerra, mentre la seva imaginació s’endinsava per altres viaranys.
Va reviure, amb una claredat sorprenent, cada passadís, cada galeria de la mina. Els seus records avançaven amb una rapidesa estranya, travessant corredors estrets, descendint fins a grutes inexplorades. Els obstacles físics no comptaven; la seva ment, posseïda per un instint insondable, s’hi movia com el vol erràtic d’un pardal atrapat en una casa. Si no trobava forat per la dreta, ho intentava per l’esquerra; si no hi havia lluerna cap amunt, cercava la sortida cap avall. I, com el pardal, va trobar una escletxa.
Quan el taxi es va aturar davant la pensió de l’enginyer, Joaquim el va retenir abans que sortís del vehicle.
—Senyor Moles, li he de dir una cosa important sobre la mina Carolina.
—Pot esperar fins demà?
—Preferiria dir-l’hi ara, abans que se m’esborri del cap. És un pensament que m’ha vingut de sobte mentre tornàvem.
—Endavant, l’escolto.
—Gràcies, li agraeixo la consideració.
—Al contrari. Soc jo qui hauria d’estar-li agraït per l’ajuda desinteressada que ens dona.
—No es mereixen, ho considero la meva obligació. Però anem al gra: potser no cal que consulti els plànols de les mines que guarden a Lleida, si és que això és el que pretenia fer demà. M’ha vingut a la memòria un detall important.
—Endavant, senyor Ivars.
—Als anys que vaig treballar-hi es va obrir una nova galeria interior i, durant les obres, vam topar amb una gruta natural. La seva presència debilitava el sostre de la galeria, fent-la inviable.
—La van segellar?
—Sí. Però aquí ve el detall important: aquella gruta tenia una sortida a l’exterior. Es va decidir tapar-la també, per assegurar l’estabilitat del terreny.
L’enginyer va assentir.
—Una decisió encertada. Però, què m’està insinuant?
—Que aquell conducte encara deu existir. No crec que l’omplissin del tot amb sorra, i si les galeries de la mina Carolina estan ara colgades d’aigua…
Joaquim va callar un instant. L’enginyer el mirava, seriós.
—Segueixi, digui el que li passa pel cap, per absurd que sembli.
—Si anem rere el turó on era la sortida i el tornem a obrir, tota l’aigua retinguda a pressió trobaria una via d’escapament. Drenaríem part de la mina Carolina i reduiríem la pressió sobre les galeries properes al pantà.
Un llarg silenci s’instal·là al taxi. L’enginyer reflexionava.
—És una bona pensada. Caldrà veure si realment és factible, però cal provar-ho. Recorda com es va segellar el conducte?
—Sí. Primer s’hi van llançar moltes pedres i terra. Quan ja no s’hi podia encabir més material, es va cobrir amb ciment.
Moles arrufà les celles.
—Mala notícia, doncs. La nostra única esperança és que una pedra massa gran hagi quedat encallada prop de la sortida. Si és així, potser amb pocs explosius podrem reobrir el pas. Però si la runa ha caigut massa avall, ni amb dinamita ens en sortirem.
—I això no l’hi sé dir. Només sé que la memòria m’ha fet recordar aquest detall ara mateix.
—No es preocupi, ja me’n faig càrrec. En qualsevol cas, s’ha d’intentar. Demà mateix, a Lleida, gestionarem els permisos per a la voladura. Hem de mantenir l’esperança.
Joaquim Ivars es va recolzar al respatller del seient i sospirà.
—Sí. D’això vivim tots, de l’esperança.
L’enginyer va fer un lleu gest d’assentiment i, sense dir res més, va sortir del taxi. Entre bafarades de fred, va enfilar la pensió amb una corredissa. Uns segons després, Joaquim va arrencar el cotxe per dirigir-se al garatge.
A mig camí, uns ulls brillants van aparèixer en la foscor. Un gos, immòbil, l’observava des del voral. Joaquim va aturar-se, va sortir del taxi i, recordant l’entrepà de pernil que no s’havia menjat, el va oferir a l’animal.
Mentre el gos devorava el menjar, Joaquim va deixar-se endur per les velles llegendes de joventut. Potser aquell conducte amagava més del que semblava. Potser la runa no es va llançar només per segellar una cavitat natural.
—Tot sigui pel bé de la memòria col·lectiva… —murmurà.
Quan el gos va acabar, Joaquim va tornar al taxi, el va encaminar cap al garatge i es va preparar per a una nova nit gèlida.
Ben aviat caldrà desempallegar-se dels nusos de la memòria. No fos cas que ens acabessin estrenyent massa la gola i ens deixessin, per sempre, sense veu.

9 de gener. De 7:30 a 13:30, Lleida, 190 km. Viatge a Mequinensa de 14:00 a 20:00, 120 km.

Resolts els dubtes tècnics i acceptada la proposta del taxista, els esdeveniments es precipiten per solucionar d’una vegada el problema de les filtracions d’aigua vora el pantà de Mequinensa. L’enginyer en cap s’ha desplaçat des de Barcelona a Lleida per donar el vistiplau a la solució proposada per Joaquim Ivars. Les qüestions tècniques es discutiran a porta tancada; el taxista no hi serà present i, per tant, tampoc es podrà deixar constància en aquestes notes dels ets i uts de la conversa entre els enginyers. Però això no el preocupa gaire. Al capdavall, ell no és tècnic ni voldria entremetre’s en converses que, de segur, no entendria. Que l’hagin escoltat ja és prou motiu d’orgull. La seva pensada podria solucionar molts problemes, encara que no s’ajustés del tot a les exigències tècniques. Però ell en tindrà prou amb això, que, ben mirat, no és poca cosa.
El dia transcorre lentament per al taxista. No hi ha res a fer, només esperar el final de la reunió i veure quin serà el següent moviment. Joaquim Ivars passa el matí sol, embolcallat per un núvol de pensaments, cadascun dels quals el mena cap a una emoció diferent. Aviat, les seves suposicions es materialitzaran, i les conseqüències hauran de ser assumides per tota la comunitat. El dilema sorgirà si, en el pitjor dels casos, les autoritats decideixen no informar la població del que probablement succeirà ben aviat. Llavors, el taxista haurà de viure per sempre amb el pes d’una veritat que no es farà pública.
Els seus pensaments divaguen per camins insondables per al lector. Però, per no fer aquesta lectura més fosca del que ja és, cal recordar que, tot just acabades les batalles a l’Ebre i al Segre, quan encara hi havia cossos escampats pels camps, molts van anar a parar a les mines mentre es buscava una solució i les forces del nou ordre triomfant s’organitzaven a cada poble. Inevitablement, molts van ser oblidats per sempre. Els anys posteriors van ser un degoteig de descobertes ràpidament silenciades o convenientment maquillades per no destorbar la placidesa del ciutadà. No fos cas que l’adormiment de les consciències tingués un mal despertar i tota la feina feta durant anys se n’anés en orris en un tres i no res. L’Estat, en la seva vetlla paternalista, esperava un comportament exemplar per part dels ciutadans. I aquests no tenien més remei que aparentar bonhomia.
Així doncs, les converses al carrer esdevenien representacions teatrals, estudiades amb cura per evitar qualsevol malentès. I, en aquest teatre de la prudència, les converses entre l’enginyer i el taxista no eren una excepció. Cadascú preservava els seus interessos: l’enginyer, el de succeir al seu cap; el taxista, el de conservar el seu lloc de treball.
Dins d’aquestes reflexions, una veu amable trenca el silenci:
—Senyor Ivars, no s’estigui al carrer, que el dia és fred. Passi a la sala d’espera, que l’enginyer Moles encara trigarà una estona.
Joaquim Ivars accepta de bon grat l’oferiment de l’oficinista. A la sala, es troba amb el xofer que ha dut l’enginyer en cap des de Barcelona. Quan es reconeixen, tots dos s’il·luminen; les hores d’avorriment han estat llargues, i de seguida despleguen el teatre de les converses pactades: futbol, el temps, aspectes tècnics dels seus vehicles. Però mai, mai, ni una paraula sobre política. No sigui cas que una mala interpretació desemboqui en conseqüències imprevisibles.
Poc després de la una, els dos homes per a dinar mengen uns entrepans a la mateixa sala, ara convertida en menjador improvisat. Cap dels dos sap quanta estona més hauran d’esperar, però sembla que aviat els espera un nou destí.
Quan surten a prendre l’aire, una baralla de gossos atura el trànsit prop del Segre. Joaquim Ivars s’hi apropa i, brandant els braços, aconsegueix dispersar els animals i restablir la fluïdesa del trànsit. Quan torna a la porta de l’edifici, satisfet per l’acció, veu palplantats davant del taxi els dos enginyers.
Amb els abrics fins als peus, projecten una imatge solemne i, alhora, ridícula, ja que no són gaire alts. La novetat: han de marxar immediatament cap a Mequinensa. Abans d’acceptar l’ús d’explosius, cal veure el terreny. I només cal un vehicle; menys testimonis, més discreció. L’enginyer en cap ja ha parlat amb el seu xofer: aquest se’n tornarà sol a Barcelona. Els dos enginyers passaran la nit a la pensió de Riba-roja. Si tot va bé, en menys de vint-i-quatre hores es faran les detonacions.
El viatge es fa en silenci. El taxista, incòmode, no troba l’ocasió de parlar. Els enginyers seuen al darrere sense treure’s els abrics, omplint l’habitacle amb una fortor de naftalina rància. Joaquim Ivars baixa lleugerament la finestreta, però la veu de l’enginyer Vinaixa esclata de seguida:
—No obri la finestra, senyor Ivars. No sigui cas que ens constipem amb aquesta gelor!
Contrariat, el taxista obeeix i es resigna a la fosca i carregada atmosfera del vehicle. A mesura que avancen, l’enginyer Moles sua per donar resposta a les preguntes incessants de Vinaixa, mentre el taxista, avorrit, badalla discretament.
Finalment, arriben a Mequinensa. Aparquen prop de la presa i caminen fins al punt crític. El terra és moll, el fang s’enganxa a les sabates. Els enginyers divaguen en termes tècnics mentre esquiven tolls i esquitxos. El taxista, resignat, observa com el sol moribund projecta ombres llargues i sinuoses a terra.
Quan la foscor s’escampa, els enginyers tornen al taxi.
—Ja està bé —diu Vinaixa.
—Si vostè dona el vistiplau, demà mateix es farà l’explosió —respon Moles.
—Fem-ho com més aviat millor.
De tornada a Riba-roja, els enginyers es relaxen i parlen de qüestions tècniques, mentre el taxista es perd en els seus propis pensaments. L’esperança d’arribar aviat a la pensió s’esvaeix quan fan una darrera parada a les oficines vora el pantà. Paperassa, avisos a les autoritats. Finalment, a les vuit del vespre, el dia s’acaba.
—Demà a les sis, puntual, senyor Ivars.
—No es preocupi, senyor Vinaixa.
—Bona nit.
—Bona nit.
El taxi recorre els últims metres del dia. Ja no hi ha més a dir. La ment, exhausta, es deixa arrossegar per la buidor de la nit.

10 de gener. De 6 a 14 h, viatge a Mequinensa amb els enginyers Moles i Vinaixa, i un guàrdia civil, 179 km.

El primer a sortir de la pensió serà l’enginyer Moles, inquiet i ullerós. En sentir la fredor de la matinada, picarà de mans i saludarà el taxista a la distància. Es tombarà i tornarà a entrar a la pensió; sembla que l’enginyer Vinaixa s’endarrereix per algun motiu. La porta s’entreobrirà i es tornarà a tancar. Poc després, l’enginyer Moles tornarà a aparèixer, mirarà al carrer i de nou entrarà a la pensió. Instants després, sortiran tots dos enginyers acompanyats d’un guàrdia civil.
Es tracta d’un home gros i robust, que contrasta amb la poca alçada dels enginyers. Porta un bigoti espès que oculta qualsevol rictus bucal, unes celles poblades com una brossa vegetal i una panxa ben criada que desafia les lleis de la gravetat, tot relligat amb l’ufanós uniforme d’aires militars, capaç de tallar de soca-rel qualsevol pensament llicenciós de qui el tingui al davant. Els enginyers, al seu costat, fan l’efecte de dos llimacs al costat d’un elefant.
El guàrdia civil s’asseurà al seient del davant, encabit no sense dificultat. Els dos enginyers viatjaran al darrere, com el dia anterior. Aviat, el vehicle es farà irrespirable amb l’olor de naftalina de l’abric de l’enginyer en cap, agreujada per la presència d’un nou passatger, cosa que fa impossible la regeneració de l’aire. El taxista conduirà contorbat per les inclemències olfactives del minúscul habitacle que els conté. A fora, el matí es desperta fred, però aquella gelor semblarà un paradís inabastable d’aire pur. Paciència serà la paraula que rondarà pel cap del taxista.
Primera parada: les oficines de la presa de Riba-roja. Els enginyers, telèfon en mà, ensopegaran amb els primers entrebancs del dia. A la distància, es veuran els seus escarafalls i les seves cares, fins ara pàl·lides, envermelliran de manera ostentosa. Des de fora, el guàrdia civil i el taxista ho contemplaran amb ensopiment, com si fos una cantarella habitual que, per altra banda, no va amb ells. La mediació dels tècnics calmarà els ànims i, de seguida, reprendran el viatge cap a Mequinensa.
Al seient del darrere, els enginyers continuaran la seva conversa acalorada. Se sentiran paraules com desobediència i indiscreció, però, a mesura que avancen els revolts de la carretera, els motius de l’acalorament quedaran enrere. El taxista i el guàrdia civil dissimularan; tampoc no sabran què dir ni voldran ser indiscrets en els assumptes dels enginyers.
El cel començarà a aclarir-se per sobre dels turons, i Joaquim Ivars es despertarà amb la convicció que el dia d’avui serà especial. Es preguntarà, però, on anirà a parar tota aquella situació, si servirà per a bé o per complicar encara més l’existència. D’això, en tenim la mà trencada, les persones. Tant se val. El territori ja ha estat trinxat pel pes del progrés, i les vides humanes que el sustentaven s’han desfet en l’oblit. Hauran passat pocs anys, però les ocupacions tradicionals han perdut la cursa del temps. Es dirà: allò que es feia abans de la guerra, una frase que cau com una sentència demolidora, com si tots aquells anys haguessin desaparegut per sempre més, com un temps sobrer.
Joaquim Ivars haurà conduït entre Riba-roja i Mequinensa més lentament del que ens té acostumats. No vol que l’enginyer en cap li torni a advertir que va massa ràpid. Avui, sembla que aquest no s’hi ha fixat; es troba massa ocupat enraonant amb l’enginyer Moles sobre com es desenvoluparà el dia. L’únic que mostrarà signes inequívocs de disconformitat serà el guàrdia civil, però, per altra banda, no gosarà dir res; no és tasca seva preocupar-se per la comoditat dels viatgers.
Malgrat tot, aconseguiran arribar vora el pantà de Mequinensa sense cap advertiment per part dels enginyers i sense que el guàrdia civil faci cap comentari sobre la lentitud del viatge. El dia és clar i les herbes de vora el camí estan gelades. No estan sols. Un camió de la Companyia d’Electricitat resta aturat davant del taxi. No hi ha ningú a dins, però és el que els enginyers esperaven. Ja havien donat ordre que dos operaris preparessin els explosius a primera hora del matí. Sembla que el retard d’aquests ha causat la discussió viscuda a primera hora.
En aquest procés, que fins ara s’ha portat en secret, s’ha buscat la màxima celeritat possible per emprendre les accions. Així doncs, els enginyers pujaran el turó acompanyats del guàrdia civil. Joaquim Ivars dubtarà si anar amb ells o esperar-se al taxi. Un gest de l’enginyer Moles el convidarà a acompanyar-los.
Pujaran tots quatre pel caminet amb un sentiment d’expectació. Molt s’espera d’aquesta jornada, i molt es decidirà després de l’explosió; així ha estat parlat i així es pensa fer per part dels enginyers. Ja han topat dues vegades amb la mateixa pedra, i els semblarà intolerable un altre entrebanc en el futur. Totes les possibilitats s’han estudiat i les dificultats semblen superades. La seva reputació està en qüestió, i per això exigiran el màxim als operaris.
Pel que fa al taxista, res se sap del seu futur; ha estat empès a aquestes responsabilitats i ja és massa tard perquè se’n pugui deslliurar. És per aquest motiu que l’enginyer Moles el convida a acompanyar-los, deixant clar que és una peça important en tot l’afer que els ha dut fins aquell turó vora el pantà de Mequinensa.
S’aturaran a una distància prudent de la zona on es farà l’explosió. Des d’allí, podran veure dos operaris enfeinats enllestint els delicats preparatius. En poca estona, tot estarà a punt.
Quan se senti el fort espetec i un espès núvol de pols s’enlairi, Joaquim Ivars observarà amb deteniment les expressions dels enginyers. Aquests s’ho miraran amb la seguretat de qui ha estudiat la situació i està convençut del que fa. En el fons de la seva ment, Ivars tindrà el convenciment que les virtuts de la tècnica transformaran el món, i aquesta creença consolidarà un sòlid lligam entre els enginyers. Veuran un món transformat segons les seves capacitats tecnològiques, un domini dels elements naturals que fins llavors els havien estat inabastables. Les noves maquinàries ho faran possible.
L’home ja no es presentarà davant dels entrebancs de la natura amb les mans buides; ara hi compareixerà amb buldòzers, excavadores i dinamita. I totes aquelles pedres que han vist passar milions d’anys des que, en un temps en què ni s’imaginava l’existència de l’home—qui sap si tampoc de la vida—, uns sediments es van solidificar esperant l’eternitat, avui han deixat els seus lligams de presó per enlairar-se uns metres. Però la força de la gravetat aviat tallarà un viatge que, es miri com es miri, resultarà massa agosarat.
Amb tot això, Joaquim Ivars hi veurà un futur al marge de les forces ocultes de l’atzar. Els enginyers s’han proposat modificar el món, i de segur que se’n sortiran. El núvol de pols es dissiparà lentament, convidant a filosofar sobre el sentit de la vida.
Joaquim Ivars pensarà en la caducitat de tot el que l’envolta: muntanyes foradades a plaer, boscos que desapareixen d’un dia per l’altre, pobles d’aparença eterna que sucumbiran en un tres i no res davant el fet inexorable de les decisions humanes. Ni tan sols les pedres estaran al marge de la desfeta. Un pont, una carretera de nova construcció, potser una pedrera… Res quedarà fora de l’abast de les mans humanes si aquell objecte, de sobte, apareix dins la seva ment amb una finalitat pràctica. Ja no hi ha res impossible, i davant les impossibilitats sempre hi haurà algú que s’encarregarà de fer-les possibles, més tard o més d’hora.
Nogensmenys, encara fa poc que l’home ha arribat a la Lluna. Qui hauria dit als enginyers, fa uns anys, que aquesta possibilitat s’assoliria tan aviat? I qui hauria dit al taxista que, mentre ell conduïa entre les muntanyes de sempre, a damunt del seu cap un altre món s’imaginava? Com admetre unes miserables filtracions si altres han estat capaços d’enviar tres homes a la Lluna?
Els enginyers han quedat satisfets: l’explosió s’ha fet de manera neta. Ara, però, caldrà comprovar la veracitat de les teories de despatx i, pel que es veu, l’aigua no ha aparegut enlloc.
Primer seran els operaris els qui s’aproparan al forat, amb cautela, no sigui cas que un imprevist els sorprengui, sigui de la naturalesa que sigui. Una vegada comprovada la seguretat, faran un senyal d’avís als enginyers. L’explosió ha estat correcta, però d’aigua no n’ha sortit ni una gota.
En pocs minuts, operaris, enginyers, guàrdia civil i taxista es reuniran davant del forat, uns amb més neguit que d’altres i alguns encara sense comprendre del tot què es pretenia amb l’explosió. Tant se val: el fet important és que res del que s’esperava ha succeït, i això ha decebut els enginyers.
—Potser caldrà una altra explosió —apuntarà el taxista per trencar el gel.
Aquesta expressió només servirà per omplir un silenci inquietant; tothom ho sap. Ningú gosarà dir res, sobretot els enginyers, que, al capdavall, són els qui haurien de donar una interpretació al succés. La tasca del taxista i del guàrdia civil és merament d’observació: el primer pels motius que ja coneixem i el segon perquè té l’obligació de ser-hi, donat que es tracta d’una explosió extraordinària.
Però fixem-nos ara en quines idees passen per la ment del taxista. És conscient que ha parlat sense aportar res, però la metàfora del gel trencat li fa pensar que potser hi ha un gruix de gel que impedeix que l’aigua brolli. Llavors es torna a dirigir als enginyers:
—Potser cal trencar el gel —els diu.
—De quin gel està parlant?
—Del que potser no deixa sortir l’aigua.
—Això no pot ser.
—Potser sí —insisteix el taxista—. Els pous també es gelen, i aquests dies passats moltes basses i pous s’han glaçat per aquesta zona. Qui diu que aquí baix no hi hagi un gruix de gel considerable que impedeixi el pas de l’aigua?
—No pot ser —respon l’enginyer Moles—. Dins la gruta, la temperatura és constant; no hi ha possibilitat que l’aigua es geli.
—Sempre que no hi hagi una comunicació amb l’exterior. Si existís una escletxa d’aire, seria possible que es gelés l’aigua superficial.
—Però llavors l’aigua ja hauria sortit.
—No, si el gel es troba més avall del que ens imaginem.
—És possible, però no tenim manera de comprovar-ho.
—Sí, ens serà difícil de saber.
—Sí.
—Sí…
Aquestes són les paraules que es diran en aquells moments de decepció, pronunciades per tots els presents. Pel que fa al lector, tant se val qui ha dit què ni qui ha respost allò altre; en aquest tema, sembla que els enginyers van tan despistats com la resta, i per això tothom s’atreveix a donar la seva opinió.
Però el que sí que es pot saber és que un dels operaris, que fins aquell moment s’havia mantingut al marge de la conversa —potser per modèstia o simplement per no saber què dir—, s’acosta més que els altres al forat, s’agenolla i para l’orella. De seguida li canvia l’expressió de la cara.
—Senten el soroll?
—Quin soroll?
—Al forat. Un zum-zum, com si fos aigua bullent.
—A veure, què vol dir?
—Si us plau, callin un moment.
Silenci.
—Com diu?
—Si us plau, silenci!
—Potser sí que té raó… sembla el soroll llunyà d’una ventada.
—Ventada, ha dit?
—Sí, com si més endins hi corregués aire.
—Mare de Déu Senyor!
—Què li passa?
—Mare de Déu Senyor! Anem-nos-en d’aquí!
—Per què?
—Corri! Corri!
—Mare de Déu! Mare de Déu!
—Tothom fora d’aquí! Ràpid! Amunt! Amunt!
No hi haurà temps d’anar gaire lluny. De seguida, el forat començarà a escopir una barreja de sorra, aire i aigua, una combinació caòtica que recordarà la barreja d’elements primordials que, en l’antiguitat, es creia que formaven el món. Només falta el foc, però, si pensem que aquest ha estat el primer a fer acte de presència —recordem l’explosió—, llavors podem dir que tots quatre elements han intervingut en aquesta resposta ferotge de la terra davant les audàcies humanes.
L’escopidora s’alçarà fins a una trentena de metres amb la naturalitat d’un guèiser, tot i que aquests fenòmens naturals es produeixen ben lluny de les nostres terres. D’aquí la sorpresa dels homes en girar el cap per veure què era allò que se’ls venia a sobre.
L’eterna curiositat humana s’ha fet aquí present. Ara, caldrà l’ímpetu animal per sobreviure a aquesta riuada tan peculiar, un fenomen mai vist per aquestes latituds mediterrànies.
No podem dir que, vist des de fora, la imatge sigui dantesca—expressió que tant agrada al món periodístic—, perquè la vida no la tenen en perill. El que sí que es podrà observar són els esforços de sis cossos completament enfangats que lluiten per allunyar-se de l’emanació desmesurada d’aigua.
Els operaris han fugit cap a la banda bona, per la qual cosa seran els primers a escapar de la pluja de fang. S’estiraran damunt d’una roca, encara preguntant-se què acaba de succeir. Cap a l’altra banda han anat els altres quatre; no per voluntat, sinó per mala sort, han escollit el camí més dificultós, perquè és també cap on es dirigeix tota l’aigua. El fang ja els arriba més amunt dels genolls, fent cada cop més difícil l’avanç cap a terra eixuta. Sort del guàrdia civil que, en ser més corpulent que els altres tres, els ajuda a avançar, sobretot l’enginyer en cap, que, a la seva edat, ja no respon com cal en una emergència com aquesta.
Rere seu, l’enginyer Moles i Joaquim Ivars fan el que poden per obrir-se pas entre el fang. No han passat gaires segons des de l’inici del fenomen, però els seus cossos ja estan arrebossats de dalt a baix. Cal tenir en compte, a més, la gelor de l’aigua, que els fa tibar els músculs i provoca moviments descompassats.
Se salvaran, estigui el lector tranquil; aquesta no és una narració tràgica, sinó només una mostra més de les reaccions humanes. No caldrà, doncs, exagerar els fets, perquè la mateixa naturalitat de la vida és el que aquí interessa descriure, encara que de tant en tant aquesta es vegi sorpresa per estranys fenòmens naturals. Aquí serà on haurem de donar el màxim de nosaltres mateixos després de molts dies de tedi i tranquil·litat. Qui sap si tota una vida de comoditats no serveix, al capdavall, per preparar-nos per situacions com aquesta.
La natura, però, no ens donarà mai la resposta. Ja hi comptàvem amb això.
Han passat uns minuts i el guèiser ha minvat fins a convertir-se en un simple broll d’aigua arran de terra. De tots és sabut que les excentricitats són poc duradores, tant si parlem d’afers humans com de fenòmens naturals. Tots els homes ja han aconseguit sortir del fang i arribar al camí. Si algú els hagués vist, pensaria que tornen d’una guerra. Potser no s’equivocaria del tot.
Tres d’ells van participar, trenta anys enrere, a la Batalla de l’Ebre, i ben segur que duien un aspecte similar al d’avui, tot i que llavors es disparaven els uns als altres en lloc d’ajudar-se a sortir del fang. L’enginyer Vinaixa va ser membre dels requetès; prop d’aquestes terres, encara recorda com cantava el Virolai per encoratjar-se davant les escomeses de l’exèrcit republicà i salvaguardar els valors de la religió.
El guàrdia civil va ser membre de la Legió vinguda de terres africanes; fou un dels pocs supervivents de l’ofensiva al coll de la Salada, per la qual cosa fou condecorat i, per aquest motiu, va triar ser destinat a aquestes terres un cop es va integrar a les forces de l’ordre. Joaquim Ivars és l’únic que mai ha parlat del seu passat, a causa de la seva participació en el bàndol perdedor.
El passat dels vencedors és propens a exhibir-se amb orgull, sovint com a mostra de distinció social. Però el taxista va formar part de la lleva del Biberó al bàndol republicà. A més, havia estat membre de la JSU, aquelles Joventuts Socialistes Unificades, com tantes altres organitzacions existents en aquella època dins el ventall d’ideologies d’esquerra. Certament, n’hi havia un bon nombre per triar.
Joaquim Ivars recorda sovint una de les seves vivències de guerra: quan va fer de correu entre divisions enmig d’una pluja de foc. Qui sap si el guàrdia civil que ara l’ajuda a sortir del fang podria haver estat un dels franctiradors que l’assetjaven llavors.
Però tant se val. Tant els uns com els altres, i els de més enllà, només eren peons al servei de mentalitats malaltes, i d’aquestes, malauradament, en van sorgir a dojo.
Pel que fa a l’enginyer Moles, en aquells anys tot just era una criatura. Mai ha parlat de les seves vivències, per la qual cosa no es pot escriure ni un bri del seu passat. No serem nosaltres qui l’incomodem amb preguntes personals; prou feina té ja amb els maldecaps de la seva feina perquè l’atabalem encara més.
Mireu-los com descansen, exhausts, lluny de l’allau de fang que se’ls ha vingut a sobre. Encara no han reaccionat, tot i que només ha estat un ensurt. Ara s’entendrà per què les víctimes d’una tragèdia pateixen seqüeles de per vida.
Ningú s’estranyarà tampoc que tot un país faci trenta anys que roman estabornit.
Però, com s’ha dit abans, això no ha estat més que un ensurt. No tardaran gaire a reaccionar, i de seguida voldran anar a les oficines de la Companyia d’Electricitat al pantà de Mequinensa. Allí ja tindran l’oportunitat de treure’s la roba molla i posar-se’n de seca abans que els agafi una pulmonia.
Els operaris es quedaran a vigilar. De seguida han anat a canviar-se la roba al camió, on, segons sembla, en duien de recanvi, per evitar que la mullena els faci trontollar la salut. El guàrdia civil és qui, de moment, sembla tenir-ho més magre per trobar roba escaient. Malgrat tot, no sembla neguitejar-lo haver de romandre unes hores amb l’uniforme xop; és part de la seva obligació militar no deixar-se afectar per les inclemències naturals, siguin de la naturalesa que siguin.
Del dia d’avui no hi haurà res més a destacar. L’ensurt ha fet oblidar el cúmul de pensaments que duien al damunt enginyers i taxista. Encara no s’han adonat que les seves teories s’han acomplert amb èxit. Tampoc saben que ha deixat de brollar aigua de l’esquerda vora el pantà de Mequinensa, donant per vàlida la idea del taxista.
Deixem-los que passin l’ensurt i es recuperin de totes les emocions viscudes. Demà tornaran al forat i, ja amb el cap clar, començaran a treure’n conclusions.
Ara com ara, encara estan massa atabalats, i una munió de treballadors de la Companyia d’Electricitat van amunt i avall com formigues inquietes davant una amenaça al seu cau.
Allunyem-nos d’aquest galimaties de veus que ara mateix només ens confondrien. Deixem constància que tots han tornat sans i estalvis a Riba-roja.
Anem-nos-en, doncs. Anem-nos-en, que demà ja es veurà el que es dirà.
Deixem-los descansar. És just que així sigui. No serem nosaltres, que els hem seguit fins aquí amb tanta discreció, els qui ara els incomodem.

11 de gener. Diumenge. Viatge a Mequinensa, 120 km.

Primer de tot, saludem el lector que continua fidel a aquestes paraules, sigui com sigui que aquests escrits hagin arribat a les seves mans. Ara per ara, només són notes personals escrites en secret. Però el pas dels anys mou muntanyes, com diu la dita, i si empreses tan grans són possibles, per què no imaginar que aquesta paperassa arribi a ser llegida per algú, tard o d’hora? Ho considerem probable. Tanmateix, qui les escriu encara no sap què l’empeny a aquesta tasca, mai plantejada.
Deixant de banda aquestes revelacions misterioses de l’intel·lecte, és moment de pensar en els fets descrits ahir. L’ensurt va ser important i, pel que se sap, el taxista ha dormit profundament. En despertar-se, es preguntarà per la salut dels enginyers, no sigui cas que la mullena els hagi provocat febrada nocturna. Pensament vàlid també pel guàrdia civil i els operaris, però d’aquests és probable que no en sàpiga res, si no és per una trobada casual.
Pel que fa als enginyers, avui es tornaran a veure. Després del trasbals, és segur que empraran el dia en reflexionar. Perquè, tot i ser diumenge, les inquietuds no s’aturen, i ja s’ha planificat la tornada al lloc de l’explosió per treure’n conclusions. Joaquim Ivars se’ls trobarà a la porta de la pensió, com és habitual els darrers dies. Els veu palplantats i en silenci, amb la mirada perduda al final del carrer mentre esperen l’arribada del taxista. No hi ha ningú més: ni obrers ni pagesos, ni gats ni gossos. És diumenge, però per als nostres protagonistes aquesta circumstància no significa res.
Al taxista, de sobte, li ve al cap la lletra d’una cançó de joventut:

«Viva la quinta brigada, ay, Carmela, ay, Carmela,
en los frentes de Granada, no tenemos días lunes,
ay, Carmela, ay, Carmela…»

Fa bé de guardar-se el comentari i limitar-se a saludar els enginyers. Inicia una conversa amb l’enginyer en cap que, en ser més gran que l’enginyer Moles, sembla tenir la ment més desperta a primera hora del matí.
—Bon dia, senyors.
—Bon dia, senyor Ivars. Es troba bé?
—No em puc queixar. Ja sap el que es diu: només es queixa l’optimista, perquè la vida real només li ofereix decepcions.
—Cert. Els pessimistes s’avenen a tot: com que mai esperen res, qualsevol minúcia és una victòria.
—Cal ser una mica pessimista en aquesta vida, faci’m cas. A la meva edat sé el que em dic. Si no, un té moltes possibilitats d’enfonsar-se amb els mals tràngols que van arribant.
—Té raó, senyor Vinaixa. Vivim mals anys per als optimistes.
—No es pensi. N’hi ha més dels que s’imagina. Cosa lloable, sí, però també em compadeixo d’ells. La seva estabilitat emocional penja d’un fil.
L’enginyer Moles es donarà per al·ludit i, per això, no voldrà intervenir en la conversa. La nit anterior van parlar i van arribar a conclusions discrepants. Per a Moles, l’explosió ha estat un èxit, confiant plenament en l’acompliment de les teories establertes. L’enginyer en cap, en canvi, es mostrarà escèptic. Fins ara s’havia deixat convèncer per la determinació del seu deixeble, però la mullena del dia anterior li ha fet giravoltar les idees.
Des de la tornada a Riba-roja a primera hora de la tarda d’ahir, una sèrie d’informacions han arribat a orelles dels enginyers. Naturalment, el taxista en resta al marge. Donats els fets extraordinaris ocorreguts després de l’explosió, es volien respostes immediates, sobretot per aclarir els fets davant l’autoritat civil.
Pel que fa a les humitats vora el pantà de Mequinensa, de moment és impossible saber si ha deixat de sortir aigua. Si fos el cas, caldrà esperar uns dies per veure si el terreny perd la humitat de mica en mica. De moment, només conjectures. Que si el terreny on es filtra l’aigua continua humit, que si el forat obert amb l’explosió no ha buidat la mina Carolina, que si el guèiser ha estat una exageració fruit de la impressió del moment…
Però el nou dia aclarirà molts dubtes. Ahir, entre trasbalsos i corredisses, es va fer fosc en un tres i no res i ningú va poder observar amb deteniment el que va sortir del forat. El lector es preguntarà: què pot haver sortit d’un forat que se suposava segellat de fa anys?
Aquest suposat canal de ventilació es va fer en el seu temps en trobar, per casualitat, una gruta natural que donava a l’exterior. Una gruta que, sediment rere sediment, any rere any, segle rere segle, havia estat guarida en el paleolític, graner en el neolític, abocador en l’edat del bronze, ossera en guerres de l’edat del ferro, i magatzem de gra, xampinyoner, fossa de tropes invasores durant les guerres de successió, del francès, carlines i civil.
I tot aquest material, indeterminat però imaginable, ha sortit expulsat per la força de l’aigua, fruit de l’explosió. Però això encara resta ocult. Trigaran vint anys a descobrir-ho els arqueòlegs, vint més a estudiar-ho a fons, vint més a exposar-ho en un museu de l’Ebre, i vint més a adonar-nos que, per molt que avancem, només retrocedim, caient en els mateixos errors i celebrant les mateixes falses victòries.
Tot aquest desgavell perquè actuem com si fóssim immortals, quan en realitat no hi ha res més mortal que una idea fixa. Cada dia naixem sent res i ens creiem déus. I cada dia morim creient-nos déus i sent res.
Però tornem als nostres protagonistes.
Quan arriben al forat, només observen el fangueig que ho cobreix tot. La terra molla els fa recordar el dia anterior. Però hi ha alguna cosa més.
—Bonys entre el fang. Ho veu?—Sí, aquí i allà.
—Per tot arreu. I tot això ha sortit del forat?
—Sembla que sí, empès per la força de l’aigua.
Entre el fang, un d’aquells bonys té forma de punxa.
—Sembla la punta d’una llança.
—Una llança? No pot ser.
—I allò? Aquell… sembla un casc. I allà també.
—I més enllà… allò són cranis.
L’enginyer en cap no dubta:
—Tapi-ho. Que no quedi res a la vista. Demà mateix.
El taxista es resigna. Camina darrere els enginyers, capcot. Però, de sobte, una lluentor entre el fang li crida l’atenció. S’ajup, neteja la brutícia amb la mà i recull una cartera de butxaca arrebossada de fang. De dins, sobresurt una clau daurada amb unes inicials cisellades: LF.
Somriu lleument i es guarda el petit tresor a la butxaca.

12 de gener. Viatge a Benifallet, 164 km. Dinar a càrrec de l’Ajuntament.

En literatura, la versemblança és un dels entrebancs principals amb què es troba un autor a l’hora de fer creïble un determinat text. Crear una ficció versemblant pot resultar fins i tot una tasca senzilla, però com fer que la realitat ho sigui? Aquest aparent contrasentit ha generat molts maldecaps als escriptors, perquè massa sovint la vida es presenta tan enrevessada i sorprenent que, si no estiguéssim completament segurs que un fet ha succeït de debò, pensaríem que es tracta d’una invenció o d’una enganyifa.
Cada persona viu la seva pròpia realitat, que pot ser versemblant o no, però que és, en definitiva, la seva realitat. D’aquí neix la coexistència de vides fascinants al costat d’altres d’avorrides, perquè la vida de cadascú està condicionada pel seu caràcter, i aquest és l’únic factor que en determina la percepció. Així doncs, la humanitat es converteix en un xoc de mentalitats: un veurà el món d’una manera, i l’altre, d’una altra. I, a partir d’aquí, es pot dialogar o, potser, acabar discutint. Malgrat tot, la vida segueix el seu curs impassible, i quan hi ha discrepàncies, entra en joc la dansa jeràrquica.
L’enginyer Moles, escèptic davant els esdeveniments, no ha estat convidat a la reunió secreta de Benifallet. El taxista, un simple conductor a les ordres dels enginyers, no pot comprendre del tot les maniobres dels tècnics. Només de tant en tant capta algun detall al vol: que si cal ser prudents, que si més tard, si totes les idees s’assoleixen, caldrà celebrar-ho… Però l’última paraula sempre la tenen els enginyers.
Sembla que hi ha hagut diferències de criteri importants, però el joc de servituds preval i Moles haurà d’acatar les directrius del seu superior. Tornarà a les oficines de Barcelona amb la sensació de no haver fet tot el que hauria volgut, contrariat en veure que, de sobte, el problema passa de les mans dels tècnics a les dels polítics.
Però dins la ment del taxista s’ha produït un canvi radical. On abans hi havia interès pels enginyers i els seus debats, ara només hi queda indiferència i un interès fingit. Què ha passat amb Joaquim Ivars? Què ha desencadenat aquest canvi en la seva percepció de la realitat? No ho sap. Simplement, nota que on abans hi havia il·lusió, ara només hi queda el buit. Fins aleshores, la seva vida s’havia vist segrestada pels maldecaps dels enginyers, però la resolució del problema de l’escletxa ha provocat un tomb en el flux de pensaments que l’acompanya cada dia.
Ha arribat a Benifallet amb l’enginyer Vinaixa. Durant el viatge han parlat poc.
—Sembla que avui no fa tant fred —comenta un.
—Potser no, però Déu n’hi do —respon l’altre.
—Quina mullena la d’abans-d’ahir.
—Sí, ja ho pot ben dir. No ens n’oblidarem fàcilment.
—No, no…
És notòria la desídia de tots dos per mantenir la conversa. Qui aquí humilment escriu, poca cosa pot afegir-hi més enllà de narrar els fets extraordinaris que fluiran dins la ment del taxista durant la reunió.
Sense saber com ni per què, però amb la sensació que tot estava escrit, els esdeveniments fugiran de la ment de Joaquim Ivars com l’aigua de la presa que s’escola escletxa avall. Les paraules de presentació a l’entrada de l’ajuntament seran tan lleugeres que, abans que el taxista les pugui capturar amb l’oïda, ja s’hauran dissipat, arrossegades per un ventet ridícul.
El taxista sabrà que algú ha dit: “Benvinguts siguin, com ha anat el viatge?” perquè veurà les lletres escampades als seus peus, caigudes a terra abans de ser remogudes pel vent. Un pardal hi picoteja, intrigat per aquelles restes de llenguatge, però les lletres són massa grosses per empassar-se-les. Així que n’agafa una g amb el bec i se l’endú a la teulada, indecís entre engolir-la sencera o esmicolant-la primer.
Però el més sorprenent serà el gos famèlic que, després d’ensumar detingudament les lletres caigudes, es menja les vocals i rebutja les consonants com si li resultessin indigestes. No cal buscar explicacions: només els humans ho empassem tot, fins i tot les consonants.
Finalment, entren a l’edifici públic. Un estol de càrrecs polítics travessa el vestíbul. Saluden efusivament l’enginyer, però ignoren el taxista, que encara té la mirada clavada en les lletres disperses per terra. Només la minyona sembla adonar-se del desgavell i ressegueix el camí amb una escombra, recollint les paraules cridaneres caigudes.
Joaquim Ivars pensarà que aquelles paraules són fang sec, després de les sabates de l’enginyer. Però descarta ràpidament la idea: avui no hi ha lloc per raonaments. La seva ment en fuig, intentant protegir-se de la realitat. No és fang allò que recull la minyona: són les paraules dels tècnics i dirigents, sobreres per a Joaquim Ivars.
Quan comença la reunió, el taxista se sent estranyament atordit. Se li afluixen les cames i es deixa caure en una cadira al passadís.
—Esperi’s aquí mentre fem la reunió —li ha dit Vinaixa.
—Si té set, demani aigua.
—Demani’n! Em sent? Demani’n!
Joaquim Ivars s’asseurà confós, el cap li fa voltes i nota que perd l’equilibri. Ha quedat sol al passadís i les últimes paraules de l’enginyer li giravolten per la ment. Sent una estranya suor al front i se l’eixuga amb un mocador. S’ha assegut a una cadira del passadís, just davant de la porta tancada rere la qual se celebra la reunió. La paret està empaperada amb un estampat florit, tot i que la diversitat cromàtica és escassa. Potser és per això que violenta la ment del taxista, les sanefes i les flors, que fan unes formes repetitives que el seu cervell no pot assumir. Si serà o no aquesta la raó no és un fet que aquí puguem afirmar, deixem-ho en una suposició més o menys sòlida. El que sí que podem constatar són els efectes que aquest petit trasbals psicològic provocaran dins la ment del taxista. Primer va ser un petit forat entre dues flors a través del qual s’escolaven les paraules de la reunió…
—De manera que van emprar els explosius?—Doncs sí, vàrem tenir èxit.
—Èxit? Un bancal inundat vol dir èxit?
—Esperi’s els dies vinents, tot se solucionarà…
L’enginyer Vinaixa intentarà donar explicacions convincents a l’autoritat governativa, pel foradet se’l veia acalorat i a la defensiva. Començarà a pensar que fer cas a la idea de Joaquim Ivars va ser una decisió precipitada fruit de la immediatesa del moment. És per això que el taxista s’interessarà per les explicacions que es donen, i serà llavors quan el forat es farà una mica més gran, deixant entreveure gran part de la sala. Hi veurà cinc homes asseguts al voltant d’una taula gran, l’enginyer Vinaixa a un extrem i a l’altre el delegat del govern, que és qui li demana explicacions. Entre tots dos, els altres tres homes romanen en silenci, movent el cap a banda i banda segons qui és qui parla. Pel seu aspecte, Joaquim Ivars pensarà que són altres enginyers de la Companyia d’Electricitat o bé dirigents locals… Però com se li acut confiar en les paraules d’un simple taxista?
—Veurà, donades les circumstàncies, ens va semblar una proposta assenyada.
—Assenyada, diu? Com se’ls acut remoure terres sense el permís pertinent?
—No era la nostra intenció, el que ha escopit el forat ha estat un fet del tot inesperat.
—Però que no veu que si se sap la veritat caldrà donar mil i una explicacions? I vagi vostè a Madrid a explicar-ho! A hores d’ara tenim la soga al coll i una audiència amb sa excel·lència! I ja sap, en aquests temes tan delicats no hi ha explicació que valgui…
Joaquim Ivars ja haurà sentit prou i la seva ment resoldrà cloure tot aquell assumpte. Primer seran les paraules que, feixugues, cauran a terra amb un fort terrabastall en esmicolar-se totes les consonants com si fossin de vidre. Les vocals han caigut més lleugeres i no han sofert danys, però resten ridícules a terra, sense que ningú les faci cas ni tinguin cap significat amb l’evidència de totes les consonants ja perdudes. Mai s’haurien imaginat una companyia tan fràgil, la vida ja ens té preparades aquest tipus de sorpreses. Però el més sorprenent no serà aquesta caiguda estrepitosa de les paraules a terra, el que sorprendrà més al taxista és la progressiva desaparició dels objectes de la sala i, el que el trasbalsarà més, la desaparició de les persones que hi ha dins.
La fragmentació començarà amb l’enginyer Vinaixa, quan de sobte, les mans amb les quals gesticulava efusivament, s’hauran esvaït. Primer seran els dits que es faran eteris; poc després, només es veuran els punys de l’americana que volaran a l’aire en solitari. Joaquim Ivars s’anirà eixugant la suor freda del front mentre no pot deixar de contemplar l’insòlit espectacle. Ara és el nas de l’enginyer que ha desaparegut, deixant-nos entreveure un rostre ridícul, les ulleres, que sense lloc on sostenir-se, s’han vinclat i, abans d’incórrer en imatges confoses, s’han esvaït de la ment del taxista. L’enginyer Vinaixa continuarà parlant com si res hagués passat, malgrat perdre els peus també, així com, amb una ràpida ullada a tota la sala, les extremitats de la resta dels assistents.
El cap del delegat del govern s’ha fet fonedís, només s’entreveu una cigarreta encesa que resta suspesa a l’aire, així com una ploma estilogràfica que va amunt i avall sense que sembli que ningú la subjecti. Però no serà només el cos de l’enginyer el que ha desaparegut de la ment del taxista. Poc després la taula de reunions haurà perdut tres de les seves quatre potes. Un envà de l’habitació també ha fet figa i s’ha esvaït com si res. Ara tots els que caminen pel carrer veuran el que passa a l’interior de l’edifici i una munió de curiosos s’amuntegaran amb expressions de sorpresa.
No solament ha desaparegut un tros de paret de l’ajuntament, sinó que es deixa entreveure una taula que s’aguantarà solament amb una pota. I el més sorprenent és la imatge d’un home amb la cara desdibuixada, sense nas que la representi, que continua donant explicacions que no van enlloc, perquè inexorablement les paraules li cauen a terra i rellisquen amb la lleugeresa d’una fulla de paper entre els envans ja desapareguts, fins a caure al carrer, on ja les esperen, per una banda, el gos famèlic, que es cruspeix amb delit totes les vocals, i per l’altra, un estol de pardals que s’emporten les engrunes en què s’han convertit les consonants esmicolades.
Però els veïns, atònits per l’espectacle, no restaran aliens a tots aquells fets sorprenents. Al contrari, a poc a poc veuran com les cases properes van desapareixent així com alguns dits i peus de qui s’ho mira astorats. Uns nens riuen, altres, més impressionables, ploren per la sorpresa, i alguna dona ha xisclat en veure’s el cos fonedís, restant només el cap que cau feixuc a terra sense cos que el subjecti. És viva, però, que ningú s’esglaï, uns moments després torna a aixecar-se. Els seus ulls no li veuen el cos, però com que el pot palpar amb les seves mans invisibles, s’asserenarà de mica en mica, tot i l’ensurt.
Joaquim Ivars continua assegut a la cadira del passadís mentre contempla amb la boca oberta l’espectacle. Ja no hi queda res davant dels seus nassos, la casa ha desaparegut així com bona part del carrer, i potser fins i tot ja mig poble. Però no només serà el poble que va desapareixent: els turons de més enllà s’han esvaït com si res, deixant veure només la roca pelada allà on abans hi havia existit un bosc. I cap a l’altra banda és un tros de riu que ha desaparegut, havent deixat un forat immens, a la vegada que l’aigua de l’Ebre cau fins al centre de la terra, on, de seguida, s’evapora per efecte de l’escalfor del magma. Ja no hi ha riu, ja no hi ha poble, ja no se senten les paraules de la reunió.

És moment de despertar.

13 de gener. Viatge a Lleida per recollir material divers. Gasoil i un litre d’oli per gasoil a la Granadella, 203 pessetes.

La fredor de gener s’enganxava al parabrisa amb una capa fina de gebre, i Joaquim Ivars va haver de rascar-la amb la vora d’una targeta de cartó vell abans de posar-se en marxa. El motor del taxi arrencà amb un gruny de resignació, com si també sentís el pes del viatge que l’esperava.
Els primers quilòmetres transcorregueren en un silenci expectant. L’enginyer Vinaixa, assegut al seient del copilot, fullejava uns papers amb el rostre tens, potser encara empantanegat en les cabòries de la reunió d’ahir. Darrere, un altre enginyer, del qual Joaquim no recordava el nom, contemplava el paisatge amb la indiferència d’aquell qui només veu carreteres i més carreteres sense gens d’interès pels pobles que les esquitxen.
El taxi rodava per les carreteres solitàries de les Garrigues quan Vinaixa, sense aixecar la vista, murmurà:
—A Lleida no podem perdre gaire temps. A primera hora de la tarda hem de ser a la central.
Joaquim no respongué. Feia temps que havia après que la seva opinió no comptava per als enginyers. Però alguna cosa dins seu, un cansament que no venia de les hores de son sinó de la realitat que l’envoltava, li feia sentir que aquell viatge no era més que una continuació del somni estrany d’ahir.
A la Granadella van parar a ficar benzina. El gasoil feia una olor densa que semblava impregnar-se a la roba i la pell. Joaquim pagà les 203 pessetes amb un bitllet arrugat i esperà la tornada del canvi. Mentrestant, observava el cel apagat d’hivern i pensava en el forat que s’havia obert a Benifallet. No el de la muntanya, sinó el de la seva ment, aquell estrany esvoranc que s’havia empassat parets, taules, persones i paraules.
—Res més? —preguntà el gasoliner amb desgana.
Joaquim negà amb el cap i tornà al vehicle. Quan es posà en marxa, va notar que alguna cosa havia canviat. Potser era només el vent fred que s’escolava per una petita escletxa de la finestra. O potser era la certesa que, encara que avui anessin a Lleida, ja res seria com abans.
El viatge cap a Lleida transcorregué entre el soroll monòton del motor i el paisatge grisenc de l’hivern. Els ametllers despullats i els camps de secà semblaven figures immòbils en una pintura sense vida, retallats contra el cel d’un to apagat. Els enginyers al seu darrere continuaven absorts en els seus papers, intercanviant només murmuris inintel·ligibles i assentiments mecànics. Només el tic-tac del rellotge de quadre de comandaments trencava el silenci de tant en tant, marcant el pas lent de les hores.
Quan van arribar a la perifèria de Lleida, el trànsit s’espessia amb una barreja d’autobusos, carros i cotxes particulars que avançaven entre clàxons i fum de gasoil. La ciutat s’alçava davant d’ells amb la seva barreja de vells edificis de pedra i noves construccions de formigó, en una lluita constant entre el passat i el present. Joaquim travessà els carrers amb la precisió rutinària de qui coneix cada revolt, cada semàfor i cada tram de llambordes en mal estat.
La primera parada fou en un magatzem d’eines i materials al barri de Pardinyes. Els enginyers baixaren sense gaires explicacions, deixant-lo sol al volant mentre ell observava la gent que anava i venia, embolicats en abrics gruixuts i bufandes. Algunes dones carregaven cistells amb queviures, mentre els homes encenien cigarretes a l’entrada d’un bar, amb l’esguard cansat de qui comença o acaba un llarg torn de feina. Joaquim s’entretenia a seguir amb la mirada un gos que voltava pels voltants, buscant engrunes amb el nas enganxat a terra, quan un dels enginyers tornà i li va fer un gest sec amb la mà perquè avancés fins al moll de càrrega.
L’ompliren el maleter i part dels seients del darrere amb caixes de material divers: peces metàl·liques, bobines de cable, i un parell de bidons petits de líquid industrial. La càrrega feia olor de greix i ferro fred, una aroma que s’enganxava al cotxe com una segona pell. Quan van haver acabat, els enginyers van tornar a seure sense intercanviar paraula. Tot el viatge de tornada a la central es reduiria a això: càrregues, descàrregues, papers firmats, silencis i ordres donades amb gestos mínims.
De camí de sortida de Lleida, van haver de fer una altra parada en un taller mecànic per recollir una peça de recanvi que, segons un dels enginyers, era imprescindible per a la reparació d’un dels generadors. Joaquim esperà a dins del cotxe, llegint el diari i mirant el carrer fent passar els minuts. De tant en tant, una ràfega de vent li portava el soroll metàl·lic de les eines dins el taller i l’olor d’oli cremat. Aquell matí se li feia més llarg que de costum, com si alguna cosa imperceptible hagués estirat el temps fins a fer-lo dens i pesat.
Quan finalment enllestiren totes les recollides, van emprendre la tornada cap a la central amb un ritme més pausat. El sol d’hivern, ja de tarda, començava a decaure rere els turons i projectava ombres llargues sobre la carretera. Joaquim, amb la mirada fixa a l’asfalt, notava com el cansament s’acumulava a les espatlles, però no de la conducció, sinó de la rutina feixuga que semblava pesar cada cop més damunt seu. Els enginyers parlaven entre ells amb paraules seques i tècniques, però ell ja no escoltava. Només volia arribar, descarregar, omplir el dipòsit de gasoil, i esperar que l’endemà no fos més que un altre dia com aquell, sense més sobresalts que la monotonia d’una feina que ja no sabia si era seva o d’un altre.

14 de gener. Res de treball. Netejar i engreixar cotxe.

El dia començà amb un silenci diferent, aquell silenci dels matins en què no hi ha pressa per sortir ni ordres per complir. La claror esmorteïda de l’hivern entrava tímidament per la finestra, dibuixant ombres irregulars sobre el terra fred. Joaquim s’aixecà sense pressa, amb la consciència tranquil·la de saber que aquell seria un dia sense viatges, sense encàrrecs, sense haver d’estar pendent de les necessitats dels altres.
Després d’un esmorzar senzill, amb el cafè deixant un regust amarg, però reconfortant, es va posar roba de feina vella i es dirigí cap al cotxe. Feia temps que ho volia fer, però la rutina sempre el mantenia ocupat amb altres coses: netejar i engreixar el vehicle, donar-li aquella atenció que, després de tants quilòmetres, ja es mereixia.
A l’ombra del garatge, començà per l’exterior. L’aigua freda de la galleda li entumí les mans quan hi va submergir el drap, però el contacte amb la xapa bruta del cotxe li retornà una sensació estranya de familiaritat. Anà fregant amb moviments lents i metòdics, traient les restes de fang enganxades als baixos, eliminant la pols acumulada a la carrosseria, deixant que el metall tornés a lluir amb la seva brillantor esmorteïda. A cada passada del drap, semblava com si esborrés també una mica del cansament que el viatge a Lleida li havia deixat a sobre el dia anterior.
Quan la carrosseria quedà neta, passà a l’interior. Amb la mateixa paciència, aspirà la brutícia dels seients i dels racons més amagats, recollí algun paper vell oblidat sota el quadre de comandaments i sacsejà les catifes que havien acumulat terra i pols de tants viatges. Treballava en silenci, només interromput pel so rítmic del drap fregant la xapa i l’olor de detergent barrejant-se amb la humitat de l’aire.
Finalment, tocava engreixar. Amb les mans encara fredes, obrí el capó i revisà els punts essencials: les frontisses, els eixos, la direcció. Amb la calma d’un gest après amb els anys, aplicà la grassa on calia, deixant que l’olor característica de l’oli impregnés l’ambient. A cada peça lubricada, notava com la seva pròpia tensió s’afluixava una mica, com si el fet de mantenir el cotxe en bon estat també l’ajudés a posar en ordre el seu propi cap.
Quan va acabar, es va redreçar i s’eixugà les mans amb un drap vell. El cotxe brillava sota la llum esmorteïda de la tarda, net i llest per tornar a la carretera quan fes falta. Joaquim el mirà un instant, satisfet. No havia sigut un dia de feina, però tampoc de descans complet. Havia estat un dia necessari, d’aquells en què el silenci i la rutina tenen un altre pes, un altre sentit. Un dia per posar a punt les eines, per preparar-se sense pressa, per recuperar el ritme abans que l’engranatge del temps tornés a posar-se en marxa.

15 de gener. Viatge de la presa de Riba-roja a les oficines de Mequinensa i tornar, 134 km.

El fred de primera hora del matí era com una pua clavada a la pell. Joaquim es fregà les mans abans d’agafar el volant i encendre el motor, sentint el brunzit metàl·lic que s’escampava per l’aire humit. Tenia per davant 134 quilòmetres, de la presa de Riba-roja a les oficines de Mequinensa i tornar, un trajecte senzill, però aquell matí hi havia alguna cosa diferent en l’ambient, com una presència invisible que li feia pessigolles a la nuca.
A mesura que conduïa, els camps de secà s’estenien a banda i banda de la carretera, amb aquella grisor hivernal que semblava empassar-se qualsevol rastre de vida. De tant en tant, una masia abandonada apareixia com un esquelet de pedra enmig del no-res, finestres buides com ulls cecs que observaven el pas del temps. Joaquim no solia parar-se gaire en aquells detalls, però aquell dia, mentre avançava per una recta llarga i deserta, va veure una figura dreta al marge de la carretera. Un home solitari, amb la jaqueta desgastada i una postura tensa, aixecant la mà amb gest mecànic.
Va frenar per instint, deixant que el desconegut s’apropés al cotxe. Quan l’home va abaixar el cap per mirar a dins, Joaquim notà l’olor de vi ranci, un alè carregat d’alcohol i fatiga. No era estrany trobar borratxos caminant per aquells camins, però aquell tenia una mirada clara, massa desperta per algú que ha begut més del compte.
—Va cap a Mequinensa? —preguntà amb una veu massa serena per la seva aparença.
Joaquim dubtà, però va fer un gest perquè pugés. La carretera era llarga, i una mica de conversa no li faria cap mal.
—Gràcies pel servei —murmurà el desconegut mentre tancava la porta i s’ajustava al seient.
El trajecte va transcórrer en un silenci espès. L’home no semblava disposat a xerrar, i Joaquim tampoc volia forçar la conversa. Però, al cap d’una estona, el desconegut va començar a mirar fixament alguna cosa al quadre de comandaments, com si intentés orientar-se enmig dels botons i els rellotges del cotxe.
—No hauria d’anar sol per aquestes carreteres —digué de sobte, amb un to que no era ni una advertència ni un consell.
Joaquim arrufà les celles i el mirà de reüll.
—Sempre faig aquest trajecte. No hi ha res perillós per aquí.
L’home es va llepar els llavis i somrigué, però sense cap rastre d’alegria.
— Depèn que consideri perillós.
A partir d’aquell moment, el trajecte es va fer més tens. L’home es mantenia rígid, amb els dits crispats sobre els pantalons, com si estigués retenint alguna cosa que li cremava per dins. Quan van arribar a Mequinensa, Joaquim s’aturà a un costat de la carretera, esperant que el desconegut baixés. Però ell va romandre assegut un instant, observant-lo amb una expressió enigmàtica.
—Aquesta nit vigili, sobretot si ha d’ampliar el seu recorregut —digué amb veu baixa.
I, sense més explicacions, va obrir la porta i va desaparèixer entre els carrerons. Joaquim es va quedar uns segons immòbil, mirant com la figura es perdia en la distància.
Quan finalment va reprendre la ruta de tornada, la sensació inquietant encara li rodava pel cap. A mig camí, va decidir aturar-se en una fonda per prendre un cafè i aclarir-se les idees. A la barra, una dona gran tallava pomes amb moviments lents i metòdics, mentre la ràdio deixava anar una melodia suau.
—Coneix un home alt, prim, amb una jaqueta vella i una mirada estranya? —va preguntar Joaquim sense gaire convicció.
La dona es va aturar un segon, clavà el ganivet a la fusta i alçà la vista.
—Si és qui penso… fa tres mesos que és mort.
El silenci es va fer dens com la boira de fora. Joaquim sentí un calfred a l’esquena. Va empassar saliva i mirà cap a la porta, cap a la carretera fosca, mentre una sola pregunta li creixia dins com una ombra: Qui havia pujat al seu cotxe aquell matí?

16 de gener. Viatge a Mora per un particular, 450 pessetes. Companyia d’Electricitat viatge a Faió, tornada a les oficines de Riba-roja i viatge a Flix, 150 km.

El dia començà amb un cel apagat, com si el sol s’amagués rere una cortina de plomes grises, indecís entre sortir o quedar-se adormit rere els núvols. Joaquim arrencà el cotxe amb aquella inèrcia pròpia de les jornades que prometien ser llargues: primer, un viatge a Móra per un particular, 450 pessetes; després, un encàrrec per la Companyia d’Electricitat que el portaria fins a Faió, amb tornada a les oficines de Riba-roja i, finalment, un desplaçament fins a Flix. Un total de 150 quilòmetres de carretera solitària, camins polsosos i silencis que aquell dia li pesaven més del normal.
Encara no s’havia tret del cap l’home que havia pujat al seu cotxe el dia anterior. Hi havia alguna cosa en la seva mirada, en el to de la seva veu, que se li havia quedat enganxada al cervell com un engranatge mal ajustat. I el pitjor era el que havia sentit a la fonda: aquell mosso, aquell desconegut, havia mort feia mesos. No volia creure en històries de fantasmes, però no trobava cap altra explicació raonable.
A Móra, mentre esperava el particular per qui feia el viatge, s’assegué en un banc prop del riu i observà la superfície de l’aigua, buscant un moment de descans en aquell torbament que l’acompanyava. Va pensar en la dona de la fonda, en la seva mirada tensa en dir-li allò. Volia convèncer-se que havia estat una confusió, que potser havia sentit malament, però cada vegada que ho intentava, alguna cosa dins seu s’hi resistia.
Quan per fi enllestí l’encàrrec i es dirigí cap a Faió, la sensació d’inquietud es va fer més intensa. Els camps es difuminaven en un paisatge repetitiu, i la carretera semblava tancar-se sobre ell com un cercle sense sortida. Potser era el cansament, potser el fred que li calava als ossos, però per un instant va sentir que no conduïa ell, que el camí el portava a algun lloc desconegut.
En arribar a les oficines de Riba-roja, va decidir no dir res a ningú sobre l’incident. Els altres el prendrien per boig o, pitjor encara, per supersticiós. Va fer un esforç per centrar-se en la feina i deixar enrere aquelles cabòries. Després de tot, el dia no esperava ningú, i encara li quedava un últim trajecte fins a Flix.
Va fer-se fosc abans d’arribar. Les llums tènues dels fanals projectaven ombres llargues sobre els carrers deserts, i quan va aturar el cotxe a la plaça, va sentir un calfred. Just davant seu, recolzat en una paret, hi havia un cistell de vímet ple de pomes. Li va semblar estrany, perquè no hi havia ningú al voltant.
Va baixar i es girà instintivament cap a la carretera per on havia vingut, com si esperés veure algú. Res. Però aleshores, un murmuri suau va trencar el silenci.
—Us vaig dir que vigiléssiu.
El cor li va fer un bot. Coneixia aquella veu. Es girà bruscament, però no hi havia ningú. Només la plaça, el cistell de pomes i una fredor que li travessava l’espinada.
Pujà al cotxe de nou i arrencà ràpidament, intentant convèncer-se que només era la seva imaginació jugant-li una mala passada. Però mentre conduïa de tornada, amb les mans tenses sobre el volant, va notar una olor estranya a l’interior del vehicle. Una olor de terra humida. De fusta vella. I llavors ho recordà: el jaquetó del mosso, gastat i amb aquella mateixa aroma.
Ja no podia ignorar-ho. No era una casualitat. I si aquell home no era d’aquest món… què volia d’ell?
Aquella nit, en arribar a casa, es ficà al llit amb el cor accelerat. Potser era hora de buscar respostes. O potser era millor no trobar-les mai.

17 de gener. Lleida, documentació explosius i tornada, 208 km.

El matí es presentava fred i humit, amb un cel de plom que amenaçava pluja. Joaquim es va llevar abans que el rellotge despertador sonés, incapaç de dormir tranquil després de l’estranya experiència dels últims dies. Es va vestir en silenci, mirant de no despertar la seva dona, i va baixar a la cuina. Mentre esperava que l’aigua del cafè bullís, es va quedar observant la finestra entelada, amb el vidre cobert d’una fina capa de gel que semblava dibuixar formes caòtiques. Va apartar la mirada, inquiet. No volia deixar-se endur per la imaginació, però sabia que alguna cosa no quadrava amb aquell home que havia portat a Mequinensa.
Quan la seva dona es va llevar, el va trobar al costat de la llar de foc, amb les mans entrellaçades i el rostre tens. Va notar de seguida que alguna cosa el preocupava.
—Què et passa, Joaquim? —va preguntar ella, mentre deixava un pot de sucre sobre la taula i s’asseia a l’altra banda.
Ell va dubtar uns segons abans de respondre. No volia semblar un boig, però tampoc podia continuar callant.
—Aquell home que vaig portar a Mequinensa… —va començar, amb la veu una mica trencada—. No era un home qualsevol.
La seva dona va arrufar el front, esperant una explicació. Joaquim va inspirar profundament abans de continuar.
—A la fonda, em van dir que aquell mosso havia mort fa mesos. Però jo el vaig portar al cotxe, li vaig parlar. Era ben real.
Ella el va mirar amb preocupació, però no amb incredulitat. Feia anys que vivien en aquelles terres, i no era la primera vegada que algú parlava de coses inexplicables.
—Potser algú et va gastar una broma —va dir, intentant trobar una explicació lògica.
—No ho crec —va respondre ell, negant amb el cap—. A Flix vaig sentir la seva veu de nou. I avui… no puc treure-me’l del cap.
El silenci es va fer espès entre ells, només es trenca pels espetecs de la fusta a la llar de foc.
— Ves amb compte, Joaquim —va dir ella finalment, amb una ombra de temor a la veu—. Si és una ànima que ronda, millor no buscar massa respostes.
Ell no va contestar. Només va mirar el rellotge despertador, conscient que havia de marxar. Tenia un viatge a Lleida per recollir documentació d’explosius i després tornar.
La carretera estava coberta per una boira baixa que feia difícil veure més enllà dels troncs nus dels arbres que vorejaven el camí. El trajecte fins a Lleida va transcórrer en silenci, amb l’eco de la conversa amb la seva dona encara ressonant-li al cap.
Quan va arribar a la ciutat, va fer la gestió ràpidament. Els papers d’explosius eren documents delicats, i no volia perdre més temps del necessari. En sortir de l’edifici, es va trobar amb un soldat que parlava amb un dels funcionaris de seguretat. Va notar que el mirava de reüll, com si el reconegués, però Joaquim no hi va donar importància.
Va carregar els papers al cotxe i va emprendre el camí de tornada. El cel continuava gris, i una fina pluja començava a caure, repicant contra el tendal metàl·lic d’una parada de carretera que va veure a la llunyania. Quan hi va passar a prop, va notar una figura sota el tendal, immòbil.
Va ser només un segon, però el cor li va fer un salt. Aquell home, aquell rostre… Era ell.
Va prémer l’accelerador, sense atrevir-se a mirar enrere.
Quan va arribar a casa, encara tremolava. La seva dona el va veure pàl·lid i li va preguntar què havia passat, però ell no va poder respondre immediatament.
Va anar fins a la taula i es va asseure. Va notar el tacte fred de l’alumini de la tassa de cafè que ella li havia deixat.
—L’he vist de nou —va murmurar finalment, amb la veu trencada.
Ella no va dir res. Només el va mirar amb una barreja de preocupació i temor, com si entengués que, fos el que fos, aquella presència no el deixaria tan fàcilment.
A fora, la pluja va començar a caure amb més força, colpejant les finestres com si volgués entrar. I Joaquim, per primer cop en molt de temps, va sentir un calfred que li arribava fins a l’ànima.

18 de gener. Diumenge. Tres viatges a Flix amb propina, 250 pessetes.

El rellotge despertador va sonar amb la seva estridència habitual, però Joaquim ja estava despert. No havia dormit bé. L’angoixa li havia corcat el son, fent-lo girar i regirar al llit, com si intentés escapar d’un malson que no s’acabava mai. La seva dona respirava tranquil·la al seu costat, però ell no trobava la calma. Després del que havia vist el dia anterior, cada ombra li semblava una presència, cada soroll un avís.
Es va aixecar amb cura, mirant de no fer soroll. Va posar els peus freds a terra i es va passar els dits per la cara, intentant esborrar la fatiga. Aquell diumenge es presentava carregat. Havia de fer tres viatges a Flix i, amb sort, li cauria alguna propina extra. Però el treball ja no era el que el preocupava.
Va sortir al carrer amb el fred de gener mossegant-li la pell. El sol encara no havia trencat la boira que s’arrapava als carrers, donant a tot un aire irreal. Va encendre el motor del cotxe i es va quedar un moment quiet, mirant fixament el carrer desert.
—No et facis cabòries, Joaquim… —es va dir en veu baixa, com si així pogués convèncer-se.
El primer viatge a Flix va transcórrer sense novetat. Un trajecte simple, gairebé mecànic, com un motlle que repetia dia rere dia. Carregar, descarregar, tornar. Però al segon viatge, va notar una sensació estranya.
A la sortida del poble, va veure una figura dreta darrere els barrots d’una antiga finca abandonada. Era només una ombra, però li va semblar reconèixer la silueta. El cor se li va encongir. Va passar de llarg sense aturar-se, però al retrovisor li va semblar que la figura feia un pas endavant, com si volgués seguir-lo.
Joaquim va empassar saliva. Allò no podia estar passant.
Va arribar a Flix intentant destapar-se de la inquietud. Va descarregar de pressa i es va aturar un moment en una taverna per prendre un cafè. Havia de calmar-se.
—Joaquim, et veig una cara… —li va dir el taverner.
—No he dormit bé —va mentir ell, fent rodar la tassa entre els dits.
Però no podia oblidar el que havia vist. O el que creia haver vist.
El tercer viatge va ser el pitjor.
Quan tornava cap a casa, va veure la figura de nou, aquest cop dreta al costat de la carretera. La mateixa postura rígida, el mateix silenci inquietant. I aquest cop, sense cap dubte, el mateix rostre.
Joaquim va prémer les dents i va passar de llarg, però un calfred li va recórrer l’espinada. No es va atrevir a mirar pel retrovisor.
En arribar a casa, la seva dona el va veure tan callat que no li va caldre preguntar.
—Joaquim… —va començar.
Però ell va aixecar la mà, demanant silenci.
—No vull parlar-ne —va dir, amb la veu baixa i cansada.
Ella va assentir, respectant la seva decisió. Però tots dos sabien que aquell home, fos qui fos, no desapareixeria tan fàcilment.

19 de gener. De 6:30 a 13 h viatge a Lleida.

El matí es va aixecar fred i humit, amb una boira espessa que feia difícil veure més enllà d’uns pocs metres. Joaquim es va posar en marxa d’hora, com sempre. A les 6:30 ja estava al volant, dirigint-se a Lleida en un viatge rutinari per la Companyia d’Electricitat. Havia de ser una jornada normal, sense sorpreses, però darrerament res semblava normal.
Mentre avançava per la carretera mig deserta, va notar un formigueig d’inquietud. Tot i no veure ningú, sentia que el vigilaven. No volia reconèixer-ho, però l’home que havia anat apareixent en diferents llocs li estava fent perdre la calma. Qui era? Què volia? Aquella ombra del passat —perquè ja n’estava segur, era algú que havia conegut temps enrere— l’estava arrossegant cap a un infern d’incertesa.
Quan va arribar a Lleida, va aparcar al costat d’una tanca metàl·lica que envoltava una nau industrial. Va baixar del vehicle i es va dirigir cap a les oficines. No tenia temps per perdre, havia d’acabar la feina i tornar aviat. Però mentre esperava que li donessin la documentació, va veure una cosa que el va deixar glaçat.
A l’altra banda del carrer, recolzat contra una paret bruta de sutge, va veure l’home. De braços plegats, mirant-lo amb una expressió inescrutable. Com si esperés alguna cosa.
El cor de Joaquim va bategar amb força. Aquella mirada no era la d’un desconegut qualsevol. Aquell home el coneixia, i ara ja no es molestava a amagar-se.
Prement les dents, Joaquim va recollir els papers i va tornar al cotxe. No volia enfrontar-se a ell. No aquí, enmig de la ciutat. Però quan va posar la mà a la porta del vehicle, la veu el va travessar com un ganivet.
—Has oblidat el passaport, Joaquim.
Va quedar glaçat. Feia molts anys que ningú li esmentava allò. Va girar-se a poc a poc, trobant-se amb aquell rostre que ara, vist de prop, li semblava encara més familiar.
—Encara el guardes, oi? —L’home va fer un mig somriure, com si conegués la resposta.
Joaquim va respirar fondo. No, no guardava cap passaport. Feia anys que havia deixat enrere aquella part de la seva vida, la part de la qual ningú sabia res. Però aquest individu… aquest home que havia aparegut com un fantasma, ell sí que ho sabia.
—No sé de què parles —va murmurar Joaquim, obrint la porta del cotxe.
L’home va riure per sota el nas, però no va insistir. Només va fer un gest lent, gairebé teatral, com un karateka abans d’una batalla decisiva.
—Ens veurem aviat.
Joaquim va tancar la porta i va arrencar, intentant esborrar aquella veu de la seva ment. Però mentre s’allunyava per la carretera, va saber que allò no havia acabat.
No era un accident. No era una coincidència.
Aquell home havia tornat per alguna cosa. I Joaquim no tenia ni una eina per defensar-se.

20 de gener. Viatge a Flix amb un particular de 5:30 a 6 hores, 100 pessetes. Companyia d’Electricitat, viatge a Mequinensa i retorn a presa de Riba-roja, 132 km.

El dia començava amb la mateixa rutina de sempre. Joaquim es va llevar abans que claregés, encara amb el cap pesant pels esdeveniments del dia anterior. Aquell home… aquell estrany que semblava conèixer-lo millor que ell mateix.
Va fer el primer viatge del matí a Flix amb un particular, un trajecte breu i sense complicacions. Però mentre conduïa, no podia deixar de pensar en la mirada d’aquell individu. No havia canviat ni un sol detall des de la darrera vegada que el va veure… feia trenta anys.
Quan va tornar a la Companyia d’Electricitat per fer el trajecte cap a Mequinensa, el cor li va fer un salt. Allà estava ell, dret al costat del seu cotxe, esperant-lo.
—Puges? —va dir Joaquim, amb una resignació que el sorprengué a ell mateix.
L’home no va respondre. Només va obrir la porta i es va asseure al seu costat, amb un moviment fluid i natural, com si ho hagués fet centenars de vegades.
El cotxe es va posar en marxa, i durant uns minuts només es va sentir el so del motor i el paisatge passant a tota velocitat. Finalment, va ser l’estrany qui va parlar.
—Sé que tens preguntes, Joaquim.
Ell va prémer els llavis. No volia reconèixer-ho, però sí, en tenia. I moltes.
—Qui ets? —va preguntar, mirant-lo de reüll.
L’home va somriure, com si aquella pregunta l’hagués esperat tota la vida.
—Em deia Lluís Felip. Almenys, així em coneixien fa molt temps. Potser et sona el nom.
Joaquim va sentir un calfred recórrer-li l’esquena. Coneixia aquell nom. Havia estat un dels soldats que va conèixer durant la guerra, un jove que sempre parlava d’escapar, de trobar un futur lluny d’aquella destrucció. Però era impossible. Lluís havia desaparegut.
—No pot ser… —va murmurar Joaquim.
—Vas veure’m per última vegada l’any 1938, oi? —va continuar Lluís.
Joaquim va assentir amb el cap, incapaç de parlar.
—Érem a la batalla de l’Ebre. Recordo aquella nit com si fos ahir. Les explosions il·luminant el cel, el fang fins als genolls, els crits dels ferits… Tu i jo ens vam separar quan van començar a disparar. Jo vaig córrer cap al riu, intentant escapar. I aleshores… —va fer una pausa, com si intentés ordenar els records—. Vaig caure.
Joaquim va notar la seva pròpia respiració accelerar-se.
—Van dir que havies mort.
Lluís va somriure de nou, però els seus ulls estaven plens d’una tristesa insondable.
—Potser sí… o potser no del tot.
El cotxe va arribar a Mequinensa, però Joaquim no va aturar-se. Necessitava escoltar la resta.
—Quan vaig caure al riu, alguna cosa em va atrapar. No sé què va ser, només recordo una foscor profunda, una sensació de caure sense fi. I quan em vaig despertar… tot era diferent.
Joaquim va arrufar les celles.
—Diferent com?
—Vaig deixar de sentir el temps. El meu cos… no va envellir. Jo no vaig tornar a ser el mateix. No era mort, però tampoc estava viu. Estava… atrapat.
—Atrap… on?
Lluís va mirar per la finestra, com si busqués alguna cosa entre les muntanyes.
—En algun lloc entre aquest món i un altre. No em preguntis com funciona, perquè jo mateix no ho sé. Només sé que ara estic aquí, i que necessito la teva ajuda.
Joaquim va frenar el cotxe de cop.
—La meva ajuda? Per què jo?
Lluís el va mirar fixament.
—Perquè tu ets l’únic que em recorda. I això vol dir que encara no estic del tot perdut.
Joaquim va empassar saliva. Tot allò era absurd, impossible. I, tanmateix, allà estava ell. Sense una arruga de més, sense cap rastre de temps al seu rostre. Un fantasma del passat, tornat a la vida.
Va sentir un calfred. Potser, sense voler-ho, acabava de travessar una frontera de la qual ja no podria tornar enrere.

21 de gener. Diversos viatges entre Riba-roja i la presa, matí 36 km, tarda, 41 km.

El dia començava fred, amb una boira persistent que semblava voler endarrerir l’alba. Joaquim es va llevar amb la mateixa inquietud dels darrers dies, amb aquella estranya sensació de viure una història que no li pertanyia. Es va afaitar de pressa, mirant-se al mirall com si busqués alguna resposta en el reflex cansat que li retornava la imatge.
Va esmorzar a correcuita, només un cafè i un tros de pa sec. No tenia temps per més, el primer torn de viatges entre Riba-roja i la presa l’esperava. Amb el motor del cotxe en marxa, es va endinsar en aquella rutina de quilòmetres repetitius, carreteres conegudes i rostres que, al llarg dels anys, li resultaven cada vegada més previsibles.
Però aquell dia, alguna cosa era diferent.
A mig matí, quan va fer una parada per carregar combustible, va notar una olor peculiar a l’aire. No era fum ni benzina, sinó una fragància suau, gairebé imperceptible enmig del fred: lavanda. Va girar el cap, buscant d’on provenia. I allà, recolzat contra un dels murs de la gasolinera, el va veure.
Lluís.
El mateix rostre, la mateixa expressió enigmàtica.
—T’has decidit, Joaquim? —va preguntar ell, amb la veu serena.
Joaquim va notar com se li mullaven les mans de suor tot i el fred. No sabia què respondre. Com podia prendre una decisió si ni tan sols entenia el que estava passant?
—No sé què vols de mi —va admetre finalment.
Lluís va somriure amb un aire de complicitat.
—Només vull que m’ajudis a trobar el que vaig perdre.
—Però què és?
—Això és el que hem de descobrir.
El motor del cotxe va remugar amb impaciència. No podia quedar-se allà eternament. Així que, sense dir res més, va pujar al vehicle i va reprendre el camí. Però la seva ment ja no estava en la carretera, ni en els viatges rutinaris.
A l’hora de dinar, va fer una parada a casa. La seva dona havia preparat macarrons amb carn, i ell va intentar menjar sense gaire ànim, però les paraules de Lluís li ressonaven dins el cap.
—Et trobes bé? —li va preguntar ella, aixecant la vista del plat.
—Sí, només estic cansat.
Va intentar centrar-se en converses domèstiques, en les notícies del diari. Però res d’això aconseguia esborrar la imatge de Lluís i aquella olor persistent de lavanda.
A la tarda, va reprendre els viatges entre Riba-roja i la presa. Els quilòmetres es van anar sumant sota les rodes del cotxe, però el misteri continuava pesant dins seu. Lluís havia reaparegut una vegada més. I això només podia voler dir una cosa: allò no s’havia acabat.
I potser, només potser, tampoc no estava segur que volgués que s’acabés.

22 de gener. De 15 a 19 hores viatge de Riba-roja a Reus amb l’inspector de tren Pere Armengol, 180 km.

La tarda s’aixecava amb un cel porpra intens, tenyit per un sol baix que anunciava el capvespre abans d’hora. Joaquim va posar en marxa el cotxe, esperant l’inspector de tren Pere Armengol, un home de mitjana edat, de gest sec i paraules justes. No era un company de conversa, però aquell viatge fins a Reus prometia ser llarg, i l’ambient dins del vehicle no podia quedar buit de sons.
—Fa temps que no feia aquest trajecte —va comentar l’inspector, amb una veu neutra.
—És un bon dia per a la carretera —va respondre Joaquim, més per compromís que per interès.
A mesura que deixaven enrere els paisatges familiars de Riba-roja, la conversa es va tornar menys distant. Armengol va començar a parlar d’una mena d’experiment que la companyia ferroviària volia posar en marxa, alguna cosa relacionada amb la millora del maquinari dels trens de càrrega. Joaquim no entenia gaire d’aquell món, però va assentir amb interès per cortesia.
—Necessitem ajuda per avaluar com afecten aquestes noves estructures les vies de la línia —va explicar Armengol—. I també per entendre si realment suposen un estalvi o només un altre mal de cap per als operaris.
Joaquim va pensar que en tots els oficis passava el mateix: promeses de millores que, al final, només complicaven les coses als qui realment havien de fer la feina.
La carretera avançava, i enmig de la conversa van passar per una zona boscosa. De sobte, una figura va travessar veloçment el camí. Joaquim va frenar en sec, amb un moviment brusc que va fer saltar Armengol cap endavant.
—Què diantre ha estat això?! —va exclamar l’inspector.
—Un senglar —va dir Joaquim, encara amb el pols accelerat—. Aquesta zona n’és plena, sobretot al vespre.
Van quedar-se en silenci un instant, mirant com la bèstia desapareixia entre els arbres. Després, amb una respiració profunda, Joaquim va reprendre la marxa.
El viatge va continuar, però el silenci ara estava carregat d’una estranya sensació. Potser era la brusquedat de l’incident, o potser era que, en algun moment, Joaquim havia tingut la sensació que algú més els observava des de la vora del camí.
Quan finalment van arribar a Reus, el cel ja era fosc. Armengol va baixar del cotxe, es va col·locar bé l’abric i es va acomiadar amb una inclinació breu del cap.
—Gràcies pel trajecte.
Joaquim va assentir i, abans de girar el vehicle per iniciar el camí de tornada, va fregar-se les mans. Tenia fred, però també una estranya sensació a l’estómac. Una sensació que no tenia res a veure amb el trajecte, ni amb l’inspector, ni amb el senglar.
Alguna cosa més s’amagava entre les ombres d’aquella carretera. Alguna cosa que ell, encara, no sabia com portar a la llum.

23 de gener. De presa de Riba-roja als serveis mèdics de Mequinensa, 120 km.

El dia havia començat fred, amb una boira baixa que s’arrapava a l’asfalt com si volgués retenir el glaç de la matinada. Joaquim va engegar el vehicle amb un lleuger tremolor a les mans, més per la humitat que per qualsevol altra cosa. Tenia per davant un trajecte conegut, de la presa de Riba-roja fins als serveis mèdics de Mequinensa, un encàrrec senzill i sense complicacions.
A mig camí, va recordar que no havia esmorzat en condicions. La nit anterior, la seva dona li havia preparat un plat de sopa espessa, amb molt de gust i fumant com calia per un dia d’hivern. Recordava la seva mà àgil barrejant els ingredients amb el cullerot dins l’olla, la manera com el vapor li acariciava la cara quan tastava el brou per ajustar la sal. Li havia posat una cullerada de margarina, una d’aquelles manies seves que deia que donaven més cos al plat. “Com fan a Rússia, que allà han de suportar el fred de debò”, li havia dit, tot i que ell no tenia clar si això era veritat o només una d’aquelles històries que s’inventava per fer-se l’interessant.
Va treure una moneda de la butxaca i la va girar entre els dits mentre esperava que un vehicle de càrrega passés per davant seu en un encreuament. Tot i haver matinat, havia tingut una sensació estranya durant tot el trajecte, una mena de pressentiment difícil d’explicar. Feia dies que el món semblava voler-li enviar missatges xifrats, petits detalls que, presos per separat, no tenien importància, però que junts li formaven un trencaclosques inquietant.
Quan va arribar a Mequinensa i va estacionar el vehicle davant dels serveis mèdics, va notar un moviment rere la finestra. No li va donar importància fins que va baixar del cotxe i el va veure. L’home. De nou. Immòbil a l’entrada, com si l’hagués estat esperant. Joaquim va empassar saliva i va fer com si res. Però el cor li bategava més de pressa.
L’home el va saludar amb una inclinació gairebé imperceptible del cap. Portava una bufanda amb una rosca desfeta a un costat, com si s’hagués enganxat en algun lloc. Els seus ulls, en canvi, no mostraven cap desgast. Eren els mateixos d’aquell primer dia a Mequinensa. Els mateixos ulls d’algú que no havia envellit ni un sol dia en trenta anys.
Joaquim va sentir que el fred li pujava per l’esquena. Havia arribat l’hora de fer les preguntes que fins ara havia volgut evitar.
Joaquim es va quedar un moment clavat al lloc, amb la porta del vehicle mig oberta. Sentia el pes de la moneda encara entre els dits, girant-la nerviosament. L’home misteriós va fer un pas endavant, i Joaquim es va adonar que no podia continuar esquivant-lo.
—Em sembla que ja va sent hora de parlar, oi? —va dir finalment Joaquim, mirant-lo fixament.
L’home va somriure, amb aquella expressió impassible que el feia encara més inquietant.
—Sí —va contestar amb veu suau—. Però no aquí.
Joaquim va mirar al seu voltant. Ningú semblava estar-los observant, però alguna cosa en la manera com l’home ho havia dit li va fer assentir sense protestar. Van caminar un parell de carrers fins a una petita plaça amb un banc de fusta. L’home es va asseure, allisant la bufanda amb la rosca desfeta, i va fer un gest perquè Joaquim fes el mateix.
—Comencem pel principi —va dir Joaquim, amb la veu més ferma del que se sentia realment—. Qui ets?
L’home va quedar-se un moment en silenci, com si decidís quines paraules eren les adequades.
—Vaig ser soldat —va dir finalment—. Fa molts anys. Quan tot això era un infern de pols i metralla.
Joaquim va sentir un calfred. Ja ho intuïa. La guerra. Sempre la guerra.
—La batalla de l’Ebre? —va preguntar.
L’home va assentir lentament.
—Em deien Ferran. Però ja fa molt que aquest nom no significa res.
—Com és possible que siguis aquí? Que no hagis canviat gens?
Ferran va baixar la mirada cap a les mans, arrugades, però inexplicablement intactes per als anys que suposadament havia viscut.
—No vaig tenir l’oportunitat d’envellir —va dir amb un to estrany—. Vaig quedar atrapat entre dues realitats. Entre un passat que no es tanca i un present que no em pertany.
Joaquim va sentir un nus a la gola.
—Vols dir que…?
Ferran va aixecar la mirada, i per primera vegada en tota aquella estranya història, els seus ulls van mostrar una espurna de tristesa.
—Que no he marxat mai. I que només tu pots veure’m.
Un silenci pesat es va instal·lar entre els dos homes. Joaquim va notar el pes de la moneda encara a la mà i la va mirar com si de sobte hagués esdevingut una peça d’un trencaclosques impossible de resoldre.
—Per què jo? —va preguntar finalment.
Ferran va somriure, però aquesta vegada hi havia quelcom més en aquell somriure.
—Perquè tens alguna cosa que jo vaig perdre fa molt temps. Alguna cosa que necessito per marxar d’una vegada.
Joaquim va sentir un calfred més intens que el fred de gener. Aquella conversa només acabava de començar, i ja intuïa que estava a punt d’endinsar-se en un misteri molt més fosc del que mai s’hauria imaginat.
Joaquim conduïa de tornada a Riba-roja amb el cap fet un garbuix. Els fars il·luminaven la carretera, però la seva ment estava atrapada en la conversa que acabava de tenir. Ferran… aquest nom ressonava dins seu com un ressò estrany. Però llavors, un record li va esclatar al cervell com un llampec.
Lluís Felip.
El seu cor es va accelerar. Per un instant, va sentir un vertigen inquietant, com si la seva pròpia memòria estigués jugant-li una mala passada. Ferran no era el primer. Abans, aquell mateix rostre jove i immutable li havia dit que es deia Lluís Felip. Recordava perfectament la primera vegada que l’havia vist al revolt de la carretera de Faió, amb aquella mateixa mirada profunda i inalterable. Com era possible que ara es digués Ferran?
Va pressionar els dits contra el volant, intentant recuperar la claredat mental. Havia oblidat momentàniament Lluís Felip. Però per què? Per què aquell record havia quedat sepultat fins ara? I, el més inquietant, per què ara tornava amb tanta força?
La idea li va provocar un calfred. Era el mateix home. El mateix jove. La mateixa expressió inescrutable. Només el nom havia canviat.
Va apartar la vista de la carretera un instant per mirar el retrovisor, amb una estranya sensació d’inquietud. I si no era només el nom el que canviava? I si hi havia alguna cosa més que encara no comprenia?
Frenà suaument a l’entrada del poble i va apagar el motor. Es va quedar assegut dins el vehicle, sentint el batec del seu cor accelerat. Qui dimonis era realment aquell home?

24 de gener. Viatge a Tarragona per un particular, de 12 h a 17:30 h, 1000 pessetes.

El camí cap a Tarragona s’estenia davant dels seus ulls com una línia infinita entre muntanyes i turons baixos. Joaquim conduïa amb la ment encara ocupada per les preguntes que el turmentaven des de la trobada amb aquell home misteriós. Ferran… o Lluís Felip… o qui fos realment. No podia treure’s aquella inquietud del cap. Però per ara, la carretera i la feina tenien prioritat.
El client que portava era un home de mitjana edat, amb una aparença polida i un aire absent, com si sempre estigués sumit en els seus pensaments. Li havia dit que era artista, però no va especificar quin tipus d’art practicava. Només havia fet un gest ambigu amb la mà i havia deixat anar un comentari sobre el sosteniment de la seva carrera, sobre com era difícil viure d’allò que estimava. Joaquim no hi va donar gaire importància, però sí que va notar el seu interès constant per l’entorn. L’home observava la carretera, els arbres i les muntanyes com si busqués alguna cosa amagada a cada racó del paisatge.
—Ha passat sovint per aquest camí? —va preguntar de sobte l’artista, sense apartar la vista del vidre.
Joaquim va assentir, amb la mà dreta al volant i l’esquerra reposant sobre la palanca de canvis.
—Moltíssimes vegades. És una ruta habitual per a mi.
L’home va somriure, però sense mostrar una satisfacció real.
—És curiós com els camins mai no són els mateixos, encara que els recorreguem mil cops. Els colors canvien, la llum es mou diferent, i fins i tot les ombres no són mai les mateixes.
Joaquim no sabia què contestar. Li semblava un comentari propi de qui té la ment ocupada amb pensaments massa abstractes per al seu gust.
Van continuar el trajecte en silenci durant una bona estona, fins que, a l’alçada d’una corba pronunciada entre dues muntanyes, l’artista va murmurar:
—Aquest indret té alguna cosa especial.
Joaquim va alçar una cella i el va mirar de reüll.
—Ah, sí?
—Sí. —L’home va assenyalar un punt entre els arbres, un racó poc visible des de la carretera—. Aquí, fa molts anys, es practicaven duels. Armes antigues, espases, potser fins i tot alguna ballesta.
Joaquim va arrufar el front. No n’havia sentit mai a parlar. Però hi havia alguna cosa en la manera com aquell home ho deia, com si ho hagués vist amb els seus propis ulls, que el va fer estremir.
—Com ho sap?
L’home es va limitar a somriure.
—És part de la història que s’amaga en aquests llocs. Hi ha records que es resisteixen a desaparèixer.
Joaquim va prémer els llavis i va tombar la vista a la carretera. No sabia per què, però li va venir al cap el rostre de Ferran. O de Lluís Felip. O de qui fos realment aquell home que semblava conèixer-lo millor que ell mateix.
Quan van arribar a Tarragona, el client li va pagar el viatge i va baixar. Abans de marxar, es va girar i va dir:
—Sovint, el passat té més classe del que ens pensem. Però això no vol dir que sigui menys perillós.
Joaquim es va quedar mirant-lo mentre s’allunyava entre la gent. Aquell home també sabia més del que semblava. I això, cada cop, començava a inquietar-lo més.

25 de gener. Diumenge. Un viatge a l’ermita de Berrús, 200 pessetes.

El matí s’havia llevat amb un cel ennuvolat, d’un gris esmorteït que semblava voler enfonsar la llum del sol sota el pes de la boira. Joaquim va encendre el motor del cotxe i va esperar uns segons que el vehicle entrés en temperatura. Aquell diumenge tenia un sol encàrrec: portar un home gran fins a l’ermita de Berrús. Li va semblar estrany, perquè ja no hi quedava gairebé res del lloc després de la construcció del pantà, però no va preguntar. Al cap i a la fi, la gent sempre buscava alguna cosa, encara que fos només un record.
L’home, a qui tothom al poble coneixia simplement com l’avi Miquel, va entrar al cotxe amb passos lents, amb les mans ajuntades com si guardessin algun secret. Joaquim el va mirar pel retrovisor. El seu rostre estava marcat per les arrugues profundes de qui ha viscut molt, massa.
—Cap a Berrús, doncs? —va preguntar mentre posava primera.
—Sí… vull veure el que en queda, si és que en queda alguna cosa.
La carretera estava tranquil·la, només interrompuda pel soroll d’alguns ocells i el brunzit dels cables de la línia elèctrica. Joaquim no ho va poder evitar i va trencar el silenci.
—Per què vol tornar-hi?
L’avi va inspirar profundament abans de respondre.
—Perquè necessito trobar alguna cosa que vaig perdre fa molts anys.
Joaquim va esperar que continués, però l’avi es va quedar callat, mirant fixament per la finestra. Quan van arribar a l’antic camí que portava a l’ermita, van haver de baixar i seguir a peu. La vegetació ho havia envaït tot, i només unes poques pedres deixaven entreveure que allà hi havia hagut alguna vegada una construcció.
L’avi va començar a buscar entre les runes, amb una insistència silenciosa, com si sabés exactament on mirar. Joaquim es va quedar observant-lo, intrigat.
—Saps, noi… Aquí, abans que el pantà ho canviés tot, hi venien cantants a fer festa major —va dir finalment l’avi, sense girar-se—. I també venien soldats… i homes que no haurien d’haver estat aquí.
Joaquim va arrufar el front.
—Soldats? De la nostra guerra?
L’avi va somriure tristament.
—De la guerra, i d’abans. Aquest lloc ha vist massa coses, i jo… jo en vaig veure algunes que hauria volgut oblidar.
De sobte, va ajupir-se i va recollir un obrellaunes rovellat que hi havia a terra i se’l va remirar de prop. Però, en lloc de llençar-lo, el va guardar dins la butxaca com si fos un tresor.
—Això és el que buscava? —va preguntar Joaquim, confús.
L’avi va negar amb el cap.
—No exactament. Però és un record. Un testimoni. Com jo.
Joaquim no va saber què dir. De tornada al cotxe, el vell va restar en silenci, com si ja hagués dit tot el que calia dir. Quan van arribar al poble, abans de baixar, es va girar cap a Joaquim i li va dir:
—No siguis massa curiós. A vegades, les respostes no ens agraden.
I amb això, es va perdre pels carrers de Riba-roja, deixant en Joaquim amb un nus a la gola i la sensació que, un cop més, havia estat a punt de descobrir una història massa antiga i massa oblidada.

26 de gener. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 54 km.

El dia va començar amb una fredor humida que semblava ancorar-se als ossos. Joaquim va pujar al cotxe i va engegar-lo amb un badall llarg. Aquella jornada prometia ser monòtona, només trasllats entre la presa i el poble, però després dels estranys esdeveniments dels últims dies, agraïa una mica de rutina.
El camí cap a la presa serpentejava entre el paisatge, on l’hivern havia despullat els arbres, deixant-los com figures esquifides contra el cel gris. De tant en tant, veia alguna taca de color als marges, petites flors grogues resistint el fred, com si es neguessin a acceptar que encara faltava per a la primavera.
Quan va arribar a la presa, un grup d’obrers ja l’esperava per pujar al vehicle. Eren treballadors de la companyia, la majoria rostres coneguts amb qui intercanviava paraules cada dia. Però aquell matí hi havia un home nou. Portava un abric gruixut i una postura rígida, gairebé militar, que desentonava amb els altres.
—Bon dia, Joaquim —va dir en Ramon, un dels habituals, pujant al cotxe—. Avui portem companyia.
El nouvingut el va mirar amb ulls analítics i va fer una lleugera inclinació de cap.
—Soc l’enginyer Ferran Solé. Faré inspeccions aquests dies.
Joaquim va sentir un calfred inexplicable. Ferran? Un altre Ferran? Feia poc que havia conegut un home amb aquell mateix nom, l’estrany personatge que li recordava inexplicablement en Lluís Felip. Va intentar bullir aquells pensaments dins seu, sense deixar que traspuessin al seu rostre.
—D’acord, doncs, cap a la presa.
El trajecte va transcórrer amb calma, amb el cotxe rodant pels camins terrosos mentre els treballadors parlaven entre ells. El nou enginyer, en canvi, romania sencer, immòbil, observant per la finestra com si busqués alguna cosa.
—És un lloc interessant —va dir, finalment—. Amb història.
Joaquim va murmurar un assentiment sense apartar els ulls del camí. Va notar que el cel començava a aclarir-se lleument i, per un moment, el sol es va obrir pas entre els núvols, formant un arc de llum sobre l’aigua retinguda per la presa.
En un revolt del camí, va haver de frenar sobtadament. Una zebra.
Joaquim va parpellejar, incrèdul. No podia ser. Però allà estava, una zebra travessant el camí amb pas tranquil, com si fos la cosa més normal del món.
Els obrers van començar a murmurar sorpresos, alguns rient, altres desconcertats.
—Però què coi…?
En Ferran Solé, en canvi, va somriure lleugerament, sense rastre de sorpresa.
—Curiós, oi? —va dir, gairebé en to de broma—. A vegades el que no encaixa en un lloc hi apareix igualment.
Joaquim va sentir un calfred. Aquell home parlava com si sabés alguna cosa. Com si estigués deixant-li pistes.
—Això no és normal —va murmurar en Ramon—. D’on surt, aquesta bèstia?
Joaquim no va respondre. Simplement, va esperar que la zebra travessés i va reprendre el camí. Però una inquietud li havia crescut a dins. Tot semblava cada vegada més estrany. I, per alguna raó, sentia que aquell nou enginyer no era allà només per inspeccionar la presa.
Els murmuris dins el vehicle es van intensificar mentre la suposada zebra seguia el seu camí amb un pas tranquil i indolent. Era impossible. Una zebra, allà, al mig d’aquells camins polsegosos de Riba-roja?
—Això no té cap sentit… —va balbucejar en Ramon, fregant-se els ulls com si temés estar somiant.
Joaquim va ajustar els retrovisors, encara mirant l’animal amb el front arrufat. En Ferran Solé, aquell nou enginyer de posat enigmàtic, continuava somrient lleument, amb una calma que desconcertava.
—Massa perfecte per ser veritat… —va dir amb veu pausada.
I llavors, en Josep, un dels obrers asseguts darrere, va esclatar a riure.
—Però si això no és una zebra! —va dir, assenyalant cap a l’animal amb el dit—. És un ase pintat!
Tots van callar de cop. Joaquim va encongir els ulls i va fixar-s’hi millor. Ara que ho mirava bé, el patró de les ratlles no era del tot natural. A més, hi havia parts on la pintura començava a esborrar-se, deixant entreveure el pèl grisenc del pobre animal.
—Quina collonada és aquesta? —va exclamar en Ramon, encara entre el desconcert i la diversió.
Van baixar del vehicle i es van acostar amb cautela. L’ase els va mirar amb expressió tranquil·la, com si no entengués per què generava tanta expectació. Algú li havia pintat ratlles blanques i negres, intentant convertir-lo en una zebra improvisada. La pintura començava a esquerdar-se en alguns punts, sobretot a les orelles i les potes, i s’hi veia clarament el pelatge real.
—Això és una broma de mal gust —va dir en Joaquim, passant-se una mà pels cabells.
—Però qui coi faria una cosa així? —va preguntar en Josep, encara rient.
—Algú amb molt temps lliure —va afegir un altre obrer.
El més inquietant era que ningú sabia d’on havia sortit aquell ase ni qui havia estat l’autor de la broma. Potser algun brètol del poble volia riure’s d’ells, o potser era una manera de deixar un missatge, una burla cap a algú.
En Ferran Solé es va ajupir i va passar el dit per una de les ratlles, traient-ne una mica de pintura seca.
—Curiós… Molt curiós.
Joaquim el va observar de reüll. Per què reaccionava així? No semblava sorprès, ni divertit, sinó… interessat. Com si aquella farsa fos part d’un trencaclosques més gran.
—No us sembla que cada vegada passen coses més estranyes? —va murmurar en Joaquim, gairebé per a si mateix.
—Sí, però això només és una broma, home! —va dir en Josep, donant un copet a l’esquena d’en Joaquim—. Algú ens ha volgut gastar una mala passada, res més.
—Sí… Potser sí… —va assentir en Joaquim, sense acabar d’estar convençut.
Van deixar l’ase al seu destí, tot i que alguns dels obrers encara feien bromes sobre portar-lo a la presa i presentar-lo com a nova mascota oficial. Però en Joaquim no reia. Aquella escena l’inquietava més del que voldria admetre. Com si fos una pista d’alguna cosa més gran. I, sobretot, no podia deixar de fixar-se en Ferran Solé, que continuava somrient amb aquell aire de misteri.

27 de gener. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 96 km.

El matí va començar amb el motor del vehicle ressonant a la vall mentre en Joaquim s’obria pas per la carretera en direcció a la presa. L’aire era fred i sec, i la boira encara s’arrapava a les vores del camí, com si volgués allargar la son de la terra. Aquella jornada s’intuïa llarga: diversos viatges d’anada i tornada, carreteres polsoses, encàrrecs sense fi. Però en Joaquim tenia el cap en un altre lloc. Encara no podia treure’s del pensament la imatge d’en Ferran Solé i el seu estrany somriure el dia anterior, quan havien descobert la farsa de la falsa zebra.
A la cabina del vehicle, en Ramon, un dels obrers, s’entretenia jugant amb una petita pilota de goma que havia trobat per terra. La rebotava contra el vidre de la porta del darrere, fent-la girar com una petita esfera atrapada en un joc absurd.
—Saps què, Joaquim? Aquests últims dies estic començant a pensar que algú ens vol fer tornar bojos. Primer l’home que apareix i desapareix, després l’ase pintat… Què serà el següent? Una invasió d’elefants blaus? —va dir en Ramon amb un somriure sarcàstic.
Joaquim no va respondre. La carretera es retorçava davant seu, i la ment li jugava males passades. Aquell Ferran Solé… No era abans Lluís Felip? Per un instant, havia oblidat aquell nom, però ara el recordava clarament. I el pitjor era que aquell jove no semblava haver envellit ni un dia en més de trenta anys.
En arribar a la presa, van trobar en Pere, un altre treballador, esmorzant sobre una biga d’acer amb un tros de pernil a la mà.
—Bon dia, senyors. Alguna novetat o avui ens limitem a fer de podadores humanes? —va dir amb un gest de burla, fent referència al fet que cada vegada els tocava més feina d’anar tallant obstacles, tant a la carretera com a la burocràcia.
En Ramon va riure i es va encendre un dels seus cigarrets, exhalant el fum amb desgana.
—Jo només sé que cada vegada entenc menys què passa aquí —va dir en Joaquim finalment, mirant en Pere—. Alguna vegada has conegut un home que no envelleixi?
Pere va aixecar una cella.
—Que no envelleixi? Què vols dir?
Joaquim anava a respondre, però es va interrompre. Com podia explicar-ho sense semblar un boig? En canvi, va fer un altre enfocament.
—Suposem que algú et diu que es diu Ferran, però fa trenta anys es deia Lluís Felip. I suposadament té la mateixa edat. Què en pensaríeu?
En Ramon va bufar el fum del cigarret i va riure.
—Que et falta dormir més, company.
Però en Pere no va somriure. El seu rostre va perdre color.
—Lluís Felip, dius?
—Sí… El coneixies?
Pere va trigar a respondre, com si hagués de buscar la resposta en un racó oblidat de la seva memòria. Finalment, va dir amb veu baixa:
—Quan era petit, el meu avi parlava d’un home així. Algú que apareixia i desapareixia al poble, sense que ningú sabés ben bé qui era. I sempre tenia el mateix aspecte.
La seva veu es va tornar més greu.
—Deia que era… com un fantasma.
Un calfred li va recórrer l’esquena a Joaquim.
—Un fantasma?
—Bé, no literalment, però… Sempre que algú el recordava, semblava estar en el mateix punt del temps. Com si mai no hagués avançat.
La conversa va quedar en suspens mentre al fons se sentia el so metàl·lic d’un taller tallant alguna peça amb un soroll sec, com si algú desenfundés un sabre enmig del vent.
Joaquim es va quedar en silenci. Havia sentit moltes històries estranyes, però aquesta… Aquesta no li agradava gens. I el pitjor era que no podia treure’s del cap la sensació que aquell tal Ferran o Lluís Felip l’estava vigilant.
Potser, en el seu pròxim viatge, li caldria apuntar millor els detalls. I descobrir, d’una vegada per totes, qui o què era realment aquell home.
El trajecte de tornada a casa es va fer pesat. La nit ja havia caigut, i les llums tènues del vehicle il·luminaven el camí serpentejant entre ombres allargades. Joaquim conduïa en silenci, però el seu cap bullia de pensaments confusos.
Com sabia en Ramon que jo havia vist aquell home?
Ell no ho havia mencionat a ningú. Mai no havia dit que aquelles aparicions el turmentaven. Fins i tot, havia procurat convèncer-se que només eren imaginacions seves. Però en Ramon… en Ramon ho havia insinuat.
Va afluixar el peu de l’accelerador i va fixar la vista a la carretera. La foscor semblava més espessa aquella nit. Un calfred li va recórrer l’esquena, i per instint, va mirar pel retrovisor. Esperava veure-hi alguna cosa? Algú?
No pot ser una coincidència.
Va revisar mentalment cada conversa, cada gest. Podria en Ramon haver fet aquella broma sense saber res? O realment sabia més del que semblava?
La idea el va inquietar. Va arribar a casa amb el cos tens i l’esperit carregat. Va obrir la porta amb desgana i es va deixar caure en una cadira de la cuina. La flama blavosa del llum de petroli parpellejava, projectant ombres tremoloses a la paret.
Va recordar el rostre d’en Ferran—o Lluís Felip—i la manera com el mirava, com si sabés alguna cosa que ell encara no havia comprès.
I ara s’hi sumava en Ramon.
Un calfred li va recórrer els braços quan va pensar que potser… potser no era ell qui buscava respostes. Potser eren ells qui el buscaven a ell.
Joaquim es va aixecar de la cadira de cop, encara amb la pell eriçada pel calfred. Va mirar la llum de petroli que feia un moment parpellejava a la paret i, amb un gest automàtic, es va girar cap a la Carolina, que recollia els plats del sopar.
—Carolina… la llum de petroli s’ha apagat de cop.
Ella es va aturar en sec i es va girar a poc a poc, amb el front arrufat.
—La llum de petroli? —va repetir, mirant-lo com si hagués dit una bestiesa.
Joaquim, encara amb el cor accelerat, va allargar la mà cap al prestatge i va agafar el primer pot que va trobar. Sense pensar-hi gaire, el va posar sobre la taula davant d’ella.
—Mira —va dir, amb una veu més baixa, però igual de pertorbada.
Carolina es va quedar observant-lo en silenci durant uns segons, després va mirar el pot i va frunzir el front encara més.
—Què vols dir, Joaquim? Això és un pot de sucre…
Joaquim va parpellejar, desconcertat. Va tornar a mirar la paret, on creia haver vist la flama de la llum de petroli feia només un moment. Però la paret era llisa, sense cap rastre de fum, sense cap ombra ballant-hi. Va mirar la bombeta elèctrica que penjava del sostre, projectant una llum blanca i estable.
—No… no pot ser —va balbucejar.
Carolina es va acostar, inquieta, i li va posar la mà a l’espatlla amb cura.
—Joaquim, què et passa? Estàs bé?
Ell es va passar les mans per la cara i es va fregar els ulls, com si així pogués aclarir la boirina que li entelava la ment. Feia un moment, estava segur d’haver vist aquella llum antiga. Segur. Com si hagués retrocedit dècades enrere en un instant.
—Potser… potser només estic cansat —va murmurar, però ni ell mateix s’ho creia.
Carolina el va continuar mirant, però no va insistir. Es va limitar a sospirar i a agafar el pot de sucre per tornar-lo al seu lloc.
Joaquim, però, es va quedar allà, immòbil, amb una sola pregunta ressonant-li al cap:
Si la llum de petroli no hi era… què dimonis havia vist, aleshores?

28 de gener. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 54 km.

Joaquim va engegar el motor del vehicle amb un sospir pesat. Feia dies que tenia el cap ocupat amb coses que no acabava d’entendre. Aquell home misteriós, les visions estranyes, la sensació d’estar perseguit per records que no eren seus. Però la feina continuava, i aquell matí havia de fer diversos viatges entre Riba-roja i la presa.
El fred de gener encara es feia notar, i la humitat del riu li calava als ossos. En passar pel camí de sempre, va veure com la boira matinal s’aixecava lentament sobre l’aigua. Hi havia moments en què la carretera semblava suspendre’s enmig d’un no-res blanc, com si conduís directament cap a una altra realitat. Potser, en certa manera, era així.
Quan va arribar a la presa, un grup d’obrers ja esperaven el seu torn per pujar al cotxe. La majoria parlaven entre ells sobre la duresa de la feina, sobre el fred, sobre qualsevol cosa que els permetés distreure’s una mica abans d’iniciar la jornada. Un d’ells, en Ramon, va acostar-se a Joaquim i li va donar un copet a la porta del vehicle.
—Joaquim, saps que m’he trobat un home aquest matí que em preguntava per tu?
Joaquim va sentir un calfred a l’esquena. Va intentar mantenir la calma.
—Un home? Qui?
—No ho sé, un tipus ben plantat, vestit de manera estranya, com si no fos d’aquí. Em va preguntar si treballaves aquí i si havies fet trajectes cap a Mequinensa fa poc.
El cor li va bategar fort. Era ell. Aquell home que apareixia i desapareixia, que no envellia, que semblava estar encadenat a un passat que ningú més recordava.
—Què li vas dir?
—La veritat, que sí, que ets el conductor més ocupat de la zona. —Ramon va riure, però va notar que Joaquim no feia el mateix. Va arrufar el front.— Escolta, passa alguna cosa?
—No, no res —va respondre de pressa, intentant amagar la tensió.
Però en realitat sí que passava alguna cosa. Aquell home el perseguia. O potser era ell qui, sense voler-ho, s’estava acostant cada cop més a la veritat.
Un soldat, un home oblidat per la història, paraules inconnexes li ballaven pel cap mentre tornava a pujar al vehicle. Intentava concentrar-se en la conducció, en el camí, en el dia a dia, però alguna cosa dins seu començava a desencaixar-se, com si fos un moble vell a punt de caure a trossos.
Quan va tornar a casa al vespre, la Carolina estava omplint la banyera per rentar-se després d’un dia fred i llarg. Joaquim es va quedar mirant-la des de la porta, pensatiu.
—Carolina… creus que una persona pot existir en diferents temps alhora?
Ella va aixecar la mirada amb curiositat.
—Què vols dir?
—Com si algú no envellís… o com si aparegués i desaparegués d’un lloc a un altre sense explicació.
Carolina va aixecar una cella mentre tancava l’aixeta i deixava que l’aigua s’assentés.
—Això és cosa de contes i pel·lícules, Joaquim. Per què preguntes això?
Ell va voler respondre, explicar-li tot el que li havia passat, però alguna cosa dins seu el va fer callar. No estava segur de res. No encara.
—Per res… coses meves.
Però mentre ella es preparava per banyar-se, Joaquim es va quedar palplantat davant la nevera oberta, mirant sense veure. Si aquell home el perseguia, què volia d’ell? I més important encara: per què ell era l’únic que el recordava?
L’aigua de la banyera era tèbia, amb un suau vapor que s’escampava pel petit bany de casa seva. Carolina va mirar Joaquim amb tendresa, notant com la tensió encara li recobria el rostre, com si el seu pensament estigués ancorat en algun lloc llunyà i inaccessible.
—Vine —va xiuxiuejar mentre li agafava la mà amb suavitat.
Ell la va seguir, sense resistència, deixant-se portar per la calidesa de la seva pell. Carolina es va enfonsar a l’aigua primer, recolzant l’esquena contra la vora de la banyera, i després va estirar els braços perquè ell fes el mateix. Quan Joaquim es va asseure davant seu, ella va acostar-se lentament, envoltant-lo amb les cames.
—No et reconec últimament —va dir mentre li acariciava els cabells humits—. Estàs… diferent.
Joaquim va respirar fondo. Sí, estava diferent. Però ni ell mateix sabia explicar-ho.
—És només… que últimament em sento estrany —va murmurar, tancant els ulls quan va notar els dits de la Carolina baixant-li pel clatell, fent-li un massatge suau.
—Què vols dir amb estrany? —va insistir ella.
Joaquim es va quedar en silenci un moment, escoltant el lleuger xipolleig de l’aigua. Va pensar a dir-li la veritat, a explicar-li totes les visions, els homes que apareixien i desapareixien, la sensació de ser perseguit per una ombra que ningú més veia. Però va témer que la Carolina no ho entendria. Que pensaria que estava boig.
—És només el cansament —va mentir finalment.
Carolina va sospirar, però no va insistir més. Sabia que, quan en Joaquim es tancava en ell mateix, era inútil forçar-lo a parlar. Així que va fer el que millor sabia fer: fer-lo oblidar.
Es va acostar una mica més, deixant que la seva pell es fregués amb la d’ell, i li va besar l’espatlla amb suavitat.
—Doncs avui no vull que pensis en res —va murmurar contra la seva pell—. Ni en la feina, ni en els viatges, ni en res del que et preocupa.
Joaquim va notar com el cos se li relaxava una mica. La calor de l’aigua i la presència de Carolina eren com un bàlsam que li dissolia les cabòries, tot i que sabia que només seria un respir temporal.
—D’acord —va concedir finalment.
Carolina va somriure i va continuar acaronant-lo, fent que, almenys per una estona, Joaquim es deixés portar per la calma i oblidés les ombres que el turmentaven.

29 de gener. De Riba-roja a Mequinensa i després a Lleida, 246 km.

Quan Joaquim va arrencar el vehicle a primera hora del matí, el cel encara estava tapat amb una tela de núvols grisos que prometien un dia fred i humit. Havia dormit poc i malament; cada vegada li resultava més difícil diferenciar entre la realitat i els records estranys que s’entrellaçaven dins el seu cap com arrels velles i enredades.
El trajecte fins a Mequinensa va transcórrer en silenci, només trencat pel soroll monòton del motor i algun llampec ocasional que il·luminava els turons llunyans. Quan va arribar a la vora del riu, es va fixar en un gripau que saltava des de les pedres cap a l’aigua, desapareixent entre els remolins fangosos. Aquella imatge li va provocar un calfred estrany. Com si ell mateix fos aquell animal, intentant fugir d’alguna cosa invisible.
A Mequinensa, va carregar documentació i es va assegurar que tot estigués en ordre abans de continuar cap a Lleida. La carretera semblava més solitària que de costum, i Joaquim no va poder evitar pensar que alguna cosa havia canviat en ell els últims dies. Com si algú li hagués trasplantat una part de la seva ment i n’hagués posat una de nova, plena de records que no li pertanyien. O sí?
Quan va arribar a Lleida, el xivarri de la ciutat el va fer tornar a la realitat. Cotxes, vianants, botigues amb rètols lluminosos, venedors cridant les ofertes del dia… Tot era com sempre, i alhora, diferent. Es va aturar un moment al costat d’una plaça i es va fixar en un home que el mirava des de lluny. Portava un abric llarg i negre, la cara oculta sota la visera d’una boina.
Joaquim va apartar la vista i va intentar no donar-hi importància. Però quan es va girar una altra vegada, l’home ja no hi era.
Joaquim es va dirigir cap a un quiosc proper per comprar el diari. Li agradava llegir-lo abans de tornar a la carretera, com si així pogués ancorar-se una mica a la realitat. Va pagar amb unes monedes gastades i, quan es va tombar amb el diari sota el braç, l’home de la boina era allà, just davant seu.
—Bon dia, Joaquim —va dir amb una veu tranquil·la, com si el conegués de tota la vida.
Joaquim es va quedar glaçat. No recordava haver vist mai aquell home, i alhora, una estranya sensació de familiaritat li va recórrer l’espinada.
—Ens coneixem? —va preguntar, forçant un somriure incòmode.
—Això depèn de quina part del temps visquis ara mateix.
Joaquim va arrufar el front. Què coi volia dir allò?
—Escolti, jo no sé qui és vostè ni què vol de mi.
L’home va esbossar un somriure suau, com si ho trobés comprensible.
—No és important qui soc, sinó el que recordes i el que no. Has començat a veure coses, oi? Coses que no saps si són records o imaginacions.
Joaquim va notar un calfred. Aquell home parlava amb una seguretat que li resultava inquietant.
—No sé de què em parla.
—Sí que ho saps. Però no estàs preparat per entendre-ho encara. —L’home va fer un pas endavant i va abaixar la veu.— Joaquim, el temps no funciona com penses. Tu t’has mogut endavant i endarrere, has viscut coses que encara no han passat i d’altres que no van succeir mai, però el teu cervell intenta donar-hi sentit.
—Això és absurd… —Joaquim va fer un gest de negació amb la mà, però per dins notava un pes insuportable al pit.
—És clar que ho és. Per això et costa tant d’assimilar-ho. Mira’t bé, Joaquim. No t’has adonat que els carrers canvien subtilment cada vegada que tornes? Que la gent que coneixes a vegades et parla com si fessis anys que no et veiessin? Que alguns records et semblen llunyans, però alhora reals com si els haguessis viscut ahir?
Joaquim va obrir la boca per respondre, però es va quedar callat. Perquè era cert. Era maleïdament cert.
—El que tu anomenes “realitat” no és una línia recta, Joaquim. És una xarxa, una estructura plena de bucles, camins que es creuen i es separen. A vegades, per algun motiu, hi ha persones que se’n surten.
—Se’n surten? De què?
L’home va somriure de nou. Però aquell cop, el somriure li va semblar carregat de tristesa.
—D’aquest món.
Joaquim va sentir un vertigen sobtat, com si tot el carrer al seu voltant s’hagués enfonsat per un instant.
—No… No ho entenc.
—No pateixis. Ho entendràs quan sigui el moment. O potser no. Potser ja ho has entès, en un altre temps.
Joaquim va fer un pas enrere, confós, amb un nus a la gola. Quan va parpellejar, l’home ja no hi era.
Joaquim conduïa de tornada a Riba-roja amb el cap ple de cabòries, tant que gairebé ni s’adonava de la carretera que s’estenia davant seu. Els fanals de Lleida s’havien anat apagant rere els seus retrovisors, i ara, enmig de la foscor i el paisatge erm, només el motor monòton del cotxe l’acompanyava.
L’home de la boina. Qui era? Com podia saber allò? “El temps no funciona com penses.” Aquella frase li ressonava al cap una vegada i una altra, com si fos un eco que no podia fer callar. Era cert? O era ell qui començava a embogir?
Va prémer amb força el volant. Havia de centrar-se, havia de deixar de donar voltes a aquelles idees absurdes. Però no podia. Perquè tot encaixava massa bé, perquè aquell estrany li havia posat paraules a una inquietud que ja feia temps que el rosegava per dins.
Des que havia començat a veure aquell home –o homes?— en diferents llocs, amb noms canviants però el mateix rostre, la mateixa mirada carregada de misteri, havia intentat convèncer-se que eren coincidències. Però i si no ho eren? I si realment alguna cosa estranya li estava passant?
Va recordar com la Carolina l’havia mirat aquella nit, quan ell li havia parlat de la llum de petroli apagada. “Què et passa, Joaquim?” li havia dit ella, estranyada. I ell no havia sabut respondre. Per què li havia vingut aquell record de sobte? Ell sabia perfectament que ja feia anys que feien servir electricitat… i tanmateix, per un moment, havia estat segur que la llum de petroli encara cremava a casa seva, com quan era petit.
I si no era ell qui es movia pel temps? I si era el temps qui es movia dins seu?
Va sacsejar el cap, intentant esborrar aquell pensament. Però no ho aconseguia.
Quan va arribar a un revolt, va reduir la velocitat. La lluna projectava ombres estranyes sobre el camí, fent que els arbres semblessin figures retorçades i fantasmes atrapats entre els troncs. Va sentir una suor freda recórrer-li l’esquena.
I si quan arribés a casa res no fos com ho recordava? I si Carolina no el reconegués? I si, en obrir la porta, es trobava en una altra època?
El motor del cotxe brunzia constant, impertorbable. Però dins del seu cap, el món tremolava.

30 de gener. Diversos viatges de Riba-roja a la presa i a Flix, 98 km.

Quan Joaquim es va despertar aquell matí, va trigar uns segons a situar-se. El somni encara el retenia en les seves urpes, una sensació difusa de desorientació l’envoltava. Havia estat un d’aquells somnis massa reals, d’aquells que et deixen amb un estrany regust quan obres els ulls. Hi havia una veu que li parlava, una veu profunda, serena, inhumana. I li deia coses que no podia recordar del tot, però que li havien deixat una marca a la pell, com si el temps s’hagués alterat només per fer-lo dubtar de la seva pròpia realitat.
Es va rentar la cara amb aigua freda i va mirar-se al mirall. Les seves faccions eren les de sempre, però els seus ulls… Semblaven diferents. Més cansats, més escrutadors. Com si busquessin alguna cosa que ell mateix no podia entendre. Com si la membrana entre el seu món i un altre de desconegut s’hagués tornat prima, gairebé transparent.
Va baixar les escales i es va trobar la Carolina al menjador. La seva dona duia un vestit blau fosc i es recollia els cabells amb una pinça, com sempre feia abans de començar el dia. Quan el va veure, li va somriure amb aquella calidesa tranquil·litzadora.
—Has dormit bé, Joaquim?
Ell va dubtar abans de respondre. Què havia de dir? Que últimament tot li semblava fora de lloc? Que tenia la sensació que la realitat li ballava davant dels ulls, com si algú hagués jugat amb les peces d’un trencaclosques i les hagués col·locat malament expressament?
—Sí, sí… —va mentir—. Una mica cansat, això sí.
—Potser necessites descansar més. T’has llevat parlant en somnis.
Això el va posar en guàrdia.
—Ah, sí? Què deia?
—Res que tingués sentit —va riure ella, encenent la cuina per escalfar el cafè—. Alguna cosa sobre un anell i… Zeus?
Joaquim va sentir un calfred recórrer-li l’espinada. Zeus? Per què hauria de parlar d’això?
El dia es va anar desplegant amb la rutina habitual. Diversos viatges amunt i avall, la presa, Flix, les mateixes carreteres, els mateixos camins. Però aquella sensació de desajustament no el deixava. Quan parava el cotxe i sortia per fer una gestió, notava com la vista se li desajustava per un segon, com si el paisatge al seu voltant es mogués lleugerament, com si la posició dels objectes canviés sense que ningú més ho notés.
A la tarda, quan va tornar a Riba-roja, es va aturar un moment al bar de sempre. Necessitava prendre alguna cosa, posar els peus a terra, deixar d’intentar donar sentit al que no en tenia. Va demanar un cafè i es va asseure prop de la finestra, mirant la gent que anava i venia pels carrers polsosos del poble.
I llavors va veure un home que li resultava familiar. Massa familiar.
Era ell. L’home de la boina.
Però aquesta vegada duia un altre vestit, anava més ben vestit, gairebé elegant. I duia un anell a la mà dreta, un anell gros, metàl·lic, amb una pedra fosca al centre. Joaquim el va observar fixament. Era el mateix home, ho sabia. Però alguna cosa havia canviat.
L’home el va mirar, i el seu somriure era ple de significats que Joaquim no podia desxifrar.
—Ens tornem a trobar —va dir amb aquella veu que el trasbalsava.
Joaquim va empassar saliva.
—Qui ets?
L’home va deixar anar una rialleta suau, com si la pregunta el divertís.
—Aquesta és una bona pregunta, però potser no és la correcta.
—Aleshores… quina és la pregunta correcta?
L’home va fer una pausa, jugant amb l’anell al seu dit.
—La pregunta correcta és: què passa quan fracassem?
Joaquim el va mirar, confós.
—Fracassar… en què?
—En tot. En entendre, en recordar, en connectar els punts… En dirigir bé el nostre destí.
Llavors l’home va aixecar-se, va deixar unes monedes sobre la barra i, abans de sortir, es va girar lleugerament.
—No triguis massa a comprendre-ho, Joaquim. El temps juga en contra nostra.
I es va perdre entre la gent del carrer.
Joaquim es va quedar allà, el cor accelerat, la ment confosa, mentre el seu cafè es refredava a la tassa. Perquè ara sabia una cosa amb certesa: aquest home no era un simple conegut.
Era algú que sabia més del que hauria de saber. Algú que li estava donant pistes. Però pistes de què?

31 de gener. De la presa de Riba-roja a les oficines de Mequinensa, 120 km.

Aquell matí, Joaquim va iniciar el seu viatge de la presa de Riba-roja a les oficines de Mequinensa amb el cap ple de pensaments. La trobada del dia anterior amb l’home de la boina el perseguia. Les seves paraules, aquell advertiment velat, havien deixat una marca profunda dins seu, com una espina que no podia ignorar. Què volia dir amb allò de fracassar? Què era el que ell, Joaquim, no estava entenent?
El camí era solitari, i el motor del vehicle ressonava a l’interior com un rellotge que mesurava un temps que se li escapava. El cel era gris, pesat, amb núvols baixos que semblaven voler tocar la terra. Semblava el preludi d’alguna cosa que encara no sabia descriure.
Quan va arribar a Mequinensa, no el sorprengué veure’l allà. L’home de la boina l’esperava, recolzat contra un mur, fumant tranquil·lament, com si hagués previst cada pas de Joaquim.
—Havíem de parlar —va dir l’home, sense cap preàmbul.
Joaquim va mirar al seu voltant. Hi havia gent, però ningú semblava veure’l. O, si més no, ningú li prestava atenció.
—De què? —va respondre, amb la veu més ferma del que sentia per dins.
L’home va llençar el cigarret i el va esclafar amb la punta de la bota. Es va quedar en silenci un moment, i llavors va parlar amb una calma inquietant.
—Abans estava enterrat a una mina abandonada.
Joaquim va sentir un calfred.
—Què vols dir?
—Exactament això —va fer un gest amb les mans, com si expliqués una evidència—. Durant anys vaig romandre allà, sota la terra, sota les pedres, oblidat. Sense descans, sense pau.
Joaquim va empassar saliva. El to de la veu de l’home no era acusador, no era desesperat… però tenia una gravetat que traspassava el temps.
—No ho entenc…
—No cal que ho entenguis —va respondre amb un mig somriure—. Només cal que ho escoltis. Quan van obrir la mina per l’explosió, els meus ossos van sortir a la llum. Però no van fer el que havien de fer.
L’aire es va tornar més fred de sobte.
—On… on són ara? —va preguntar Joaquim, encara sense entendre per què ell havia de saber tot allò.
—Escampats per un camp d’ametllers. Barrejats amb la terra, oblidats com si fossin runa, deixats a mercè del temps. Però jo no soc runa, Joaquim. Jo vaig viure, vaig tenir un nom, una història. I mereixo un lloc on descansar.
La veu de l’home s’havia endurit. Ja no era una simple conversa estranya.
—Això no és just… —va murmurar Joaquim, parlant més per ell mateix que per l’altre.
—No ho és —va concedir l’home—. Però va ser decisió de l’enginyer Vinaixa. Ell va decidir que no calia moure’ls. Que no era important.
Aquell nom el va fer sentir un vertigen estrany. Vinaixa. Era un home que havia tingut sempre un aire d’arrogància freda, de decisions preses amb la calculadora i no amb el cor.
—Això cal arreglar-ho —va dir l’home, mirant Joaquim amb ulls intensos—. No vull res més que el que és just.
Joaquim sentia un nus a l’estómac.
—Jo… jo no sé què puc fer.
—Sí que ho saps —va dir l’home, i el seu rostre es va tornar estranyament distant—. No pots canviar el passat, però pots decidir què fas amb el present.
I, en un parpelleig, va desaparèixer.
Joaquim va sentir com l’aire tornava al seu voltant, com si només ara el món tornés a girar amb normalitat. Però ell ja no se sentia igual.
Havia d’escollir. I no estava segur de poder viure amb la decisió equivocada.

FEBRER 1970

1 de febrer de 1970. Diumenge. Viatge a Lleida.

El dia començava com qualsevol altre diumenge. Joaquim es va despertar més tard del que era habitual. La llum suau de l’hivern entrava per la finestra i projectava ombres allargades a les parets de l’habitació. Carolina encara dormia, respirant pausadament al seu costat. Ell va romandre uns minuts mirant el sostre, amb una sensació estranya al cos, una mena d’inquietud que no podia explicar.
Havia estat una setmana intensa, massa coses estranyes havien passat. Els viatges, les trobades inquietants, aquella figura de la boina que li havia revelat una veritat que no volia assumir. I prèviament els ossos escampats pel camp d’ametllers, la decisió de l’enginyer Vinaixa… Tot es barrejava dins del seu cap com un malson del qual no podia escapar.
Va decidir llevar-se i anar a la cuina. Va escalfar aigua per al cafè mentre mirava per la finestra. Tot semblava normal. Massa normal. No es veia ni una ànima pels carrers, només el vent movia lleument les branques d’una olivera. Però llavors va notar alguna cosa estranya. Hi havia una marca al vidre de la finestra. Com si algú hi hagués passat els dits recentment.
Joaquim va frunzir el front. Va obrir la finestra i va mirar cap a fora. Res. Potser només era un efecte del baf. Però quan va tancar la finestra, va veure que a terra hi havia una cosa que abans no hi era. Un anell.
El va recollir. Pesava més del que hauria imaginat, com si portés una càrrega que no era només física. L’interior tenia unes inicials gravades: F.V.
Un calfred li va recórrer l’esquena. Vinaixa. L’enginyer.
Què feia aquell anell allà? Com hi havia arribat? I, el més important… què significava allò?
Va sentir un moviment darrere seu. Carolina havia entrat a la cuina, fregant-se els ulls.
—Què fas? —va preguntar amb veu ronca de son.
Joaquim va tancar la mà sobre l’anell i es va girar.
—Res, només mirava el carrer.
Carolina el va observar un moment, com si detectés que li amagava alguna cosa. Però no va insistir.
—Faré cafè —va dir ella, apartant-lo suaument.
Joaquim va anar a seure a taula, encara amb l’anell a la mà. Què n’havia de fer?
La seva ment bullia amb preguntes. I llavors, va decidir una cosa. Havia de buscar a Vinaixa.
Potser aquell diumenge no treballaria, però no es quedaria quiet. No després d’això.
Va dir a la Carolina que anava a Lleida per un particular, però la seva ruta era una altra. Remenava amb els dits l’anell que guardava al fons de la butxaca de l’abric i pensava en tot el que diria a l’enginyer Vinaixa. No podia deixar de pensar en ell, en les inicials F.V. i en la seva decisió de deixar aquells ossos al camp com si fossin escombraries.
Es va posar al volant i va arrencar el cotxe. El camí fins a casa de l’enginyer li va semblar llarg, massa llarg. Durant el trajecte, les imatges es repetien en la seva ment: el gripau que havia vist al quiosc, l’home de la boina, el cementiri, l’ermita de Berrús… Com si tot estigués connectat per fils invisibles que ell encara no sabia com desenredar.
Quan va arribar davant de casa de l’enginyer Vinaixa, va apagar el motor i es va quedar un moment quiet, respirant profundament. Era un home poderós, respectat, i Joaquim sabia que aquell enfrontament no li portaria res de bo. Però ja no es podia fer enrere. Va sortir del cotxe i va picar la porta.
L’enginyer va obrir amb cara de pocs amics. Portava encara el barnús i una tassa de cafè a la mà.
—Què fas aquí, Sebastià? —va preguntar amb desgana.
Joaquim no el va corregir. Sempre li deia Sebastià, com si el seu nom real no li importés.
—He trobat això —va dir, traient l’anell de la butxaca i ensenyant-lo entre els dits.
L’enginyer Vinaixa el va mirar un instant, el seu rostre va fer una ganyota estranya, però es va recompondre de seguida.
—No és meu —va respondre fredament.
—Porta les seves inicials —va insistir Joaquim.
Vinaixa el va mirar fixament, la mandíbula tensa.
—Què vols, exactament?
—Que això no està bé —va dir Joaquim, sentint la ràbia créixer-li al pit—. No pots deixar aquells ossos allà, escampats com si no fossin res.
Vinaixa es va posar vermell. El barnús se li va obrir lleugerament quan es va moure, i Joaquim va veure que duia encara el pijama, com si s’hagués llevat gairebé a migdia.
—No és assumpte teu! —va exclamar—. Això es va decidir d’aquella manera i els ossos són de fa molts anys! I ningú té dret a remenar el passat!
—Tu sí? —va replicar Joaquim—. Tu sí que tens dret a decidir qui mereix ser enterrat i qui no?
L’enginyer va fer un pas endavant, la tassa de cafè tremolava a la seva mà.
—Escolta bé el que et diré, Sebastià —va escopir, amb la veu més baixa però carregada de fúria—. Fica’t en els teus assumptes. No tornis a venir aquí amb aquesta història dels ossos. No tornis.
I, sense més ni més, li va tancar la porta als nassos.
Joaquim es va quedar un moment dret, amb l’anell encara a la mà. Va respirar fondo i va empassar-se la ràbia i la decepció. Havia pensat que potser l’enginyer sentiria una mínima culpa, que potser accediria a arreglar les coses… Però no.
Sense cap altra opció, va girar cua i va tornar al cotxe. Va conduir de tornada a Riba-roja amb la sensació que aquell viatge havia estat un fracàs.
I l’anell… l’anell ara era seu.

2 de febrer de 1970. Viatge a Tarragona (de 13: 30 h a 19: 30 h).

El camí cap a Tarragona es va fer llarg, com si cada revolt l’arrossegués més profundament en els seus pensaments. El dia anterior havia estat tens, la visita a l’enginyer Vinaixa no havia acabat com esperava, i ara es trobava al volant, amb l’anell encara a la butxaca i una incertesa que li corroïa la ment.
Va mirar el rellotge del quadre de comandament. Encara faltava molta estona per arribar. Els camps i turons es difuminaven sota la llum tènue de la tarda d’hivern. Els records del matí no li donaven treva: el rostre vermell de l’enginyer, la seva resposta airada, la porta se li tanca als nassos.
Joaquim va intentar centrar-se en la carretera, en la conducció, en la feina. Però l’home de la boina, aquell que semblava saber més del que deia, li havia deixat una advertència subtil que ara ressonava amb força dins seu.
—Hi ha coses que no es poden deixar sense resoldre, Joaquim. O tornen.
Què volia dir exactament? Era només una metàfora o una advertència real?
Quan va arribar a Tarragona, el trànsit el va distreure momentàniament. L’olor de la mar li va omplir els pulmons i va mirar els molls de reüll. Va deixar el passat aparcat un moment per centrar-se en les tasques del viatge.
Aparcà el cotxe prop de la Rambla Nova, mirant de trobar un lloc que no li donés massa problemes. El client, un tècnic de Riba-roja, va baixar del vehicle i va anar a fer les gestions que tenia encomandes. Joaquim tenia tres hores lliures. Feia temps que no venia a la ciutat, i tot i que Tarragona li resultava familiar, aquell dia hi havia una atmosfera estranya, com si alguna cosa invisible la travessés de banda a banda.
Va baixar del vehicle i va mirar al seu voltant. La brisa marina li va acariciar el rostre, portant amb ella l’olor de sal i petroli del port. Per un moment, la ciutat li semblà immòbil, com si tot estigués suspès en un instant etern. Però aviat el soroll dels cotxes, els crits dels vianants i el ressò de les passes sobre les llambordes el van fer tornar a la realitat.
Tenia una estona abans d’anar a buscar el client, així que va decidir caminar per la Part Alta. Va pujar pels carrers empedrats fins a la Catedral, on unes gavines cridaven des dels campanars com si alertessin d’alguna cosa. De sobte, en girar una cantonada, va veure una cosa que el va fer aturar en sec.
Davant seu, assegut en un banc, hi havia un home que li resultava inquietantment familiar. Portava una boina i un abric llarg, però el que el va deixar glaçat va ser el fet que, des d’aquella distància, semblava exactament igual que l’home de la boina amb qui havia parlat feia només un parell de dies. Però això era impossible. Com hauria de saber que avui viatjaria a Tarragona i caminaria per aquests carrers just en aquell moment?
Joaquim va fer un pas enrere, però en aquell moment un grup de turistes el van empènyer lleugerament. Quan va tornar a mirar cap al banc… l’home ja no hi era.
Va sentir un calfred. No podia ser una coincidència. Alguna cosa estranya estava passant, i ell era al centre de tot plegat sense entendre’n el perquè.
Va intentar oblidar-ho, però mentre caminava pel carrer Major va notar una altra cosa que el va inquietar encara més. Dins d’una botiga de col·leccionisme, darrere un aparador de vidre ple de monedes antigues i rellotges vells, hi havia un objecte que el va fer tremolar.
Era un anell. Un de molt semblant al que encara duia a la butxaca. Idèntic.
La coincidència el va fer estremir. Com podia ser? Va entrar a la botiga i amb un impuls irracional i va demanar veure aquell anell. Quan el va tenir entre els dits, va sentir una estranya vibració, una mena d’eco distant que semblava ressonar dins seu.
El venedor, un home de cabells blancs i ulleres rodones, el mirà amb curiositat.
—Aquest anell té història —digué amb un somriure enigmàtic.
—D’on ha sortit? —va preguntar Joaquim, amb la veu més ferma del que realment se sentia.
L’home es va encongir d’espatlles.
—Va arribar fa poc. Un col·leccionista el va portar. Diuen que pertanyia a algú important de fa molts anys, però que mai va ser enterrat amb el seu propietari.
Joaquim va empassar saliva. Aquell viatge a Tarragona no havia fet més que afegir nous misteris a la seva vida. I ara tenia la sensació que estava a punt de descobrir alguna cosa que potser hauria preferit no saber mai.
Tot seguit va fer el que havia de fer. Va recollir el client una vegada enllestides les obligacions a la ciutat i van tornar cap al poble. Però la sensació d’irrealitat no el deixava. Sentia que havia entrat en un cercle del qual no podia escapar.
Quan va acabar la feina i va encarar el camí de tornada, va començar a notar un detall inquietant. Els fanals il·luminaven la carretera de manera estranya, com si les ombres fossin més denses del que haurien de ser.
I llavors, per un instant, el va veure. Una figura al costat de la carretera, una ombra immòbil en la penombra.
Joaquim va fer una ganyota i va prémer els llavis. Ja no sabia què era més real, si el passat o el present. Però una cosa tenia clara: aquest assumpte no s’havia acabat.

3 de febrer de 1970. Diversos viatges entre Riba-roja i la presa, 34 km.

Joaquim va passar el dia fent trajectes curts entre Riba-roja i la presa, recollint i portant treballadors, eines i documents. Un dia aparentment monòton, però dins seu hi bullien massa pensaments per a considerar-lo un dia normal.
El matí havia començat fred, amb un vent humit que es colava per les escletxes del cotxe. A mesura que conduïa per la carretera coneguda, sentia que la realitat es doblegava al seu voltant, com si alguna cosa l’empenyés cap a un destí que encara no comprenia. La imatge de l’anell a la botiga de Tarragona no li marxava del cap. Era el mateix anell que havia trobat en aquell camp d’ametllers? O hi havia més d’un?
Durant un dels viatges, mentre esperava que un grup de treballadors pugés al cotxe, va mirar pel retrovisor i es va quedar glaçat. Al darrere, dempeus a un marge de la carretera, hi havia un home.
Portava una boina.
El cor de Joaquim es va accelerar. No podia ser ell. O sí? Quan es va girar per mirar directament, ja no hi havia ningú. L’aire fred li pessigava la pell, però dins seu sentia una calor estranya, com si el cos li cremés per dins.
Un dels treballadors, en pujar al cotxe, el mirà de reüll.
—Estàs bé, Joaquim? —li preguntà, encenent un cigarret.
—Sí… sí, només… —va balbucejar, buscant una excusa—. Només estic cansat.
Però sabia que no era només cansament. Alguna cosa s’estava movent a l’ombra, una veritat que ell encara no era capaç de comprendre.
Quan va acabar els viatges de la jornada i es disposava a tornar a casa, va notar una cosa estranya al seient del copilot.
Un anell.
Un de nou.
Joaquim el va agafar amb els dits tremolosos. Era idèntic als altres.
Això ja no era una coincidència.
Amb el trasbals, va decidir aturar-se uns minuts a la vora del riu. El corrent de l’aigua semblava murmurar paraules incomprensibles, xiuxiuejos llunyans que barrejaven el passat i el present en una sola melodia inquietant. Es fregà els ulls, es passà la mà pels cabells i sospirà. Havia de deixar de donar voltes a aquelles històries. Tot allò no era normal.
Però aleshores la va veure.
A pocs metres d’ell, hi havia una dona.
El vestit llarg i blanc s’agitava amb el vent, com si tingués vida pròpia. Els seus cabells foscos contrastaven amb la pal·lidesa de la seva pell. Mirava cap al riu, immòbil, com si fos part del paisatge.
—Senyor? —la veu d’ella era suau, trencadissa.
Joaquim es va estremir.
—Sí? —respongué amb un fil de veu.
La dona es girà lentament cap a ell. Els seus ulls eren profunds, carregats d’una tristesa antiga. Hi havia en ella alguna cosa que no encaixava en aquest temps, en aquesta nit, en aquest món.
—He perdut el meu marit —digué, amb una serenitat esgarrifosa—. Va marxar a la guerra i no va tornar més. L’he esperat cada dia, cada nit. Sé que algun dia tornarà.
Joaquim notà un calfred pujar-li per l’espinada. Aquelles paraules li resultaven massa familiars.
—Sap on… on el van enterrar? —preguntà, amb un nus a la gola.
La dona va baixar la mirada i negà amb el cap.
—Ningú no ho sap. Va desaparèixer. Però jo sé que ell encara és aquí.
En aquell moment, Joaquim va veure l’anell.
El mateix anell.
Idèntic als altres.
Brillava tènue sota la llum de la lluna, com si fes anys que esperava que algú el veiés.
Joaquim sentí que tot el seu cos es gelava. Havia de preguntar-li, havia d’entendre què passava. Però abans que pogués dir res, la dona somrigué lleument, amb una expressió plena de melancolia, i es va girar de nou cap al riu.
I aleshores, un fort cop de vent va remoure les seves faldilles, va sacsejar les branques dels arbres i, en un sol parpelleig… la dona havia desaparegut.
Només el silenci quedava.
I aquell maleït anell lluent a la mà de Joaquim.

4 de febrer. Viatge a Tarragona, de 8:30 h a 20:30 h, 226 km. Dinar a Tarragona, 90 pessetes. Vi a Falset, 72 pessetes.

Joaquim conduïa per la carretera, amb la mirada fixa en els revolts que el portaven cap a Tarragona. El matí era fred, amb una boira baixa que semblava voler engolir els turons, com si la terra volgués mantenir els seus secrets amagats per sempre.
Aquell viatge, però, tenia alguna cosa diferent. Després de tot el que havia viscut els darrers dies, sentia que cada passa, cada quilòmetre, el duia més a prop d’alguna veritat que encara no comprenia.
A Tarragona, després de fer els encàrrecs que tenia previstos, va dinar en una fonda propera al port. Macarrons amb una salsa espessa, un tall de bacallà fregit i una copa de vi negre, aspre i contundent. Però no va poder gaudir del menjar; una conversa a la taula del costat va captar tota la seva atenció.
—Diuen que al celler de Mas Vilella encara hi ha botes segellades de fa més de trenta anys —comentava un home amb veu profunda, gesticulant amb una copa a la mà.
—Sí, sí, però ningú no s’atreveix a obrir-les. Diuen que aquell vi està maleït… —afegí un altre, més baixet, amb una mirada inquieta.
Joaquim no es pogué estar de dirigir-los una mirada discreta. Vi maleït?
No va dir res, però va retenir el nom: Mas Vilella.
A la tarda, en un impuls estrany, va decidir fer una parada a Falset. Hi havia sentit a parlar del vi del Priorat, de la seva potència, de la terra que li donava aquella intensitat inigualable. Va entrar en una petita taverna, on el sostre de fusta era fosc i ple de restes de sutge d’antigues llars de foc.
—Un got de vi negre —demanà mentre s’asseia en un tamboret.
El taverner, un home robust amb barba grisa, li va servir una copa plena d’un líquid espès, d’un vermell gairebé porpra. El vi semblava tenir una densitat impossible, com si s’arrossegués per la copa deixant-hi una petjada perenne.
—Aquest ve de les vinyes més velles del Priorat —digué el taverner, mentre netejava un got—. És vi de gent que sap patir la terra.
Joaquim en va fer un glop. Era intens, profund, amb un regust amarg que s’aferrava a la boca. Però hi havia alguna cosa més. Alguna cosa que no sabia definir.
—Què passa amb Mas Vilella? —preguntà de sobte, amb la intenció de semblar casual.
El taverner el mirà de reüll, com si hagués dit alguna cosa que no tocava.
—Per què pregunta per això?
—He sentit parlar d’unes botes segellades des de fa trenta anys.
L’home es recolzà al taulell, sospirant.
—No són només les botes. És el que va passar allà dins.
Joaquim va esperar en silenci.
—Durant la guerra, Mas Vilella va ser ocupat per soldats republicans. Però quan l’exèrcit franquista va avançar, els van tancar allà dins… i no en va sortir ningú. Diuen que el vi que quedà a les botes es va impregnar de la mort d’aquella gent.
Joaquim sentí un calfred.
—Ningú no ha obert mai aquestes botes?
El taverner negà amb el cap.
—L’últim que ho va intentar va desaparèixer.
Joaquim no sabia si era una exageració d’aquelles terres supersticioses o si realment hi havia una veritat fosca en aquella història.
Però el que sí sabia era que, d’alguna manera, aquell vi i aquella masia amagaven alguna cosa que ell necessitava entendre. Potser, només potser, estaven lligats a tot el que li havia passat els darrers dies.
I, per sobre de tot, havia d’anar a Mas Vilella.
Després de la conversa amb el taverner, Joaquim sentí una inquietud que no el deixava en pau. Hi havia alguna cosa en aquella història que ressonava amb tot el que havia viscut últimament. Havia vist ombres del passat, havia sentit veus d’ànimes que no trobaven descans… i ara, un vi que es feia sol?
No podia marxar sense veure aquell lloc amb els seus propis ulls.
Va agafar el cotxe i es va dirigir cap a les terres altes, on el Priorat es desplegava com un mar de vinyes esglaonades en un relleu abrupte. El camí fins al Mas Vilella era pedregós i tortuós, envoltat de ceps nus que resistien el fred de l’hivern. Quan va arribar-hi, es trobà amb un massot abandonat, de pedres fosques i finestres buides. Semblava un esquelet d’un temps oblidat.
Va baixar del cotxe i s’hi acostà amb precaució. La porta de fusta era massissa, marcada pel pas dels anys. Quan hi va posar la mà, un calfred li recorregué l’esquena.
—No hi ha ningú aquí.
Joaquim es girà de cop. Un home vell, amb la pell cremada pel sol i la roba empolsegada de terra, el mirava des de l’entrada del mas.
—Què hi fa aquí, foraster? —preguntà amb una veu seca.
—He sentit parlar de les botes de vi… i volia veure-ho amb els meus propis ulls.
L’home arrufà el front i escopí a terra abans de parlar.
—Nosaltres només venim a buscar el vi.
Joaquim el mirà fixament.
—Nosaltres? Qui més?
El pagès es fregà la cara amb les mans aspres, com si dubtés.
—Els de Falset, la gent dels pobles veïns. Tots ho saben. Aquí sempre hi ha vi, cada any. Però ningú ha vist mai qui el fa.
El cor de Joaquim s’accelerà.
—Com que ningú el fa?
—Les botes sempre són plenes. Cada any venim a buscar-ne. Però ningú ha vist mai cap collita, cap verema. Ningú treballa aquesta terra.
Joaquim sentí una suor freda a l’esquena.
—Això és impossible.
L’home esbossà un somriure sec.
—Impossible? Com també ho és que et parlin els morts?
Joaquim es quedà mut. Aquell vell sabia alguna cosa.
—Com ho sap això?
El pagès s’eixugà les mans als pantalons i va fer mitja volta.
—Si vols saber la veritat, ves al celler. Però després no diguis que ningú no t’ha avisat.
I sense dir res més, se’n va anar, deixant Joaquim davant d’aquell mas vell, on alguna cosa inexplicable passava cada any, just com si el temps no hagués avançat mai.
Joaquim es quedà dret davant la porta del celler, amb el cor martellejant-li el pit. Aquella història era absurda… i, tanmateix, alguna cosa dins seu li deia que havia d’entrar. Va agafar aire i empenyé la porta.
Un cruixit esmorteït trencà el silenci. A l’interior, la foscor semblava més densa del que hauria de ser. L’olor del vi vell impregnava l’aire, barrejada amb una humitat que semblava antiga, primitiva. Amb passes lentes, va avançar, les botes ressonant sobre la terra compactada.
Les botes eren enormes, col·locades en fileres, amb una pols tan fina que semblava no haver estat pertorbada en dècades. Va passar els dits per una d’elles i notà que estava humida. Aquell vi havia estat traspassat feia poc. Però com? Qui el feia?
Va obrir una aixeta rovellada i un raig de vi fosc brollà a la seva mà. Era espès, amb un reflex vermell fosc, gairebé porpra. Se’l mirà un moment abans de tastar-lo. A l’instant, una esgarrifança li recorregué el cos.
El vi era bo, sí… però hi havia un regust metàl·lic, ferruginós, que li resseguia la llengua com un advertiment. Semblava sang.
El silenci del celler es trencà. Un so suau, com un xiuxiueig. Joaquim girà el cap bruscament. No hi havia ningú.
Però el so persistia.
No venia de cap racó… venia de dins les botes.
Amb un nus a la gola, s’acostà a una d’elles i hi apropà l’orella. A l’instant, es congelà.
Dins la fusta ressonava un lament, una veu llunyana que no semblava pertànyer a aquest món. Paraules inintel·ligibles, crits apagats, gemecs de dolor.
Va fer una passa enrere, el cor martellejant-li les costelles. Què dimonis estava passant?
Va aixecar la vista i es fixà en una cosa que no havia vist abans. Cada bota tenia un nom gravat a la fusta. Noms vells, coberts per la pols, alguns mig esborrats pel pas del temps.
Va començar a llegir-los en veu baixa.
—Joan Maria Casal… Carles Filella… Serafí Garcia… Héctor Saura… Lluís Felip… Ignasi Baltasar… Ferran Camps… Antoni Carreras…
Va deixar de respirar.
Va recórrer les fileres amb la mà tremolosa, apartant la pols amb el palmell. Els noms es repetien. Homes, centenars d’homes.
I aleshores ho va entendre.
Aquelles botes no contenien només vi.
Eren tombes.
Tombes líquides d’aquells que mai havien tornat del front.
Joaquim sentí un mareig sobtat. Els morts dels quals ningú sabia el destí, els desapareguts que mai van tenir un enterrament… havien acabat aquí. Transformats en vi, any rere any, abocats a copes i gots sense que ningú conegués el seu veritable origen.
Un cop sec ressonà al celler.
Joaquim es girà, amb l’ànima glaçada.
A la porta, immòbil, hi havia la dona del vestit blanc.
El vent sacsejava la tela del seu vestit, i als seus ulls hi ballava una tristesa antiga.
Va alçar una mà.
A l’anular hi lluïa el mateix anell que Joaquim portava a la butxaca.
I aleshores, amb veu suau, li va dir:
—Ara ja ho saps. Troba’l.
I desaparegué.
Joaquim es quedà sol al celler, amb el vi de la mort encara regalimant-li entre els dits.

5 de febrer. Viatge a Mequinensa de 8’30 a 19’30, 133 km. Dinar al Parador de Mequinensa, 80 pessetes. Coques de Mequinensa, 60 pessetes.

Quan Joaquim travessà el pont sobre l’Ebre i veié Mequinensa al fons, un calfred li recorregué l’esquena. Feia anys que vivia a Riba-roja, però Mequinensa sempre seria casa seva. Aquells carrers empedrats, les cases de façanes velles amb persianes esbotzades pel vent de la Ribera, les xemeneies fumejant amb olor de llenya… Tot allò li resultava familiar i alhora estrany, com un record antic que s’havia anat desdibuixant amb el temps.
Encara recordava quan, de jove, passejava pels carrers del poble amb els amics, quan les tardes s’allargaven a la plaça entre rialles i històries de pescadors que asseguraven haver vist carpes més grans que una persona. Però aquella Mequinensa ja no existia.
La construcció del pantà ho havia canviat tot. L’aigua havia engolit els antics horts, les barques i les terres dels avantpassats. Els pescadors havien canviat les xarxes pels camions, i molts, com ell, havien trobat feina amb la Companyia d’Electricitat. Primer a Mequinensa, després a Riba-roja. Ara, Mequinensa havia quedat marcada pel pantà, per la mort que la modernitat li havia imposat.
A migdia, aparcà el cotxe i entrà al Parador. El menjador estava ple de treballadors, enginyers i viatgers que feien parada al poble. S’assegué a una taula de fusta fosca, prop d’una finestra des d’on es veia l’Ebre.
—Com sempre, Joaquim? —li preguntà el cambrer, un vell conegut d’abans que marxés.
—Com sempre, Lluís.
Li serviren una escudella calenta i un tall de carn guisada amb bolets. El vi era aspre, del país, i li escalfà la gola i l’ànima. Menjava lentament, amb la mirada perduda al riu, quan notà una presència estranya.
A la taula del costat, un home el mirava fixament.
Era prim, amb la pell pàl·lida i uns ulls enfonsats com si fes dies que no dormia. Portava un vestit antic, massa elegant per a un lloc com aquell. A mesura que passaven els minuts, Joaquim començà a sentir-se incòmode.
—Coneix algú que treballés a la mina? —li preguntà de sobte l’home, amb una veu greu i monòtona.
Joaquim se’l quedà mirant, confós.
—A quina mina?
—A la mina Carolina —va dir l’home.
El seu to no era de conversa, sinó d’algú que buscava una resposta concreta.
Joaquim deixà la forquilla sobre el plat i s’eixugà la boca. Aquella pregunta no era casual.
—Per què ho pregunta? —digué amb recel.
—Perquè hi ha ossos que encara no han trobat el seu lloc.
El cor li donà un tomb.
L’home s’aixecà, deixant unes monedes a la taula. Abans de marxar, es girà cap a Joaquim i li digué:
—No s’oblidi de les coques. Encara que el temps passi, el poble sempre té memòria.
I sortí per la porta, desapareixent entre la gent.
Joaquim es quedà quiet, amb el vi encara ballant-li als llavis. Aquell home sabia alguna cosa, n’estava segur. Però com? I per què li havia parlat de les mines?
Sortí del Parador amb el cap ple de cabòries i es dirigí a la pastisseria. Comprà unes coques, aquelles mateixes que havia menjat tota la vida. Dolces, tendres, amb aquell gust de records d’infantesa.
Però mentre les embolicaven, no pogué evitar girar-se cap al carrer.
Per un moment, li semblà veure l’home del Parador dret a la cantonada, mirant-lo des de la distància.
Quan parpellejà, ja no hi era.
Amb un calfred a l’esquena, Joaquim tornà cap al cotxe i engegà el motor.
Era hora de tornar a Riba-roja.
Quan Joaquim va arribar a casa, la nit ja havia caigut sobre Riba-roja. La llar de foc escalfava l’ambient i l’olor de llenya cremada es barrejada amb el perfum de la Carolina, que el va rebre amb un somriure.
—T’he portat coques de Mequinensa —va dir-li, deixant el paquet sobre la taula.
Els ulls de Carolina s’il·luminaren de seguida.
—Oh, Joaquim! Feia temps que no en menjava! —les desembolicà amb cura i en trencà un tros amb els dits—. Aquestes coques tenen el gust de sempre.
Joaquim es tragué la jaqueta i s’assegué amb un sospir. Carolina el mirà de reüll mentre assaboria la coca.
—Has tingut un bon viatge?
Ell trigà uns segons a respondre.
—Sí… Bé, no ho sé —va admetre finalment—. Carolina, em va passar una cosa estranya a Falset.
Ella va deixar la coca a la taula i es va acostar a ell amb interès.
—A Falset? Què va passar?
—Vaig anar a Mas Vilella, aquell que està abandonat. M’hi vaig trobar un pagès que em va dir que la gent només hi va a buscar vi, però ningú sap qui el fa, ni qui el recull, ni qui l’omple. És un misteri, Carolina. I a sobre, avui, al Parador de Mequinensa, un home estrany m’ha parlat de les mines i dels ossos que no han trobat el seu lloc.
Carolina se’l quedà mirant, sorpresa.
—Joaquim… Estàs bé?
—No ho sé. Són massa coses —ell es passà una mà pel rostre, cansat—. I després hi ha això d’en Ferran, que abans jo recordava com Lluís Felip… I ara apareix una dona amb el mateix anell. Tot es barreja al meu cap.
Carolina es va asseure a la vora del foc i es va quedar en silenci, com si pensés en alguna cosa.
—Has dit… Lluís Felip? —va preguntar de sobte, mirant-lo fixament.
Joaquim va aixecar el cap.
—Sí. Per què?
Ella va abaixar la mirada, com si estigués a punt de confessar alguna cosa que feia anys que guardava.
—Joaquim, hi ha una cosa que mai t’he explicat.
Ell es va posar tens.
—Què vols dir?
Carolina es va fregar les mans, nerviosa.
—Durant la guerra, quan tu eres al front… Hi havia un soldat al poble. Un jove ben plantat, educat. Es deia Lluís Felip. Vaig coincidir amb ell en una festa. Hi havia por, hi havia gana… Però aquell vespre la gent del poble va improvisar un ball. I… —ella es va mossegar el llavi—. Vaig ballar amb ell.
Joaquim sentí com una ombra freda li recorria la pell.
—Carolina… Per què no m’ho havies dit mai?
Ella el va mirar amb els ulls brillants per la lluentor del foc.
—Perquè mai va ser res. Només un ball, una estona. Però ell va marxar a la guerra poc després, i mai més en vaig saber res. No sé si va sobreviure, si va morir…
Joaquim sentí un buit a l’estómac. El nom, l’anell, la guerra… Tot encaixava massa bé.
—I si no va tornar mai… perquè encara és aquí? —va xiuxiuejar ell.
Carolina el mirà, confusa.
—Com dius?
Joaquim es passà una mà pels cabells, amb la respiració alterada.
—Carolina, crec que en Lluís Felip… no ha marxat mai del tot.

6 de febrer. Viatge a Flix i a Mequinensa, 236 km.

El matí començava amb una boira baixa sobre el riu Ebre. Joaquim va engegar el cotxe, va ajustar el retrovisor i va sortir direcció a Flix. Els carrers estaven molls per la humitat i la ràdio escopia notícies de tota mena mentre ell conduïa.
“Els Estats Units i la Unió Soviètica continuen la seva cursa espacial…”
“A Barcelona, vaga dels treballadors del tèxtil; la repressió policial s’intensifica…”
“Un fort terratrèmol sacseja Turquia, centenars de víctimes…”
Joaquim va frenar en una clariana a tocar de la carretera vella i va contemplar el riu per un instant. La història del món avançava a batzegades, amb guerres i revoltes, mentre ell es movia per aquelles carreteres plenes de records i espectres.
Quan va arribar a Flix, va parar en un bar per prendre un cafè. Els homes parlaven de la situació al país, del preu de l’oli i de la por creixent que es respirava als carrers.
—Diuen que en Franco no està gaire bé —murmurà un home de bigoti espès.
—Bah! Encara durarà anys, ja ho veuràs —va contestar un altre.
Joaquim no hi va donar més voltes. Va fer el seu viatge a la fàbrica i després va continuar cap a Mequinensa, amb la sensació que alguna cosa estava a punt de canviar, però sense saber encara el què.
A mitja tarda, mentre travessava un tram de carretera solitària entre Mequinensa i Riba-roja, va veure un gos al marge del camí. Un pastor alemany, dret, mirant-lo fixament. Joaquim va frenar, estranyat per la quietud de l’animal. Els seus ulls no eren els d’un gos perdut ni espantat. Eren profunds, intel·ligents… gairebé humans.
Va baixar del cotxe amb cautela.
—Ei… què fas aquí sol? —va murmurar.
El gos va moure lleument la cua, sense deixar de mirar-lo. Llavors, de sobte, va fer un moviment estrany, com si intentés ensenyar-li alguna cosa. Es va girar i va córrer uns metres, per després aturar-se i mirar enrere, esperant-lo.
—No pot ser… —Joaquim va sentir un calfred.
Va seguir el gos durant uns metres. Aquest el va guiar fins a un racó apartat de la carretera, entre matolls i pedres. Quan hi va arribar, va veure una cosa que li va glaçar la sang: una vella placa militar oxidada mig enterrada entre la terra i les fulles seques.
Va ajupir-se per recollir-la. Les lletres gravades estaven desgastades, però encara es podia llegir un nom esborrat pel temps:
Lluís Felip…
Joaquim es va quedar palplantat, sentint que el cor li bategava amb força. Va alçar la vista i el gos encara era allà, mirant-lo. Però en un parpelleig… ja no hi era.
Es va quedar sol, amb la placa a les mans i una pregunta creixent dins el pit:
Era possible que tot allò tingués alguna explicació lògica, o realment vivia enmig d’un enigma impossible?
El cotxe de Joaquim avançava lentament per la carretera estreta que serpentejava entre les muntanyes de la vora de l’Ebre. Amb la placa militar de Lluís Felip encara a la butxaca, sentia una estranya angoixa que s’aferrava a l’aire fred del capvespre. La boira començava a elevar-se des de l’aigua, creant figures difuses que semblaven esperits errants sobre la superfície del riu.
L’Ebre, majestuós i silenciós, era l’ànima d’aquelles terres. Les seves aigües fosques es movien amb una calma enganxosa, arrossegant troncs, branques i ombres que s’estiraven amb la posta de sol. De tant en tant, un peix saltava, trencant la quietud amb un xipolleig que ressonava com un sotrac enmig del silenci. A la riba, els joncs alts es movien suaument, com si murmuressin secrets que ningú mai no arribaria a entendre.
A l’altre costat de la carretera, la muntanya s’alçava dura i esquerpa, plena de roques escarpades i boscos de pins i alzines. Entre la vegetació, encara es podien veure restes de trinxeres i nius de metralladores abandonades des de la Guerra Civil. El temps havia cobert les ferides amb molsa i terra, però l’energia de la batalla encara era present, atrapada entre els esculls i les arrels.
Joaquim va parar el cotxe en un revolt, encuriosit per una mena de clariana que semblava obrir-se entre els arbres. Va baixar, amb un calfred a l’esquena que no sabia si atribuir al fred o a la inquietud que l’acompanyava des que havia trobat la placa militar.
El camí que es perdia entre la vegetació era estret, ple de pedres soltes i matolls baixos. El silenci era absolut, només trencat pel suau murmuri de les fulles que es movien amb el vent. Al cap d’uns metres, va topar-se amb una petita esplanada. Allà, entre les roques, hi havia una vella creu de ferro rovellat clavada a terra.
Joaquim es va apropar amb el cor bategant amb força. La creu era petita, gairebé improvisada, i a sota seu, mig coberta per la terra i la molsa, es veia una inscripció desgastada:
“Aquí descansen aquells que mai van tornar.”
Un tro llunyà va ressonar per sobre les muntanyes, com un eco que advertia que aquell indret guardava un secret més profund del que Joaquim havia imaginat. El vent va bufar més fort, movent els arbres i fent-lo estremir.
I en aquell instant, ho va entendre.
Lluís Felip mai no havia tornat del front… perquè el seu cos havia quedat aquí.
I llavors, darrere seu, un xiuxiueig suau. Una veu apagada, com si vingués d’un altre temps:
—No és just…
Joaquim es va girar de cop, però no hi havia ningú. Només el vent entre els arbres. Només la creu rovellada, oblidada. Només ell, sol, amb una veritat que no sabia si estava preparat per assumir.

7 de febrer. Viatge a Mequinensa de 10 a 14 h, una hora d’espera.

Joaquim havia aparcat el cotxe a l’ombra d’un vell plataner a una plaça de Mequinensa. Feia un matí fred, però amb aquell sol esmorteït d’hivern que semblava prometre una escalfor que mai acabava d’arribar. Li quedava una hora d’espera abans de poder recollir el tècnic de la Companyia d’Electricitat, així que va decidir estirar les cames pels carrers estrets del poble.
Els carrers de Mequinensa eren un laberint de cases de pedra antiga, moltes d’elles amb finestres petites i persianes de fusta desgastades pel temps. Caminava sense pressa, observant els detalls d’aquell poble que, malgrat haver estat el seu lloc de naixement, ara li semblava estrany, com si l’hagués abandonat feia més temps del que realment havia passat.
Va ser aleshores quan la va veure.
A la cantonada d’una casa vella, amb les parets esquerdades i la teulada enfonsada en una banda, hi havia una dona amb un mocador fosc lligat al cap. Estava agenollada, amb els dits rascant amb pressa l’espai entre dues pedres del mur. Ho feia amb una mena de desesperació continguda, com si esperés trobar-hi alguna cosa abans que algú la veiés.
Joaquim va fer un pas endavant, encuriosit per l’escena. Però tan bon punt la dona va notar la seva presència, es va girar d’un salt, amb uns ulls plens d’alerta i por. Sense dir res, es va aixecar i va fugir pels carrerons empedrats, deixant enrere una olor de roba vella i lavanda.
Joaquim va vacil·lar un segon. Mirava el racó on la dona havia estat remenant. La seva ombra allargada es projectava sobre la pedra, movent-se amb la llum trèmula del matí.
Finalment, es va ajupir i, amb els dits gelats, va acabar de rascar entre les pedres. Amb una petita empenta, va notar que alguna cosa cedia: una pedra es va desplaçar lleugerament, deixant al descobert una clau metàl·lica vella i un paper doblegat.
Va agafar la clau, sentint-ne el fred a la pell, i amb l’altra mà va desplegar el paper.
La lletra era tremolosa, feta amb tinta esvaïda:
“Torna a la clariana prop del riu. On vas veure la creu rovellada. Fes un forat. Trobaràs un bagul. Guarda’l. Però encara no l’obris.”
El cor de Joaquim es va accelerar. Es va girar per veure si la dona encara era a prop, si el vigilava des d’algun portal fosc. Però no hi havia ningú.
Només el vent bufant entre els carrers deserts.
Només ell, amb una clau a la mà i un enigma que el portava, de nou, cap al riu.
Amb els documents de la Companyia d’Electricitat ben guardats a la cartera, Joaquim va enfilar el camí de tornada a Riba-roja. Però la seva ment estava en un altre lloc. El paper i la clau que havia trobat aquell matí no deixaven de ressonar-li al cap.
Quan va arribar a la clariana, prop del riu, va aparcar el cotxe i va baixar amb la pala plegable que sempre duia al maleter. L’aire de l’Ebre feia aquella olor metàl·lica i humida, i la quietud del lloc el feia sentir observat. No havia dit a ningú on anava, però sentia com si algú sabés cada pas que feia.
Va trobar la creu rovellada clavada en un tros de terra més fosca, on la vegetació semblava créixer amb menys força. Sense perdre temps, va començar a cavar. La terra no era dura, com si algú ja hagués remenat aquell lloc en el passat. Després d’uns minuts, la pala va topar amb una superfície de fusta.
Era el bagul embolicat amb una lona de cautxú.
No era gaire gran, potser de la mida d’una maleta grossa, i estava cobert de pols i terra humida. El va treure amb esforç i el va carregar al maleter amb un cop sec. Va sentir una vibració dins, com si alguna cosa es mogués lleugerament. Va tancar el cotxe de pressa, mirant al voltant. Encara no era el moment d’obrir-lo.
Amb el bagul acompanyant-lo des del darrere, va conduir fins a les oficines de la presa de Riba-roja per entregar la documentació que li havien donat a Mequinensa. Però la seva ment estava lluny d’aquells papers oficials i signatures.
A la tarda, mentre revisava els nivells del cotxe al garatge, el pes d’aquella troballa es feia insuportable. Va obrir el maleter i es va quedar mirant el bagul. Llavors, es va adonar d’un detall nou.
Unes lletres brutes i mig esborrades destacaven sobre la fusta.
Va agafar un drap i va començar a fregar. Les lletres van anar apareixent lentament: FCB
Es va quedar glaçat. Automàticament, el seu cap va pensar en el Futbol Club Barcelona. Però… què feia un bagul amb aquestes inicials enterrat vora el riu?
Amb les mans tremoloses, va continuar netejant fins que, sota la terra i la brutícia, va aparèixer l’escut del Barça, gastat pel temps.
Un calfred li va recórrer l’esquena. Què podia haver-hi dins d’un bagul com aquell?
Va tenir la temptació d’obrir-lo allà mateix, de resoldre d’una vegada el misteri. Però va recordar el missatge: «Guarda’l. Però encara no l’obris.»
Prement les dents, va tancar el maleter i es va obligar a marxar del garatge. Però sabia que aquell bagul no el deixaria dormir aquella nit.

8 de febrer. Diumenge. Diversos viatges a Flix.

El diumenge Joaquim va passar el matí fent diversos viatges a Flix per a particulars. Després d’una jornada intensa, va decidir relaxar-se al bar del poble, on els veïns es reunien per escoltar la ràdio.
El bar de Riba-roja, com cada diumenge a la tarda, era ple d’homes que s’aplegaven per jugar a cartes, al dominó i, sobretot, per escoltar la ràdio. L’olor de cafè i cigarretes impregnava l’ambient, mentre els grups es distribuïen en taules, repartint cartes i fent moviments calculats amb les fitxes del dominó.
Aquell diumenge, però, no hi havia futbol. Sense partit del Barça per emocionar-los, l’atenció es va centrar completament en les notícies que la ràdio començava a emetre amb la seva sintonia habitual.
— Atenció, comencem el nostre butlletí informatiu de la tarda amb les notícies nacionals i internacionals més destacades d’aquest diumenge 8 de febrer de 1970.
Els homes van fer silenci, escoltant amb interès.
— A nivell internacional, el món continua en tensió per la situació al Vietnam. Les tropes nord-americanes han intensificat les seves operacions a Cambodja, mentre que els mitjans nord-americans informen sobre la creixent oposició a la guerra dins dels Estats Units.
Alguns al bar van murmurar, recordant les imatges que havien vist als diaris de soldats avançant per jungles humides i bombardejos massius.
— Mentrestant, a l’URSS, el govern de Leonid Brézhnev ha reafirmat el seu compromís amb la cursa espacial, anunciant noves missions tripulades per als anys vinents. Els experts especulen sobre la possibilitat d’un nou intent soviètic de posar un home a la Lluna després de l’èxit dels nord-americans l’any passat.
— A França, les protestes estudiantils tornen a prendre força a París, amb manifestacions contra les reformes educatives del govern de Georges Pompidou. Les autoritats han desplegat un gran dispositiu policial per evitar aldarulls.
— En l’àmbit nacional, el govern espanyol ha anunciat un nou paquet de mesures econòmiques destinades a combatre la inflació i estimular el creixement industrial. El ministre d’Hisenda ha assegurat que aquestes reformes milloraran el nivell de vida de les famílies espanyoles, tot i que alguns experts alerten que podrien afectar el sector agrícola.
Un home del fons va fer un comentari sec:
— Sí, sí… ja veurem a qui beneficien aquestes mesures.
El locutor va continuar:
— Pel que fa a successos, a Barcelona, la policia investiga un misteriós robatori a una joieria del carrer Ferran. Els lladres han aconseguit fugir amb un botí de gran valor i, segons les primeres informacions, sembla que coneixien bé el sistema de seguretat de l’establiment.
— A València, un pescador ha afirmat haver vist una estranya llum a la mar, prop de la costa. Alguns testimonis parlen d’un objecte volant no identificat, mentre que les autoritats ho atribueixen a un fenomen meteorològic.
Aquest últim detall va despertar la curiositat de diversos homes al bar.
— Sempre surten aquests contes de llums i ovnis… Jo dic que la gent beu massa cassalla —va dir algú, arrencant una riallada general.
La ràdio va continuar amb les notícies locals:
— Finalment, a la comarca, les autoritats han informat sobre la troballa de restes humanes en un camp d’ametllers a la vora de l’Ebre. Segons les primeres investigacions, podrien correspondre a la Guerra Civil. Les restes han estat traslladades a Lleida per a la seva anàlisi.
Joaquim, que fins aquell moment havia estat jugant amb una fitxa de dominó entre els dits, va sentir un calfred a l’esquena. Els ossos… els que l’home de la boina li havia dit que estaven escampats pel camp.
— Fins aquí el nostre butlletí informatiu de la tarda. A continuació, una selecció musical per acompanyar aquesta jornada de diumenge.
Mentre la veu del locutor es dissolia i la música prenia el seu lloc, Joaquim va mirar al seu voltant. Ningú més semblava haver donat importància a aquella última notícia. Però ell sí.
Va deixar la fitxa de dominó a la taula i, en silenci, va començar a reflexionar sobre el que havia de fer.
Tot seguit, en una pausa de la música que sonava, el locutor, amb una veu profunda i serena, va dir: «I ara, un missatge especial per a en Joaquim: ja pots obrir el bagul.»
Joaquim es va quedar paralitzat. Va mirar al seu voltant, però ningú semblava haver escoltat aquell missatge; tots estaven massa immersos en les seves respectives partides de cartes o dominó. El seu cor bategava ràpidament. Com podia ser que el locutor conegués el seu nom i, encara més, el secret del bagul?
Sense dir res, es va aixecar i va sortir del bar, amb la determinació d’esbrinar què s’amagava dins d’aquell misteriós bagul que havia trobat dies enrere.

9 de febrer. Viatge a l’estació de Faió i Mequinensa, 228 km.

El dia havia estat llarg. Els viatges a l’estació de Faió i Mequinensa havien estat rutinaris, carreteres conegudes, paisatges familiars. Els camps encara banyats per la humitat de l’hivern, les aigües tranquil·les de l’Ebre reflectint el cel grisós. Quan finalment va aparcar el cotxe al garatge, el sol ja s’havia post, i el poble respirava aquella calma freda de febrer.
Però Joaquim no tenia pressa per entrar a casa.
Va mirar el bagul que guardava a terra al garatge. Durant tot el dia, el pensament l’havia perseguit. No podia esperar més.
Va treure el bagul i el va posar sobre una taula al garatge. Va passar els dits per sobre la superfície de fusta, encara amb restes de terra seca. L’escut del Barça es veia clar, tot i que desgastat pel temps. Va agafar una palanca i va forçar la petita tanca rovellada.
El clic sec de l’obertura el va fer contenir la respiració.
A poc a poc, va aixecar la tapa.
A l’interior no hi havia joies, ni diners, ni objectes d’un valor evident. Només papers. Centenars de papers. Cartes grogoses, postals amb dibuixos antics, revistes amb portades esquinçades i diaris amb la tinta descolorida. Va agafar-ne un al atzar i el va desplegar amb cura.

La Vanguardia – 4 de març de 1919

El cor li va fer un salt. Va apartar aquell diari i en va agafar un altre.

Diario de Barcelona – 20 d’abril de 1920

—No ho entenc… —va murmurar.
Va començar a remenar els papers. Hi havia cartes manuscrites amb segells antics, algunes signades per persones desconegudes. Una postal mostrava una imatge de la Plaça Catalunya amb cotxes d’època i vianants amb barrets. Una altra carta començava amb un Benvolgut amic…, però la lletra tremolosa el va fer estremir.
Va seguir buscant, intentant trobar un sentit a aquella acumulació de documents. Per què estaven enterrats allà? Qui els havia guardat dins d’un bagul amb l’escut del Barça?
Un petit sobre negre va cridar la seva atenció. No duia remitent, però a la part del darrere hi havia unes inicials: L.F.
Joaquim va tancar els ulls un moment.
Lluís Felip…
No podia seguir. Va tornar a posar els papers dins el bagul amb mans tremoloses i el va tancar de cop.
L’endemà l’aniria revisant amb més calma. Però aquella nit, sabia que no dormiria.

10 de febrer. Viatge a Lleida, 190 km.

El matí del 10 de febrer va començar fred i gris. Joaquim es va llevar amb el cap pesant, com si els papers d’aquell bagul li haguessin afegit una càrrega invisible a l’ànima. Va preparar-se un cafè ben carregat, però la ment li fugia constantment cap al sobre negre amb les inicials L.F..
Lluís Felip. Un nom que tornava, que emergia d’un passat incòmode, desconegut, ple d’ombres.
Va decidir deixar-ho estar per unes hores. Tenia feina. Aquell matí havia de fer un viatge a Lleida.
Va arrencar el cotxe i es va posar en ruta. La carretera cap a Lleida li era ben coneguda, amb els camps hivernals estenent-se a banda i banda, alguns encara marcats per la boira matinera. Però avui res li semblava quotidià.
A cada revolt li semblava veure una figura a la vora del camí, un reflex al mirall retrovisor que desapareixia quan girava el cap. Un joc de la seva ment o… alguna cosa més?
Va arribar a Lleida al migdia. Aparcà el cotxe prop de l’estació i es dirigí a fer l’entrega de documents que li havien encarregat. Però mentre esperava que els revisessin, va anar a un bar dels que anava habitualment. No s’havia fixat abans, avui sí, que en un racó hi tenien una petita exposició d’objectes i paperassa antiga, diaris i revistes de finals del segle XIX i començaments del XX, la seva atenció es va centrar en un dels retalls de diari emmarcats. S’hi va acostar, amb un neguit que no sabia explicar i va llegir el paperot de diari.

Desaparició Misteriosa d’un Empresari Barceloní a Mequinensa – 15 de març de 1928
Mequinensa es troba immersa en un misteri que té intrigats veïns i autoritats. Un conegut empresari barceloní, identificat únicament amb les inicials L.F., ha desaparegut sense deixar rastre després d’arribar al poble el passat 12 de març amb un luxós Studebaker que va captivar l’atenció de petits i grans.
Segons diversos testimonis, l’home va ser vist per últim cop al capvespre, dirigint-se cap a la zona de les mines abandonades del terme municipal. Es creu que havia viatjat a Mequinensa per negociar amb algun propietari de les explotacions de carbó, però cap dels propietaris locals admet haver tingut cap reunió amb ell.
“El seu cotxe era espectacular, lluent com si acabés de sortir de fàbrica”, explica Ramon P., un veí que el va veure arribar. “Els nens corrien al seu voltant, fascinats per aquell vehicle que no s’havia vist mai per aquí.”
Els detalls de la seva desaparició són confusos. Aquella mateixa nit, alguns pescadors asseguren haver vist un home caminant sol per la vora del riu, però no poden confirmar si es tractava del misteriós L.F. L’endemà al matí, el seu cotxe encara era estacionat a la plaça del poble, intacte, amb les claus posades i sense cap rastre del seu propietari.
Les autoritats locals han iniciat una investigació, i alguns rumors suggereixen que podria haver estat víctima d’un assalt, però altres teories apunten a un possible accident en alguna de les galeries subterrànies de la zona minera.
Fins ara, cap cos ni cap prova determinant ha estat trobada. La desaparició de L.F. s’afegeix a altres llegendes que han envoltat aquest territori, on el riu Ebre i les muntanyes semblen guardar secrets que mai no arriben a la llum.
Joaquim va fer uns passes enrere. Va pagar i va sortir al carrer, respirant profundament. Havia de tornar a casa. Havia de llegir les cartes del bagul. Potser, finalment, trobaria respostes.

11 de febrer. Viatge a Mequinensa, 132 km.

Joaquim va arribar a casa després del viatge a Mequinensa, amb la impaciència creixent de continuar explorant el contingut del bagul misteriós. Es va asseure a la taula, amb una llum tènue il·luminant l’estança, i va obrir la tapa amb cautela. Va agafar el primer paper que li va caure a les mans: un cartell vell i lleugerament doblegat, de color groguenc pel pas del temps.
Les lletres es llegien perfectament:
«Partit d’homenatge a Paulino Alcántara»
L’impacte el va deixar perplex. Paulino Alcántara, el mític davanter del FC Barcelona, el jugador de la famosa puntada de peu que va trencar la xarxa. El cartell anunciava un partit d’homenatge, però… què hi feia allò en un bagul enterrat prop de l’Ebre?
Va continuar remenant fins que, sota un munt de papers, va trobar un diari vell, perfectament doblegat. El va obrir amb cura i, a la secció d’esports, hi va trobar la crònica del partit:
«Ahir a l’Estadi de Les Corts, enmig d’una gran expectació, el públic va retre homenatge a Paulino Alcántara, el gran ídol blaugrana. El Barcelona va jugar contra una selecció de jugadors destacats de la Lliga. Alcántara, com era d’esperar, va marcar un gol extraordinari, i el públic, embogit, va celebrar el seu talent. L’ambient va ser de festa, amb autoritats i personalitats destacades de la societat catalana…»
Joaquim, encara amb el diari vell a les mans, va continuar llegint la crònica del partit d’homenatge. Just a sota, hi havia un article que feia un resum de la trajectòria de Paulino Alcántara, com si volguessin deixar constància per a la posteritat de qui era aquell home que havia fet història al Barça.
«Paulino Alcántara, el filipí de la puntada de peu imparable»
«Nascut a les Filipines l’any 1896, Paulino Alcántara es va traslladar a Barcelona amb la seva família de ben jove. Amb només 15 anys, va debutar amb el primer equip del FC Barcelona el 25 de febrer de 1912, convertint-se en el jugador més jove a marcar un gol amb la samarreta blaugrana. Ràpidament es va guanyar la fama de golejador excepcional, gràcies a la seva habilitat, la seva intel·ligència tàctica i, sobretot, la seva potència de xut.»
«Durant els anys següents, Alcántara es va convertir en una llegenda. Va jugar en diverses etapes, fent una pausa per tornar a Filipines, on va estudiar medicina i va continuar jugant amb la selecció filipina. No obstant això, el seu cor sempre va pertànyer al Barcelona, i en tornar al club, va continuar marcant gols a un ritme espectacular. Es diu que tenia un xut tan fort que, en una ocasió, va trencar la xarxa de la porteria, fet que li va valer el sobrenom de ‘El Trenca-Xarxes’.»
«Va jugar un total de 357 partits amb el Barça i va marcar 369 gols, una mitjana extraordinària que el va convertir en el màxim golejador de la història del club fins molts anys després. Quan va penjar les botes el 1927, es va dedicar a la medicina, però mai va perdre el vincle amb el futbol ni amb el club que el va fer gran.»
Joaquim va apartar la mirada del diari. Aquella biografia, escrita amb admiració i nostàlgia, li feia pensar en com el temps transforma fins i tot els mites. Però el que més el desconcertava era la presència d’aquell article i el cartell al bagul enterrat prop de l’Ebre.
Per què algú havia guardat amb tanta cura documents sobre Paulino Alcántara? I encara més important… quin era el vincle entre Alcántara i aquell bagul misteriós?
Joaquim va tancar el bagul amb una barreja de fascinació i inquietud. La resposta havia d’estar allà dins, però encara li faltaven peces per completar el trencaclosques.
Joaquim es va passar una mà pel front. Aquell bagul, enterrat a prop del riu, no només contenia records d’una època llunyana… sinó que estava connectat directament amb el Barça, amb un dels seus jugadors més mítics. Però per què? Qui havia guardat aquells documents i per què estaven ocults sota terra?
La seva ment es va omplir de preguntes. Aquell bagul no només era un testimoni del passat… potser era la clau d’un misteri encara més profund.

12 de febrer. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 36 km.

Aquell dijous, mentre Joaquim feia un dels trajectes entre Riba-roja i la presa, va decidir aturar-se uns minuts en una petita explanada al costat de la carretera. Necessitava estirar les cames i aclarir les idees. Els darrers dies havien estat una successió de misteris que li anaven pesant a la ment.
Mentre mirava el riu Ebre, amb el seu cabal lent i imponent, va sentir unes passes darrere seu. En girar-se, va veure un home alt i prim, amb una gavardina grisa que li donava un aire vell i elegant alhora. Duia un barret de feltre, baixat fins a les celles, i una bufanda desgastada li embolcallava el coll.
—Bon dia, senyor Joaquim. —Va dir amb una veu suau però ferma.
Joaquim es va sorprendre. Aquell home sabia el seu nom.
—Ens coneixem? —va preguntar, amb cautela.
—No personalment, però fa dies que segueixo el seu interès pel bagul. Crec que arriba el moment d’explicar-li alguna cosa que hauria de saber.
Joaquim va notar un calfred. No va respondre, només va assentir lleument, convidant l’home a continuar.
—Vostè ha llegit sobre Paulino Alcántara, oi? El gran golejador del Barça. Però sap què va fer durant la Guerra Civil?
Joaquim va negar amb el cap. L’home es va treure els guants, es va acostar una mica més i, amb un aire solemne, va començar a parlar.
—Quan va esclatar la guerra, Alcántara ja no jugava. Era metge i, malgrat les seves conviccions conservadores, va ser testimoni dels horrors del conflicte. Durant un temps va estar a Barcelona, intentant ajudar com podia. Però quan la situació es va tornar massa perillosa, va fugir a França. Però això… no és el que ens interessa.
L’home va fer una pausa, com si busqués les paraules adequades.
—Quan Alcántara va marxar, va deixar enrere alguna cosa. O més ben dit, algú. Hi havia un empresari vinculat al Barça, un home misteriós que va desaparèixer el 1928 prop de Mequinensa. Un home amb les inicials L.F.
Joaquim va sentir una punxada a l’estómac. Aquell home misteriós de qui parlaven els diaris!
—Vol dir que Paulino Alcántara i aquest L.F. estaven relacionats?
L’home va fer un somriure lleu.
—Jo no diria relacionats. Diria que Alcántara sabia què li havia passat. I per alguna raó, va deixar rastres… com aquell bagul que vostè ha trobat.
Joaquim va sentir-se marejat. Tot estava connectat.
—Però per què jo? —va preguntar, amb una barreja de fascinació i por.
L’home va fer un pas enrere, es va ajustar la gavardina i, amb un to enigmàtic, va dir:
—Això, senyor Joaquim, només vostè ho pot descobrir.
L’home misteriós es va quedar mirant Joaquim amb un aire greu, com si estigués a punt de revelar-li un secret incòmode.
—Paulino Alcántara no era només aquell jugador de llegenda que vostè ha estat llegint als diaris del bagul —va dir amb una veu pausada—. Durant la Guerra Civil Espanyola, la seva història va prendre un gir que molta gent ignora o prefereix oblidar.
Joaquim va fer un pas enrere, sorprès pel to solemne de l’home.
—Què vol dir?
—Vull dir que Alcántara no es va quedar a la rereguarda, com alguns podrien pensar. Quan va esclatar la guerra, va prendre partit, i ho va fer amb fermesa. El 1937 ja era al front, formava part del Primer Batalló del Segon Regiment de Carros de Combat a Osca i Terol. Però això només era el principi.
Joaquim es va estremir. No s’imaginava aquell jugador elegant i carismàtic en un tanc de guerra, travessant els camps de batalla.
—Després —va continuar l’home— va unir-se a un grup encara més temut: la Brigada Mixta Legionària Frecce Nere (fletxes negres), una unitat italo-espanyola enviada per Mussolini per combatre al costat dels franquistes. Amb ells, Alcántara va combatre a Guadalajara, a l’Aragó, i finalment, el 26 de gener de 1939, va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes del General Yagüe.
Joaquim va sentir un calfred. Barcelona, la ciutat que l’havia idolatrat com a jugador, ara el veia tornar com un ocupant, amb l’uniforme dels vencedors feixistes.
— El febrer de 1939, els diaris parlaven d’ell com d’un heroi del bàndol nacional. El descrivien com un home que havia pogut escapar «de l’abisme marxista» i que havia dut a terme «una campanya brillant». Va acabar la guerra com a tinent.
Joaquim va notar que l’aire li pesava als pulmons. Aquella revelació canviava completament la imatge que tenia d’Alcántara.
—Però… per què m’explica tot això? —va preguntar finalment.
L’home es va acostar uns centímetres més, gairebé en to de confidència.
—Perquè res no passa perquè sí. Vostè ha trobat un bagul ple de records d’un passat que algú va voler enterrar. I ara li toca a vostè decidir què en fa.
—Què hi tenen a veure Alcántara i aquell empresari desaparegut, L.F.? Però si les inicials són de Lluis Felip, no encaixa amb el soldat jove que vaig conèixer, en aquests cas estem parlant de dos Lluis Felip diferents, un empresari desaparegut als anys vint i un soldat desaparegut a la batalla de l’Ebre el 1938.
L’home va somriure, però no era un somriure alegre.
—Això, Joaquim, és el que haurà d’esbrinar vostè mateix. Però recordi: la veritat mai no és tan senzilla com sembla.
I, dit això, l’home es va girar i es va perdre entre les ombres del camí.

13 de febrer. Diversos viatges a Flix i a la presa de Riba-roja, 36 km.

La ciutat de Barcelona, a l’hivern de 1920, bategava al ritme del futbol com mai ho havia fet. L’equip blaugrana, liderat des de la banqueta per l’anglès Jack Greenwell i presidit per Ricard Graells, vivia un dels seus millors moments. La seva alineació era temuda per tot Espanya: el jove i elegant Josep Samitier, l’astut i letal Paulino Alcántara, el seguríssim porter Ricardo Zamora, l’incansable Vicente Piera i el determinat Félix Sesúmaga formaven un conjunt capaç de meravellar i guanyar.
Els aficionats omplien el camp del carrer Indústria cada diumenge, amb bufandes de llana i barrets de feltre, disposats a veure un espectacle que no només es jugava sobre la gespa, sinó també a les tertúlies dels cafès i a les portades dels diaris esportius. Es deia que, quan Alcántara xutava, la pilota travessava les xarxes com si fossin de paper. Una de les històries més repetides era aquella tarda en què, en un partit contra la Reial Societat, el davanter filipí va marcar un gol tan fort que va trencar literalment la xarxa de la porteria. «El Trencaxarxes», l’anomenaven des d’aleshores.
Samitier, en canvi, era la gràcia feta futbol. Li deien «l’Home Llagosta» per la seva agilitat i estil de joc exuberant. A les nits, se’l podia trobar als cabarets del Paral·lel, envoltat d’actors, escriptors i músics, fent riure tothom amb les seves històries. No era estrany veure’l entrenar l’endemà amb una energia inacabable, fent driblatges impossibles entre els defenses rivals.
Darrere de tot això, Ricardo Zamora, amb el seu característic mocador blanc lligat al coll, protegia la porteria amb una seguretat insuperable. Zamora no només aturava pilotes, també aturava els cors dels aficionats. Se’n deia que, fins i tot en entrenaments, quan algú xutava amb força, ell es limitava a mirar la pilota, deixant-la impactar al pal i donant-se el crèdit per la intervenció.
El Barça guanyava i convencia. Aquell any, l’equip es va proclamar campió del Campionat de Catalunya i després del Campionat d’Espanya, amb un futbol vistós que captivava tothom. La premsa esportiva elogiava el joc de toc i combinació, un estil que començava a definir el que, amb els anys, es convertiria en la filosofia històrica del club.
Era un diumenge de febrer de 1920, el camp del carrer Indústria bullia d’expectació. La graderia estava plena de senyors amb barret i corbata, senyores amb abrics elegants i canalla amb bufandes improvisades. Els crits d’ànim ressonaven mentre els venedors de cigarretes i refrescos passaven entre els espectadors amb safates equilibrades sobre el cap.
Però aquell dia no era com els altres. No només pel partit, sinó pels fets extraordinaris que es van viure a la grada.
Tot va començar quan un home elegant, amb un bigoti fi i un abric llarg, es va perdre entre la multitud. No tenia res d’estrany en aparença: vestit amb un tres quarts de llana i uns guants de cuir impecables, caminava amb un aire distingit. Però de sobte, un jove aficionat es va girar i va exclamar:
— Mare de Déu, aquest home no toca a terra!
Tothom va girar el cap. I efectivament, l’home semblava levitar uns centímetres sobre el terra de fusta de la grada. No caminava, flotava suaument, desplaçant-se entre la multitud sense fer cap soroll.
— Això és cosa d’un espiritista! —va cridar una dona amb un paraigua fermament agafat entre les mans.
El rebombori es va anar estenent i, enmig de la confusió, un altre espectador va notar una cosa encara més inquietant.
— Li cau l’ombra cap endavant en lloc de cap enrere! —va advertir, assenyalant amb un dit tremolós.
A mesura que el misteriós individu avançava, els espectadors anaven apartant-se amb precaució. Algú va intentar tocar-li l’espatlla, però la mà va travessar l’abric com si fos fum. Un vell del públic, que en sabia un niu de rondalles i històries de fantasmes, es va persignar tres vegades i es va posar a resar en veu baixa.
Però el moment àlgid encara havia d’arribar. En aquell precís instant, Paulino Alcántara va rebre una passada perfecta i va xutar a porta amb una força descomunal. La pilota va travessar la xarxa amb tanta potència que es va endur el barret d’un espectador i va continuar volant, desapareixent més enllà del camp. Els aficionats es van quedar bocabadats… però el més increïble va ser el que va passar amb l’home elegant.
Només es va sentir un suau fuuup i, davant dels ulls de tothom, aquell personatge es va desintegrar en una boirina fina, com si mai hagués existit. L’abric llarg, els guants de cuir, el bigoti fi… tot es va dissipar a l’aire, deixant només un breu perfum de colònia anglesa i un estrany silenci.
— Però què caram ha estat això?! —va murmurar un home de la fila del davant, mentre es gratava el clatell.
Els espectadors es van mirar els uns als altres, intentant trobar una explicació racional. Però l’àrbitre va xiular el final del partit i la graderia es va començar a buidar. No se’n va parlar més. Aquella Barcelona de 1920 encara creia en fantasmes, però també sabia quan era millor callar.
Però hi havia un jove que ho havia vist tot. I, uns anys després, es convertiria en un empresari amb un cotxe espectacular, un Studebaker brillant. Un jove empresari que desapareixeria misteriosament prop de Mequinensa…
I així, entre un gol llegendari, una ombra que anava a l’inrevés i un home que es va desfer com fum, va quedar per sempre el misteri d’aquell partit d’homenatge a Paulino Alcántara.

14 de febrer de 1970. Viatge a Lleida, 192 km.

Joaquim ja no podia apartar-se del misteri del bagul. Aquell matí, abans d’emprendre el viatge a Lleida, va decidir revisar-ne el contingut amb més deteniment. Entre diaris vells, revistes esportives i documents polsosos, va trobar un feix de papers manuscrits amb una cal·ligrafia ordenada i elegant. Encapçalant un dels fulls, hi havia un nom que el va deixar glaçat: Hans-Max Gamper Haessig.
— Joan Gamper… —va murmurar Joaquim, amb el cor accelerat.
Eren documents personals del fundador del FC Barcelona. A mesura que llegia, es va adonar que es tractava d’anotacions sobre les eleccions a la presidència del club. Gamper parlava de la seva voluntat de retornar a la direcció del Barça, de la necessitat de reorganitzar l’equip i de com el club estava en perill si no es prenien decisions encertades.
Mentre conduïa cap a Lleida, Joaquim no podia deixar de pensar en la història de Gamper. Suís d’origen, Hans-Max Gamper Haessig havia arribat a Barcelona el 1899 amb la passió pel futbol a les venes. Amb només 22 anys, va fundar el FC Barcelona el 29 de novembre de 1899 juntament amb altres aficionats, molts d’ells estrangers. No només va ser el fundador, sinó també jugador i primer capità de l’equip.
Gamper havia estat un visionari, una figura carismàtica capaç d’inspirar jugadors i seguidors. Però la seva relació amb la presidència del club havia estat una muntanya russa. Va ocupar el càrrec en cinc etapes diferents (1908-1909, 1910-1913, 1917-1919, 1921-1923 i 1928-1925), sempre amb la voluntat de reflotar el club en els moments més difícils.
La seva tercera etapa com a president, precisament el període que Joaquim estava desxifrant en els papers del bagul, va ser crucial. Gamper volia donar un nou impuls al Barça, millorar les instal·lacions i convertir el club en una referència internacional. Va ser en aquesta època quan el Barça va començar a consolidar-se com un equip poderós, gràcies a jugadors com Paulino Alcántara, Ricardo Zamora i Josep Samitier.
Tot i la seva passió pel futbol, la història de Gamper no va tenir un final feliç. La dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, no veia amb bons ulls un club que representava valors catalanistes. L’any 1925, després d’un incident en què els seguidors blaugranes van xiular l’himne espanyol en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, Gamper va ser obligat a exiliar-se. La dictadura va clausurar el camp de les Corts durant sis mesos i va forçar-lo a abandonar el club.
Després d’aquell episodi, Gamper mai no es va recuperar del tot. Va caure en una profunda depressió i, el 30 de juliol de 1930, es va suïcidar a casa seva a Barcelona.
Joaquim va arribar a Lleida amb el cap ple de preguntes. Com havien arribat aquells documents a un bagul enterrat prop de l’Ebre? Qui els havia amagat i per què? I encara més inquietant… què més podria descobrir si seguia llegint?
Mentre aparcava el cotxe, va tenir la sensació que aquell bagul li revelaria encara moltes més històries amagades.

15 de febrer. Diumenge. Viatge a Tarragona de 7’45 a 18’15. Gasoil a Falset i 9 litres de vi, 90 pessetes.

Joaquim va sortir de Riba-roja ben d’hora, amb la boira de l’Ebre encara enganxada a la carretera i la promesa d’un dia tranquil. A Tarragona l’esperaven unes gestions, però el record de Falset i del Mas Vilella el va empènyer a tornar-hi. Aquell enigma del vi que es feia sol, de les botes sempre plenes sense saber qui les omplia, no li marxava del cap.
Quan va arribar a Falset, va parar a fer gasoil i va aprofitar per comprar nou litres de vi, aquell vi vell que, segons li havien dit, ningú veremava, però que sempre es trobava a les botes del mas abandonat. Mentre esperava que li servissin el vi, va preguntar al botiguer:
— Escolti, vostè sap res del Mas Vilella? He sentit històries ben curioses.
L’home, que fins aquell moment havia estat simpàtic, va canviar d’expressió. Va mirar a banda i banda i es va apropar a Joaquim.
— Si tens senderi, no en parlis ni hi vagis. Diuen que és un lloc maleït.
— Maleït? Per què?
— Ningú ho sap del cert, però hi ha qui diu que encara s’hi senten veus… veus de soldats que mai no van tornar de la guerra.
Joaquim va agafar els seus litres de vi amb un nus a l’estómac i, en comptes de seguir cap a Tarragona, va tornar a agafar el camí de Mas Vilella.
Quan va arribar al desviament que duia a Mas Vilella, va aturar el cotxe un moment i va baixar la finestreta. Només es sentia el vent entre els arbres i, de tant en tant, algun ocell que trencava el silenci. Estava a punt de decidir si continuar o no, quan un miol es va sentir darrere seu.
Es va girar i va veure un gat negre al mig del camí, que el mirava fixament amb uns ulls grocs i penetrants. El miol es va repetir, però aquest cop va sonar més profund, gairebé com un avís. Joaquim va notar un calfred a l’esquena, però va decidir continuar endavant.
Va arribar a les portes del Mas Vilella i va apagar el motor. Just quan es disposava a baixar del cotxe, una figura va aparèixer a la vora del camí. No era un pagès ni un treballador del camp. Vestia amb elegància, amb un abric llarg i unes sabates brillants, poc adequades per aquell terreny ple de pols i pedres. Duia un barret de feltre que li tapava mitja cara, però quan es va acostar, Joaquim va veure uns ulls astuts que l’observaven amb intensitat.
— Bon dia, senyor —va dir l’home amb una veu profunda i pausada—. No serà vostè dels que creu en els rumors, oi?
Joaquim va arrufar el front.
— Depèn de quins rumors parlem.
L’home va somriure lleument i va treure un bitllet de la butxaca de l’abric, plegat amb cura. L’hi va allargar a Joaquim.
— Agafi’l.
Joaquim el va desplegar amb precaució. No era un bitllet de diners, sinó un passatge de tren. Però no de qualsevol tren. A la part superior s’hi llegia: Barcelona – Saragossa. 10 de març de 1928.
El cor li va fer un bot. Aquella data… Li sonava. Va mirar l’home amb suspicàcia.
— Qui és vostè? —va preguntar.
L’home es va inclinar una mica, acostant-se a la seva orella.
— Soc algú que va pujar en aquell tren, però mai no va arribar a baixar.
Joaquim es va quedar glaçat. L’home li va fer una última mirada enigmàtica, es va treure el barret amb un gest elegant i, sense dir res més, es va girar i va marxar cap al bosc.
Joaquim es va quedar quiet, el bitllet de tren encara tremolant entre els seus dits. Amb tot, va continuar cap a Mas Vilella.
Quan hi va arribar, el mas estava igual de solitari i ruïnós que la darrera vegada. Només el vent feia ballar les branques primes dels ametllers secs. Va entrar a la sala principal, on encara hi havia les grans botes de vi. Va apropar-se a una d’elles, va obrir la canella i, com esperava, el líquid vermell fosc va començar a rajar.
Però aquell cop va notar alguna cosa estranya. L’olor. No era només vi vell. Hi havia una altra essència barrejada, alguna cosa metàl·lica, profunda…
Va encendre la seva llanterna i es va ajupir per inspeccionar la base de la bota. Amb els dits va apartar la pols i va veure que hi havia una inscripció gravada a la fusta. Va netejar-la amb el mocador i el seu cor va bategar fort quan va llegir:
“AQUÍ DESCANSEN ELS NOSTRES GERMANS. 1938.”

16 de febrer de 1970. Viatge a Mequinensa, 152 km.

Joaquim tornava de Mequinensa quan va decidir fer una aturada. No sabia ben bé per què, però una mena d’impuls el va portar a reduir la velocitat i estacionar el cotxe al costat de l’entrada d’un túnel del tren. Aquell túnel, mig amagat entre la vegetació, s’obria com una boca negra devorant la llum del capvespre.
Va baixar del cotxe i va caminar fins a la vora de l’entrada. L’aire era fred, i una estranya humitat li va acariciar la pell. Just quan es disposava a girar cua, ho va sentir.
— Mare…
La veu era feble, trencadissa, però clarament humana.
— Mare…
Joaquim es va quedar clavat a terra. Dins la foscor del túnel, la paraula es repetia, com un ressò profund que semblava sorgir de les entranyes de la muntanya. Va fer un pas endavant, i després un altre.
A uns pocs metres de l’entrada, gairebé sepultada per la pols i petites pedres caigudes de la volta, va veure una cosa estranya. S’ajupí per mirar millor i la va recollir amb cura. Era una joguina antiga, un tren de llautó amb petits vagons de circ. Els compartiments no transportaven passatgers, sinó gàbies minúscules amb figures d’animals: un lleó, un tigre, un elefant…
Va girar el tren entre les mans i llavors ho va veure. Gravada a la base, una inscripció.
«1895»
Joaquim va sentir un calfred que li pujava per l’esquena perquè recordava haver vist un diari al bagul amb un dibuix d’aquest mateix tren de joguina. Va alçar la vista cap al túnel, però no es veia res, només la foscor absoluta. La veu havia callat.
Va tornar a mirar el tren de llautó. Quina mena de cosa havia trobat? Qui l’havia deixat allà? I, sobretot, qui deia “mare” des del cor del túnel?
Sense esperar a saber-ne més, va sortir d’allà i va tornar al cotxe. Però mentre s’allunyava per la carretera, el tren de llautó reposant al seient del copilot, va tenir la sensació que alguna cosa, o algú, l’havia estat observant des de l’ombra del túnel.
Joaquim va arribar a casa amb una mena de vertigen estrany. La joguina de llautó jeia al seu costat, sobre el seient del cotxe, com si hagués adquirit un pes sobrenatural. No sabia per què, però la necessitat d’obrir el bagul es va fer urgent, com si en el seu interior s’hi amagués una resposta.
Va obrir la porta del garatge i va encendre el fluorescent, que va parpellejar amb un crepitar elèctric abans d’il·luminar la petita estança plena d’eines, bidons d’oli i la vella taula de treball. El bagul encara era allà, arraconat en un costat, amb les inicials FCB i l’escut del Barça mig esborrats pel temps. Va agafar la clau, l’encabí dins del pany i el va obrir amb una lentitud reverencial.
Va començar a remenar els papers, separant cartes, revistes i diaris groguencs pel pas dels anys. L’olor de paper antic li va arribar a les narius, una fragància barreja de pols i tinta descolorida. I llavors, el va veure.
Un diari de 1895, la data perfectament impresa a la capçalera, un 16 de febrer justament feia 75 anys. El va obrir amb cura i el va fullejar fins que els seus ulls es van aturar en una pàgina concreta. Va contenir la respiració.
Allà, en una secció d’anuncis, hi havia una il·lustració exacta del tren de llautó que havia trobat al túnel. «La gran novetat per als infants! El circ en miniatura! Amb animals mòbils i tracció mecànica! No us quedeu sense el vostre!». Joaquim va empassar saliva. Com era possible que aquell tren, una simple joguina anunciat en un diari de gairebé un segle abans, hagués anat a parar a un túnel prop de Mequinensa?
Va girar la pàgina, encara amb la suor perlada al front, i la notícia de la dreta el va colpir com un cop de puny. El titular, ple de dramatisme, semblava tret d’una novel·la d’horror:
“Terror als carrers de Barcelona! Cinc lleons s’escapen del circ i causen el pànic a la ciutat!”
El relat periodístic explicava que cinc lleons havien fugit d’una companyia circense i s’havien escampat pels carrerons estrets i foscos de la ciutat. La crònica era detallada i colpidora: s’havien trobat tres persones mortes, atacades per les bèsties. El periodista afirmava que la ciutat estava en estat d’alerta, que la gent es tancava a casa i que tots els guàrdies anaven armats buscant els animals.
Però el més inquietant arribava al final de l’article: «En el moment de tancar aquesta edició, els lleons continuen desapareguts. Ningú sap on han anat a parar».
Joaquim va tancar el diari amb una esgarrifança. Va mirar la joguina que tenia a la taula. Aquells vagons en forma de gàbia amb un lleó, un tigre i un elefant… era una coincidència?
Llavors va sentir un soroll a l’exterior. Un miol llarg, gutural. No era un gat normal.
Amb el cor accelerat, Joaquim es va acostar a la finestra del garatge i es va quedar immòbil. En la foscor del carrer desert, un parell d’ulls brillants el miraven fixament des de l’ombra.

17 de febrer. Viatge a Mequinensa, 130 km.

Joaquim va sortir de casa amb el cap encara ple de preguntes. Aquells ulls brillants de la nit anterior l’havien deixat inquiet. Era només un gat? O alguna cosa més? No va voler pensar-hi massa. Tenia feina. Havia d’anar a Mequinensa.
El trajecte va transcórrer en silenci. La carretera vorejava el riu Ebre, amb la seva presència tranquil·la i majestuosa. Els arbres nus projectaven ombres allargades sota la llum esmorteïda del matí. Però dins seu, una remor inquietant no el deixava en pau.
En arribar a Mequinensa, va fer la seva feina amb eficiència mecànica. Però mentre esperava en un petit bar prop de l’embarcador, la ràdio va captar la seva atenció.
—Notícies de Barcelona. Aquesta matinada, un grup d’operaris fent obres al barri Gòtic han descobert un passatge subterrani desconegut. A dins han trobat restes òssies de grans dimensions que podrien pertànyer a un animal salvatge. Un lleó.
Joaquim va sentir un calfred. Va recordar la notícia del diari de 1895. Cinc lleons desapareguts pels carrers de Barcelona… mai trobats. Era possible que un dels lleons hagués acabat allà baix? I si el tren de joguina que havia trobat al túnel no era una coincidència?
Va mirar al seu voltant. Els clients del bar semblaven aliens al que acabava d’escoltar. Però llavors, va notar un home assegut a la barra, bevent lentament un cafè. Elegant, amb un bigoti fi i un abric llarg.
L’home es va girar i li va clavar la mirada. I somrient lleugerament, li va dir:
—A vegades, Joaquim, el passat no desapareix… només espera ser trobat.
Joaquim es va quedar glaçat. Com sabia aquell home el seu nom? Va intentar respondre, però les paraules se li van quedar travades a la gola. L’home va deixar la tassa sobre el taulell amb una calma inquietant.
—Vostè ha trobat el bagul, oi? —va dir amb veu greu, però suau.
Joaquim va sentir com un corrent elèctric li recorria l’espinada. Ningú, absolutament ningú, sabia res del bagul. I ara aquell estrany se li dirigia amb una seguretat esfereïdora.
—Jo… jo no sé de què em parla… —va balbucejar.
L’home va esbossar un mig somriure i va fer que no amb el cap, com si sabés que mentia. Llavors, es va treure un bitllet de la butxaca i el va deixar sobre la barra, sota la tassa de cafè. Era vell, desgastat, amb una marca que semblava una lletra «G» envoltada per un cercle.
—Quan arribi el moment, sabrà què fer amb això —va dir, i es va aixecar del tamboret.
Va sortir del bar amb una tranquil·litat esfereïdora, com si tingués tot el temps del món. Joaquim, encara paralitzat, va agafar el bitllet amb mans tremoloses. No podia ser…
A la cantonada del bitllet, es llegia clarament:
«Emès el 17 de febrer de 1895».
Aquella data…just fa setanta-cinc anys, el mateix any del diari vell del bagul, el mateix any del tren de joguina trobat al túnel. El cor li bategava amb força. Què dimonis significava tot allò? Quin endimoniat paral·lelisme existia entre els dies que vivia al present i les dates històriques que trobava als papers del bagul?
Va sortir a la porta del bar per buscar l’home… però havia desaparegut. Ni rastre d’ell entre els carrers de Mequinensa. Només el vent xiulant entre les parets antigues del poble.
Joaquim va tancar la mà sobre el bitllet. El passat estava trucant a la seva porta, i ja no podia ignorar-lo.

18 de febrer. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 70 km.

Aquell matí, Joaquim va conduir cap a la presa amb el cap ple de cabòries. El bitllet vell que aquell home misteriós li havia deixat al bar de Mequinensa encara cremava a la seva butxaca. 1895… el mateix any del diari, de la joguina trobada al túnel, dels lleons desapareguts a Barcelona.
Els viatges entre Riba-roja i la presa eren rutinaris, però aquell dia res li semblava normal. Les ombres entre els arbres li semblaven més llargues, el soroll del riu més profund. A cada revolt, li semblava veure algú pel retrovisor, però quan girava el cap, només hi havia el camí polsegós i la solitud de la carretera.
Va parar el cotxe en un petit descampat vora l’aigua per respirar. Va treure el bitllet i el va mirar de nou. Hi havia una cosa que no havia vist abans: una marca gairebé imperceptible al marge, com si algú hagués escrit a mà un nom i després l’hagués esborrat.
El va girar i el va posar sota la llum del sol.
L. Felip.
Joaquim va sentir una fiblada al pit. Eren les mateixes inicials de l’empresari desaparegut el 1928 prop de Mequinensa!
L’aire li va semblar més pesat de sobte. Aquell home de la boina que se li havia aparegut… aquell bagul ple de documents vells… els soldats desapareguts de Mas Vilella… tot estava connectat, però encara no sabia com.
Va sentir un miol darrere seu.
Es va girar de cop. El gat negre que havia vist els dies anteriors, amb els ulls grocs fixos en ell, estava sobre una pedra, immòbil. Joaquim es va ajupir lentament, sense treure-li els ulls de sobre.
El gat es va aixecar i va començar a caminar en direcció al bosc, pausadament. Després es va girar un moment, com si l’invités a seguir-lo.
I Joaquim, sense saber per què, ho va fer.
Joaquim va seguir el gat negre bosc endins, sense pensar-s’ho gaire. Les branques nues dels arbres projectaven ombres llargues sobre el terra humit, i la llum del matí es filtrava a penes entre la boira baixa. Cada vegada que dubtava, el gat es parava, el mirava fixament i tornava a avançar.
Al cap d’uns minuts, van arribar a una clariana del bosc. El gat va saltar sobre una pedra i es va quedar quiet, mirant-lo. Aquell lloc l’havia trasbalsat des del primer moment, però ara, amb el bagul al seu garatge i tants misteris voltant pel seu cap, se li feia encara més inquietant.
Es va ajupir i va gratar amb les mans a la terra humida fins que va trobar una bossa de cuir vell, lligada amb un cordill.
Amb les mans tremoloses, la va obrir.
Dins, va trobar uns documents groguencs i un petit objecte metàl·lic. Era un segell de cera amb les mateixes inicials gravades: L.F.
Joaquim va empassar saliva. Aquelles inicials el perseguien per tot arreu. L’empresari desaparegut el 1928, el bitllet vell que li havien deixat misteriosament al bar, el segell enterrat al mateix lloc on ell havia desenterrat el bagul… què estava passant?
Va agafar un dels fulls i el va desplegar. Era una carta datada el febrer de 1928.
«Si algú troba això, que sàpiga que m’han enganyat. Em van prometre una inversió, però no era res més que una trampa. Ara sé massa coses. Els diners no valien la pena. Que Déu tingui pietat de mi. L.F.»
Joaquim va notar que li faltava l’aire.
El gat negre miolà una altra vegada i després, com si la seva feina ja estigués feta, va desaparèixer entre els matolls.
Joaquim es va quedar allà, dret, amb la carta a la mà. I el més aterridor de tot: algú més sabia que ell ho havia trobat?

19 de febrer. Matí: viatge de Flix i estació de Riba-roja. Tarda: Viatge a Amposta.

Joaquim es va llevar amb el cap carregat de pensaments, encara obsessionat amb la carta d’aquell misteriós L.F. i les estranyes coincidències que l’envoltaven. Necessitava un descans. Així que quan al migdia va saber que el seu veí Miquel Ferré, un home rialler i xerraire, necessitava anar fins a Amposta, va tenir una alegria.
—Home, Joaquim! Feia temps que no fèiem un viatge junts!
Es van posar en marxa Ebre avall, passant per poblacions que coneixien de tota la vida però que aquell dia semblaven més lluminoses, més vives. La carretera vorejava el riu, i l’aigua tranquil·la semblava una cinta de plata que s’allargava fins a l’infinit.
—Has sentit la notícia del iogurt? —va dir de sobte en Miquel, amb un to de misteri exagerat.
—Què vols dir, el iogurt?
—Doncs que ara diuen que els pots menjar caducats! —va exclamar, obrint molt els ulls. —Què t’hi jugues que d’aquí a dos dies ens diuen que el pa dur també és bo pel fetge?
Joaquim va esclafir a riure. Feia dies que no reia amb ganes.
—Miquel, tu tens una fixació amb menjar!
—I tu tens una fixació amb fer cara de funeral! —li va respondre. —Va, anem a coses serioses: què hi ha de lo del Franco i l’home a la Lluna?
—Què vols dir?
—Que diuen que el dictador vol enviar un espanyol a la Lluna per demostrar que aquí també tenim inventiva!
—No fotis!
—Home, jo m’imagino un coet ple de pernils i vi de la terra, que a l’espai també s’ha de menjar bé!
Joaquim va tornar a riure i, per primer cop en dies, va notar com el pes de les cabòries s’anava esvaint una mica. Aquella conversa sense transcendència li estava fent més bé del que hauria imaginat.
Arribar a Amposta era trobar-se amb una ciutat vibrant, plena de vida i encara marcada per un ritme pausat, però atent als canvis del món modern. El pont penjant, símbol indiscutible de la ciutat, s’alçava majestuós sobre l’Ebre, amb els seus cables metàl·lics ressonant suaument cada cop que un camió hi passava. Des de dalt, la vista era espectacular: el riu ample i tranquil, amb els pescadors fent anar les seves canyes des de la vora i alguna barcassa carregada amb sacs d’arròs navegant lentament cap al mar.
Just davant del riu, la plaça de l’Aube bullia d’activitat. Els homes de boina i americana de pana feien tertúlia asseguts als bancs, mentre les dones amb mocadors de flors entraven i sortien de les botigues amb cistells de vímet carregats de queviures. A les terrasses dels bars, els habituals prenien vermuts amb sifó, menjant olives i comentant les notícies del dia, que es barrejaven amb rumors de poble i xafarderies dels veïns.
Al Mercat Municipal, l’olor de peix fresc s’escampava entre les parades, barrejant-se amb l’aroma d’embotits casolans i els crits dels venedors que oferien les seves millors verdures del Delta. Els nens corrien entre els passadissos mentre les seves mares regatejaven el preu de les anguiles, una especialitat indispensable per a la tradicional fideuada o suquet de peix.
Les fàbriques tèxtils i de mobles donaven feina a molts ampostins, i als afores es veien els camps d’arròs extensos, esperant la següent sembra. Els pagesos, amb els pantalons arromangats, caminaven per les sèquies, revisant els camps i parlant de la collita, sempre pendents del temps i del cabal del riu.
A la tarda, Amposta s’omplia de gent que passejava, saludant coneguts i comprant pastissets de cabell d’àngel a les pastisseries. Els més joves s’aturaven a les botigues de ràdios per veure les últimes novetats i escoltar les cançons de moda. Alguns ja parlaven de marxar a Barcelona, d’altres somiaven en anar a França o Alemanya a buscar feina, però tots tenien Amposta com a punt de referència, com aquell lloc que, per molt lluny que anessin, sempre portarien al cor.
Quan arribava el vespre, la ciutat s’adormia amb el murmuri de les últimes converses a les tavernes, el fet de repicar de les campanes de l’església i l’olor suau de la humitat del riu que ho embolcallava tot. Era una Amposta viva, autèntica, amb un peu al passat i un altre mirant cap al futur.
Es van aturar en una fonda a fer un mos. Mentre menjaven unes llesques de pa amb tomàquet i embotit, en Miquel va abaixar la veu i va dir:
—Per cert, Joaquim… què saps del bagul que duies al cotxe l’altre dia?
El cor de Joaquim es va aturar un instant. Com ho sabia?
Va beure un glop de vi abans de respondre, amb el millor somriure fals que va poder improvisar:
—Bagul? Quin bagul?
Miquel es va limitar a somriure i va fer una picada d’ullet misteriosa.
I llavors, com si res, va començar a parlar del partit del Barça del cap de setmana.
Joaquim es va quedar amb la forquilla a mig camí de la boca. Com coi sabia en Miquel allò del bagul? Però abans que pogués fer-li més preguntes, el seu amic ja estava en una altra conversa totalment diferent.
—Escolta, i del Barça, què me’n dius? Quina desgràcia, noi! —va exclamar, aixecant les mans com si hagués vist un crim.
—Què passa ara? —va preguntar Joaquim, que ja temia el pitjor.
—Doncs que diuen que el porter nou és més tou que un flam de llet de cabra! L’altre dia, a l’entrenament, li van xutar una pilota tan fluixa que fins i tot la meva àvia l’hauria aturat… i saps què va fer?
—Què?
—Va caure com si l’haguessin afusellat! I després es va quedar estès a terra, amb les mans al cap, cridant: “No puc més! Necessito repensar la meva carrera!” —Miquel va fer una pausa dramàtica. —I al cap de cinc minuts es va aixecar i va dir que potser es faria monjo!
Joaquim es va posar a riure amb la boca plena, gairebé escopint el vi.
—Va home, això t’ho inventes!
—Que no! —va insistir en Miquel, fent veure que s’ofenia. —I saps què és el pitjor? Que encara no han decidit si fitxen un altre porter o si posen un defensa a la porteria a veure si, com a mínim, destorba els davanters rivals!
Joaquim es va eixugar les llàgrimes de tant riure. Feia dies que estava embolicat en misteris, ossos escampats, baguls estranys i paraules a la ràdio que només ell escoltava. Aquell dinar li estava fent més bé que totes les investigacions del món.
Quan van acabar, en Miquel es va aixecar, es va cordar l’abric i va dir:
—Va, paguem i tornem a casa, que encara ens passarà com al porter i acabarem replantejant-nos la vida!
Mentre pujaven al cotxe, Joaquim va llançar una última mirada al seu amic. Miquel en sabia més del que deia. Però per ara, deixaria el misteri aparcat. De vegades, un bon dinar i unes quantes bajanades valien més que mil respostes.

20 de febrer. Res de feina.

El garatge de Joaquim feia olor de greix, gasolina i ferro rovellat. La llum d’una bombeta groguenca penjava d’un fil gastat, il·luminant a mitges la taula on s’apilaven els papers del bagul misteriós. Feia dies que li rondava pel cap la seva troballa, però aquell matí, sense feina, va decidir que no sortiria d’allà fins a entendre millor el que tenia entre mans.
Va començar amb els catàlegs de cotxes. Eren una autèntica meravella. Marques com Rolls-Royce, Cadillac, Hispano-Suiza, Bugatti… autèntiques joies mecàniques de l’època. Hi havia imatges en color sèpia de cotxes llargs i elegants, amb xofers uniformats, dones amb barrets luxosos i homes amb bigotis perfectament retallats. A les pàgines, s’hi detallaven els cavalls de potència, les velocitats màximes, les innovacions tècniques… Tot respirava luxe, exclusivitat i una època de somni, molt llunyana de la seva realitat.
Però el que el va deixar perplex va ser un sobre envellit i segellat amb lacre vermell. Quan el va obrir, va trobar correspondència de Lluís Felip. La seva mà tremolava en llegir aquelles cartes dirigides a Joan Gamper i jugadors mítics com Paulino Alcántara, Josep Samitier i Ricardo Zamora.
Els textos parlaven d’un projecte esportiu, d’inversions per fer créixer el Futbol Club Barcelona i convertir-lo en un equip encara més gran. En una carta dirigida a Gamper, Lluís Felip feia referència a un pla per portar el Barça a competir a escala internacional, amb amistosos a França, Anglaterra i fins i tot Sud-Amèrica. En un altre escrit, es mencionava la possibilitat de construir un nou estadi, ja que el camp de les Corts començava a quedar petit per a l’afició creixent.
Però el més inquietant va ser una carta datada el febrer de 1928, escrita amb urgència:
“Gamper, la situació és crítica. Crec que algú m’està seguint. Necessito parlar amb tu abans que sigui massa tard. Si no ens veiem, digues a Alcántara que ho guardi tot en un lloc segur. El futur del club depèn d’això.”
Joaquim es va passar la mà pel front. Què coi havia passat amb Lluís Felip? Per què havia desaparegut a Mequinensa el març de 1928? I sobretot, per què el bagul havia aparegut enterrat a la vora del riu Ebre gairebé cinquanta anys després?
Va mirar al seu voltant, com si esperés que algú li donés respostes. Només el soroll del vent contra la porta del garatge i el tic-tac d’un rellotge vell l’acompanyaven en aquell misteri que cada vegada es feia més gran.
Joaquim va respirar fondo i va continuar traient papers del bagul, ara amb una barreja d’emoció i inquietud. Cada nou document revelava un tros més d’una història oblidada, amagada sota la pols del temps.
Hi havia revistes esportives de l’època, com Catalunya Esportiva, El Sport i números antics de Mundo Deportivo. Les pàgines estaven grogues i fràgils, però encara conservaven aquell estil característic de la premsa esportiva de principis de segle XX: cròniques vibrants, il·lustracions dibuixades a mà i articles que exaltaven l’evolució del futbol a Catalunya.
Un titular de Catalunya Esportiva del febrer de 1920 li va cridar l’atenció:
«Paulino Alcántara, el jove prodigi que fa somiar el Barça»
A sota, un subtítol:
«Amb la seva habilitat incomparable, el jove davanter filipí meravella els aficionats i és la gran esperança per portar el club a la glòria.»
Joaquim va continuar fullejant i va trobar entrades de partits de l’any 1920, perfectament conservades. Hi havia tiquets per a diversos enfrontaments del Barça contra equips com el RCD Espanyol, el CE Europa, l’Athletic Club i fins i tot un partit contra un combinat francès. Una d’elles era especialment interessant:
«7 de març de 1920 – Homenatge a Paulino Alcántara»
Camp de la Indústria
Preu: 1 pesseta
Joaquim va notar que l’entrada portava un segell amb el nom de Lluís Felip. Començava a ser evident que aquell home no només havia sigut un empresari misteriós, sinó que havia estat directament vinculat al Barça.
Va apartar els papers i, al fons del bagul, va trobar un tros de roba doblegada amb cura. Quan el va desplegar, el cor se li va accelerar. Era una samarreta antiga del Barça, amb les franges blaugrana amples, un escut brodat i el coll de botons. Es veia gastada, com si hagués estat usada en molts partits o guardada durant anys amb devoció.
I finalment, al costat de la samarreta, va trobar el que ho confirmava tot: el carnet de soci de Lluís Felip.
El document, amb data de 1919, mostrava el nom complet, Lluís Felip Rodés, i el número de soci, a més de la signatura de Joan Gamper com a president del club en aquell moment.
Joaquim va seure en un tamboret, superat per la magnitud de la troballa. Per què havia acabat tot allò en un bagul enterrat? Quina importància havia tingut Lluís Felip en la història del Barça? I, sobretot, quin secret amagava la seva desaparició?
A fora, el vent feia tremolar la porta del garatge. Semblava que el passat cridava per ser descobert.

21 de febrer. De 9 a 15 h viatge a Tarragona.

Aquell matí, en Joaquim va emprendre un nou viatge cap a Tarragona, amb la intenció de desconnectar de les intrigues que l’envoltaven recentment. El trajecte transcorregué sense incidents, va acomiadar al client a la part alta i, com que havia trobat un bon aparcament, va decidir passejar pel centre històric per moure una mica les cames abans de tornar a pujar al cotxe i també per prendre’s un bon esmorzar, gaudint al mateix temps de l’arquitectura romana i medieval que caracteritza la zona.
Mentre caminava per un dels estrets carrers propers a la catedral, una dona d’aparença misteriosa, amb un llarg abric negre i un barret que li cobria parcialment el rostre, es va acostar a ell. Sense previ avís, li va dir en veu baixa:
—Vigili amb les ombres que el segueixen. No tot és el que sembla.
Abans que en Joaquim pogués reaccionar o fer-li cap pregunta, la dona es va perdre entre la multitud, deixant-lo amb una sensació d’inquietud. Intentant llevar importància a l’incident, va continuar el seu passeig, però la trobada li rondava pel cap.
Mentre passejava, va notar una llibreria antiga que mai havia vist. A l’aparador, un llibre destacava: “Els misteris del temps”. I a la portada la imatge d’un rellotge antic i una enumeració dels misteris que es descrivien: El rellotger de Girona, El túnel de Mequinensa, Els objectes fora del seu temps… Però en llegir el nom del seu poble va entrar i va adquirir el llibre sense pensar-s’ho dues vegades.
Després de la inquietant trobada a Tarragona, en Joaquim va decidir prendre’s la resta del dia de descans i reflexió si no el reclamaven per cap altre viatge. Va passar la tarda al seu garatge, revisant els documents antics que havia trobat al bagul misteriós. Entre cartes i fotografies, va descobrir una entrada per a un partit del FC Barcelona datada el 7 de març de 1920, en homenatge a Paulino Alcántara. El partit del cartell que va trobar uns dies abans.
Quan es va cansar de remenar papers va recordar el llibre que havia comprat a Tarragona que encara estava al cotxe i el va començar a llegir. Les pàgines descrivien fenòmens inexplicables i portals temporals ocults en llocs insospitats. A la primera pàgina hi havia una inscripció en tinta negra, escrita amb una cal·ligrafia elegant:
“El temps no és una línia recta, sinó un mirall trencat en mil reflexos. Només aquells capaços de veure-hi més enllà podran entendre el seu veritable significat.”
El llibre estava dividit en diversos capítols, cadascun explicant un fenomen inexplicable relacionat amb el temps.

Capítol 1: Les hores que desapareixen
Aquest capítol narrava el cas d’un rellotger de Girona, anomenat Esteve Lladó, que el 1893 va experimentar un fenomen desconcertant. Un vespre, mentre treballava en la reparació d’un rellotge de butxaca, va adonar-se que el temps avançava més de pressa per a ell que per a la resta. Quan va sortir al carrer després d’unes hores, va descobrir que només havien passat pocs minuts per la resta del món. El seu diari personal relatava com cada nit el fenomen es repetia, fins que un dia va desaparèixer sense deixar rastre.

Capítol 2: Els túnels del temps
Aquí es descrivien diversos llocs on s’havien reportat fenòmens estranys relacionats amb viatges temporals. El cas més conegut era el d’un túnel ferroviari abandonat a prop de Mequinensa, que alguns viatgers afirmaven haver travessat i, en sortir-ne, s’havien trobat en una època diferent. Alguns parlaven de veure soldats de la Guerra Civil espanyola, d’altres asseguraven haver vist carruatges de principis del segle XX.

En Joaquim es va quedar de pedra. A les seves mans tenia un bagul ple de documents de 1920 i una clau que havia trobat entre dues pedres d’una casa antiga. Tot començava a encaixar… però encara li faltava el senyal.
Va tancar el llibre i va respirar profundament. Si tot el que explicava aquell text era cert, llavors els misteris que envoltaven Mequinensa, el bagul, el Barça de 1920 i la desaparició de L.F. formaven part d’un misteri molt més estrany del que mai hauria imaginat.

22 de febrer. Diumenge. Dos viatges a Flix.

Els diumenges a Flix tenien un ritme propi, un batec tranquil que contrastava amb la bullícia dels dies feiners. El matí començava amb el fum de les xemeneies de les cases i l’aroma de cafè acabat de fer a les cuines. Al carrer Major, els veïns es trobaven a la sortida de missa, intercanviant quatre paraules sobre el temps, el Barça o les novetats de la setmana. A la plaça de l’Església, els infants jugaven a la corda i a la baldufa, mentre els homes, amb boina i abric llarg, feien tertúlia a la vora del quiosc, on els diaris portaven notícies de Madrid, de Barcelona i, per descomptat, de la guerra al Vietnam.
En Joaquim va arribar a Flix ben d’hora, conduint el seu cotxe amb la rutina d’aquell trajecte que ja se sabia de memòria. Va passar pel pont de la presa, aquell que travessava el riu Ebre com un esquelet metàl·lic, i va endinsar-se als carrers estrets del poble. La fàbrica química, que donava feina a centenars de veïns, fumejava lentament amb una tranquil·litat aparent, com si aquell diumenge res la pogués alterar.
Va fer la seva feina, recollint uns papers a l’estació i parlant amb un treballador de la companyia elèctrica, però alguna cosa el va inquietar. Hi havia una figura al final del carrer Major, un home alt amb un abric llarg i un barret de feltre, que semblava observar-lo des de la distància.
En Joaquim va continuar caminant carrer enllà, i quan es va girar per veure si l’home encara hi era, ja havia desaparegut. Va pensar que potser era algú del poble que simplement mirava la gent passar, però li sobrevingué una esgarrifança donat els precedents.
Va fer el segon viatge a Flix després de dinar. A la tarda, l’ambient canviava: els homes omplien els bars per fer el cafè i jugar al dòmino, mentre els joves passejaven prop del riu.
El destí del client era el cementiri, i mentre Joaquim s’esperava a la porta que acabés la visita, va recolzar-se a la barana de pedra que delimitava el turó. Des d’allí dalt es dominava tot el paisatge: el riu Ebre serpentejava entre la vegetació, reflectint els últims raigs de sol; la fàbrica química s’aixecava com una fortalesa moderna, i la presa, imponent, semblava domesticar la força de l’aigua amb la seva estructura colossal.
Però una altra cosa va cridar-li l’atenció.
A l’altra banda del riu, just enmig dels horts a tocar de l’aigua, hi havia un home. Un home elegant, vestit de negre, amb un llarg abric i un barret de feltre, com si es dirigís a una òpera en comptes de caminar per aquells terrenys de pagesos i gent humil. La seva figura destacava entre els camps i els arbres nus de l’hivern. Què hi feia algú com ell en aquell indret?
Joaquim va arrufar el front. Va sentir inquietud. Li recordava massa aquella figura que ja havia vist al matí.
Va mirar cap a l’aparcament, considerant la idea d’agafar el cotxe, travessar el pont i buscar aquell individu. Però no podia marxar i deixar sol el client al cementiri. Va dubtar uns instants, i quan va tornar a dirigir la mirada cap a l’altra banda del riu, l’home ja no hi era.
Qui era aquell home? I per què tenia la sensació que el seguia?
El client va sortir del cementiri al cap d’uns minuts, ignorant completament la tensió de Joaquim. Aquest, sense dir res, va engegar el cotxe i va començar el camí de tornada, amb el cervell roent de preguntes.
Quan va arribar a casa va llegir el primer capítol del llibre que havia comprat a Tarragona.

Capítol 1: Les hores que desapareixen

El rellotger Esteve Lladó era un home meticulós, avesat a treballar en silenci entre les parets estretes i humides del seu petit taller a Girona. Des de feia anys, es guanyava la vida reparant rellotges de butxaca per a cavallers distingits i per a viatgers que passaven per la ciutat. No hi havia cap engranatge, cap ressort ni cap minúscula roda dentada que escapés del seu domini. Coneixia el temps no només com un concepte abstracte, sinó com un mecanisme físic que es podia ajustar, afinar i, en certa manera, domesticar.
Una tarda freda de novembre de 1893, un client li va portar un rellotge d’or amb una inscripció en llatí a la tapa: Tempus fugit, homo manet (El temps fuig, l’home roman). Era una peça exquisida, d’una manufactura que el mateix Lladó va reconèixer com a singular. El client, un home alt i prim, amb un barret de feltre que li amagava parcialment el rostre, va insistir que la peça tenia una fallada estranya: a vegades avançava més del compte, altres vegades s’aturava, com si tingués vida pròpia. Lladó, intrigat, va acceptar el repte.
Aquella nit, mentre treballava sota la llum tènue d’un quinqué, va desmuntar l’engranatge del rellotge amb les seves mans hàbils i pacientment en va revisar cada component. Res semblava fora de lloc. Va ajustar la molla, va polir la corretja del mecanisme i finalment va tancar la tapa amb un lleu clic. Tot funcionava a la perfecció, o això va creure ell en aquell moment.
Quan va aixecar la vista, li va estranyar veure que la flama del quinqué havia disminuït i que la foscor a la botiga s’havia fet més densa. Amb una sensació estranya a l’estómac, es va tombar cap al rellotge de paret: marcava les onze de la nit. Va refregar-se els ulls. Juraria que quan havia començat a treballar eren les vuit tocades. Va mirar el rellotge de polsera que duia i, efectivament, també deia que eren les onze. Però alguna cosa no encaixava.
En sortir al carrer per prendre una mica d’aire, es va adonar que la plaça era més animada del que hauria d’estar a aquelles hores. La gent passejava amb normalitat, les botigues encara eren obertes i a l’horitzó, sobre les teulades, encara hi havia una claredat que no corresponia a la nit. Atordit, va aturar un conegut, en Joan Prats, per preguntar-li quina hora era. L’home el va mirar estranyat i li va respondre que amb prou feines passaven pocs minuts de les vuit. Lladó es va posar nerviós. Va insistir, però la resposta va ser la mateixa. No podia ser.
Així va començar el malson del rellotger. Cada nit, quan treballava en aquell rellotge maleït, el temps es comportava d’una manera estranya. Per a ell, les hores s’escolaven com l’aigua entre els dits, però per a la resta del món només passaven minuts. En el seu diari, que escrivia amb precisió gairebé obsessiva, anotava les diferències: «He estat treballant des de les deu fins a les dues de la matinada, però quan he sortit al carrer, amb prou feines eren les deu i cinc. Alguna cosa m’està passant. No estic boig. Ho provaré demà un altre cop.»
Els dies es van convertir en setmanes. Va intentar evitar el rellotge, però una força estranya el cridava a seguir examinant-lo. Com més hi treballava, més s’intensificava el fenomen. Per a ell, podien passar tres, quatre, fins i tot sis hores, mentre que per la resta només en passaven dos o tres minuts. Lladó es va obsessionar amb descobrir el secret d’aquell mecanisme. Va fer proves: marcava l’hora abans de començar, parava atenció als rellotges de la botiga, fins i tot va fer que un amic passés de tant en tant a comprovar-lo. Però el resultat era sempre el mateix.
El seu aspecte va començar a deteriorar-se. Dormia poc, menjava de manera desordenada i el seu rostre es va tornar pàl·lid, amb ulleres marcades sota uns ulls que ja no semblaven els del rellotger meticulós de sempre. La gent va començar a evitar-lo, murmurant que havia embogit. Alguns asseguraven que el veien vagant per la plaça a hores impossibles, balbucejant sobre el temps i els rellotges.
L’última anotació del seu diari, datada el 3 de gener de 1894, deia: «He trobat alguna cosa nova. Aquesta nit he ajustat el mecanisme a la inversa. Si el meu càlcul és correcte, podré controlar la diferència de temps. Però no sé què passarà si creuo el límit. Aquesta serà la prova definitiva.»
L’endemà al matí, quan els veïns van anar a la botiga, la van trobar oberta. L’interior estava intacte, els rellotges encara marcaven l’hora correcta, els estris de feina eren al seu lloc. Però d’Esteve Lladó no en quedava ni rastre.
La investigació no va portar enlloc. No hi havia indicis de fugida, cap carta de comiat, cap testimoni que l’hagués vist marxar. Només el seu diari, les últimes paraules del qual encara desconcertaven els qui les llegien. Alguns deien que havia estat víctima d’un experiment massa ambiciós, que havia travessat un llindar invisible i que ara vivia en un altre temps, atrapat en un rellotge que només ell podia entendre.
D’altres, més pragmàtics, creien que senzillament s’havia esfumat, com tantes persones que desapareixien sense deixar rastre. Però el que era segur és que mai més ningú el va veure.
I el rellotge? El rellotge d’or amb la inscripció Tempus fugit, homo manet? Ningú no el va trobar mai. Alguns diuen que va acabar en una altra botiga, en una altra ciutat, esperant que una nova víctima el desmuntés peça per peça per desvelar el seu secret (…)
Quan Joaquim va tancar el llibre, les lletres del segon capítol ballaven davant els seus ulls cansats. «El túnel de Mequinensa», deia el títol, però aquella nit no seria capaç d’endinsar-s’hi. Va recolzar l’esquena a la cadira, amb la mirada fixa en els papers escampats damunt la taula del garatge. Tot aquell misteri començava a pesar-li.
Abans d’anar a dormir, va entrar a la cuina, on Carolina recollia els plats del sopar. Ella el va mirar amb ulls curiosos.
—Tens cara de qui ha vist un fantasma —va dir-li amb un somriure, mentre eixugava un got.
—No ho sé… potser sí que n’he vist un. O potser és que ja fa massa dies que estic embolicat en aquestes històries —va dir, fregant-se els ulls.
—Ha passat res nou? —va preguntar ella, recolzant-se a la taula.
Joaquim va sospirar i li va explicar, a grans trets, el que havia llegit aquell vespre: el rellotger desaparegut, el temps que s’escolava com sorra entre els dits, els rellotges que semblaven tenir voluntat pròpia. Carolina va escoltar-lo amb aquella expressió de qui no vol dir si ho troba fascinant o una bogeria.
—A vegades em pregunto si aquests papers que vas trobant et fan bé o si t’estan xuclant massa el cap —va dir finalment.
—Jo també m’ho pregunto, Carolina. Però no puc parar. És com si tot estigués connectat d’alguna manera. Com si cada document que trobo m’acostés a… no sé ben bé a què, però a alguna cosa important.
Ella va sacsejar el cap amb un somriure tendre.
—Ves a dormir, Joaquim. Demà el misteri seguirà aquí, esperant-te.
Ell va assentir. Va apagar la llum del garatge, va recollir el llibre i va anar cap a l’habitació. Es va estirar al llit amb la intenció de llegir almenys un parell de pàgines del segon capítol, però el cansament va guanyar la partida. El llibre es va quedar obert damunt la tauleta de nit, amb les paraules “El túnel de Mequinensa” en negreta, mentre Joaquim es deixava portar per un son profund i ple de somnis estranys.

23 de febrer. Viatge a Mequinensa i a Lleida, 224 km. Per error he omplert el dipòsit d’aigua en lloc de gasoil, l’he hagut de buidar per treure l’aigua.

Quan Joaquim va adonar-se de l’error, va sentir un calfred recórrer-li l’esquena. Estava acostumat a la rutina dels viatges, als quilòmetres de carretera i als paisatges que es repetien dia rere dia, però aquell dilluns al matí, encara amb la son enganxada als ulls, la va espifiar.
Va aturar-se a una benzinera a Lleida abans d’enfilar la tornada cap a Riba-roja. Sense pensar-hi gaire, va agafar la mànega i va començar a omplir el dipòsit del cotxe. No va ser fins que el líquid va omplir massa ràpid i va notar una fredor estranya a les mans que va comprendre el desastre. Aigua.
—Mecagonjudes! —va exclamar, deixant la mànega caure dins el dipòsit com si cremés.
El dependent de la benzinera, un home amb un bigoti immens i una bata blava, va veure la seva cara de pànic i es va acostar amb calma, com si aquell no fos el primer desastre mecànic que presenciava.
—Ha begut oli, oi? —va dir, amb un mig somriure carregat d’experiència.
—No, pitjor. Ha begut aigua.
L’home va arrufar el nas i va fer que no amb el cap.
—Això toca buidar-ho. No s’hi pot fer altra cosa.
Joaquim va passar-se la següent hora amb les mans negres de gasoil i una galleda al costat, veient com el líquid contaminat sortia lentament del dipòsit. Un matí perdut per culpa d’un descuit, i el pitjor de tot és que li tocaria explicar-ho a tothom.
—Encara gràcies que no has arrencat el motor —va dir el dependent, fent petar la llengua.
Joaquim va sospirar. Tenia raó. Si ho hagués fet, la tragèdia hauria estat completa.
Quan finalment va poder fer gasolina com calia i reprendre la ruta cap a Mequinensa, ja era gairebé migdia. Hauria d’ajustar tot l’horari, però encara hi havia una cosa que el neguitejava. Com dimonis li havia passat allò? No era un error típic en ell. Tenia el cap a una altra banda? Potser el cansament? O, més inquietant encara… hi havia alguna força estranya jugant amb el seu destí?
Va posar en marxa el motor i va tornar a la carretera, però el pensament no el va abandonar en tot el dia.

24 de febrer. Res de feina. Netejar diversos aspectes del cotxe: canonades de gasoil, bombeta d’alimentació i filtre de gasoil.

Joaquim va dedicar el dia a netejar els cotxes del garatge, però la seva ment continuava atrapada en el misteri del bagul i les coincidències estranyes que l’havien envoltat els darrers dies.
Amb les mànigues arremangades i les mans negres de brutícia, es va agenollar per purgar les canonades de gasoil del seu vehicle. Encara notava l’enuig del dia anterior, però almenys ara tenia l’oportunitat de deixar-ho tot en condicions. Va desmuntar el filtre de gasoil i el va observar contra la llum. Estava ple d’impureses, negres i espesses com el sutge d’un forn vell.
—Això encara em podia haver donat més disgustos —va murmurar.
Mentre deixava el líquid brut caure en una galleda, va sentir passes darrere seu. Carolina.
—Ja estàs amb el cotxe? —li va dir, recolzant-se a la porta del garatge amb els braços plegats.
—Ja veus, avui no em moc d’aquí. —Va aixecar la bombeta d’alimentació amb una mà. —Aquestes coses no es purguen soles.
Ella va somriure i va entrar una mica més.
—Almenys t’estalvies un altre viatge accidentat. Ahir, quan vas arribar, semblava que haguessis vist un fantasma.
Joaquim va fer una ganyota, sense aixecar la vista.
—És que… —va dubtar. Volia parlar-li d’aquella sensació estranya, del seu cap absent quan va proveir-se d’aigua en lloc de gasoil, de la manera com últimament semblava que les peces de la seva vida es desencaixaven d’una manera subtil però inquietant. Però no ho va fer.
—És que res, coses meves —va dir finalment.
Carolina no el va pressionar. Va donar-li un copet a l’espatlla i va sortir del garatge, deixant-lo sol amb el murmuri de la seva pròpia consciència.
Va decidir centrar-se en la feina.
Va acabar de netejar el filtre, va revisar totes les connexions i es va assegurar que no quedés cap rastre d’aigua al sistema. Quan tot va estar enllestit, es va aixecar i es va eixugar les mans en un drap brut.
Va deixar caure la mirada sobre el bagul que guardava sora la taula del garatge. Es remirava les seves lletres gastades i l’escut del Barça mig esborrat pel temps.
Quants secrets més amagava?
Aquella nit, mentre es ficava al llit, va decidir que l’endemà es tornaria a submergir en els papers. Potser, entre els documents, trobaria respostes a les preguntes que no s’atrevia a fer en veu alta.

Capítol 2: Els túnels del temps

El llibre relatava que, al llarg de la història, s’havien reportat casos de túnels misteriosos arreu del món, llocs on el temps semblava plegar-se sobre si mateix, confonent passat, present i futur en un sol instant. Però el cas més enigmàtic, i alhora més inquietant, era el del túnel ferroviari abandonat a prop de Mequinensa.
Segons diversos testimonis, aquell túnel, construït a finals del segle XIX i en desús des de feia dècades, amagava un fenomen inexplicable. Diversos viatgers havien assegurat haver-lo travessat i, en sortir-ne, s’havien trobat en una altra època. No era només una sensació o un somni estrany: veien persones d’un altre temps, sentien veus d’un altre segle, i en alguns casos fins i tot es trobaven atrapats allà durant hores, per després tornar a la seva pròpia realitat sense cap explicació lògica.
Un dels casos més coneguts era el d’un treballador ferroviari de la dècada de 1920. Segons el seu relat, una nit, mentre inspeccionava la infraestructura, va decidir creuar el túnel caminant. A la meitat del trajecte, la llum de la seva llanterna va començar a tremolar, com si una força invisible l’embolcallés. Va notar una fredor intensa, i de sobte, el silenci es va trencar: el so llunyà de tambors, crits i trets omplia l’aire. Quan va sortir del túnel, es trobava al bell mig d’un combat de les guerres napoleòniques. Confós va veure com soldats amb uniformes de l’època es movien per la ribera de l’Ebre. Espantat, va córrer enrere i, en tornar a entrar al túnel, tot es va dissoldre en una boira espessa. Quan en va sortir de nou, era al mateix 1920 d’on havia partit.
El llibre també mencionava un matrimoni francès que, l’any 1956, havia decidit explorar la zona. Quan van creuar el túnel, es van trobar enmig d’un paisatge canviat: ja no hi havia carreteres, ni torres elèctriques, ni rastre de la moderna Mequinensa. En canvi, davant seu s’obria un camí de terra per on passaven carruatges de cavalls i homes amb barrets de copa. Aterrits, van córrer túnel enrere i, un cop fora, tot havia tornat a la normalitat.
Els fenòmens no s’aturaven aquí. Un altre relat recollia el testimoni d’un pastor de la zona que, en plena nit, va veure una locomotora antiga travessant el túnel sense fer cap soroll, com un espectre de ferro i fum que s’esvaïa en l’aire fred. Quan va explicar-ho al poble, tothom va riure, però ell mai va canviar la seva versió.
Joaquim va llegir aquelles històries amb una estranya sensació d’inquietud. Havia estat a prop d’aquell túnel feia pocs dies, quan havia sentit aquella veu infantil repetint la paraula mare i havia trobat la joguina de llautó amb els animals de circ. Ara, el relat del llibre li semblava massa coincident per ser una simple casualitat.
Amb aquestes idees al cap, va tancar el llibre i va posar en hora el despertador, amb l’esperança que l’endemà trobaria alguna pista més entre els papers del bagul. El passat semblava voler dir-li alguna cosa, i Joaquim no estava disposat a ignorar-ho.

25 de febrer. Res de feina. Diversos viatges amb mobles per canvi de pis.

Aquell dimecres va començar amb un bon esmorzar, perquè Joaquim ja sabia que la jornada seria llarga. Després de tants anys al mateix pis, per fi es traslladaven a un de més gran, i amb un garatge espaiós on podria treballar amb més comoditat. Carolina, sempre previsora, ho tenia tot organitzat: les caixes estaven etiquetades, les més fràgils apartades i els mobles assenyalats per ordre de transport amb exactitud. Però ni amb tota la planificació del món es podia evitar el desgavell d’un canvi de pis.
Els fills, el noi de vint-i-cinc anys i la noia de 21, van venir a ajudar, amb aquella barreja d’entusiasme i resignació pròpia dels joves quan els toca fer feina en família. El primer viatge va ser fàcil: roba, caixes de llibres i un munt d’estris de cuina van cabre perfectament al cotxe i a la furgoneta que havien llogat. Però el drama va arribar amb els mobles grossos.
El vell armari del dormitori principal semblava haver-se fos amb la paret després de tants anys en aquell racó. El noi i Joaquim van suar per desmuntar-lo, mentre la noia i Carolina donaven instruccions des de la porta.
—Si el girem una mica més cap a l’esquerra, segur que surt!—va dir Carolina.
—Si el girem més, l’únic que sortirà volant serà un dels calaixos!—va contestar el fill, empès contra la paret.
Amb una mica de paciència i moltes queixes, van aconseguir baixar-lo fins al carrer. Ara faltava encabir-lo a la furgoneta.
—A veure, capgira’l i fes-lo entrar per la banda curta.—va suggerir la noia.
—Si l’entra per la banda curta, després no el podrem treure!—va replicar Joaquim.
—I què fem, doncs?—va preguntar el fill, ja fregant-se el front.
—Jo el tallaria per la meitat i el tornaria a muntar en acabat.—va dir Joaquim amb un somriure burleta.
Carolina li va llançar una mirada que deia clarament que allò no era una opció. Al final, amb una mica de corda i una dosi de tossuderia, van aconseguir col·locar-lo prou bé.
El viatge d’un carrer a l’altre de Riba-roja va ser tot un espectacle. La furgoneta anava carregada fins als topalls i el cotxe de Joaquim, amb el maleter obert i unes quantes cadires sobresortint, no passava desapercebut. Un grup de jubilats asseguts a la plaça els van mirar amb aquella expressió de saviesa popular que només els homes de barret i bastó poden tenir.
—Això no arriba sencer.—va sentenciar un d’ells, sense treure’s la pipa de la boca.
Però va arribar. No del tot sencer, perquè l’armari va grinyolar amb una mala intenció sospitosa i una de les cames de la taula del menjador va quedar malmesa en un incident amb un voral, però el més important era que ja estaven instal·lats.
Quan per fi van descarregar l’última caixa, Joaquim es va asseure a una cadira plegable i es va eixugar el front. Carolina, esgotada, però satisfeta, va treure un porró de vi i el va passar entre tots.
—Ja sabia jo que això acabaria amb un bon glop.—va dir el noi, fent el primer traguet.
—I amb un bon mal d’esquena!—va afegir la noia, fent riure tothom.
La jornada havia sigut llarga, plena d’entrebancs i d’instruccions contradictòries, però també d’aquells moments en família que, tot i el cansament, es recorden amb tendresa. Ara, amb més espai i un garatge nou de trinca, Joaquim ja començava a pensar en tot el que hi podria fer. Però això ja seria un maldecap per a l’endemà.

26 de febrer. De 7’30 a 13’30 viatge a Mequinensa, 130 km. A la tarda diversos viatges amb mobles per canvi de pis.

Aquell dijous, Joaquim es va llevar d’hora per fer el viatge a Mequinensa. Ja no tenia l’esquena tan entumida com s’esperava després de la pallissa del dia anterior, però encara notava alguna punxada cada cop que s’ajupia. Va esmorzar ràpid i es va posar en marxa. El camí fins a Mequinensa, de bon matí, tenia aquell encant tranquil dels trajectes fets en solitud, només amb la ràdio de fons i el paisatge despertant-se poc a poc.
Va fer les gestions que tenia previstes i va tornar a casa abans de dinar, amb la sensació que, per fi, la mudança començava a quedar enrere. Però a la tarda encara quedaven coses per traslladar. Les caixes que havien quedat pendents eren plenes d’objectes petits, que, en teoria, no havien de donar problemes. En teoria.
—On és la caixa amb els coberts?—va preguntar Carolina, remenant entre el munt que havien deixat al menjador.
—Ha d’estar aquí… o potser és aquella que vam llençar a l’abocador?—va dir el noi, assenyalant finestra enllà.
—Si els coberts són a l’abocador, haurem de menjar amb les mans fins a Nadal.—va bromejar la noia, mentre en treia un coixí vell.
Cada caixa era una sorpresa. Les etiquetes havien perdut el seu significat després de tants viatges amunt i avall. L’etiqueta de “cuina” amagava llibres, la de “dormitori” estava plena d’ampolles de vi que havien anat apareixent de racons insospitats, i la de “trastos” contenia una col·lecció de revistes de futbol que Joaquim no recordava haver guardat.
—Aquestes les vas portar de l’altre garatge?—va preguntar Carolina, amb una cella alçada.
—Potser.—va respondre Joaquim, somrient amb cara de nen atrapat en una malifeta.
Els fills, més ràpids i eficients, anaven i venien amb el cotxe, fent viatges curts per portar les últimes coses. Entre rialles i alguna discussió sobre quin era el millor ordre per carregar el maleter, tot anava quedant al seu lloc.
Quan per fi van acabar, el nou pis ja semblava casa seva. Joaquim es va deixar caure al sofà, aquesta vegada sense haver de compartir espai amb caixes ni mobles desmuntats.
—Doncs ja està, no?—va dir la noia, estirant els braços.
—Sí. Només falta que, d’aquí a un mes, ens adonem que alguna cosa s’ha quedat a l’altre pis.—va afegir el noi.
—Segur que sí. Però per avui ja en tenim prou.—va dir Carolina, servint uns gots de vi de Falset per celebrar-ho.
Amb la mudança enllestida, ara Joaquim ja podria tornar a dedicar-se a una altra cosa que li rondava pel cap: el bagul i tots els seus misteris. Però allò, com sempre, quedava per a l’endemà.

27 de febrer. Diversos viatges de Riba-roja a la presa, 64 km.

Aquell matí, Joaquim es va posar en marxa ben d’hora, encara amb el cos ressentit per la mudança. El trajecte de Riba-roja a la presa era curt, però suficient per gaudir d’un moment de calma abans d’arribar a l’ambient sorollós i animat dels treballadors.
Quan va arribar, ja hi havia un grup d’homes esmorzant sota un tendal, amb entrepans de cansalada i botes de vi que passaven de mà en mà. En veure Joaquim, el Ferran, un dels més xerraires, li va picar el clatell amb un somriure burleta.
—Home, Joaquim, avui vens més carregat de son que el camió de formigó!
—Això és perquè no he tingut temps d’esmorzar com vosaltres. Aquí ningú treballa o què?—va replicar Joaquim, mirant de reüll l’entrepà del Ferran.
—Treballem, treballem… Però primer s’ha d’agafar energia. Mira el Pere, ha menjat tant que ja no pot ni moure’s!
El Pere, un home de panxa prominent i cara de bon jan, es va defensar de seguida.
—Ei, que jo menjo perquè no es digui que em falta força!—i es va donar un cop a la panxa, fent riure tothom.
Durant el dia, entre viatge i viatge, les converses continuaven. Sempre hi havia alguna història per explicar, com la de l’Anton, que jurava que havia vist una anguila gegant prop de la presa.
—Jo us dic que no era una anguila normal, aquella bèstia feia almenys tres metres!
—Tres metres? Segur que no era la corretja del teu cinturó que et va caure a l’aigua?—va dir en Cesc, fent que tots esclatessin a riure.
També parlaven de futbol, de política i fins i tot d’ovnis. El Quimet, un dels més grans, era el rei de les teories estrambòtiques.
—I què me’n dieu del que van veure l’altra nit per sobre del riu? Tres llums que es movien com si busquessin alguna cosa!
—Potser eren marcians que venien a buscar el teu cap per estudiar-lo, Quimet.—va bromejar Joaquim.
—Doncs si volen estudis, que sàpiguen que no hi ha res més dur que aquest cap!—va dir el Quimet, donant-se un cop al front.
A mesura que passava el dia, l’ambient no canviava gaire. Sempre amb bon humor, amb alguna picabaralla per veure qui carregava més pes o qui conduïa millor el camió, i, per descomptat, fent bromes sobre la presa.
—Un dia, quan acabem aquesta maleïda obra, farem una festa tan grossa que fins i tot vindrà Franco a ballar!—va dir un.
—Sí, però quan vegi que hem acabat la presa, ens posarà a fer-ne una altra!—va respondre un altre, i la riallada va ser general.
Quan Joaquim va tornar a casa, encara li ressonaven al cap totes aquelles converses. Malgrat la feina dura, el cansament i el fred de la matinada, treballar amb aquella colla feia que els dies passessin més lleugers.
Aquell vespre Joaquim va llegir el Capítol 3: Els objectes fora del seu temps. Aquest apartat presentava una llista d’artefactes que havien estat trobats en èpoques en què no haurien d’existir. S’hi mencionava, per exemple, una moneda romana encunyada amb la cara d’un rei medieval, un rellotge de polsera trobat en una excavació del segle XV, i una joguina de tren de llautó, datada el 1895, trobada en un túnel de tren abandonat. En Joaquim es va estremir en llegir això, perquè aquella joguina era exactament la que havia trobat el dia anterior prop del túnel.
Va sentir un calfred recórrer-li l’esquena. Va rellegir la frase diverses vegades, però les paraules no canviaven. Aquella joguina de tren de llautó, amb els vagons convertits en gàbies d’animals de circ, amb la inscripció “1895”, apareixia en aquell llibre com un exemple d’objecte fora del seu temps. Com podia ser?
Va tancar el llibre i va mirar al seu voltant, com si algú l’estigués observant. Va sentir el tic-tac del rellotge de paret i el lleu murmuri de la ràdio que Carolina escoltava a l’altra habitació. Va inspirar profundament. No podia ser una coincidència.
Va aixecar-se d’un bot i va anar cap al garatge, on guardava la joguina. En obrir el bagul, allà era, exactament igual a com l’havia deixat. La va agafar amb cura i va examinar-la sota la llum groguenca del fluorescent. Els detalls eren precisos, massa ben fets per a ser una simple rèplica antiga. Amb un gest mecànic, va passar el dit per sobre de la inscripció “1895” gravada al metall.
—No pot ser…—va murmurar per a si mateix.
Va tornar a obrir el llibre, buscant més informació sobre aquell tren. Segons l’autor, la joguina havia estat trobada en diverses ocasions al llarg del segle XX, sempre en llocs diferents, i sempre desapareixia poc després, com si tingués voluntat pròpia. Alguns la vinculaven a les desaparicions misterioses de nens a principis del segle XX, altres asseguraven que formava part d’un experiment secret del govern.
Joaquim va tancar el llibre de cop i es va passar la mà pel front. No era supersticiós, però allò començava a ser massa estrany. Va decidir que, l’endemà, tornaria al túnel de Mequinensa per veure si trobava més pistes.
Però abans de tancar el bagul, un detall li va cridar l’atenció. Just a sota de la joguina, entre els papers i revistes antigues, hi havia una petita targeta esgrogueïda. Amb curiositat, la va agafar i va llegir el que hi deia.
“Viatge sense retorn. Inici: 1895.”
Joaquim va sentir un nus a l’estómac. Potser aquell llibre no era només una recopilació de misteris… potser era un avís.

28 de febrer. Viatge a Mequinensa amb l’enginyer Moles, 151 km.

Ha tornat l’enginyer Moles a Riba-roja i crida a Joaquim per emprendre la mateixa ruta de sempre, presa de Riba-roja, presa de Mequinensa i tornada a Barcelona. Aquest cop li avança al taxista que el necessita a Barcelona dos dies i després han de tornar cap a l’Ebre.
—En el viatge anterior em va parlar del meu pare i la meva mare… Encara recorda alguna cosa més d’aquells dies?
Joaquim, que conduïa amb gest pausat, va trigar un moment a respondre.
—Sí… Recordo una escena, un dia en concret. No sé si té importància per a vostè, però jo no l’he oblidada.
L’enginyer es va tombar cap a ell, esperant.
—Va passar una tarda de tardor, el trenta-vuit —va començar Joaquim—. Jo ja em trobava millor de la ferida, i passava l’estona assegut a prop d’una finestra de l’hospital. Des d’allà veia el pati, on alguns soldats convalescents caminaven per estirar les cames. I, de cop, la vaig veure a ella.
—La meva mare?
Joaquim va assentir.
—Sí, com sempre, amb les ulleres fosques i els guants. Però aquell dia no duia la càmera. No vaig entendre per què fins que la vaig veure apropar-se a un noi que estava assegut a un banc, apartat dels altres.
Va fer una pausa, intentant recordar tots els detalls.
—Ell tremolava. No sé si de fred o de por. Però estava completament absort en alguna cosa que tenia entre les mans. La seva mare s’hi va acostar molt a poc a poc i es va asseure al seu costat. Durant una estona no van parlar. Ella només el mirava, i ell semblava no adonar-se’n. Però després, amb una suavitat extraordinària, li va tocar el braç i li va preguntar: “És d’algú estimat?”
L’enginyer va arrufar el front.
—Què tenia a les mans?
Joaquim va somriure tristament.
—Una foto, segurament l’única que li quedava de la seva família. Estava tan arrugada i bruta que gairebé no s’hi distingien les cares. Però ell la mirava com si en depengués la vida.
L’enginyer es va mantenir en silenci. Joaquim va continuar.
—La seva mare no li va dir res més. Només es va treure un dels guants, li va posar la mà a sobre de la seva i es van quedar així molta estona. Al final, el noi va aixecar el cap, la va mirar i va somriure, només un instant. Com si per primer cop en molt de temps algú l’hagués tractat com una persona i no com un número més en aquella guerra.
L’enginyer va respirar fondo.
—Sempre va ser així?
Joaquim va assentir.
—Sempre. Ella no només feia fotos, Moles. Guardava històries, capturava ànimes. Però, de tant en tant, també sabia quan la càmera sobrava i només calia una mà damunt d’una altra.
El cotxe va avançar pel camí de terra, mentre el sol acabava d’il·luminar els camps de la riba. L’enginyer Moles no va dir res més, però va notar que aquell matí alguna cosa dins seu s’havia omplert una mica.
Arribant a Mequinensa la conversa va derivar cap al tema dels ossos.
—Finalment els han traslladat al cementiri de Lleida —va dir l’enginyer amb un to neutre, mentre ajustava la seva carpeta plena de plànols.
Joaquim va assentir, sense donar massa peu a continuar parlant del tema. No li volia explicar res de la seva trobada amb l’enginyer Vinaixa. Sabia que Moles era un home pràctic, d’aquells que només creuen en allò que poden veure i mesurar amb un regle. Explicar-li segons quines coses hauria estat inútil.
Moles tenia molta feina, tant a Riba-roja com a Mequinensa, així que mentre l’esperava, Joaquim va decidir tornar al túnel abandonat. Hi havia alguna cosa que l’atreia cap aquell lloc, una mena de magnetisme inquietant.
Va caminar pel camí de terra que duia fins a l’entrada. L’aire era humit i feia aquella olor de ferro i pedra molla tan característica dels túnels vells. Quan hi va ser a prop, va parar l’orella, com havia fet l’altra vegada.
Silenci.
Cap veu, cap murmuri repetint “mare” com la vegada anterior. Però en avançar uns passos a l’interior, el feix de llum de la seva llanterna va il·luminar alguna cosa brillant a terra. Va ajupir-se i va recollir l’objecte amb molta cura.
Era un botó metàl·lic. Però no un botó qualsevol. Semblava d’un uniforme militar, amb una inscripció que li va glaçar la sang.
“Brigada Mixta Legionaria – Flechas Negras”
Joaquim el va sostenir amb els dits, notant el fred del metall. Aquell era el mateix cos militar al qual havia pertangut Paulino Alcántara durant la Guerra Civil.
Com havia arribat aquell botó fins allà?
Joaquim va estrènyer el botó entre els dits. Sentia la fredor del metall a la pell, però també una estranya vibració, com si aquell petit objecte carregués amb el pes d’una història oblidada. Va aixecar la vista cap al fons del túnel, on la foscor semblava més densa, més profunda que la simple absència de llum.
Va fer una passa endavant. Després una altra. La llanterna il·luminava les parets de pedra bruta, humides, cobertes de molsa i de marques esgarrapades, com si algú hagués intentat deixar un missatge, o potser sortir d’allí.
Un soroll.
Un grinyol sec, metàl·lic.
Joaquim es va aturar en sec i va girar la llanterna en totes direccions. Res. Però llavors ho va sentir de nou: un so suau, com de passos esmorteïts sobre la grava.
Es va girar cap a l’entrada del túnel, però el dia ja s’estava apagant i la llum de l’exterior no era prou intensa per dissipar aquella foscor inquietant. El cor li bategava amb força.
Va decidir avançar uns metres més, i en fer-ho, el peu li va topar amb alguna cosa. Va abaixar la mirada i va veure el que semblava un sac de tela brut i apedaçat. S’hi va ajupir i el va obrir amb mans tremoloses.
A dins, hi havia una gorra militar, desgastada pel temps, amb les mateixes insígnies de la Brigada Mixta Legionaria, i a sota… una llibreta de cobertes negres.
Va agafar-la amb cautela i la va obrir. Les pàgines estaven esgrogueïdes, humides, però l’escriptura encara era llegible. Va enfocar-hi la llanterna i va començar a llegir la primera pàgina.
«23 de gener de 1939. Ens han fet avançar cap a Barcelona. Hi ha rumors que la ciutat caurà aviat. Hem passat la nit a prop d’un túnel abandonat. Alguns diuen que aquest lloc no és segur. Hi ha qui assegura que soldats hi han desaparegut, com si el temps els hagués engolit.»
Joaquim va aixecar la vista de la llibreta i va notar que l’aire dins del túnel s’havia tornat més dens, més pesat. Va sentir de nou aquell soroll, aquell grinyol metàl·lic, però aquesta vegada més a prop.
Va notar un calfred a l’esquena. No estava sol.
Joaquim es va quedar quiet, amb la llibreta encara a les mans, mentre la foscor semblava estrènyer-se al seu voltant. Va respirar profundament i va fer un pas enrere, sentint que qualsevol moviment brusc podia alterar l’equilibri estrany d’aquell lloc.
Aquell grinyol metàl·lic tornava a sonar, com si alguna cosa o algú es mogués per les ombres. Va il·luminar amb la llanterna cap al fons del túnel, però només va veure pols suspesa a l’aire i les parets humides, com si estigués en una cova oblidada pel temps.
El batec del cor li retronava a les orelles. No volia quedar-se més temps allà dins. Va tancar la llibreta amb una mà, la va guardar a la butxaca de l’abric i va agafar la gorra militar. Quan va girar-se per marxar, va notar una presència darrere seu, un corrent d’aire fred que li va gelar la pell del clatell.
Va córrer cap a la sortida del túnel. Amb cada passa, la sensació d’alguna cosa darrere seu es feia més intensa, però no es va girar. No volia saber què hi havia allà dins.
Quan finalment va sortir a l’aire lliure, el cor encara li bategava amb força. Va recolzar-se contra la paret de pedra, intentant recuperar l’alè. El sol s’estava ponent, tenyint el cel de tons vermellosos. Va mirar la gorra militar a la seva mà i després la llibreta que sobresortia de la seva butxaca.
—Què collons passa amb aquest túnel? —va murmurar.
No tenia temps per quedar-s’hi més. Va pujar al cotxe i va tornar cap a Mequinensa, on havia quedat amb l’enginyer Moles.
Quan Joaquim va arribar a Mequinensa, l’enginyer Moles ja l’esperava. El trobava atrafegat, parlant amb uns operaris sobre un problema amb la infraestructura de la presa.
—Ja era hora! —va dir Moles quan el va veure arribar. —Has anat a perdre’t pels camins?
—No exactament —va respondre Joaquim, mentre es tocava la butxaca on guardava la llibreta.
Van pujar al cotxe i van emprendre el camí de tornada cap a Riba-roja. Durant el trajecte, van tornar a parlar sobre els ossos que finalment havien estat traslladats a un fossar del cementiri de Lleida. Joaquim va notar que Moles no semblava del tot còmode amb el tema, com si preferís no aprofundir-hi gaire.
—És millor així —va dir Moles, mirant per la finestra. —Algunes coses no cal remoure-les massa.
Joaquim no li va parlar del que havia trobat al túnel. Encara havia de processar-ho tot.

MARÇ 1970

1 de març. Diumenge. Viatge a Barcelona i nit, 240 km. Gasoil a Reus, 130 pessetes. Despesa habitació i sopar, 180 pessetes.

L’endemà al matí, Joaquim i Moles van preparar-se per un nou viatge, aquesta vegada cap a Barcelona. Moles havia de tractar assumptes tècnics amb uns enginyers de la companyia hidroelèctrica, i Joaquim el va acompanyar, aprofitant l’ocasió per fer algunes gestions personals a la ciutat.
El camí cap a Barcelona va ser llarg, però entre converses sobre els projectes de les preses i algunes anècdotes de la feina, el trajecte es va fer més lleuger. Joaquim, però, no podia deixar de pensar en el que havia trobat al túnel.
Què hi feia aquella llibreta allà? Qui l’havia escrita? I sobretot… què era aquell soroll que havia sentit?
Encara no ho sabia, però Barcelona li tenia reservades algunes respostes.
El trajecte fins a Barcelona va ser llarg, no obstant això, la carretera era bona, i Joaquim va aprofitar per gaudir del paisatge canviant. Després de fer una parada a Reus per benzina —130 pessetes que li van fer arrufar el nas—, van continuar cap a la gran ciutat.
En entrar a Barcelona, la bullícia era immediata: cotxes, autobusos, vianants que creuaven com si tinguessin un acord secret per no ser atropellats, venedors ambulants i l’olor, barreja de benzina, cafè i brases. La ciutat vibrava amb una energia frenètica, un contrast brutal amb la tranquil·litat de Riba-roja.
L’enginyer Moles vivia a la zona alta de Barcelona, on els carrers eren més silenciosos i les voreres més amples. L’ambient canviava completament: aquí no hi havia presses, només cotxes lluents aparcats davant d’edificis senyorials, botigues amb aparadors ben il·luminats i cafeteries amb cambrers vestits de blanc i negre.
—Aquest és un altre món —va dir Joaquim mentre deixava Moles a casa seva.
—Ja ho pots ben dir —va respondre l’enginyer. —Demà al matí et passo a buscar i anem a la reunió. Avui descansa.
Joaquim va assentir i va enfilar cap al centre per buscar allotjament. Sabia que la seva nit a Barcelona seria d’un altre caire.
La pensió que va trobar era una d’aquelles cases de porteria fosca, amb una olor indefinida entre cera de terra i humitat. La mestressa, una dona de cabells recollits en un monyo tirant a gris, el va mirar amb ulls sospitosos abans de donar-li la clau.
—Habitació 12. Lavabo al final del passadís. No faci soroll si arriba tard.
Quan va obrir la porta, va notar una lleugera flaire de colònia barata i fum de tabac antic impregnat a les cortines. El llit grinyolava només de mirar-lo, i la finestra donava a un pati interior on algú escoltava la ràdio amb el volum massa alt.
—Una nit és una nit… —va murmurar Joaquim, deixant la maleta a un racó.
No estava fet per quedar-se tancat en aquella gàbia, així que va sortir a donar una volta pel barri. Els carrers estaven plens de vida, amb bars de llum tènue, cafès plens de fum i dones palplantades als portals amb mirades mig desafiants, mig avorrides.
Va entrar en una taverna de mariners, d’aquelles amb barrils convertits en taules i un cambrer amb davantals tacats de vi. Al taulell, un grup de mariners discutia en veu alta mentre un vell tocava la guitarra en un racó. Joaquim es va demanar un rom i es va quedar escoltant converses a mitja veu.
—Van trobar un home flotant al port ahir a la nit, ningú sap qui era… —xiuxiuejava un client.
—Bah, segur que algú a qui no trobaran a faltar… —va dir un altre, bevent d’un got petit i fent una ganyota.
Joaquim es va acabar la copa i va continuar passejant. Barcelona de nit tenia una estranya barreja de màgia i decadència, com una vella dama que encara sap com seduir.
El barri feia olor de fregits, de clavegueram i de colònia barata, aquella barreja única de la nit barcelonina. Va encendre un cigarret i es va posar a caminar sense pressa.
Al carrer Sant Ramon, un home rebregat dormia contra la paret amb un got de vi abocat sobre la camisa. Un gos petit li llepava la mà, buscant companyia o potser restes de menjar. Un mica més enllà, una dona amb una pinta gastada a la mà es mirava en un mirall trencat d’una botiga de perruqueria tancada.
En arribar a la Rambla del Raval, va topar amb un grup de noies en bata blanca que venien flors a qualsevol despistat. Al seu costat, un vell amb un abric foradat tenia una gàbia plena de rates vives.
—Tenen nom, sap? —li va dir el vell, aixecant una cella.
—No ho dubto.
—Aquesta es diu Margarita, i aquest d’aquí és en Napoleó. Molt llest, en Napoleó.
Joaquim va somriure incòmode i va continuar endavant, mentre el vell murmurava alguna cosa sobre la fi del món i les rates governant la ciutat.
Va continuar caminant per la Barcelona nocturna, deixant-se portar pels carrers estrets i humits. La ciutat era una prova constant de resistència, tant per als que la vivien com per als que la patien.
Va entrar en un bar fosc del Raval, on un grup d’homes jugava a cartes mentre mastegaven anxoves salades i bevien conyac de mala qualitat. L’olor de fregits rancis i fum espès li va fer arronsar el nas. Darrere la barra, un home amb la samarreta imperi tacada de vi mirava una petita màquina d’escriure col·locada al costat de la caixa registradora. Es dedicava a fer apostes il·legals i anotava resultats de curses de cavalls amb els dits groguencs de tant fumar.
Joaquim va sortir d’allà ràpid, sense mirar enrere, i es va dirigir cap a la Rambla. A la cantonada del Carrer Hospital, un activista jove amb ulleres rodones cridava consignes a favor dels drets laborals a través d’un altaveu. Però ningú li feia cas, tret d’un borratxo que l’imitava burleta des d’un banc.
Una mica més enllà, davant d’una església mig abandonada, un home amb una gavardina bruta i plena de taques portava una urna de vidre amb alguna cosa fosca a dins. Joaquim va alentir el pas per mirar-ho millor. L’home va fer un somriure sense dents i va alçar l’urna com si fos un trofeu.
—Això és el cor de Barcelona! —va exclamar amb una veu ronca.
Joaquim es va fixar que a dins hi havia un munt de budells d’un color marronós, coberts d’un líquid espès. Potser eren només trossos de carn passada d’alguna parada del mercat, però l’aspecte era prou inquietant per fer-lo marxar sense preguntar més.
Va continuar el passeig fins a la Barceloneta, on la pudor del port es barrejava amb l’olor de peix passat i l’aigua estancada. Un home gran es pixava contra una porta de fusta mentre xiulava una havanera desafinada. A pocs metres, una parella discutia en veu baixa, ella amb la mà a la cara, ell amb un cigar entre els dits groguencs de nicotina.
A la platja, un grup de borratxos feia una foguera amb caixes de fusta, i un d’ells es va treure la camisa i va començar a ballar mentre els altres reien i llançaven ampolles al mar.
Joaquim va pensar que la ciutat tenia una energia hipnòtica, un bategar frenètic entre la misèria i la festa, entre la realitat crua i el somni de qui podria ser.
De tornada cap a la pensió, va passar per un carreró estret, gairebé fosc del tot. A terra, hi havia un mirall trencat. Es va mirar en un dels fragments i li va semblar veure algú darrere seu. Es va girar de cop, però només va veure un gat negre que el mirava amb els ulls com dos llums petits en la foscor.
—Bona nit, minyó. —Una veu esquerdada el va sorprendre.
Era una dona amb un mocador negre al cap i la pell plena d’arrugues profundes. Venia mocadors i estampetes d’alguna verge.
—Vol saber la seva sort?
Joaquim va negar amb el cap i va continuar endavant. Quan va girar la cantonada i va mirar enrere, la dona havia desaparegut.
El mar era negre com el quitrà i les onades es trencaven amb una calma inquietant. Un grup d’homes pescava sota la llum groguenca d’un fanal, i un d’ells escurava una pipa amb un ganivet, com si estigués acostumat a fer-lo servir per a coses menys tranquil·les que el tabac.
Al seu costat, un home amb pantalons massa curts per la seva mida vomitava en un cubell mentre un amic li donava copets a l’esquena.
—Ja t’ho vaig dir, Cesc, no et fotessis sis copes de conyac abans de sopar!
Joaquim va somriure i va continuar el seu passeig. Barcelona, aquella nit, li semblava un gran organisme viu i caòtic, ple de misèria i de bogeria, però també d’una estranya poesia bruta i fascinant.
Joaquim va continuar caminant per la Rambla, deixant enrere el caos del Raval i la Barceloneta, buscant un lloc per descansar una mica abans de tornar a la seva pensió. La ciutat continuava desperta, plena de personatges que semblaven sorgits d’un malson o d’una novel·la absurda.
A la cantonada d’un carreró estret, un home amb un vestit massa petit per al seu cos musculós feia demostracions de karate davant un grup de borratxos que aplaudien cada cop de peu. L’home es feia dir “El Karateka de Gràcia” i afirmava haver-se entrenat amb mestres japonesos en un temple secret del Montseny.
—Això no ho pot fer qualsevol! —cridava mentre trencava una ampolla de vidre amb el cantell de la mà.
—Sí, sí… Però i si trenques el cap d’aquell? —va dir un dels borratxos assenyalant un policia que patrullava a prop.
El karateka va desaparèixer ràpidament entre els carrerons, com si s’hagués esvaït dins d’un laberint de pedra i ombres.
Joaquim va continuar cap al Port Vell, on les llums reflectides a l’aigua feien que la nit semblés encara més fosca. A prop d’un iot amarrat, un grup de periodistes discutia en veu baixa. Un d’ells, amb una cigarreta penjant-li dels llavis, gesticulava mentre els altres escoltaven amb interès.
—És segur! Tinc la informació! Aquesta ciutat és una claveguera! —deia, donant una calada profunda.
—No siguis melodramàtic, home.
—Melodramàtic? He vist factures! Empresaris pagant favors amb sobres tancats! Aquest paviment que trepitgem és d’or, però l’or és brut!
Joaquim no va entendre res, però li va semblar que aquell home vestit amb una gavardina es creia protagonista d’un film negre.
Va seure en un banc de pedra a observar l’escena, quan un home vell amb la cara plena d’arrugues i una barba blanca es va acostar amb un paquet embolicat en paper de diari.
—Vols sal? —li va dir amb un somriure desdentegat.
—Com?
—Sal! Bona per les ferides i per espantar els mals esperits!
Joaquim va declinar l’oferta, tot i que la nit barcelonina li feia pensar que potser un grapat de sal no li aniria malament per purificar tot allò que havia vist.
Barcelona de nit no tenia lògica, i Joaquim tampoc pretenia trobar-ne. Caminant sense pressa per un carreró humit prop del port, va veure un rètol lluminós, parpellejant com si estigués a punt de fondre’s definitivament. No se’n sabia el nom perquè les lletres s’encenien i s’apagaven de manera erràtica, però la música i el soroll que sortia de dins el van temptar. Va decidir entrar.
A dins, l’aire era espès de fum, tant de tabac com d’altres coses indefinibles. El local era llarg, fosc, amb una barra de fusta plena de cops i un sostre baix que feia que l’ambient semblés encara més carregat. Al fons, una taula de pòquer plena de personatges sospitosos. Una dona amb un vestit vermell encenia una cigarreta mentre un home amb un bigoti prim li llançava mirades de desconfiança.
Darrere la barra, en comptes de servir les copes en gots, el cambrer, un tipus prim amb cara de set dies sense dormir, omplia una banya enorme de metall i la passava entre els clients. Cadascú hi bevia directament, sense preguntar què dimonis hi havia dins. Quan va arribar a Joaquim, va dubtar. Algú li va clavar una mirada que deia: “O beus o et miraran malament”. Va fer un glop. Un líquid ardent, amb gust d’anís, conyac i benzina li va baixar gola avall.
A l’altra banda de la sala, un malabarista jugava amb ganivets. No amb pilotes, no amb bitlles. Ganivets. Feia girar les fulles afilades amb una habilitat inquietant.
—Un pas més a la dreta i es talla el coll ell solet —va murmurar un home amb una jaqueta de cuir ple de xapes de grups de rock.
El mateix home es va aixecar i va sortir. Joaquim el va seguir amb la mirada i va veure com muntava en una moto negra, amb un tub d’escapament que feia més soroll que una explosió de les mines de l’Ebre. Va arrencar i va desaparèixer enmig del carreró. Un segon després, el cel es va il·luminar amb focs artificials.
—Què se celebra? —va preguntar Joaquim al cambrer.
—Res. Aquí cada nit passa alguna cosa.
I tenia raó, perquè a l’instant va començar a sonar una sirena. Un incendi. Algú havia llençat un cigar encès sobre un munt de papers vells. La gent va començar a córrer, però sense gaire pressa, com si fos un ritual més d’aquell local.
Joaquim es va acostar a la cuina, on un cuiner suava la cansalada fent salts entre flames i olles bullents. Va veure una safata plena de marisc: gambes enormes, musclos oberts, calamars que semblaven mirar-lo. L’home va continuar fregint com si no passés res.
En una taula solitària, un home amb ulleres rodones llegia un llibre mentre la gent fugia al seu voltant. Semblava immers en la lectura, completament aliè al caos. Joaquim va voler saber què llegia, però en aquell moment va sentir un soroll eixordador.
BOOM!
Una canonada rebentada al sostre va començar a escopir aigua a pressió. Tot es va convertir en un escenari digne d’un somni febril: foc per un costat, aigua per l’altre, el malabarista que seguia fent girar els ganivets, la banya d’alcohol que ara flotava enmig del caos, i el rocker que tornava a aparèixer a la porta rient com un dement.
Joaquim va decidir que ja havia vist prou. Va sortir del local mentre l’aigua li regalimava per les espatlles i el cel de Barcelona continuava il·luminat per explosions de colors.
Joaquim va eixir del local mig xop, amb la sensació que Barcelona li estava jugant una mala passada. Encara sentia els crits i la música apagant-se darrere seu, però la nit continuava viva. Va caminar sense rumb, amb el cap ple de fum i les sabates xipollejant a cada pas.
Va girar per un carreró estret on els fanals tremolaven com si dubtessin si il·luminar o no. Al final, hi havia una porta metàl·lica sense cartell. Només un pany brillant, sense forat per a clau. Un home vestit de negre l’observava des d’un racó.
—Busques alguna cosa, company? —va preguntar amb un somriure sec.
—No ho sé —va admetre Joaquim.
L’home es va apropar i, amb un gest àgil, va passar la mà pel pany. La porta es va obrir sola, com si fos un truc de màgia.
—Endavant. Aquí sempre hi ha bona companyia.
A dins, un ambient diferent. El soroll quedava enrere i ara tot era sospitosament silenciós. A una taula, un home amb una gavardina i una cara que semblava treta d’una novel·la negra prenia notes en una llibreta. Un investigador, sense cap mena de dubte.
—Què investigues? —li va preguntar Joaquim.
L’home el va mirar amb ulls cansats.
—Històries que no quadren. Temps que es doblega. Gent que desapareix.
A la seva dreta, una model d’aspecte parisenc menjava una oliva amb una delicadesa exagerada, com si es tractés d’un ritual secret. Joaquim es va adonar que la noia no parpellejava. No, no ho feia gens.
Al centre de la sala, un grup de noies ballaven a ritme d’una música que no se sentia. Era com si algun altaveu invisible marqués el compàs. Entre elles, un jove que semblava fora de lloc: vestia amb roba dels anys vint, un bigoti prim i uns ulls que miraven a tot arreu menys on tocava.
—Quant temps portes aquí? —li va preguntar Joaquim.
—No ho sé… un dia, una setmana… un segle?
Va somriure i va assenyalar un mirall enorme al fons de la sala. Joaquim s’hi va acostar i es va veure reflectit… o potser no. L’home del mirall duia la seva roba, però el seu rostre era més vell, més cansat, amb ulls de qui ha vist massa.
Quan es va girar per demanar explicacions, la sala havia canviat. Ara era un passadís buit, llarg i fred. I darrere seu, només quedava la porta metàl·lica, tancada amb el mateix pany invisible.
Joaquim es va quedar quiet davant la porta metàl·lica, el pany invisible semblava riure’s d’ell. Mastegues la por, va pensar, com si fos un tros de carn massa dura que no pots empassar. Va tancar els ulls un instant i quan els va obrir, el passadís ja no era buit.
Una dona alta, amb una túnica vermella i els ulls plens d’estrelles, l’observava des d’un racó.
—Tens gana? —li va preguntar amb una veu dolça però inquietant.
Sense esperar resposta, va treure un plat fumejant de sota la túnica. Macarrons. Macarrons coberts amb una salsa negra que feia olor de terra mullada. Joaquim va agafar la forquilla i, sense entendre per què, va menjar-ne un mos.
Llavors va veure-ho clar: aquell plat era un engany. No eren macarrons, no eren pasta, eren… erugues? Sí, petites erugues que es movien lentament sobre la seva llengua. Va escopir el menjar i la dona va esclatar a riure, mentre l’estança canviava de forma.
De cop i volta, estava assegut enmig d’una plaça plena de gent que aplaudia fort, com si hagués fet alguna cosa espectacular. Palmes i més palmes, una ovació eixordadora. Un home li pessigava el braç.
—Què passa? —va balbucejar Joaquim.
—Que has guanyat, amic! Has resolt l’enigma!
—Quin enigma?!
—No ho recordes? —va dir l’home amb un somriure massa ampli—. No et preocupis, passa sovint.
El cel sobre la plaça va començar a trontollar, com si fos un llençol estirat per mans invisibles. De sobte, es va estripar en mil bocins i per l’esquerda es veia alguna cosa més enllà… una altra ciutat? Un desert? Un abisme? Joaquim es va fregar els ulls, però ja era massa tard: sentia que alguna força l’aspirava cap amunt, com si el món l’escopís fora d’ell mateix.
Va tancar els ulls i, quan els va obrir, tornava a ser al carrer, davant del local nocturn. La porta metàl·lica havia desaparegut.
A l’altra banda del carrer, un gat negre el mirava fixament i, sense obrir la boca, va dir:
—Torna demà. L’amor i l’engany sempre et troben.
Amb un badall, es va aixecar i va decidir tornar cap a la seva pensió. Demà seria un altre dia. O, almenys, ho intentaria.
Barcelona de nit li havia ensenyat la seva cara més bruta, més estranya, però també més viva.
Quan va tornar a la pensió, va notar que la porta de la seva habitació estava lleugerament oberta. Va entrar amb precaució.
A sobre del llit hi havia un sobre groguenc, amb una nota manuscrita:
«Joaquim, no et refiïs de les ombres. Ens veiem demà. Un amic.»
Va aixecar la vista cap a la finestra. Algú havia estat allà, esperant-lo. I ell encara no sabia per què.

2 de març. Diversos Barcelona i tornada, 292 km.

El matí a Barcelona començava amb un tràfec constant. Cotxes i tramvies es barrejaven amb el fum espès dels motors dièsel, mentre els vianants travessaven carrers sense mirar, esquivant els ciclistes que pedalejaven amb presses per repartir diaris i encàrrecs. Joaquim es va llevar d’hora a la pensió i, després d’un cafè carregat amb llet aigualida i un tros de pa sec amb mantega, va sortir al carrer.
Els carrers eren plens d’homes amb gavardina i barret, dones amb abrics de pell sintètica i bosses plenes de fruita i peix comprat al mercat. A les portes dels bars, grups de treballadors es prenien la primera copa del dia, un conyac o un tallat carregat de licor, mentre parlaven a crits d’algun partit de futbol o de política amb precaució.
A la Rambla, els quioscs desplegaven les portades dels diaris: política, successos, esports. A una banda, un grup de periodistes feia cua davant un bar mentre comentaven en veu baixa una exclusiva. A l’altra, un senyor gran vestit amb americana massa ampla venia loteria amb una veu ronca.
Els taxis negres i grocs s’aturaven de cop, obrint pas a clients impacients que pujaven al vol. A la plaça Catalunya, els coloms escombraven el terra amb les ales, fugint de les corredisses dels nens. Joaquim va comprar un paquet de tabac a un quiosc i es va asseure a un banc. Va encendre un cigarret i va observar la gentada.
Un home amb vestit de quadres i un maletí corria amb cara de desesperació. El seguia una dona furiosa, cridant-li coses que Joaquim no va entendre. Més enllà, un jove amb cabells llargs i una jaqueta esfilagarsada tocava una guitarra, la funda oberta a terra plena de monedes escampades.
Al migdia, Joaquim va agafar un tramvia cap a l’Eixample per veure’s amb l’enginyer Moles. L’Eixample era un barri de carrers ordenats i amplis, on els edificis modernistes encara conservaven la seva majestuositat, malgrat els cotxes aparcats per tot arreu i el fum grisós que embrutava les façanes.
Es van trobar en un restaurant de menú, ple de funcionaris i oficinistes. L’ambient era espès de fum i el soroll dels coberts picant als plats feia difícil parlar. Van demanar un plat de sopa de fideus i un tall de vedella amb patates.
—Això de Mequinensa és una mica estrany, no trobes? —va dir Moles amb la boca plena.
Joaquim va fer que sí amb el cap mentre mastegava. No tenia ganes d’entrar en detalls sobre el túnel i la joguina.
—Per cert, demà tinc reunió amb els d’obres públiques. Haurem d’anar aviat cap a Riba-roja.
Joaquim va assentir. Li venia de gust tornar a casa, però no podia evitar pensar que Barcelona tenia un magnetisme que el fascinava i l’inquietava a parts iguals.
El viatge de tornada a Riba-roja era llarg i ensopit. Havien sortit de Barcelona cap a les quatre, però amb el pas de les hores la carretera semblava cada cop més solitària, només il·luminada pels fars groguencs del cotxe. La foscor de la nit embolcallava el paisatge, i el silenci s’imposava entre els dos homes.
L’enginyer Moles, amb la mirada fixa a la finestra, no deixava de donar voltes al que havia descobert sobre els seus pares. Les peces del passat s’anaven encaixant, però encara quedaven molts buits.
Va ser Joaquim qui va trencar el silenci.
—Sap, Moles… Hi ha una cosa que no li he explicat encara.
L’enginyer es va girar cap a ell, atent.
—De què es tracta?
Joaquim va trigar uns segons abans de parlar.
—Del dia que em van donar d’alta de l’hospital. Va ser al gener del trenta-nou. Recordo perfectament aquell matí. Barcelona estava a punt de caure, i tothom sabia que l’exèrcit franquista ja era a les portes. Hi havia nervis, corredisses… molts intentaven fugir cap al nord abans que fos massa tard. Jo també havia de marxar. Però abans de sortir de la ciutat, vaig veure com detenien els seus pares.
L’enginyer Moles es va redreçar al seient.
—Els van detenir? Qui?
Joaquim va respirar fondo.
—Milicians d’esquerres. I això és el que mai vaig entendre.
L’enginyer va arrufar el front, confós.
—Milicians d’esquerres? Però si el meu pare i la meva mare donaven suport a la República…
—Precisament per això em va sorprendre tant. Jo anava cap a l’estació del Nord quan vaig veure un grup de soldats i civils armats retinguts per uns anarquistes. Els cridaven, els empenyien cap a un camió. I, entre ells, vaig reconèixer el seu pare i la seva mare.
L’enginyer es va quedar sense paraules.
—Vaig intentar acostar-m’hi, però un dels guàrdies em va apartar d’una empenta. Vaig veure la seva mare discutir amb un dels milicians, però no vaig entendre què deia. El seu pare no parlava, només mirava al voltant, com si busqués algú que els ajudés.
—No va saber mai què els va passar després?
Joaquim va negar amb el cap.
—No. Jo vaig haver de continuar el meu camí. Hi havia massa gent fugint, massa caos. Vaig arribar fins a Girona, després a la frontera amb França… I des de llavors, mai més vaig saber res d’ells.
L’enginyer va recolzar l’esquena al seient, intentant assimilar aquella nova informació. Durant tota la seva vida havia pensat que, si els seus pares havien desaparegut, havia estat pels franquistes. Però ara descobria que el perill també podia haver vingut del bàndol que ells mateixos havien defensat.
El cotxe va continuar avançant per la carretera solitària. La nit era fosca, però l’enginyer sentia que el passat començava a il·luminar-se, encara que fos amb una llum tènue i inquietant.
Quan Joaquim va arribar a casa, la Carolina ja l’esperava asseguda a la butaca, amb una bata gruixuda i els peus ficats dins d’unes sabatilles gastades. Havia deixat una llum tènue encesa i, sobre la taula, una tassa de camamilla fumejava. En veure’l entrar, va alçar les celles.
—Ja era hora! —va dir amb un to mig de retret, mig de broma—. Com ha anat Barcelona?
Joaquim es va deixar caure a la cadira, es va treure les sabates i es va fregar els ulls cansats.
—Un desgavell, com sempre. És una ciutat boja, Carolina. Et dic que hi ha moments que sembla un circ.
—No m’estranya. Sempre tornes amb unes històries… —va fer ella mentre li acostava la tassa.
Joaquim va fer un glop llarg i calent.
—Doncs aquesta vegada, escolta bé, perquè no sé ni per on començar.
Li va explicar la bogeria de trànsit, la gentada a la Rambla, els crits dels taxistes, els coloms espantats pels nens, els cambrers que servien amb presses mentre un grup de periodistes conspirava a la barra.
—Fins i tot he vist un tipus ben vestit perseguit per una dona que li cridava com si l’anés a matar! I un altre que semblava un predicador parlant de la fi del món amb un altaveu tronat!
La Carolina va esclatar a riure.
—Ai, Joaquim, quin bé de Déu de personatges! I encara et sorprens?
—No m’estranya tant veure’ls… Però després, quan ja creia que ho havia vist tot, vaig entrar en un bar prop del port.
—Mare meva… —va dir ella, portant-se una mà al front—. I què hi vas perdre allà?
—La dignitat, gairebé —va dir ell, rient.
Li va descriure l’ambient: fum dens com la boira del matí, homes jugant al pòquer amb expressions impenetrables, un malabarista fent equilibris amb ganivets rovellats, una moto enorme dins del local amb un rocker tatuat que bevia conyac directament d’una banya.
—Una banya, Carolina! Per beure! Com si fóssim vikings!
—Ai, Senyor… I tu què feies allà al mig?
—Mirava i mastegava macarrons ressecs, perquè la carta no donava per gaire més.
La Carolina va negar amb el cap, divertida.
—Un incendi, focs artificials, una canonada que es va trencar i ho va inundar tot, i jo sortint com vaig poder per no quedar xop.
Ella el mirava amb cara de no saber si riure o preocupar-se.
—Joaquim, de debò, tu sempre et fiques en cada embolic…
Ell es va encongir d’espatlles, amb un somriure.
—Barcelona és així. I, encara que em queixi, t’he de dir una cosa: m’agrada veure-la des de dins, viure-la un moment abans de tornar a la nostra calma.
Carolina va somriure i li va pessigar la mà.
—Doncs ara descansa, que demà ja tornem a la rutina.
Joaquim va fer que sí amb el cap i, mentre es ficava al llit, va sentir que encara duia el soroll de Barcelona dins el cap. Potser sí que tornava a la calma. Però el record de la ciutat encara li ballava entre els pensaments, com una eruga que es movia lenta però imparable cap a una nova història per descobrir.

3 de març. Viatge a Flix i a Mequinensa amb l’enginyer Moles, 145 km.

L’endemà, Joaquim es va llevar amb la sensació que no havia descansat prou. Encara notava la ressaca de la ciutat, no pas per l’alcohol — que prou havia evitat —, sinó per l’allau de sensacions, imatges i sorolls que li havien quedat gravats. Però no hi havia temps per badar: tocava tornar a la rutina.
A les vuit del matí ja era al volant, esperant l’enginyer Moles, que va pujar al cotxe amb la seva habitual expressió de preocupació i una carpeta plena de plànols sota el braç.
—Bon dia, Joaquim. Has dormit bé?
—Com un sant —va mentir ell, tot i que el badall el va delatar.
—Bé, avui toca repassar unes qüestions tècniques a Flix i després anirem a Mequinensa a revisar l’obra. Res de nou, però ja saps com va això: sempre hi ha alguna sorpresa.
Joaquim va arrencar el motor i van enfilar carretera enmig d’un cel ennuvolat.
Mentre avançaven per la carretera, el tema inevitable va sortir: els ossos.
—Així que finalment s’han traslladat a Lleida? —va preguntar Joaquim, mirant de reüll l’enginyer.
—Sí. Un trasllat discret, sense fer soroll. Millor així, no creus?
Joaquim va fer un moviment ambigu amb el cap. No li acabava de convèncer com s’havia portat tot aquell afer. Però tampoc era cosa seva.
—Encara no sabem ben bé d’on venien?
—No hi ha conclusions definitives —va dir Moles, però el seu to indicava que potser sí que en sabia més del que deia.
Hi va haver un silenci, només trencat pel so del motor i l’olor de gasoil, que encara li recordava la relliscada de l’altre dia amb el dipòsit.
Després de fer gestions a Flix, van continuar cap a Mequinensa. Joaquim, que últimament tenia el cap en mil llocs, va notar que el trajecte li semblava més llarg que de costum. Potser era perquè, mentre conduïa, no deixava de pensar en el túnel abandonat i l’objecte que hi havia trobat.
Però no era moment de donar-hi més voltes. Va aturar el cotxe davant l’oficina on Moles tenia reunió i va esperar-lo a l’exterior. Mirant cap al riu, amb les mans a les butxaques, va sentir una estranya inquietud.
Potser encara no havia acabat amb aquell túnel. Potser alguna cosa més l’hi esperava.
Joaquim es va quedar al cotxe mentre l’enginyer Moles entrava a la reunió. A l’horitzó, el riu Ebre baixava mandrós, amb el sol trencant els núvols i pintant taques de llum sobre l’aigua. Però per molt que intentés relaxar-se, una cosa el rosegava per dins.
L’objecte que havia trobat al túnel.
Aquella joguina de tren amb gàbies de circ, datada el 1895, li semblava massa fora de lloc. I ara, després de llegir Els Misteris del Temps, encara se li feia més inquietant. Si era el mateix tren que es mencionava al llibre, volia dir que l’objecte ja havia aparegut en altres ocasions? O que el túnel amagava alguna cosa més?
Amb un sospir, va mirar el rellotge. Moles encara trigaria.
L’impuls va ser sobtat, però no el va frenar. En comptes d’esperar assegut, Joaquim va agafar el cotxe i va conduir cap al túnel abandonat. No tenia cap explicació racional per fer-ho, només una intuïció absurda, una necessitat de veure-ho de nou amb els seus propis ulls.
Va aparcar a pocs metres de l’entrada. El silenci era absolut, només trencat per algun ocell i la remor llunyana del riu. Va avançar amb precaució, parant l’orella.
Un pas, dos…
De sobte, va notar una presència darrere seu. Es va girar en sec.
Res.
Va empassar saliva i va continuar. L’entrada del túnel era fosca, però la llum del migdia permetia veure els primers metres de l’interior. Allà on havia trobat la joguina, ara només hi havia pols i alguna pedra. Res més.
Però llavors, un soroll.
Com un eco llunyà.
Una veu?
Joaquim es va endinsar una mica més, contenint la respiració. El túnel feia una lleugera corba cap a l’esquerra, i just en aquell punt, on la llum no arribava, va notar una ombra moure’s.
Es va quedar gelat.
—Hola? —va dir, amb veu trencada.
Cap resposta.
Va fer un pas enrere, sentint que el cor li bategava amb força. No volia temptar la sort. I en aquell moment, un altre soroll. Un so metàl·lic, com si una màquina rovellada intentés posar-se en marxa.
Aquell va ser el senyal per marxar.
Va girar cua i va caminar ràpidament cap al cotxe.
Quan va tornar a Mequinensa, l’enginyer Moles ja havia sortit de la reunió i l’esperava recolzat a una barana.
—On estava? —va preguntar-li, mirant-lo amb curiositat.
—Només estirant les cames —va mentir Joaquim, intentant recuperar la calma.
Van pujar al cotxe i van emprendre el camí de tornada. A mesura que la carretera avançava Joaquim es va prometre una cosa:
No tornaria més a aquell túnel.
Però en el fons, sabia que mentia.

El sol començava a caure rere els turons quan van deixar enrere Mequinensa i van reprendre el camí cap a Riba-roja. El cotxe avançava a bon ritme, però l’ànim dels dos homes era diferent del de l’anada. La conversa de la nit anterior encara flotava en l’aire.
L’enginyer Moles, amb la mirada fixa a la carretera, semblava immers en pensaments llunyans. No havia parlat gaire durant el dia, però ara, quan el cotxe ja vorejava l’Ebre, es va decidir a reprendre el tema.
—Joaquim, he estat donant voltes al que em va explicar ahir —va dir, amb la veu pausada.
El taxista el va mirar de reüll.
—Ja m’ho imaginava. Són coses que fan rumiar.
L’enginyer va fer un gest afirmatiu.
—Hi ha una cosa que fins ara no havia pres seriosament. De jove, una vegada, un desconegut em va dir que els meus pares eren a Rússia.
Joaquim va arrufar les celles.
—A Rússia? Qui li ho va dir?
—Un home gran, amb barba, en una plaça de Barcelona. Va ser quan tenia vint-i-pocs anys. No sé ni com va sortir el tema, però quan vaig esmentar el cognom del meu pare, aquell home em va mirar com si hagués vist un fantasma. I aleshores em va dir, amb una seguretat que em va desconcertar: “Els teus pares són a Rússia.”
Joaquim va xiular fluixet, sorprès.
—Caram. I vostè s’ho va creure?
L’enginyer va deixar anar una rialla seca.
—No, en absolut. Vaig pensar que m’estava parlant un beneit, o algú que només volia confondre’m. Però ara, després del que vostè m’ha explicat… començo a preguntar-me si potser aquell home tenia raó.
Joaquim va estrènyer les mans al volant.
—Podria ser. Sabem que els seus pares van ser detinguts per milicians d’esquerres, i també sabem que molta gent de l’entorn republicà va acabar exiliada a Rússia. Potser els van traslladar allà en algun moment.
L’enginyer va assentir lentament.
—Això canviaria moltes coses. Sempre vaig suposar que els havien afusellat o que havien desaparegut en alguna presó franquista. Però si realment van acabar a Rússia… potser van sobreviure.
Van quedar en silenci un moment, cadascun processant la informació a la seva manera.
—Li agradaria saber la veritat? —va preguntar Joaquim.
L’enginyer va trigar uns segons a respondre.
—No ho sé. Una part de mi vol saber-ho, però una altra part tem el que podria trobar.
—Sigui com sigui, ara ja no pot deixar de pensar-hi —va dir el taxista amb un somriure lleu.
L’enginyer Moles va fer un petit somriure de complicitat.
—No, suposo que no.
El cotxe va continuar avançant cap a Riba-roja, i amb ell, una nova pregunta s’havia afegit a les moltes que l’enginyer duia a dins.

4 de març. De Riba-roja a Benifallet, 146 km.

El matí es va llevar fred i emboirat, amb una boirina baixa que embolcallava les ribes de l’Ebre. Joaquim es va posar en marxa d’hora, amb el motor del cotxe fent aquell soroll ronc i familiar. La ruta el portava fins a Benifallet, travessant carreteres solitàries, camps d’ametllers florits i turons que s’alçaven com gegants adormits.
A mesura que avançava, la boira es dissipava, deixant pas a un cel clar i un sol dèbil que lluitava per escalfar l’aire. La carretera serpentejava a tocar del riu, amb aquells revolts que exigien anar amb compte. Joaquim conduïa amb la ràdio encesa, però no escoltava gaire el que deien. La seva ment encara estava enganxada al túnel de Mequinensa.
Havia estat una mala idea tornar-hi? Probablement sí. Però el que més l’amoïnava no era el que havia vist o sentit, sinó aquella sensació profunda d’inquietud que se li havia quedat clavada a l’estómac.
Va intentar treure’s del cap aquelles cabòries quan va arribar a Benifallet.
El poble era petit i tranquil, amb el riu allà mateix, reflectint el sol com un mirall trencat. A la plaça, quatre homes asseguts a un banc conversaven amb la calma pròpia d’un matí de dimecres. Una dona carregava un cabàs ple de taronges, i al bar es notava aquella olor de cafè acabat de fer i fum de tabac negre.
Joaquim va entrar-hi per fer un tallat i estirar les cames. El cafè era fort, gairebé amarg, però perfecte per espavilar-se. Al seu costat, dos homes jugaven a cartes mentre un altre llegia el diari.
—Encara parlen dels ossos que van traslladar a Lleida —va dir el lector del diari, fent un soroll sec amb la llengua.
Joaquim va parar atenció.
—Diuen que van aparèixer més restes de soldats prop del riu, a Riba-roja.
Això el va fer redreçar a la cadira.
—On, exactament? —va preguntar sense voler semblar massa interessat.
L’home el va mirar de reüll.
—Entre la presa i les antigues posicions de la guerra. Un pagès que treballava la terra va trobar uns botons d’uniforme, i després van sortir els ossos.
No podia ser casualitat.
Va acabar el cafè de cop i es va aixecar.
Havia d’acabar la seva feina a Benifallet i tornar de seguida a Riba-roja. Però quan es disposava a marxar, una figura a l’altra banda del carrer el va fer aturar en sec.
Un home alt, vestit amb un abric llarg i un barret negre, l’observava fixament.
Era el mateix que havia vist al cementiri de Flix?
El cor de Joaquim es va accelerar. Però quan va fer un pas endavant, l’home es va girar i va desaparèixer per un carreró estret.
Sense pensar-s’ho, Joaquim va anar darrere seu.
Però quan va girar la cantonada… ja no hi havia ningú.
Només una brisa freda i l’eco dels seus propis passos.
Joaquim va quedar uns segons quiet, mirant el carreró buit. Li havia passat massa vegades últimament: veure algú, intentar seguir-lo i que desaparegués com si es dissolgués en l’aire. Va remenar el cap, intentant aclarir les idees, i va tornar cap al cotxe perquè l’enginyer Moles ja estava a punt d’acabar la reunió.
Mentre conduïa de tornada a Riba-roja, no podia deixar de pensar en aquell estrany personatge que el seguia des de feia setmanes. Qui era? I per què apareixia sempre quan ell estava immers en alguna investigació?
De sobte, va recordar els papers que encara tenia al garatge. Aquells documents vells, entrades de partits, cartes de jugadors històrics, i sobretot, aquella correspondència entre Lluís Felip i Joan Gamper que havia trobat feia uns dies.
Aquell any, el Barça estava en plena expansió. El club havia estrenat feia poc el camp de Les Corts, deixant enrere el petit camp del carrer Indústria. Gamper, tot i no ser president en aquell moment, continuava sent l’ànima del club. El seu amor pel futbol i per Barcelona era immens, però també havia de lluitar constantment contra els qui intentaven frenar l’ascens del club.
L’any 1920 va ser especialment important per una raó: aquell mateix any, per primera vegada, diversos jugadors del Barça van ser convocats per jugar amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics d’Anvers. Entre ells, destacava un nom: Paulino Alcántara, el gran golejador, que amb la seva famosa “cop de peu de canya de bambú” era capaç de trencar xarxes i deixar porters desorientats.
Joaquim recordava haver llegit una carta de Lluís Felip en què es parlava d’un partit clau contra el Real Unión de Irún, en el qual Samitier, Alcántara i Sagí-Barba havien fet una exhibició. El futbol, en aquella època, no era només un esport; era una festa, un espectacle on els jugadors eren artistes que feien somiar els aficionats.
Però també hi havia tensions. A Gamper li costava mantenir el club econòmicament viable. A més, hi havia enveges entre clubs i dirigents. Alguns volien posar-li traves. En una de les cartes trobades per Joaquim, Felip explicava com un grup de persones volia impedir que el Barça creixés, ja que l’equip estava fent ombra a altres entitats esportives.
Joaquim es va adonar que el misteri del passat i el seu propi enigma es podien connectar. I si aquell desconegut de l’abric negre no era només un observador casual? I si estava intentant dir-li alguna cosa?
Quan va arribar a Riba-roja, va decidir que abans de fer res més, aquella nit tornaria al garatge i revisaria tots els documents amb més atenció. Qui sabia si entre les velles entrades de partit i les cartes de jugadors del Barça de 1920 s’hi amagava una pista per entendre tot el que li estava passant?
Joaquim va apartar algunes revistes velles i va trobar un grapat de cartes groguenques, escrites amb una cal·ligrafia elegant i inclinada. El remitent: Josep Samitier, el “Mag del Driblatge”, un dels jugadors més emblemàtics del Barça. La primera carta estava datada l’estiu de 1920 i anava dirigida a Lluís Felip, qui en aquell temps mantenia relació amb diversos jugadors blaugrana.
Amb curiositat, Joaquim va començar a llegir.

Vigo, juliol de 1920

Estimat amic Felip,
Finalment, hem arribat a Vigo després d’un viatge llarguíssim des de Barcelona. Quina travessa! Hem passat hores i hores en tren, aturant-nos en estacions plenes de curiosos que volien veure’ns de prop. Alguns nens ens demanaven autògrafs i altres ens miraven com si fóssim toreros a punt de sortir a l’arena. No t’imagines el rebombori que ha generat aquesta selecció!
Quan vam baixar a Vigo, ens va rebre una humitat que se’t fica fins als ossos. No hi ha manera de mantenir-se sec! Però el més sorprenent és la ciutat, amb el seu port ple de vaixells que venen i van, i aquells mariners gallecs que ens miraven amb ulls de desconfiança. Semblava que no entenien què feia una colla de futbolistes catalans en terres tan llunyanes.
Els entrenaments han començat amb una duresa inesperada. Ens fan córrer per la platja com si fóssim cavalls salvatges. L’herba del camp és humida i tova, res a veure amb la gespa de Les Corts. Però aquí tothom vol guanyar-se un lloc per anar a Anvers. Som molts i no tots tindrem la sort de ser escollits. Paulino Alcántara i Zamora són els que tenen més números de viatjar segur, però jo no penso quedar-me enrere.
Ahir vam jugar un partit d’entrenament i et juro que vaig veure el porter Ricardo Zamora aturar una pilota amb una mà mentre es col·locava la gorra amb l’altra. Ningú li pot marcar un gol! És un mur infranquejable. Els altres diuen que sembla un aristòcrata jugant, amb aquelles formes elegants i la seva mania de fumar un cigarret abans de cada partit. Jo li dic que algun dia li caurà la cendra als guants i es cremarà els dits.
Demà tenim un nou amistós contra un equip de jugadors locals. Ens han dit que són durs, que no es prenen bé això de ser “conillets d’índies” per al nostre entrenament. Ja veurem com anirà. Espero poder escriure’t aviat i donar-te bones notícies.
Saluda a tothom a Barcelona, i si us plau, digueu-li al senyor Graells que estem fent història.
Amb estima,
Josep Samitier”

Joaquim va aixecar la vista del paper. La imatge de Samitier, jove i entusiasta, li ballava pel cap. Aquella carta era un testimoni de la primera selecció espanyola de futbol, en què el Barça tenia un pes fonamental. Va remenar entre els altres papers i va trobar una altra carta, aquesta vegada de Ricardo Zamora. L’emoció el va fer somriure: el passat tornava a la vida entre aquelles pàgines.
Però mentre fullejava, va notar una cosa estranya: una de les cartes no estava escrita a mà, sinó mecanografiada, amb una tinta més fosca i uns caràcters estranyament borrosos. La data, en comptes de ser de 1920, era de 1970, del 2 de març, justament quan era a Barcelona fa dos dies. I allà, entre relats de futbol i aventures esportives, hi havia un text inquietant, que no semblava correspondre a cap jugador de l’època…
Joaquim va frisar quan va veure aquella carta mecanografiada. No era de Samitier, ni d’Alcántara, ni de Gamper. La data, 1970, no tenia sentit entre els documents vells, potser només era una broma de Lluís Felip i va escriure una carta fictícia, però renoi quin encert! D’estar sota terra dècades ha vist la llum justament a la data escrita a la carta. Amb els dits lleugerament tremolosos, va començar a llegir:

Barcelona, 2 de març de 1970
A qui pugui interessar,
No sé qui llegirà això, ni quan. Però si aquesta carta ha aparegut en aquest bagul, vol dir que el temps no és com ens l’expliquen. Fa dies que tinc la sensació d’estar fora de lloc, de no encaixar ni en aquest any ni en cap altre. Hi ha moments en què camino per Barcelona i veig cotxes que encara no haurien d’existir, edificis que semblen nous i al mateix temps antics, i persones amb vestits que no són d’aquesta època.
Ahir a la nit, mentre caminava pel barri Gòtic, vaig passar per davant d’una cafeteria i vaig veure un home assegut llegint el diari. El diari era de 1920. Vaig pensar que era un vell col·leccionista, però quan vaig entrar i li vaig preguntar on l’havia trobat, em va mirar estranyat i em va dir que el diari era del dia. Vaig demanar-li que em deixés veure la data, i allà estava: 1 de març de 1920. Quan vaig sortir de la cafeteria, la ciutat també semblava diferent. Les llambordes eren més gastades, els fanals de gas feien una llum tremolosa i els tramvies eren més vells dels que recordava. Durant uns minuts vaig tenir la sensació que havia fet un pas enrere en el temps. I després, tot va tornar a la normalitat, com si res hagués passat.
Si algú troba aquesta carta, potser sabrà donar-me una explicació. O potser ja serà massa tard per a mi. Hi ha un túnel a prop de Mequinensa que sembla tenir respostes. Algú hi ha deixat un tren de llautó, amb l’any 1895 gravat. Sé que no estic sol en això. Sé que algú més ha travessat aquest llindar invisible.
Amb esperança (o temor).
Un viatger del temps

Joaquim va sentir com un calfred li pujava per l’esquena. Qui havia escrit aquella carta? Per què estava entre els papers de Lluís Felip? I per què feia referència al mateix túnel on ell havia trobat la joguina de tren?
Va tornar a mirar les cartes de Samitier i Zamora. Eren reals. Els coneixia. Però aquella carta… era una altra cosa.
Aquella nit, mentre s’estirava al llit, la ment no li donava treva. Hi havia alguna cosa en aquell túnel. Alguna cosa que havia de descobrir.

5 de març. Res de feina. Porto el cotxe al taller per arreglar subjecció del seient del davant.

Durant els viatges d’aquella setmana, entre carreteres plenes de sots i converses sobre obres, túnels i vells coneguts, Joaquim havia deixat anar, de manera calculada, alguns detalls sobre els papers que guardava. No era un home de parlar massa de les seves coses, però amb l’enginyer Moles sempre s’havia sentit còmode, i a Barcelona, entre el bullici dels carrers i la quietud de la pensió on es va allotjar, la conversa va fluir amb naturalitat.
El passat dilluns, mentre esmorzaven en un bar discret de l’Eixample, Moles havia mostrat un interès especial pels documents.
—A veure, Joaquim, m’estàs dient que tens papers originals del Barça dels anys vint? Llistes de jugadors, cartes personals…? Això és una troballa històrica.
Joaquim es va encendre un cigarret abans de contestar, fent veure que la cosa no tenia més importància de la que realment tenia.
—Sí, home, quatre papers vells. Moltes cartes, llistes de convocats, algun document intern… Res de l’altre món.
—D’on han sortit? Això no es troba així com així.
Joaquim es va fregar el mentó, com si intentés recordar alguna cosa llunyana. No volia donar-li massa detalls perquè de segur que tampoc el creuria. Així que es va inventar una història plausible.
—Fa molts anys, passejant per Barcelona, vaig topar amb un drapaire d’aquells que tenen de tot. Un home vell i eixut com un bacallà, amb el magatzem ple de papers, llibres i andròmines. Em va vendre un munt de documents per quatre duros. No crec que ni ell mateix sabés què tenia entre mans.
Moles va aixecar una cella, dubtós.
—Per quatre duros? I com és que no els vas vendre mai? Això ara tindria molt valor.
Joaquim va somriure, deixant anar el fum del cigarret lentament.
—Perquè a mi no em va interessar fer diners amb això. A més, ja saps que m’agrada remenar històries antigues.
L’enginyer va assentir, tot i que semblava que encara li rondava alguna pregunta pel cap.
—Si algun dia els vols ensenyar, avisa’m. Això que m’expliques de la selecció del 1920 m’intriga.
Joaquim va donar un cop al got de conyac amb els dits i va fer un mig somriure.
—Quan tingui temps, Moles. Quan tingui temps.

Vigo, 14 de juliol de 1920

Benvolgut amic Lluís Felip,
T’escric des de Vigo, on ja fa uns dies que som per preparar-nos per al gran repte d’Anvers. No et negaré que la situació aquí és d’allò més peculiar, i si no fos perquè ho visc en primera persona, pensaria que és una d’aquelles històries que expliquem per riure a la sobretaula.
Quan vam arribar, esperàvem trobar un grup ben organitzat i amb les coses clares, però la realitat ha estat una altra. La majoria dels convocats no han aparegut, i els bascos, que d’entrada havien de ser la columna vertebral de l’equip, han decidit que no es mouran de casa seva. En comptes d’un conjunt unit, ens hem trobat amb un grapat de jugadors dispersos i amb un calendari d’entrenaments que sembla més una broma que una preparació seriosa per a uns Jocs Olímpics.
A Vigo només hi som nosaltres quatre del Barça — el Zamora, el Sancho, el Martínez i jo mateix–, i quatre gallecs que han vingut amb molt bona voluntat però que tampoc tenien clar si acabarien sent convocats o no. Com que amb vuit homes no es pot fer un partit, han hagut de buscar jugadors locals per omplir l’equip. Així hem acabat jugant uns partits que han estat qualsevol cosa menys un entrenament seriós.
El primer partit va ser un ‘Probables’ contra ‘Possibles’ en què, per vergonya nostra, ens van guanyar els Possibles per 2-0. Imagina’t el ridícul: un grup improvisat de gallecs que havien vingut a provar sort va passar per sobre de nosaltres, els teòrics seleccionats. El Zamora, que es pensava que faria un entrenament tranquil, va haver de recollir dues pilotes del fons de la xarxa i encara sort que no en van ser més!
El segon partit, per evitar més mals majors, ja el vam jugar amb més seriositat i almenys vam guanyar 4-0. Però la veritat és que no ens fa gens de bona espina aquesta selecció. No sabem ni qui acabarà viatjant a Bèlgica! Hi ha discussions a cada reunió i l’organització és un desgavell. Només t’has d’imaginar que els asturians, que també havien de venir, han decidit no fer-ho perquè els seus directius creuen que no hi ha temps de preparar res decent.
Amb aquest panorama, Lluís, no sé pas com ens en sortirem. Aquí tothom parla de portar la “destresa espanyola” al camp, però de moment l’única fúria que veiem és la dels que discuteixen per qui ha de jugar o no. A veure si, quan arribem a Bilbao i Sant Sebastià, la cosa millora, però tal com van les coses, sembla que acabarem anant a Anvers sense haver jugat ni un sol partit amb l’equip complet.
Però bé, ja saps que jo soc optimista. Encara que només sigui per la il·lusió d’anar a uns Jocs Olímpics, ens hi deixarem la pell. Escriu-me ben aviat i explica’m com van les coses per Barcelona.
Josep Samitier

Joaquim va deixar la carta sobre la taula i va mastegar el llapis amb nerviosisme. Aquella història no només li semblava fascinant, sinó que hi havia alguna cosa estranyament familiar en el caos que descrivia. La Federació Catalana lluitant perquè el Barça representés Espanya, els bascos fent la seva, la selecció organitzant entrenaments improvisats amb jugadors que no estaven convocats… Tot plegat sonava com una gran jugada a cegues, un intent de construir una selecció sense tenir clar si arribarien a temps per jugar a Anvers.
Aquell desastre li recordava les seves pròpies experiències: carreteres plenes de sotracs, viatges improvisats, cotxes que s’avariaven al pitjor moment… I, de sobte, es va preguntar: com havia arribat aquesta carta als papers que ell estava revisant?
Va tornar a rellegir la llista de convocats. Samitier, Zamora, Alcántara… noms mítics, noms que havien format la història del Barça i del futbol espanyol. Però hi havia alguna cosa en la forma en què es descrivien els fets que li feia pensar que allò no era només història, sinó que potser hi havia més connexions entre aquell passat i el seu present del qual es podia imaginar.
Per un moment, va tenir la temptació d’explicar-ho a la Carolina. Però sabia que ella l’escoltaria amb aquella mirada entre pacient i resignada, i acabaria dient-li que dormís una mica, que estava obsessionat. I potser tenia raó. Potser havia passat massa temps remenant papers, potser estava veient fantasmes on només hi havia velles cartes groguenques.
Però, i si no era així?
Va mirar el rellotge. Havia de portar el cotxe al taller per arreglar la subjecció del seient del davant. Un detall mundà, una feina qualsevol. Però sabia que, tan bon punt sortís del taller, tornaria a buscar respostes.
Hi havia fils per estirar. I Joaquim no era home de deixar un misteri sense resoldre.

6 De març. Viatge a Casp amb l’enginyer Moles, 248 km.

El matí era fresc, amb aquella boira esfilagarsada que s’enganxava als turons i feia el riu Ebre semblar un miratge metàl·lic. En arribar a la ciutat, Joaquim va notar com el paisatge canviava. Casp tenia una mica de tot: la solemnitat d’un poble històric, l’agitació de mercat de divendres i aquella sensació indefinible de lloc de pas, on tothom sembla venir d’un altre lloc i marxar cap a una altra banda. A la plaça Major, un grup de pagesos renegava en aragonès mentre un camió ple de bales de palla grinyolava en fer maniobra. Una dona gran, amb un davantal ple de farina, servia cafès en un bar amb un rètol mig descolorit que deia “Casa Pepe.”
Joaquim va fer un cafè, espès com el quitrà, mentre escoltava la conversa entre dos homes que discutien sobre les oliveres que havien sobreviscut la gelada del 56. Un d’ells, un home baixet i rabassut, assegurava que “les d’enfront del castell sempre aguanten, que tenen arrels fins a l’infern.” El castell, la silueta del qual es dibuixava a l’alt de la ciutat, semblava donar-li la raó, amb aquella pedra vella que ho havia vist tot: reis, guerres, traïcions i ara cotxes aparcats a qualsevol banda.
Quan va tornar al cotxe, l’enginyer Moles el va rebre amb un cigarret ja encès i el nas ficat en uns plànols que repassava amb cara de preocupació. Però anant cap a l’estació, com si volgués distreure’s de la feina, va girar-se cap a Joaquim i li va preguntar:
—Tu que remenes tants papers antics, saps les històries de Samitier i en Zamora durant la guerra?
Joaquim es va quedar uns segons en silenci. De Samitier sabia moltes coses, però no havia pensat mai gaire en la seva vida més enllà del futbol. Va remenar mentalment entre les cartes que havia llegit, els articles vells.
—No Moles, no en sé res de les seves vivències de guerra.
—Samitier, si no recordo malament, va fer veure que no hi era —va dir Moles, amb un somriure.
—Això sí que és talent —va riure Joaquim.
—Però en Zamora sí que ho va passar malament, ho vaig llegir fa un temps en una entrevista que li van fer a no sé quin diari. De fet, quasi el maten els republicans perquè el consideraven feixista, i després els franquistes perquè creien que era roig. Va haver de fugir a França, i quan va tornar ja no era el mateix.
Joaquim va aixecar una cella, interessat.
—Així que el mític porter gairebé no ho explica?
—Doncs sí. Hi ha qui diu que el van detenir els anarquistes i es va salvar pels pèls. Altres que el van reconèixer i li van dir: “Va, que ens has fet guanyar moltes apostes, fot el camp.”
—Això sí que és tenir amics —va dir Joaquim, donant una calada profunda al cigarret.
Joaquim va continuar conduint, mentre la carretera s’estirava davant d’ells com una cinta de temps. La història de Samitier, de Zamora, del Barça d’aquella època, se li barrejaven al cap amb les guerres, els túnels i els misteris. Tot semblava estar connectat, d’alguna manera.
Quan van arribar a l’estació de Casp, el sol començava a baixar, tenyint el cel d’un taronja apagat que s’escampava sobre el riu Ebre. L’estació feia aquella olor metàl·lica de vies gastades i òxid de locomotora. No hi havia gairebé ningú esperant el tren, només un parell d’homes amb gavardina i una dona gran amb una cistella plena de pa i embotit.
L’enginyer Moles va baixar del cotxe amb la seva cartera de pell gastada, carregada de papers i anotacions.
—Bé, Joaquim, una setmana sencera per aquí i encara no sé si estic més cansat o més embolicat —va dir amb un somriure cansat.
—Això és l’Ebre, Moles. Sempre et deixa amb més preguntes que respostes.
Van fer un gest de complicitat. Durant aquests dies havien parlat de tot: túnels abandonats, futbol dels anys vint, vides salvades pels pèls en temps de guerra, i fins i tot sobre aquell objecte inesperat que Joaquim havia trobat prop del túnel. Però Moles no ho sabia tot, i Joaquim no pensava explicar-li més del compte.
El tren va aparèixer a la distància amb el seu xiulet llarg i trist. Quan es va aturar, un núvol de fum es va escampar per l’andana, fent tossir un dels homes amb gavardina.
—Cuida’t, Joaquim. A veure si el pròxim cop que vinc no trobes cap altra cosa rara en aquests túnels teus —va dir Moles, mentre s’enfilava al vagó.
—No et prometo res.
Es van encaixar la mà amb fermesa. El tren va donar un sotrac i va començar a moure’s lentament. Moles es va quedar dret al passadís, mirant cap a fora, fins que Joaquim el va perdre de vista.
Va esperar uns segons abans de girar-se i tornar cap al cotxe. Era estrany. Sempre li havia agradat la sensació de veure un tren marxar, però aquell cop tenia una sensació inquietant, com si alguna cosa s’hagués quedat per dir.

7 de març. Viatge a Móra d’Ebre amb la Carolina per comprar un armari.

Dissabte al matí, el sol escalfava tímidament els carrers de Riba-roja mentre Joaquim i la Carolina pujaven al cotxe. Era un dia tranquil, sense presses, un d’aquells matins en què es podia gaudir del paisatge sense la urgència de la feina. El cotxe va enfilar la carretera cap a Móra d’Ebre, entre vinyes adormides i masos dispersos.
—A veure si trobem un armari com cal, que el de casa fa figa des del trasllat —va dir la Carolina mentre es recollia els cabells amb una forqueta.
—N’hi ha d’antics i ben fets, només cal saber mirar —va respondre Joaquim, concentrat en la carretera.
En arribar a Móra, van aparcar prop del passeig. Els carrers eren plens de gent fent encàrrecs, dones amb cabassos plens de verdura del mercat i homes prenent el vermut als bars de la plaça. L’olor de cafè barrejat amb l’aroma de la fusta sortia de les botigues de mobles, on els venedors aixecaven la veu per destacar la qualitat dels seus productes.
Van entrar en una botiga on un home gras, amb ulleres gruixudes i un bigoti espès, els va rebre amb un somriure.
—Busquem un armari robust, de fusta bona —va dir Joaquim.
El venedor els va fer passar a la part del darrere, on hi havia una col·lecció d’armaris amb dissenys de diferents èpoques. Carolina va apropar-se a un de gran, de fusta fosca, amb detalls treballats a mà. Va obrir les portes amb curiositat, passant els dits per les frontisses.
—Aquest em fa peça —va dir ella, mirant Joaquim.
—Si a tu t’agrada, a mi també —va respondre ell.
Després de pactar un preu raonable, el venedor va fer venir dos mossos per carregar l’armari en una camioneta i portar-lo aquella mateixa tarda fins a Riba-roja.
Abans de tornar, van fer una parada en una fonda per dinar. El vi negre, la carn a la brasa i una crema catalana per postres van posar punt final a una jornada que, per una vegada, no tenia cap misteri ni urgència. Només el plaer de fer vida normal.

8 de març. Diumenge. Diversos viatges a Flix.

Vigo, juliol de 1920

Benvolgut amic Lluís Felip,
T’escric des de Vigo, on la selecció s’entrena per als Jocs d’Anvers, i et ben asseguro que aquest viatge és de tot menys avorrit. No saps la quantitat de coses que ens han passat aquests dies!
Per començar, ha arribat en Gamper, representant del Comitè Olímpic Català. Com sempre, amb la seva presència es respira un aire més seriós, però també ens ha fet il·lusió veure’l. Ell creu fermament en la nostra selecció i ens anima a donar el millor de nosaltres. Això sí, no ha pogut evitar arrufar el nas quan ha vist la desorganització general.
Avui al matí ens han deixat unes hores lliures i hem aprofitat per fer una excursió en vaixell per la ria de Vigo fins a Cangas. Al principi semblava una jornada tranquil·la: el mar suau, el vent fresc i les vistes magnífiques. Però com sempre, la tranquil·litat dura poc quan hi ha futbolistes pel mig.
Resulta que algú havia carregat un munt de gàbies amb conills en el mateix vaixell. No sabem ben bé a qui pertanyien, però la qüestió és que aquelles bestioles anaven carregades… de puces! Al cap de poca estona de navegar, alguns de nosaltres vam començar a sentir unes picors insuportables. En Zamora es gratava com un desesperat, i en Sancho, que al principi feia broma, va acabar saltant d’una punta a l’altra del vaixell intentant desempallegar-se’n.
El moment culminant va arribar quan en Sesúmaga, fart de la situació, va agafar una de les gàbies i la va sacsejar cridant: “Això és una ofensa contra la selecció espanyola!”. La gent de la tripulació no sabia si riure o espantar-se, i nosaltres, entre el pànic i les pessigolles, vam acabar fent una mena de dansa col·lectiva, gratant-nos i saltant per tot el vaixell.
Quan vam arribar a Cangas, en lloc de baixar a fer turisme com estava previst, vam córrer directament cap a l’aigua. L’escena devia ser ben còmica: tots els jugadors de la selecció espanyola banyant-se com bojos a la platja per treure’ns les puces. Els pescadors locals ens miraven amb cara de no entendre res, i un d’ells ens va dir: “Están aquí para adestrar ou para ser exorcizados?”
Afortunadament, després d’una bona remullada i de canviar-nos de roba, vam poder gaudir d’un bon àpat de marisc i vi blanc. En Zamora, encara irritat, es jurava que aquella havia estat la pitjor experiència de la seva vida, però en Gamper, amb el seu posat elegant, només es va limitar a dir-nos: “Bé, nois, espero que a Anvers no us passi el mateix”.
A veure quina serà la pròxima!
Des de Vigo, Josep Samitier

Joaquim va deixar la carta sobre la taula i es va passar la mà pels cabells, esbufegant amb un somriure. Aquell Samitier tenia una manera d’explicar les coses que semblava que ho visqués en aquell mateix instant. Es va imaginar el grup de jugadors, figures històriques ara convertides en homes joves i despreocupats, saltant desesperats per tot el vaixell, gratant-se com posseïts per una maledicció marítima.
Va pensar en Gamper, recte i elegant, observant aquell espectacle de futbolistes infestats de puces sense perdre la posat. I en Zamora, que sempre feia cara de tipus seriós, convertit en una mena de sant Antoni martiritzat per insectes invisibles.
L’escena li va recordar els seus propis viatges en vaixell, quan transportava carbó riu amunt i avall. També li van venir al cap històries del poble, quan algun veí comprava un sac de blat i a dins s’hi amagaven més polls que grans de cereal. Tot plegat li feia pensar que els temps canviaven, però les situacions absurdes i còmiques eren eternes.
Va rellegir un tros de la carta, fixant-se en la menció a Gamper i al Comitè Olímpic Català. Aquell detall li va fer venir al cap el pes de la història: aquells jugadors no només havien anat a Vigo a entrenar, havien estat part d’un moment clau del futbol, de la selecció, d’un esport que encara es trobava en la seva infantesa. I aquí estava ell, cinquanta anys després, llegint aquelles paraules mig oblidades en un bagul.
Va tancar els ulls un moment. Li agradava aquella sensació de recuperar veus del passat. No podia explicar-ho gairebé a ningú —potser només a la Carolina —, però cada cop que llegia una d’aquelles cartes, sentia que estirava un fil invisible que el connectava amb una època que ja no existia.
Es va aixecar, va plegar la carta i la va tornar al bagul amb cura. Potser al vespre, després de sopar, la hi llegiria a la Carolina. Segur que a ella també li faria gràcia imaginar en Samitier i companyia lluitant contra una invasió de puces enmig de la ria de Vigo.

9 de març. Viatge a Mequinensa, Fraga i el pantà de Santa Anna, 374 km. Gasoil, 200 pessetes. Dinar a Mequinensa.

Joaquim va sortir de bon matí, amb el cotxe carregat i la ràdio sintonitzada amb alguna emissora que sonava feble entre interferències. El fred encara es feia notar, tot i que el sol començava a guanyar terreny. Aquell dia tenia una ruta llarga per davant: Mequinensa, Fraga i, finalment, el pantà de Santa Anna.
A Mequinensa va dinar en una fonda on ja el coneixien. Els cambrers es movien de pressa entre taules plenes de treballadors de la companyia d’electricitat i transportistes que feien ruta. Va acabar compartint taula amb els tres tècnics que després havia de portar fins al pantà de Santa Anna. Feia dies que treballaven en el manteniment de les línies que baixaven del pantà. Entre plats de fesols amb botifarra i una mica de vi negre, la conversa va anar derivant cap a temes cada cop més absurds.
—L’altre dia vam trobar un niu de cigonyes a dalt d’un dels pals de tensió —va dir un dels tècnics, un home de mitjana edat amb un bigoti imponent—. Ens van dir que no el podíem tocar fins que marxessin.
—Home, normal, no fotem! —va saltar-ne un altre—. A veure si a sobre ens multaran per electrocutar cigonyes!
—Jo una vegada vaig veure un porc senglar electrocutat al peu d’un transformador —va afegir el tercer, mentre mastegava lentament—. Feia una olor de cremat que, mira, si haguéssim tingut pa i una mica d’all, encara ens l’hauríem menjat…
Joaquim va esclafir a riure, no pel que explicaven, sinó per la naturalitat amb què ho feien. Aquests homes, acostumats a les línies d’alta tensió i als pobles petits, tenien un humor sec, directe, que convertia qualsevol desgràcia en una anècdota de taverna.
Després del dinar, se’n van anar cap a Santa Anna. Amb els tres tècnics amuntegats al cotxe, la carretera es va fer més curta, entre bromes i històries de vells treballs en torres d’alta tensió. Parlaven de llamps que havien caigut en plena revisió, d’un company que un dia es va electrocutar lleument i es va passar tota la tarda amb els cabells eriçats, i fins i tot d’un antic operari que deia que, tocant els cables en un cert ordre, podia predir quin equip guanyaria la lliga.
—Deia que les vibracions li donaven senyals —va explicar el bigotut—. Però com que sempre apostava pel Madrid, vam veure clar que era més aviat una qüestió de fe que de ciència!
En arribar al pantà de Santa Anna, els tècnics es van posar a la feina de seguida. Joaquim es va quedar prop del cotxe, passejant pels voltants i contemplant el paisatge. L’aigua blavosa s’estenia silenciosa, amb només algunes onades petites per l’aire suau de la tarda. Li recordava altres pantans de la zona, escenaris de treballs d’enginyeria i de vides que havien canviat per sempre amb la seva construcció.
Va mirar el rellotge. Feia ja més d’una hora que treballaven, enfilats a les estructures metàl·liques, fent comprovacions i reparacions. Va encendre un cigarret i es va asseure sobre una pedra, pensant en les cartes de Samitier i en aquells viatges a Vigo del Barça de 1920. Entre les històries del passat i la realitat present, Joaquim es va perdre en els seus pensaments fins que una veu el va tornar a la realitat.
—Ja ho tenim! —va cridar un dels tècnics mentre baixava per l’escala metàl·lica—. Ara només queda tornar i fer una cervesa a Mequinensa!
Quan el sol ja es ponia, van pujar tots de nou al cotxe i van reprendre el camí cap a Mequinensa. La carretera semblava una altra, tenyida pels colors rogencs del capvespre. L’ambient al vehicle era distès, amb els tècnics satisfets per la feina feta i amb ganes de tornar al poble.
—Doncs al final ha anat més ràpid del que ens pensàvem —va comentar el més jove—. Això mereix un brindis.
—Sempre trobes excuses per beure, eh, marrec? —va riure el bigotut—. Però mira, avui t’ho concedirem.
Quan van arribar a Mequinensa, es van acomiadar amb una encaixada de mans i Joaquim, després d’un dia llarg, va enfilar el camí de tornada a casa, amb el motor del cotxe roncant pausadament en la nit.

10 de març. Dos viatges a Flix.

Aquell matí, mentre feia el primer viatge a Flix, Joaquim Ivars no podia deixar de pensar en el passat. Potser era la boira baixa sobre l’Ebre, potser l’olor de pi que li arribava amb l’aire fresc del matí, però de sobte, la seva ment va viatjar enrere, més de trenta anys enrere, a aquells dies de foc i destrucció, quan ell encara no havia fet els vint anys i la guerra li havia robat la joventut.
—Lleva del Biberó —mormolava per si mateix, amb un somriure irònic—. Ens deien així, com si no fóssim prou homes per combatre, però ens van enviar a morir igualment.
Aquella guerra l’havia marcat per sempre. Com a missatger entre les companyies republicanes, havia après a moure’s per la muntanya com una guineu. S’esmunyia entre les roques i els pins, sempre sota el perill de les bales. La Guàrdia Mora dels franquistes tenia fama de no deixar escapar ningú, i sovint l’havien perseguit disparant-li des de la distància, com si fos una peça de caça.
Recordava un dia especialment. Feia calor i el sol li cremava el clatell mentre esperava ordres del comandament. A la trinxera, un capità de veu ronca i ulls cansats li havia donat un paper doblegat i li havia dit:
—Has d’anar cap a l’altre costat de la serra i donar-li això al comandant Prats. Fes via i que no et vegin.
Joaquim havia assentit amb el cap, s’havia cordat la motxilla i s’havia preparat per córrer, però abans que pogués fer el primer pas, un xiulet eixordador va omplir l’aire. Va veure com els soldats al seu voltant es llançaven a terra, i ell va fer el mateix instintivament.
L’obús va caure a pocs metres d’ells. Va sentir la vibració sota el seu cos, el soroll sec de la terra aixecant-se, i després… res. Un silenci aterridor.
Passaven els segons i ningú no es movia. Joaquim va obrir els ulls i va girar el cap. L’obús era allà, mig enterrat a la sorra, sense explotar.
El capità es va aixecar lentament, encara tremolant, i el va mirar amb uns ulls immensos.
—Encara ets viu, noi?
Joaquim només va poder assentir, amb el cor desbocat.
—Doncs què esperes? Porta el missatge i fuig d’aquí abans que en caigui un altre!
I Joaquim havia corregut, més de pressa que mai, amb les cames tremolant, amb l’adrenalina fent-li oblidar la por.
Ara, conduint cap a Flix, va sospirar profundament. Aquells records li semblaven d’una altra vida. I potser ho eren. En certa manera, el noi que havia corregut aquell dia ja no existia. La guerra l’havia fet desaparèixer.
Va arribar a Flix i va baixar del cotxe. Encara li quedava un altre viatge per fer. Va somriure amargament. Ara les seves batalles eren unes altres, però sempre quedava aquell pes invisible, aquell ressò de les bales entre els pins.

11 de març, viatge a Barcelona, Passeig de Gràcia, enginyer Moles 450 km, dinar a Vilanova i la Geltrú. 125 pessetes.

Aquell matí, Joaquim Ivars va arrencar el cotxe amb la mateixa rutina de sempre. El viatge cap a Barcelona era llarg, 450 quilòmetres de carretera que li donaven temps per pensar, per recordar, per observar el món que passava de pressa a banda i banda.
A mesura que avançava, el paisatge canviava. Els camps i boscos s’anaven transformant en ciutats i carreteres plenes de trànsit. A mig camí, va fer una aturada a Vilanova i la Geltrú per dinar. El menú, 125 pessetes, un preu raonable per un àpat.
A Vilanova i la Geltrú, el peix és més que un aliment: és un tros de mar servit a taula, amb el gust salobre de les onades i l’aroma de les barques que tornen a port a trenc d’alba.
Aquell migdia, en una fonda a tocar del passeig del Carme, en Joaquim va demanar un suquet de peix. Era un plat humil, de pescadors, però preparat amb aquella saviesa antiga que converteix la senzillesa en art. Quan el van portar a taula, l’olor el va envoltar com una abraçada: un perfum de peix fresc, all daurat i fum de pebrot vermell escalivat.
El brou, espès i rogenc, s’escampava pel plat com un llenç de colors càlids. A dins, el lluç i el rap reposaven com tresors marins, les seves carns blanques i tendres deixant-se bressolar pel suquet ple de sabors. Hi havia també musclos oberts com flors de sal i gambes amb el seu vermell brillant, encara amb el record de l’escuma marina.
El primer tast va ser una revelació: el peix es desfeia sota la forquilla, impregnat del fumet carregat d’espècies i vi blanc. El pa, sucant en aquell líquid generós, era un regal en si mateix, absorbint tota la riquesa d’aquella cocció lenta i amorosa.
Els pescadors que dinaven a la taula del costat reien amb la boca plena, comentant la pesca del matí, mentre en Joaquim, en silenci, gaudia d’aquell plat que encapsulava l’essència mateixa de Vilanova: un tros de mar a cada mossegada, un record de xarxes, sal i sol en cada glop de brou.

Vilanova era una d’aquelles ciutats que, sense renunciar al seu passat mariner, s’anava modernitzant de mica en mica. A la plaça de la Vila, el bullici del mercat encara es feia notar, amb pagesos venent fruites i verdures sota els tendals. Els pescadors, amb la pell cremada pel sol i les mans gastades pel salnitre, parlaven entre ells asseguts a la terrassa d’un cafè. Més enllà, la rambla Principal era un anar i venir constant de gent, amb senyores amb bosses de la compra, estudiants amb llibres sota el braç i treballadors amb la camisa arremangada fent la pausa del migdia.
Després del cafè, van tornar a la carretera. Barcelona ja era a prop.
La carretera de les Costes del Garraf és un camí serpentejant, un dansaire de revolts aferrat a la muntanya mentre llisca sobre el Mediterrani. Entre Sitges i Castelldefels, la carretera dibuixa un trajecte bell i esquerp, un balcó penjat sobre el blau infinit del mar.
Els penya-segats de pedra calcària s’alcen a la dreta, secs i escarpats, amb margallons i mates de romaní aferrant-se tossudament a la roca. A l’esquerra, l’aigua s’estén fins a l’horitzó, amb les onades picant contra les roques allà baix, molt avall, en un espetec constant.
Els revolts, tancats i continus, fan ballar el volant entre pujades i baixades. Cada corba revela un nou paisatge: una petita cala amagada entre penyals, una torre de guaita solitària, o algun ciclista valent que avança contra el vent. Els cotxes avancen a poc a poc, alguns per precaució, d’altres per assaborir la vista, mentre les motos, amb els seus motors roncs, es deixen endur per la carretera com gavines al vent.
Quan el sol comença a baixar, la llum daurada del capvespre encén els penya-segats i les aigües reflecteixen tonalitats de taronja i porpra. L’últim revolt abans de Castelldefels ofereix una vista oberta a la platja llarga i les primeres cases de la ciutat, com si la carretera, després del seu ball salvatge sobre la costa, es rendís finalment a la calma de la plana.
A mesura que s’acostaven a Barcelona, el trànsit s’intensificava i l’arquitectura canviava. A l’entrada de la ciutat, els carrers s’omplien de tramvies, cotxes i vianants amb presses. Passeig de Gràcia era un espectacle de moviment i llum, amb els seus edificis modernistes, les botigues plenes d’elegància i la gent que semblava anar sempre amb un rumb clar.
Quan van arribar a la seva destinació, Joaquim es va aturar un moment per observar la ciutat. Sempre canviant, sempre viva. Va sospirar i va somriure lleument. Un altre viatge acabava, però les històries, com sempre, quedaven.

12 de març. Viatge a Osca per passar revisió del cotxe, gasoil a Barbastre, 200 pessetes.

Joaquim va sortir de bon matí, amb aquella claror tènue que anunciava el final de l’hivern. La carretera cap a Osca es desplegava davant seu, ampla i solitària, amb els primers rajos de sol perfilant les muntanyes al fons. Havia d’anar a passar la revisió del cotxe, una formalitat necessària però incòmoda, i va decidir prendre-s’ho amb calma.
A mig camí, va fer parada a Barbastre per omplir el dipòsit. 200 pessetes de gasoil. Va baixar del cotxe i va estirar les cames. L’aire encara conservava una frescor d’alta muntanya, però en l’ambient ja s’ensumava l’arribada de la primavera.
Va entrar en un petit cafè de carretera. A la barra, dos homes grans discutien sobre les últimes notícies d’un món que canviava massa de pressa per ells. Un d’ells, amb la boina calada fins a les celles, parlava de com a Barcelona tot es tornava un caos. “Tants cotxes, tants edificis alts, i jo encara no he entès per què han tret els tramvies”, es queixava. L’altre, més callat, assenyalava amb el cap la portada del diari, on es parlava de tensions polítiques a Europa. “Tot això és fum –va dir–, el que compta és que plogui, que si no, no collirem res.”
Moles es va acabar el cafè i va reprendre el camí. La carretera continuava serpentejant entre els turons, i a mesura que s’apropava a Osca, el paisatge canviava. Els camps de secà donaven pas a extensions de conreus més verds, esquitxats de masies solitàries.
A l’entrada de la ciutat, la llum de mig matí banyava les façanes de pedra. Osca sempre li havia semblat un lloc tranquil, una ciutat que no tenia pressa per posar-se al dia amb els temps moderns. Aparcà el cotxe davant del taller i, mentre esperava la seva tornada, es preguntà si realment valia la pena córrer tant per la vida. Al cap i a la fi, tot era una successió de viatges, de parades a mig camí, de records que s’apilaven com quilòmetres recorreguts.
I encara en quedaven molts més per fer.
Quan Joaquim va arribar a casa al vespre, el cansament li pesava a les espatlles. El viatge a Osca i la revisió del cotxe havien estat llargues, i encara tenia la sensació del volant entre els dits. Va deixar la cartera sobre la taula i es va descordar la jaqueta amb un gest lent.
Abans de sopar, va encendre el llum de la sala i, gairebé sense adonar-se’n, es va posar a remenar una capsa vella plena de retalls de diaris i papers groguencs. Era una d’aquelles capses que havia anat guardant amb els anys, plena de records que, de tant en tant, li agradava revisitar.
Va apartar alguns exemplars de diaris amb notícies dels anys vint, i de sobte, un petit paquet de papers lligats amb una cinta li va cridar l’atenció. En desfer el nus, va trobar-se amb un seguit de cartes manuscrites, amb una cal·ligrafia elegant i un nom que el va fer arrufar el front: Hans Gamper.
El fundador del Barça també escrivia a Lluís Felip. Parlaven de futbol, sí, però també de la vida a Barcelona, dels canvis de la ciutat, de la política que anava enverinant l’ambient. En una de les cartes, datada el 1928, Gamper parlava amb nostàlgia dels primers dies del club, de quan el futbol era només un joc i no un espectacle de masses. En una altra, més endavant, es percebia una certa amargor:
«Barcelona està canviant, amic meu, i jo amb ella. Cada cop em sento més estranger en la meva pròpia casa. Però el futbol és la meva manera de resistir.»
Joaquim es va asseure a la butaca, amb les cartes encara entre les mans. Va pensar en aquell suís que havia estimat tant la seva ciutat adoptiva, fins al punt de deixar-hi la seva ànima. I en com el temps esborrava tantes històries, amagant-les en capses oblidades fins que algú, anys després, les trobava per accident.

Barcelona, 29 de juny de 1925
Estimat amic Lluís Felip,
Els darrers dies han estat una muntanya russa d’emocions i de notícies que han sacsejat el nostre Futbol Club Barcelona i, per descomptat, la meva pròpia vida. T’escric amb l’ànim encara commogut per tot el que ha passat, amb l’esperança que aquestes línies et trobin bé i que, malgrat els moments difícils, el nostre esperit blaugrana segueixi ferm.
Com ja deus saber, el 24 de juny, només deu dies després dels fets del 14 de juny, el governador militar va ordenar el tancament del camp de Les Corts durant sis mesos. Aquesta decisió, dictada amb mà de ferro, ha estat un cop duríssim per al club, pels jugadors i per tots els socis que cada diumenge omplen el nostre estadi amb il·lusió i passió. L’objectiu és clar: volen castigar el Barça, volen fer-lo callar, volen reprimir el que representa.
Però això no és tot.
Aquest matí m’han comunicat el que ja intuïa: m’obliguen a dimitir irrevocablement com a president del club. No hi ha marge per a la negociació ni per a la defensa. No importa tot el que hem construït, els anys d’esforç i dedicació, ni l’esperit esportiu amb què sempre hem volgut dirigir el Barça. Han decidit que la meva figura ha de desaparèixer de l’entitat, com si poguessin esborrar la història amb una ordre administrativa.
La ferida és fonda, amic meu. No per mi, que ja he après a enfrontar-me a l’adversitat, sinó pel club i per tot el que significa. El Barça no és només futbol, i això ho saben. És una expressió d’identitat, d’unió i de llibertat. És per això que ens castiguen.
Mentre escric aquestes paraules, també he sabut que el període de sanció del camp podria ser revisat. Alguns diuen que finalment serà més curt del previst, però ja sabem que aquestes decisions no depenen de la justícia sinó de la voluntat dels qui manen.
El que sí que tinc clar és que m’han forçat a marxar. M’han fet saber que la meva presència a Barcelona no és benvinguda i que el millor que puc fer és exiliar-me a Suïssa. No és una expulsió formal, però l’amenaça és prou explícita perquè entengui el missatge. Així doncs, Lluís Felip, aviat hauré de fer les maletes i abandonar aquesta ciutat que tant estimo, que m’ha donat una llar i un club que sempre he considerat part de la meva família.
Però no ens enganyem: això no és un adeu. Podran apartar-me físicament, però el meu cor continuarà sent blaugrana. El Barça sobreviurà a aquest atac, com ha sobreviscut a moltes altres adversitats. Només et demano que no deixeu que l’esperit del club es doblegui. Vetlleu pel Barça, protegiu-lo, mantingueu-lo fidel als seus valors i a la seva gent.
Quan torni — perquè tard o d’hora tornaré — vull trobar un club viu, fort i amb el mateix orgull que el dia que el vam fundar.
Una abraçada fraternal,
Hans (Joan) Gamper

Amb un sospir, Joaquim va plegar els papers amb cura i els va tornar a lligar amb la cinta. Aquella nit, mentre se n’anava a dormir, va decidir que l’endemà intentaria buscar més informació sobre aquell misteriós Lluís Felip. Qui devia ser, i per què Gamper i els jugadors li escrivien amb tanta confiança?

13 de març. De 8 a 22:30h, Mequinensa, 120km.

Lluís Felip, qui devia ser aquell home que rebia cartes tan personals d’en Hans Gamper?
Va deixar els papers damunt la taula i es va servir una copa de vi. Mentre l’aroma del vi negre li omplia el nas, va mirar per la finestra.
Va començar a fer recompte mentalment. Lluís Felip no era un nom conegut dins la història oficial del Barça, almenys no de manera pública. Però la forma com Gamper li escrivia suggeria una relació estreta, fins i tot de confiança. Devia ser un soci fundador? Un directiu en l’ombra? O potser un amic personal, algú a qui podia explicar el que no deia en públic?
Va recordar un detall de les cartes: Gamper parlava sovint de la situació política i de la seva sensació de ser un estranger a casa seva. Això feia pensar que Lluís Felip no era només un aficionat al futbol, sinó algú que compartia preocupacions més profundes amb ell. Potser un periodista? Un polític? O un empresari proper als cercles culers?
Joaquim va remoure la copa de vi, pensatiu.

Barcelona, 4 de juliol de 1925

Estimat amic Lluís Felip,
T’escric novament, encara amb l’ànim trasbalsat pels esdeveniments que no deixen de succeir-se al nostre estimat Futbol Club Barcelona i al voltant de la meva pròpia situació personal. Els dies passen amb una barreja d’indignació i resignació, però també amb la determinació de no deixar que el Barça perdi la seva essència.
Ja és oficial i irrevocable: he presentat la dimissió com a president del club. No ha estat per voluntat pròpia, sinó per pressió de les autoritats, que han fet servir aquest incident com a excusa per atacar-nos. Ara, el club queda orfe, i és més necessari que mai que els socis i jugadors s’uneixin per protegir-lo.
La repressió ha anat més enllà del que molts ens imaginàvem. No només ens han castigat amb el tancament del camp de Les Corts durant sis mesos, sinó que també he rebut notificació clara que hauré de marxar de Barcelona. L’ordre no és oficial, però el missatge és tan clar com inquietant: si vull evitar conseqüències més greus, el millor que puc fer és abandonar Espanya.
Tinc el cor encongit, amic meu. Han fet servir la xiulada del públic a la Marxa Reial com a excusa per perseguir el club i humiliar-nos. Mentre la banda britànica tocava el God Save the King, l’estadi aplaudia amb entusiasme, i això ha estat interpretat com una provocació inadmissible per aquells que volen sotmetre Catalunya i silenciar qualsevol expressió de llibertat.
Sé que hi ha gent dins i fora del club que intenta suavitzar la situació. S’ha parlat d’un possible escurçament del càstig al camp, però això no canvia el fons de la qüestió: això no és només una sanció esportiva, sinó un càstig polític. El Barça no només ha de jugar a futbol, sinó que representa un sentiment i una identitat que, per alguns, és perillosa.
En els pròxims dies, faré els preparatius per tornar a Suïssa. Sé que aquest exili no és definitiu, però la incertesa pesa. M’obliguen a marxar amb la promesa que no podré tornar a ser mai més president del Barça. És com si intentessin esborrar-me de la història del club que jo mateix vaig fundar. Però això no ho aconseguiran.
No et negaré que aquest cop és dur, molt dur. Però el que realment m’importa ara és el futur del Barça. Qui agafarà les regnes? Qui defensarà l’esperit del club? Els socis sabran mantenir-se ferms davant la repressió?
Lluís Felip, tu que ets home de conviccions, no deixis que el Barça perdi la seva ànima. Que ningú oblidi que el club és molt més que una institució esportiva. I que, per molts que intentin silenciar-nos, sempre trobarem la manera de renéixer.
Em dol haver de marxar, però el meu cor es queda aquí. I torno a dir-te el mateix que et vaig escriure fa uns dies: això no és un adeu.
Una abraçada fraternal,
Hans (Joan) Gamper

A continuació, va llegir una nova carta de Samitier mentre es dirigia cap a Anvers. Era evident el contrast entre Gamper i Samitier, així com els seus contextos completament diferents. Malgrat això, ambdós compartien la necessitat de comunicar-ho a Lluís Felip.

Bilbao, 21 de juliol de 1920

Estimat Lluís Felip,
T’escric amb l’ànim agitat després d’uns dies de desgavell absolut. Si et dic que aquesta preselecció per als Jocs d’Anvers sembla un viatge a cegues, encara faria curt. Després del desastre a Vigo, on vam jugar gairebé per compromís amb vuit jugadors de la llista oficial i un grapat de gallecs reclutats a última hora, ara ens arriba la notícia que la Federació Càntabra també es retira dels partits programats. És a dir, el pas per Astúries queda fulminat abans de començar.
Els ànims estan tensos, i la paciència d’Argüello, Bru i Castro, que intenten salvar aquesta aventura com poden, està arribant al límit. La falta de compromís d’alguns federatius i la resistència del País Basc a acceptar una selecció espanyola han complicat encara més la situació. Els bascos volien la seva pròpia representació, i no hi havia manera de fer-los entendre que això era impossible. Per sort, Ruete i Berraondo han jugat bé les seves cartes i han aconseguit guanyar-se la confiança de l’Athletic, després de l’Arenas i finalment del Real Unión i la Real Societat.
Però no et pensis que això ha estat fàcil. La rivalitat entre els equips bascos és ferotge, i fins i tot entre ells han tingut problemes per posar-se d’acord. De fet, encara em costa creure que al final s’hagi obert la porta per disputar partits a San Mamés i a Amute.
Ahir, 20 de juliol, vam fer el primer assaig a San Mamés entre els Probables i els Possibles. Jo vaig jugar amb els Probables, al costat de Zamora, Sancho, Alcántara i companyia. Davant, un equip ple de bascos i gallecs, amb Sesúmaga al capdavant. El partit va ser una autèntica batalla, i et confesso que en algun moment va semblar que jugàvem contra un onze que volia demostrar que aquest equip hauria d’haver estat íntegrament basc. Al final, vam guanyar 2-0, amb gols de Sesúmaga i Patricio.
Tot i la victòria, el problema de fons encara és viu. Els bascos accepten jugar, però molts ho fan amb recança. A la mínima oportunitat, tornen a parlar de la seva pròpia selecció i a mostrar desconfiança cap a la resta de l’equip. Això no serà fàcil, i a mesura que avancem cap a Anvers, tinc la sensació que la tensió anirà creixent.
Fa uns dies, abans del partit a Vigo, vam tenir un altre episodi digne de recordar. Ens havien reservat un hotel modest, però prou decent, a prop del port. Tot anava bé fins que Zamora, que sempre es fa el tranquil i seriós, es va despertar a mitjanit cridant com si l’estiguessin assassinant.
Tots vam sortir de les habitacions pensant que li havia passat alguna cosa greu. Alcántara i jo vam ser els primers a arribar, i el trobem dalt del llit, embolicat amb els llençols com una mòmia, suant a raig i amb els ulls fora d’òrbita. “Una rata! Una rata com un gat m’ha passat per la cara!”
Com que ningú no el va veure, ens vam pensar que exagerava, però en aquell moment, de sota l’armari, surt una bèstia negra i peluda que gairebé semblava un gos. Zamora es va posar dret d’un bot sobre el llit, mentre jo intentava fer fora la rata amb una bota. Al final, va ser Sancho qui, amb un coixí, la va fer fugir cap al passadís.
L’amo de l’hotel, que havia sentit l’escàndol, va aparèixer tot preocupat i, en comptes de disculpar-se, ens diu amb tota la calma del món: “Ah, no patiu, aquesta és la Pepa, la rata de la casa. Sempre torna.”
Et pots imaginar la cara que vam fer. Zamora es va negar a dormir a l’habitació i va passar la nit a la recepció assegut en una cadira, ben tapat amb la capa perquè a la nit refresca. L’endemà al matí, quan el vam trobar encara allà, amb cara de son i els braços creuats, ens vam posar a riure tant que gairebé arribem tard a l’entrenament.
I així van passant aquests dies de preparació… entre partits, puces i rates.
De moment, això és el que et puc explicar. D’aquí a pocs dies continuarem la preparació, i ja veurem com es desenvolupen els pròxims partits. Ja et dic ara que res no està garantit i que la lluita per mantenir aquest equip unit serà dura.
Espero que a Barcelona tot vagi bé. Escriu-me si tens notícies fresques, que aquí tot és incertesa i una mica de contacte amb la realitat sempre s’agraeix.

Josep Samitier

Aquella nit, mentre apagava el llum i es posava al llit, Joaquim va decidir que no descansaria fins a saber-ne més sobre aquell misteriós Lluís Felip.

14 de març. Poca feina per festa. Viatge a la presa i a Flix.

Bilbao, 26 de juliol de 1920

Estimat Lluís Felip,
Ahir vam tornar a jugar a San Mamés, però aquesta vegada amb una absència notable: els gallecs havien desaparegut com si se’ls hagués empassat la terra. Resulta que, en veure que això anava seriosament, van decidir tornar a casa a demanar permís als seus «amos», com si fossin nois demanant si poden anar d’excursió. No sé si els deixaran tornar, però t’asseguro que ningú aquí els troba a faltar gaire.
El partit en si va ser prou disputat, i et puc dir que Belauste continua jugant com si fos un carro de bous sense frens, atropellant tot el que es posa al seu davant. Però el millor de tot va ser el que va passar abans del partit, al vestidor.
Com sempre, la directiva ens va proporcionar un àrbitre “de confiança”, en aquest cas, el senyor Ibarreche, que tenia el mateix sentit de l’autoritat que un cambrer en una taverna basca un dissabte a la nit. Doncs bé, mentre ens canviàvem, Sancho va trobar una bossa de tela penjada a la paret i, pensant que era d’algun dels empleats del camp, la va obrir. De dins en va treure un munt de papers i, entre ells, un full que semblava la llista de jugadors i unes anotacions molt sospitoses al costat dels noms.
– “Mireu això!” – va dir.
Tots ens hi vam acostar i vam veure que hi havia apuntat:
“Si Belauste cau a terra, no passa res.” “Si Zamora toca la pilota amb les mans fora de l’àrea, res a dir.” “Si Samitier regateja massa, fora de joc, encara que estigui al mig del camp.”
Vam esclatar a riure, perquè era clar que era la “guia d’arbitratge” d’Ibarreche. Però el millor va ser quan ell mateix va entrar al vestidor i ens va veure amb el paper a les mans. Primer es va posar vermell com un tomàquet, després va intentar arrabassar-nos-el, però Sesúmaga el va amagar a la seva mitja.
— “A veure, senyor Ibarreche,” – li vaig dir – “què vol dir això de ‘Samitier fora de joc encara que estigui al mig del camp’?”
L’home va balbucejar una excusa incomprensible sobre “orientacions tècniques” i va sortir disparat com un coet. Òbviament, durant el partit, va fer veure que no passava res i va xiular amb més equitat del que segurament tenia pensat.
Al final vam guanyar 2-0, però el millor gol el vam marcar abans de sortir al camp, deixant a l’àrbitre sense el seu guió.
Ara marxem cap a Irún per jugar-hi l’últim partit abans de partir cap a Anvers. Si continuen passant coses així, haurem d’escriure un llibre en comptes de cartes.
Samitier

15 de març. Diumenge. Un viatge a Flix. Gasoil 130 pessetes.

Barcelona, 9 de juliol de 1925

Estimat amic Lluís Felip,
T’escric amb el cor pesant, però també amb la nostàlgia viva dels anys gloriosos que hem viscut junts en aquest club que tant estimem. Aquests darrers dies han estat plens de moviment i decisions difícils, i sembla que el destí no em vol donar treva.
Ja estic ultimant els detalls per marxar cap a Suïssa, forçat per unes circumstàncies que mai hauria imaginat possibles en aquella Barcelona plena d’il·lusió futbolística en què vaig fundar el Futbol Club Barcelona fa més de vint-i-cinc anys. L’exili és un cop dur, però el que més m’angoixa és deixar el club en un moment tan delicat. Com pot ser que un simple partit d’homenatge hagi acabat amb aquesta persecució? No puc deixar de pensar-hi.
Però no vull que aquesta carta sigui només un lament. Al contrari, vull aprofitar per recordar els grans moments que hem compartit i que han fet que el Barça sigui més que un club. Quants partits memorables hem viscut plegats! Penso en aquell campionat de 1922, quan vam inaugurar el Camp de Les Corts i vam demostrar que el nostre club havia arribat per quedar-se. Encara recordo el rugit de l’afició quan vam guanyar la final del Campionat de Catalunya contra l’Europa, o aquella lluita aferrissada pel Campionat d’Espanya, on Samitier feia diableries que deixaven el públic embadalit.
Com oblidar l’any 1919, quan l’equip es va enfrontar al Madrid en un duel vibrant que ens va donar la victòria gràcies a Alcántara? Aquell noi, encara jove, va fer una rematada que va foradar la xarxa amb tanta força que es va dir que havia «matat» la pilota. Va ser un dels moments més espectaculars que he vist mai en un camp de futbol!
També em venen al cap les anècdotes més divertides. Recordes quan vam jugar contra un combinat anglès i el porter Platko va haver de fer una aturada miraculosa, però va acabar estirat per terra i, en lloc de queixar-se, es va posar a riure mentre el públic l’aplaudia? O quan en Samitier, que sempre ha estat una mica trapella, va fer una jugada tan inesperada que fins i tot el nostre propi entrenador es va quedar sense paraules? El Barça no és només un club de futbol, és un espectacle, una passió, una família.
Em resulta difícil pensar que ja no podré tornar a ser president. Però, Lluís Felip, el Barça és més gran que qualsevol individu. Jo potser marxo, però el club continuarà, i sé que vosaltres no deixareu que cap govern autoritari el faci callar. El Barça ha sobreviscut a moments difícils i ho tornarà a fer.
Quan sigui lluny, seguiré cada notícia amb emoció. I quan torni, encara que no sigui per presidir, ho faré per veure com el nostre estimat club ha continuat creixent i ha demostrat que cap força política podrà doblegar-lo.
No oblidis escriure’m i explicar-me tot el que passa. I si algun dia tens ocasió, brinda per mi a Les Corts. Perquè, passi el que passi, el Barça sempre serà casa meva.
Hans (Joan) Gamper

16 de març. Lleida 204 km. Dinar 75 pessetes.

Barcelona, 17 de juliol de 1925

Estimat amic Lluís Felip,
Avui t’escric amb un somriure entre la nostàlgia i la resignació. La situació segueix sent complicada, i sembla que la meva marxa a Suïssa ja no es pot evitar. Però saps què? Més val riure que plorar, i al Barça sempre hem sabut riure fins i tot en els moments més difícils!
Abans de tot, les últimes notícies: la directiva segueix intentant mantenir el club en marxa malgrat la pressió de les autoritats. El camp de Les Corts segueix tancat i els aficionats es reuneixen als bars per debatre què serà del Barça. Alguns fins i tot proposen jugar partits en camps improvisats, com si fóssim nois jugant al carrer. Ja els imagino, amb samarretes fetes a mà i una pilota gastada, però amb la mateixa passió de sempre!
Ara bé, deixem les preocupacions per un moment i recordem algunes històries del nostre estimat club. Recordes el partit contra l’Irún de fa uns anys, quan un gos va entrar al camp en plena jugada i va robar la pilota? El porter rival, més concentrat a espantar l’animal que a defensar la porteria, es va veure superat per una rematada de Samitier, i vam acabar guanyant el partit entre rialles. Aquell gos es mereixia una medalla!
I què me’n dius de la famosa excursió de l’equip a Madrid? Vam arribar tard perquè el tren es va avariar enmig del no-res, i alguns jugadors, impacients, van decidir jugar un partit improvisat a la mateixa estació. El problema és que van començar a apostar amb els passatgers i quan el tren va tornar a funcionar, més d’un s’havia gastat la dieta del viatge!
Però la més surrealista de totes: el dia que un jugador nostre es va oblidar les botes i va haver de jugar amb unes que li va deixar un aficionat! Aquest bon home, que anava amb sabates d’un número més gran, es va quedar descalç a la graderia, però va insistir que el Barça guanyés encara que ell agafés un refredat. I vam guanyar!
Són històries com aquestes les que em recorden per què el Barça és més que un club. No és només un equip de futbol, és una família d’apassionats, d’amics, de bojos meravellosos que farien qualsevol cosa per aquests colors.
Lluís Felip, sigui on sigui, el meu cor sempre serà blaugrana. Seguiré el Barça des de la distància i somiaré amb el dia que torni a veure el camp ple de vida. Escriu-me, explica’m com va tot, i sobretot… riu tant com puguis! Hans (Joan) Gamper
17 març. Viatge a Barcelona amb un operari maquinista. Gasoil a Falset 200 pessetes. Dinar a Falset, 90 pessetes. Vi a Falset 176 pessetes. Reparació dinamo a Sitges, 200 pessetes.

La jornada va començar a trenc d’alba, amb aquell aire fresc de març que encara conservava el record de l’hivern.
—Tens la documentació? —va preguntar Joaquim, posant en marxa el motor.
—Sí, sí, tot a punt —va respondre l’home amb una veu greu.
Van sortir a carretera amb el primer sol daurant els camps de vinyes, amb la boira aixecant-se lentament dels turons. Conduint cap a Falset, el motor del cotxe roncava amb una lleugera queixa, cosa que va fer que Joaquim arrufés el nas.
—Això no va fi —va dir, més per a si mateix que per al seu acompanyant.
A Falset, van aturar-se per fer provisió de gasoil. 200 pessetes. Després, abans de reprendre la marxa, van fer una parada a una fonda de poble. Per a dinar van prendre un plat de fesols amb botifarra, ben acompanyat d’un pa torrat que encara fumava i un vi de la comarca, espès i amb aquell regust de terra que només es troba al Priorat. Joaquim, que no tenia pressa, va aprofitar per omplir, com tenia costum, les garrafes que ja havia buidat.
—Aquest vi et curarà tots els mals, amic —va dir-li el fondista, picant-li l’ullet.
En Joaquim va evitar fer cap comentari de tot el que sabia de Mas Vilella.
El viatge va continuar per les carreteres ondulants del Penedès, amb el cotxe resistint estoicament fins a arribar a Sitges. Allà, el motor va donar un últim sospir i la dinamo va dir prou.
—Ja ho sabia jo —va dir Joaquim, malhumorat.
Van buscar un taller mecànic i, després d’una estona de proves i grunyits del mecànic, la reparació li va costar 200 pessetes més. Joaquim va pagar sense discutir, resignat, mentre l’operari observava tot plegat amb una expressió estoica.
Amb la dinamo arreglada, van reprendre el camí fins a Barcelona i Joaquim va deixar escapar un llarg sospir.
—Un altre dia a la carretera —va dir, gairebé per si mateix.
L’operari, fins aleshores callat, va fer un gest d’assentiment i va afegir:
—Sí, però amb un bon dinar a la panxa ja és una altra cosa.
Joaquim va somriure. Al cap i a la fi, els viatges sempre deixaven alguna història per recordar.
Com havia agafat el costum, després de sopar va llegir una carta del bagul:

Zurich, 28 de juliol de 1925
Estimat amic Lluís Felip,
Des de Suïssa, on m’he vist obligat a retirar-me per la força dels esdeveniments, et faig arribar aquesta carta amb sentiments contraposats. El cor encara em batega amb els colors blau i grana, però l’enyorança de Barcelona i del Barça pesa com una llosa.
Les últimes notícies que m’arriben des de la ciutat no són gaire esperançadores. El camp de Les Corts continua tancat i, malgrat els esforços de molts per mantenir l’esperança, hi ha una sensació de desconcert general. Els nostres jugadors es mantenen units, però el club està més vigilat que mai. Em diuen que hi ha qui sospira per temps millors i que les converses als cafès giren sempre al voltant de la mateixa pregunta: I ara, què?
Així i tot, amic meu, no hem arribat fins aquí per lamentar-nos. El Barça ha viscut moments difícils, però sempre se n’ha sortit. I per demostrar-ho, compartiré amb tu algunes històries que fan que, fins i tot en aquests temps durs, em surti un somriure.
Recordes el dia que vam jugar contra l’Espanyol i el nostre porter es va presentar al partit amb una ressaca monumental? Ningú no sabia com havia passat, però allà estava, amb ulleres de sol, bevent litres d’aigua i fent esforços sobrehumans per mantenir-se dret. Doncs bé, per increïble que sembli, va acabar fent el millor partit de la seva vida! Va aturar un penal i va sortir en totes les cròniques com l’heroi del dia. Qui ho hauria dit?
I què em dius del partit contra el Madrid, quan un jugador nostre va perdre el calçotet interior just abans de començar el matx? Va haver de sortir amb un pantaló fet amb retalls de samarretes velles, cosit a última hora pel massatgista. La imatge del pobre home corrent pel camp mentre li anaven caient els fils va ser tan esperpèntica que fins i tot els rivals reien! Això sí, vam guanyar aquell dia.
Però la meva preferida és una més antiga, d’aquells primers temps bojos del club. Recordes aquell partit en què vam jugar amb més jugadors del compte sense que ningú se n’adonés? Resulta que un aficionat, vestit amb l’uniforme del Barça, es va colar al camp i va estar corrent d’un costat a l’altre com si fos un més. Ni l’àrbitre ni els rivals se’n van adonar fins a la segona part! En descobrir-ho, ens van anul·lar un gol, però encara riem quan ho expliquem.
Així és el Barça, amic meu. Un club de glòria, d’èpica i, sí, també de disbarats memorables. Passaran els anys i aquestes històries seguiran explicant-se, perquè el que hem construït és més que un club, és una llegenda.
No sé quan podré tornar, però no hi ha exili capaç d’apagar el meu amor pel Barça. Escriu-me aviat i digues-me si encara parlen de futbol als bars de Barcelona.
Una abraçada amb el cor blaugrana de sempre,
Hans (Joan) Gamper
18 març. Lleida 212 km. Gasoil a la Granadella, 200 pessetes.

Joaquim va sortir de bon matí cap a Lleida, amb aquell fred sec que feia tremolar fins i tot els més acostumats a les carreteres de l’interior. El cel era d’un blau net, sense un sol núvol, i el cotxe avançava amb pas ferm, malgrat el soroll metàl·lic que feia de tant en tant el motor.
Quan van arribar a la Granadella, van decidir aturar-se a fer gasoil. 200 pessetes més que marxaven. Però el que semblava una aturada ràpida es va convertir en una situació que Joaquim no oblidaria fàcilment.
Mentre el gasoliner omplia el dipòsit, Joaquim va aprofitar per estirar les cames i entrar al petit bar de la gasolinera, que feia aquella olor, barreja de cafè, oli fregit i tabac de picadura.
—Un cafè sol, si us plau —va demanar mentre treia un parell de monedes de la butxaca.
El cambrer, un home gros amb un bigoti espès, li va fer un gest amb el cap. Però en comptes de portar-li el cafè, es va girar cap a la cuina i va cridar:
—Avi! Un cafè pel senyor!
Joaquim va aixecar una cella. Un moment després, va aparèixer un homenet molt vell, que devia tenir més de noranta anys, amb un davantal tacat i un caminar feixuc. Es va acostar a la màquina de cafè amb una lentitud exasperant i, amb unes mans tremoloses, va començar a preparar-lo.
Joaquim i els altres clients es van quedar mirant com aquell espectacle es desenvolupava a càmera lenta. L’avi va prémer la palanca de la màquina de cafè amb una força insospitada… i de cop i volta, un raig de cafè va sortir disparat en totes direccions, mullant la barra i esquitxant una mica la camisa de Joaquim.
—Carai! —va exclamar, fent una passa enrere.
L’avi, en comptes d’espantar-se, es va posar a riure amb una veueta seca i entretallada.
—Això vol dir que la màquina està en forma, noi! —va dir.
El cambrer gros es va acostar, sacsejant el cap amb resignació.
—Ja li deia jo que era millor que el fes jo… però ell diu que encara té pols!
Entre rialles, Joaquim es va acabar prenent aquell cafè rebel, que li va semblar més bo que mai, segurament per l’aventura que l’havia acompanyat.

Irún, 4 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,

La gira va arribant al seu final, i entre partits, discussions i la imminència del viatge cap a Anvers, l’ambient aquí és més tens que un penal decisiu. Els tècnics van passant hores i hores debatent qui ha d’anar als Jocs i qui es quedarà mirant-ho des de casa. Si continuen així, arribarem a Bèlgica sense haver dormit en una setmana.
Ara bé, més enllà de les angoixes esportives, et vull explicar l’última que hem viscut, perquè encara em fa mal la panxa de tant riure.
Ahir, mentre entrenàvem al camp d’Amute, va aparèixer un home molt ben vestit, amb un bigoti impecable i un barret d’ala ampla. Es va plantar al costat del camp i, amb un accent afrancesat, va començar a prendre notes en una llibreta, fent cara d’estar analitzant cada moviment.
Nosaltres, encuriosits, li vam preguntar qui era. I amb molta pompositat, ens va respondre:
— “Soc Monsieur Henri, enviat per la Federació Francesa de Futbol per estudiar la vostra manera de jugar. A Bèlgica us podríem trobar a les eliminatòries, i volem estar preparats”.
Imagina’t la cara que ens va quedar! Un espia futbolístic, en ple entrenament! En comptes d’enfadar-nos, Zamora va fer un gest a la resta de jugadors i vam decidir donar-li un espectacle únic.
Durant la resta de l’entrenament, vam començar a jugar de manera totalment absurda: en comptes de passar-nos la pilota amb els peus, ho fèiem amb el cap, com si fóssim pallassos de circ; Sancho es dedicava a córrer en cercles sense sentit, i jo mateix, cada cop que rebia la pilota, em girava en direcció contrària i xutava amb l’esquerra, tot i ser dretà.
Monsieur Henri anava prenent notes frenèticament, amb la cara cada cop més perplexa. Quan vam acabar, va tancar la llibreta, va fer una reverència i va dir:
“Messieurs, heu de saber que aquest és el futbol més estrany que he vist mai. Però sens dubte, prendré nota. Molt interessant!”
I se’n va anar tot convençut, pensant que havia descobert una tàctica revolucionària. Nosaltres, en canvi, ens vam quedar tirats a terra de tant riure. Si França es presenta als Jocs amb un esquema de joc basat a córrer en cercles i rematar amb el clatell, ja sabrem d’on ho han tret.
Queden pocs dies per marxar, i l’ambient cada cop està més carregat de nervis i il·lusió. Però si continuen passant coses com aquesta, l’únic que ens farà falta a Anvers serà un bon estómac per aguantar el riure.
Samitier

19 març. Sant Josep. Diversos viatges a Flix.

Zurich, 16 d’agost de 1925

Estimat Lluís Felip,
Han passat poques setmanes des de la meva última carta, però la distància em pesa tant que sento la necessitat d’escriure’t novament. Barcelona em sembla més lluny que mai, i encara que intento trobar consol en la tranquil·litat suïssa, res pot substituir l’olor de la gespa de Les Corts, les tertúlies de cafè sobre futbol o les rialles dels nostres socis després d’una victòria del Barça.
Les notícies que m’arriben del club segueixen sent incertes. La sanció encara plana sobre nosaltres com una ombra feixuga, i malgrat els esforços dels nostres, la situació política no ens afavoreix gens. M’han dit que, fins i tot sense futbol, els fidels blaugranes continuen trobant-se per recordar partits, discutir tàctiques i somiar amb el retorn del nostre equip al terreny de joc. Això em reconforta. Si una cosa hem après en aquests anys, és que el Barça no és només un club: és una forma de viure.
Però prou de laments! Avui, en comptes de parlar de desgràcies, vull recordar aquells temps que compartíem junts, quan el futbol era més passió que política, i quan les nostres preocupacions es limitaven a trobar pilotes noves o convèncer els jugadors perquè no anessin a dormir tard la nit abans d’un partit.
Recordes aquell viatge a Sant Sebastià, quan el tren es va espatllar enmig del trajecte i ens vam quedar hores esperant sense saber si arribaríem a jugar? Els jugadors es van dedicar a fer partidets improvisats al costat de la via, fent servir maletes com a porteries! Un parell de viatgers anglesos es van animar a jugar amb nosaltres, i tu mateix vas arbitrar un partit que, segons tu, va ser més emocionant que qualsevol final de campionat.
I què me’n dius del dia que vam celebrar el nostre primer gran triomf amb el Barça? Havíem guanyat un partit important, i vam acabar en una fonda on el vi corria més ràpid que l’aigua. Un dels nostres jugadors, tan eufòric com et pots imaginar, va voler demostrar la seva força aixecant un taüt que hi havia exposat a la botiga del costat! El pobre home no sabia que el taüt estava ocupat, i gairebé morim de l’ensurt quan vam veure el responsable de la funerària cridar-nos que el deixéssim estar.
I, per descomptat, com oblidar el nostre famós partit sota la pluja? El camp s’havia convertit en un fangar, però no ens podíem permetre ajornar el partit. L’àrbitre lliscava més que els jugadors, i un dels nostres defenses va perdre la bota enmig d’una jugada i va haver de continuar jugant descalç. El millor va ser quan el nostre porter, enfangat de cap a peus, va decidir llençar-se literalment de panxa per aturar una pilota i va sortir relliscant com si fes patinatge artístic. Mai he vist un públic riure tant!
Ah, Lluís Felip, què no donaríem per tornar a aquells temps d’alegria i innocència! Malgrat tot, estic segur que el Barça resistirà i tornarà a brillar. El futbol, com la vida, té moments foscos, però sempre torna la llum.
Espero amb ànsia la teva resposta, amic meu. Explica’m com resisteix el nostre club, si la gent segueix parlant de futbol, i si encara hi ha esperança entre els nostres. Jo, des d’aquí, seguiré somiant amb el dia que pugui tornar.
Una abraçada amb el cor blaugrana de sempre,
Hans (Joan) Gamper

20 març. Un viatge a Flix, 90 pessetes.

Zurich, 2 de setembre de 1925

Estimat Lluís Felip,
Espero que aquesta carta et trobi bé i amb el mateix esperit combatiu de sempre. Aquí, a Suïssa, la vida continua amb la seva tranquil·litat aparent, però jo no puc deixar de pensar en Barcelona, en el Barça i en tot el que hem viscut. L’enyorança em pesa com mai.
Les últimes notícies que m’arriben són contradictòries. Alguns em diuen que l’afició no defalleix i que la sanció sobre el club no ha fet més que reforçar l’esperit dels nostres. D’altres, però, m’expliquen que les pressions de les autoritats encara són molt fortes i que alguns membres de la directiva es mouen amb prudència, per no dir amb por. No els culpo; els temps que corren són difícils, i qualsevol pas en fals pot tenir conseqüències greus.
I jo, mentrestant, aquí, lluny de tot, sense poder fer res. És una tortura saber que el club que vaig fundar passa per un dels seus moments més complicats i no poder ser allà per defensar-lo. M’agradaria tornar, però sé que ara no és possible. Em consola saber que vosaltres seguiu al peu del canó.
Però prou de lamentacions! Recordem, com sempre, els bons temps.
L’altre dia vaig trobar entre els meus papers una fotografia antiga, d’aquell dia que vam jugar a la platja de la Barceloneta, amb mitja ciutat mirant-nos amb curiositat. El partit va acabar perquè la pilota va anar a parar al mar, i un mariner anglès ens la va tornar a canvi d’una copa de vi. Mai m’hauria imaginat que els futbolistes i els mariners tindrien una diplomàcia tan efectiva!
I què me’n dius del dia que un porter nostre es va presentar al partit amb les botes equivocades i va haver de jugar amb unes prestades per un espectador? El problema era que li anaven dos números grans, i cada vegada que intentava xutar, la bota sortia volant cap al cel, fent més trajectòria que la pilota! L’àrbitre, que a penes es podia aguantar el riure, el va obligar a jugar descalç per evitar accidents.
Ah, Lluís Felip, malgrat tot, jo encara crec en el Barça, en la seva força i en el seu futur. Aquest club ha sobreviscut a moltes proves i tornarà a aixecar el cap. I quan ho faci, jo seré allà, encara que sigui des de la distància, per celebrar-ho.
Escriu-me ben aviat i dona records a tots els companys. Si us plau, digues-me que la ciutat continua parlant de futbol, que els nostres no es rendeixen i que encara hi ha esperança.
Hans (Joan) Gamper

Anvers, 20 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,

Ja som a Anvers, la gran ciutat olímpica, i t’he de dir que l’aventura ha estat tan èpica com surrealista. Entre trens de tercera classe, maletes perdudes, hospitals improvisats i un allotjament que sembla més un quarter militar que una vila olímpica, ja tenim prou material per escriure un llibre.
Ara bé, el millor ho vam viure en arribar. Com ja deus saber, la delegació de futbol va exigir el mateix tracte que el polo i el tenis, perquè, ves per on, si el Duc d’Alba i els seus podien viure com senyors, nosaltres també. I així va ser com ens van donar 67 francs per cap i llibertat per organitzar-nos. A partir d’aquí, va començar una altra mena de competició: qui estirava més els diners.
Sancho, que té una ànima més pràctica que la resta, es va buscar un hostal barat i, en veure que encara li sobraven francs, va intentar trobar feina posant maons. Bru el va aturar a temps, perquè ja el veia fent-se una casa a Anvers en comptes de jugar als Jocs. En canvi, Zamora i jo vam preferir fer una mica de vida bohèmia i ens vam allotjar a l’Hotel l’Industrie, amb els del COE, perquè si hem de viure una experiència olímpica, que sigui amb comoditats.
Ara, la perla de l’estada ha estat Vallana i el seu gran descobriment: el cabaret de Carmencita. Un lloc portuari, de decoració exòtica i regentat per una aragonesa que aquí tothom coneix com “Carmencita”, però que en realitat es diu Alodia. Doncs bé, Vallana ens hi va portar, assegurant-nos que era un lloc “culturalment interessant”.
Allà ens vam trobar amb un espectacle d’allò més pintoresc: un grup de mariners anglesos intentant ballar un pasdoble, un violinista belga que afinava pitjor que un xiulet de tren i, per rematar-ho, Belauste, aquell gegant d’1,95 metres, intentant seure en una cadira de vímet que no va aguantar el seu pes. La cadira es va esmicolar amb un soroll espectacular, i ell, com si res, es va aixecar i va dir:
— “Tranquils, que n’hi ha més!”
La propietària, lluny d’enfadar-se, es va posar a riure i va dir que si pagàvem una ampolla, ens deixava trencar una altra cadira per diversió. No cal dir que Belauste es va entusiasmar amb la idea, i així va ser com es va inventar una nova modalitat esportiva: el llançament de cadira.
Entre això i els entrenaments a la tarda, ja tenim prou distracció mentre esperem el primer partit. El sorteig és a prop, i aquí es respira una barreja d’emoció i nervis. Això sí, si continuem amb aquest ritme, crec que acabarem tornant a Espanya amb una medalla… o una col·lecció de factures de mobles trencats.
Samitier

21 març. Viatge a Lleida, 150 km. De 20 h a 2 h a Reus amb família de Flix per malaltia, 900 pessetes. Sopar a Falset 90 pessetes.

Zurich, 5 de novembre de 1925

Estimat Lluís Felip,
Cada cop que et penso, sento l’enyorança de la nostra estimada Barcelona, del soroll de les graderies a Les Corts i de les converses inacabables sobre el Barça. Aquí, a Suïssa, la distància és freda, però el meu cor continua bategant al ritme de la pilota blaugrana.
Les notícies que m’arriben són una barreja d’esperança i incertesa. Em diuen que el club encara resisteix malgrat la repressió. L’ànima del Barça no es pot apagar així com així. La sanció imposada ha deixat ferides, però l’afició es manté fidel, amb aquella tossuderia que sempre ens ha caracteritzat.
Tanmateix, també sé que la vigilància continua, que els qui formen part del club han de mesurar cada pas, cada paraula. Els qui ens volen reduir a silenci obliden que el Barça no és només un equip de futbol, sinó un sentiment. I un sentiment no es pot clausurar.
Però deixem les preocupacions de banda per un moment! Recordem els temps en què el Barça era sinònim d’alegria i d’aquells instants gloriosos i absurds que tant ens feien riure.
Te’n recordes d’aquell partit contra l’Espanyol en què el nostre porter, per culpa d’una travessa, va jugar tot el partit amb un esquinç? No va voler dir res a ningú per orgull, i només ens en vam adonar perquè, en un contraatac, va intentar córrer i va acabar rodolant per terra com una pilota. Fins i tot l’àrbitre va haver de contenir la rialla!
O aquella final en què, just abans de començar el partit, ens vam adonar que un dels nostres jugadors s’havia adormit al vestidor? Ningú el trobava, i el pobre va haver de sortir al camp amb la marca del coixí encara a la cara!
I què me’n dius de l’entrenament en què el nostre defensa més corpulent va quedar atrapat a la xarxa de la porteria intentant fer un gol de cap? Els jugadors van trigar deu minuts a aconseguir desenganxar-lo, i mentre ho feien, ell no parava de cridar: “Ja que estic aquí, passeu-me la pilota i xuto de xilena!”
Ah, Lluís Felip, en aquests temps difícils, més val recordar les rialles que ens ha regalat aquest club. El Barça sempre ha estat més que futbol, més que un club. És una família, una causa, un motiu per somriure fins i tot quan el món sembla girar en contra.
Continuaré esperant el dia en què pugui tornar, en què pugui veure Les Corts obertes de nou i sentir la nostra afició cridar com abans. Fes arribar als nostres aquest missatge: res ens farà desaparèixer.
Amb tota la meva amistat i el meu amor incondicional al Barça, Hans (Joan) Gamper

22 març. Diumenge, diversos viatges a Flix.

Anvers, 21 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
No tenia intenció d’escriure’t tan aviat, però el que ha passat aquesta nit al cabaret Carmencita mereix ser explicat. Ahir et deia que l’estada aquí era una barreja d’epopeia i vodevil, però després del que hem viscut, crec que ens trobem directament dins d’una sarsuela escrita per un boig.
Com et vaig explicar, el cabaret Carmencita s’ha convertit en el nostre punt de reunió nocturn. Doncs bé, ahir hi vam tornar, amb la intenció de passar una vetllada tranquil·la, però com sempre, això amb nosaltres és impossible.
La nit va començar bé, amb Zamora explicant batalletes a uns comerciants belgues que no entenien res, i Vallana fent veure que dominava el francès mentre demanava una ampolla d’aigua i li portaven un plat d’escopinyes. Però el millor estava per arribar.
A mitjanit, Patricio, que anava amb les seves plantilles improvisades de taps de vi, es va animar a ballar amb una de les cantants del local. El problema és que les plantilles, més que arreglar-li els peus, el feien caminar com un pingüí. En un gir mal calculat, li va trepitjar l’última faldilla que li quedava a la noia, fent que tota la sala esclatés en aplaudiments com si fos part de l’espectacle.
Però això només era el principi. Carmencita, l’aragonesa de caràcter fort que regenta el local, va veure en nosaltres una font d’ingressos i ens va proposar fer una actuació especial: un duel de ball entre els espanyols i un grup de mariners anglesos. Nosaltres, que mai diem que no a un repte, vam acceptar.
La primera ronda va ser de pasdoble, i allà Belauste, amb el seu metre noranta-cinc, va decidir que ell no ballava, sinó que dirigia. Va agafar dos mariners per les espatlles i els feia girar com si fossin banderes al vent. Els anglesos, desconcertats, van intentar seguir-li el ritme, però només van aconseguir caure en cadena com fitxes de dòmino.
La segona ronda va ser un intent de flamenc improvisat per Vallana, que va començar a fer palmes i a picar de peus amb tanta força que va trencar una taula. Carmencita, en comptes d’enfadar-se, va dir que allò era art pur i va treure una ampolla de vi per celebrar-ho.
Però el gran moment va arribar amb la tercera ronda, un tango. Samitier contra el cap dels mariners. Jo, que de tango només en conec el nom, vaig fer el que vaig poder. Però just quan feia un gir elegant, vaig relliscar amb una pela de taronja que algun simpàtic havia deixat a terra i vaig caure sobre una senyora d’avançada edat que estava a primera fila. Resulta que era la tieta d’un alt càrrec de l’Ajuntament d’Anvers. La dona, lluny d’enfadar-se, va riure tant que va convidar tota la selecció a una ampolla de xampany.
Finalment, ningú va saber qui va guanyar el duel, perquè entre riures, brindis i la destrossa de mobiliari, Carmencita va decidir que els espanyols ja havíem guanyat prou aquella nit.
Bru, quan ens va veure tornar a l’allotjament, es va limitar a dir: “Que Déu ens agafi confessats.”
Jo crec que, si no guanyem una medalla en aquests Jocs, com a mínim ens enduem el premi a la selecció més surrealista de la història.
Samitier

23 març. Viatges a la presa de Riba-roja, Mequinensa i pantà de Santa Anna, 330 km.

Anvers, 22 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
Cada dia que passa, estic més convençut que aquests Jocs Olímpics no són tant una competició esportiva com una prova de supervivència per als que hem vingut. Si la nit al cabaret Carmencita et va semblar surrealista, espera’t a sentir el que ha passat avui pels carrers d’Anvers.
Com que al matí teníem lliure, vam decidir sortir a estirar les cames. Alguns, com Zamora i jo, vam optar per una passejada tranquil·la, mentre altres, com Sancho i Patricio, tenien una missió clara: trobar un mercat on comprar menjar decent. El ranxo que ens donen encara ens té traumatitzats.
Doncs bé, no portàvem ni deu minuts caminant quan ens vam trobar amb un grup de nens belgues jugant a pilota en una placeta. Com que mai puc resistir-me a una pilota, vaig decidir unir-m’hi. Bé, el problema va ser que la meva primera passada, amb tota la bona intenció del món, va acabar impactant directament contra un carretó de fruita. Les pomes i les peres van sortir volant per tot arreu, i el pobre venedor, un home amb més anys que paciència, va començar a cridar en flamenc mentre jo intentava recollir la fruita del terra.
Mentrestant, Sancho i Patricio havien trobat un mercat, però en comptes de comprar discretament, Patricio es va ficar en un debat acalorat amb un carnisser sobre el preu del pernil. Com que ningú parlava la llengua de l’altre, la discussió es va convertir en un espectacle gestual. En un moment de frustració, Patricio va assenyalar un pernil i, fent un gest amb la mà, li va dir: “Esto, pero más barato.”
El carnisser, convençut que li estava proposant un intercanvi, li va assenyalar les sabates i li va fer un senyal de preguntar si li semblava bé. Patricio, sense entendre res, li va donar una palmada a l’espatlla, cosa que el carnisser va prendre com un acord. Abans que Patricio se n’adonés, ja tenia un pernil a les mans, però s’estava descalçant perquè el carnisser li reclamava les sabates!
La situació va degenerar quan Belauste, que ens havia acompanyat, va intentar negociar una treva. Però amb el seu metre noranta-cinc d’alçada, l’únic que va aconseguir va ser espantar el carnisser, que va pensar que li volien robar la parada. De sobte, ens vam veure fugint pels carrers d’Anvers amb un pernil sota el braç, Patricio amb un peu descalç i Belauste cridant “Tranquil, home, que paguem!” mentre un grup de venedors ens perseguia indignat.
Al final, vam trobar un agent de policia que, després d’escoltar la nostra versió (i de riure a gust), va aconseguir calmar la situació. Patricio va pagar el pernil, tot i que va estar a punt de perdre les sabates en el procés.
Vam arribar a l’allotjament i Bru ens esperava amb cara de pocs amics. Quan ens va veure amb el pernil i a Patricio amb un peu descalç, es va posar les mans al cap i va dir: “Jo no sé si arribarem a jugar un partit, però a la presó segur que hi acabem.”
Conclusió: avui per a sopar mengem pernil. I si demà no escric, serà perquè ens han deportat.
Samitier
24 març. Diversos viatges a la pressa de Riba-roja, 38 km.

Zurich 12 de desembre de 1925

Estimat Lluís Felip,
Fa setmanes que et volia escriure, però sovint no sabia com posar en paraules tot el que em volta pel cap. El Barça i Barcelona són presents en cada pensament meu, però la distància es fa cada cop més difícil de suportar.
M’han arribat notícies que el club està recuperant a poc a poc la normalitat. M’han dit que aviat reobriran Les Corts, i això em dona una mica d’alleujament. Malgrat tot el que ens han fet passar, el Barça no s’ha rendit. Ni ho farà mai. L’ànima d’aquest club és feta d’un material massa fort per ser doblegada per decrets i sancions. Si alguna cosa he après de tots aquests anys és que el Barça no és només un equip de futbol: és una força que ningú podrà aturar.
Tot i que el cor sempre és allà, la meva vida aquí a Suïssa segueix el seu curs. No et mentiré: la meva estada a Zúric és tranquil·la, però enyoradissa. Quan camino pels carrers de la meva ciutat natal, sovint em ve al cap el record dels dies que jugava al Zúric FC, quan només érem un grapat de joves entusiastes jugant a un esport que molts encara no comprenien.
Però deixa’m explicar-te alguna anècdota més personal, perquè la vida, fins i tot en moments difícils, no deixa de sorprendre. Fa uns dies vaig trobar un vell amic de la infància que feia anys que no veia. Em va reconèixer de seguida i, després de l’abraçada de rigor, la seva primera frase va ser:
—Hans, encara continues fent del futbol una religió?
Vaig riure, perquè potser té raó. No sé viure sense futbol. Sense el Barça.
Ah, i te n’explicaré una altra, perquè crec que et farà riure. Fa poc, en una reunió d’amics, vaig acceptar jugar un partit improvisat amb ells. La veritat, no estic en la millor forma, però el que em va sorprendre va ser el moment en què vaig intentar fer una rematada de cap i vaig caure d’esquena sense cap mena de glòria. Llavors, un noi jove que no em coneixia em va dir amb un somriure burleta:
—Vostè jugava a futbol, senyor?
I un dels meus amics va respondre:
—No només jugava, xicot, aquest home va portar el futbol a Barcelona!
Va ser un moment còmic i tendre alhora. No sé si el noi es va creure la història, però la seva cara de sorpresa valia la pena.
Espero que aviat pugui tornar a Barcelona, encara que només sigui per veure un partit i compartir un bon àpat amb els vells amics. Si la vida ens ho permet, brindarem junts per aquest club que tant estimem i pel futur que encara ha d’escriure.
Amb tot el meu afecte,
Hans (Joan) Gamper

25 març. Lleida i Mequinensa, 236 km. Dinar a Fraga.

Anvers, 23 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
T’escric amb una mica de mal de cap, però no et preocupis, no és res greu. Només un petit record de la nit passada. Però anem per parts, perquè el que vam viure ahir va ser digne d’una novel·la d’aventures… o d’un vodevil.
Després del cas del pernil volant d’ahir, en Bru ens va advertir que no volia més embolics. “Aneu amb compte, que encara no hem debutat i ja ens coneixen més per les trapelleries que pel futbol.” Però, com pots imaginar, això ens va entrar per una orella i ens va sortir per l’altra.
A la tarda vam fer un entrenament, i després d’un sopar ràpid, alguns vam decidir sortir a fer una volta. Només una passejadeta tranquil·la, res de cabarets, res de mercats, res de tragèdies… Així ho havíem planejat.
Però, amic meu, la vida és imprevisible.
Zamora, Belauste i jo vam trobar una petita taverna al port on tocava un grup de música. Tot era molt tranquil fins que un mariner anglès, amb més cervesa a la sang que prudència al cap, va començar a discutir amb un belga sobre qui tenia la millor selecció de futbol. Com que nosaltres no sabem estar-nos de res, en Belauste es va posar pel mig i, amb el seu habitual tacte diplomàtic, va deixar anar: “La millor selecció? Espanya, home! Nosaltres som els millors! Ho veuràs d’aquí a pocs dies.”
El mariner anglès ens va mirar, ens va assenyalar i va dir: “Espanya? No us conec.”
I aquí, amic Felip, es va desencadenar el desastre.
No sé com va anar, però en qüestió de segons ja estàvem discutint amb mitja taverna. Que si els anglesos havien inventat el futbol, que si nosaltres teníem a Zamora, que si els belgues jugaven millor a casa… Total, que algú va proposar solucionar-ho d’una manera salomònica: un partit improvisat allà mateix, al moll!
Sí, sí, tal com ho llegeixes. En ple port d’Anvers, en un descampat, amb unes caixes com a porteries i una pilota feta molt desgavellada. La situació era tan absurda que fins i tot en Zamora, que acostuma a ser el més seriós, s’hi va apuntar.
No recordo qui anava amb qui, perquè allò era una barreja d’anglesos, belgues, algun holandès que passava per allà i nosaltres. Però el que sí recordo és el gol que vaig fer després de regatejar un home que crec que era més pescador que futbolista. Per descomptat, ho vaig celebrar com si haguéssim guanyat la final olímpica.
El problema va ser que el nostre camp improvisat estava massa a prop del moll… i en un intent de refusar un xut, en Belauste va enviar la pilota directament a l’aigua! I amb ella… en Zamora, que es va llençar per aturar-la en un últim intent de demostrar el seu orgull de porter.
El resultat? Vam haver de pescar en Zamora, xop de cap a peus, mentre els mariners reien i ens pagaven una ronda per l’espectacle.
Tornant a l’allotjament, en Bru ens va veure arribar: un ple de fang, un altre sense una sabata, en Zamora regalimant aigua… Només va dir: “No em digueu res. No vull saber-ho.”
Ja ens queden pocs dies per debutar… Si abans no ens expulsen del país.
Samitier

26 març. De 6 h a 12 h, Alfarràs per un particular. De 15 h a 20 h a Mequinensa i Tamarit de Llitera.

Zurich, 6 de gener de 1926

Estimat Lluís Felip,
Bon any, amic meu! Que aquest 1926 ens porti més bones notícies que l’any passat i que el Barça torni a brillar com sempre ha fet. Espero que hagis pogut celebrar aquestes festes envoltat dels teus i que els Reis t’hagin deixat algun present. A mi, de moment, només m’han deixat nostàlgia i records… Però no em queixo!
Aquí a Suïssa, el Nadal ha estat fred, però tranquil. Tot i la distància, el pensament sempre ha estat amb vosaltres, allà a Barcelona, i amb el nostre estimat club. Sé que el camp ja torna a estar obert i que la vida futbolística es reprèn. És un alleujament saber que el Barça resisteix, malgrat tot el que ha hagut de suportar. M’han explicat que l’afició va omplir Les Corts amb la mateixa passió de sempre, com si no hagués passat res. Aquesta és la grandesa del nostre club: l’ànima mai es trenca.
Però deixem de parlar de política i sancions, que avui vull escriure’t amb esperit festiu. Deixa’m explicar-te algunes anècdotes que t’arrencaran un somriure.
L’altre dia, en una reunió d’amics, vaig conèixer un jove entusiasta del futbol que, en saber qui era, em va mirar amb una barreja d’admiració i incredulitat. —A vostè li devem el Barça? —em va preguntar. Jo, amb modèstia suïssa i esperit català, li vaig dir: —No, jove, el Barça el devem a tots els que el fan viure cada dia!
Però la millor part de la conversa va ser quan em va preguntar si encara jugava. Jo, per fer-me el valent, li vaig dir que sí, que encara podia fer algun driblatge digne. I justament aquell vespre, en un sopar, em van reptar a fer uns tocs amb una pilota vella que algú va trobar. No et pots imaginar el ridícul que vaig fer! Dos tocs i la pilota va anar a parar dins la sopa d’un dels convidats. Un autèntic desastre! Tots van esclatar a riure i jo, sense saber on amagar-me, vaig dir: “Bé, potser sí que ara m’hauria de dedicar només a mirar futbol.”
També hi ha hagut moments més tendres. Fa poc vaig retrobar un vell amic dels meus anys de joventut a Suïssa. Ens vam abraçar com si no hagués passat el temps, i després d’uns minuts de conversa, em va mirar amb un somriure i em va dir:
—Hans, sempre has estat un boig pel futbol. Encara recordo quan em vas dir que Barcelona necessitava un club que fes història!
I sí, amic meu, vam fer història.
Espero que aquest any ens porti bones noves i que aviat pugui tornar a Barcelona, ni que sigui per veure un partit i compartir rialles amb els vells companys. El Barça continua sent casa meva, encara que estigui lluny.
Una forta abraçada, amic meu, i que aquest any ens doni més motius per brindar que per lamentar-nos.
Visca el Barça, ara i sempre!
Hans (Joan) Gamper

27 març. Diversos viatges a Flix, 250 pessetes.

Anvers, 24 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
Avui he decidit escriure’t amb la ploma més ràpidament del que en Bru pot cridar, perquè si ens enganxa ara mateix, crec que ens envia directament cap a casa sense ni deixar-nos jugar el primer partit.
Ahir a la nit, després de la batalla futbolística portuària, vam jurar que ens comportaríem. Res d’excessos, res de ximpleries. Però, amic meu, la temptació és poderosa, i la ciutat d’Anvers ens presenta oportunitats de cometre bajanades a cada cantonada.
El problema d’avui ha estat, ni més ni menys, que… el famós tramvia d’Anvers. Sí, un tramvia. Qui hauria pensat que un simple mitjà de transport seria el protagonista d’una de les nostres aventures més absurdes?
Tot ha començat quan en Zamora, en Sesúmaga i jo hem decidit agafar el tramvia per anar a buscar uns records. Havíem de ser prudents, una passejada curta i tornar. Però en Belauste, que encara tenia ganes de gresca després del partit improvisat d’ahir, ha volgut demostrar la seva superioritat atlètica. I com? Decidint que era més ràpid córrer al costat del tramvia que viatjar-hi dins.
—A veure qui arriba abans a la següent parada! —ha cridat, i sense més ni més, ha sortit disparat com un toro de festa major.
En veure’l, en Patricio i en Vallana han fet el mateix. I allà tens tres futbolistes espanyols corrent pel carrer mentre el tramvia avançava, amb nosaltres i la resta de passatgers mirant-ho entre l’admiració i la vergonya.
El conductor del tramvia, un home que probablement no havia vist mai una escena similar, ha començat a tocar la campaneta com si estigués exorcitzant esperits. La gent per la vorera els animava, i de sobte, s’ha format una mena de competició espontània, amb nens, ciclistes i un gos que també s’hi ha afegit.
La cosa ha anat degenerant fins que en Belauste, que pesa gairebé 100 quilos, ha intentat girar una cantonada a tota velocitat… i ha acabat xocant amb una pila de caixes d’un mercat.
Les caixes, per cert, no estaven buides.
Ous, fruites, verdures… en un segon, en Belauste ha desaparegut sota una muntanya de mercaderies. La gent ha començat a cridar, el conductor del tramvia s’ha aturat en sec, i nosaltres hem baixat corrents per ajudar-lo.
Quan per fi ha emergit, cobert de rovell d’ou i amb un enciam al cap, ha dit amb tota la solemnitat:
—Crec que m’han guanyat…
Un vell del mercat, en comptes d’enfadar-se, ha rigut tant que ens ha convidat a una cervesa. “Españoles locos”, ens deia entre riallades.
Quan hem tornat a l’allotjament, com a bon entrenador, en Bru ens esperava amb els braços creuats. Ha mirat en Belauste, ha mirat la resta, ha suspirat i ha dit:
—Digueu-me almenys que heu comprat records…
I aquí estem. A quatre dies del debut olímpic, amb un defensa central que encara fa olor d’ous trencats i una fama a la ciutat que ja comença a preocupar-nos.
Esperem sobreviure fins al 28.
Samitier

28 març. Viatge a Mequinensa, 130 km.

Inauguració del carrer Joan Gamper en un acte solemne i emotiu. 26 de juny de 1934.

Barcelona va viure ahir una jornada de gran significació esportiva i ciutadana amb la inauguració del carrer Joan Gamper, situat a l’antic carrer de Crisantems, a tocar del camp de Les Corts. L’acte, celebrat amb una nombrosa concurrència, va comptar amb la presència del president de la Generalitat, Lluís Companys, diverses autoritats municipals i representants del FC Barcelona, així com la família del fundador del club.
L’esdeveniment va començar amb el partit entre l’Athletic Club i el FC Barcelona, en el qual la vídua de Joan Gamper i diversos familiars van ocupar un lloc d’honor a la llotja presidencial. Un dels fills de Gamper, destacat jugador de waterpolo internacional, va donar el tret de sortida al partit amb el tradicional kick-off. Un moment especialment espectacular va ser l’arribada de l’aviador i cap dels Serveis d’Aeronàutica de la Generalitat, el senyor Canudas, qui, des del seu aparell, va llançar la pilota amb gran precisió al centre del camp.
A la segona part, la presència del president Companys a la llotja presidencial va ser rebuda amb forts aplaudiments. Els capitans de l’Athletic, Lafuente, i del Barcelona, Nogués, van dipositar rams de flors al bust de Joan Gamper, ubicat a la llotja, amb cintes que representaven els colors de Catalunya i el País Basc. Durant els descansos, també van ser homenatjats els vencedors de la recent Volta a Catalunya.
Finalitzat el partit, les autoritats es van traslladar al nou carrer de Joan Gamper per procedir a la inauguració oficial de la placa commemorativa. L’acte va comptar amb la presència del president de la Generalitat, el seu secretari, el conseller municipal en representació de l’alcalde, el president del FC Barcelona, així com el vicecònsol de Suïssa, país d’origen de Gamper, entre altres personalitats.
El president del club blaugrana, el senyor Coma, va oferir un discurs emotiu en què va exalçar la figura de Joan Gamper com a pioner de l’esport a Catalunya i exemple de compromís ciutadà. Seguidament, el representant de l’Ajuntament, el senyor Bernadas, va descobrir la placa amb el nom del carrer i va subratllar la importància de la tasca de Gamper per a la ciutat.
En nom de Suïssa i de la família Gamper, el vicecònsol, senyor Gosenbach va agrair l’homenatge, expressant l’orgull i la gratitud pel reconeixement al fundador del FC Barcelona.
Per concloure l’acte, el president Companys va dirigir unes paraules a la vídua de Gamper, a qui va lliurar un ram de flors, i va remarcar el valor de l’homenatge:
“El Govern s’honra adherint-se a aquest homenatge a Joan Gamper, un home que va contribuir al desenvolupament de l’esport i que forma part de la nostra història. Aquest acte demostra que els catalans estimem aquells que ens venen a honrar amb la seva feina i dedicació.”
L’acte va cloure enmig d’una gran ovació del públic assistent, que va voler retre el seu propi homenatge a la memòria d’un home que va deixar una empremta inesborrable en l’esport català.

29 març. Diumenge de Pasqua. Em lloguen el cotxe per una boda.

El Diumenge de Pasqua l’aire feia olor de terra humida i de farigola recentment collida. Els carrers, que entre setmana eren tranquils, aquell dia bullien d’activitat. Un casament important sacsejava el poble, i Joaquim, sense saber ben bé com, s’hi va veure involucrat.
Tot va començar quan un parent del nuvi el va aturar a la plaça.
—Joaquim, et fan falta uns diners fàcils? —li va dir amb to murri.
—Depèn… què vols? —va contestar Joaquim, mig desconfiat.
—Necessitem un cotxe per portar la núvia a l’església i després els nuvis al banquet. Que el teu és el més ben plantat del poble, home! —va dir, picant-li l’espatlla.
Joaquim va sospirar, però com que les ocasions per guanyar uns calerons de manera senzilla no s’havien de deixar escapar, va acceptar l’encàrrec.
A les onze, el seu cotxe lluïa com mai: net, polit i amb uns llacets blancs lligats als retrovisors que li havien enganxat amb una cinta. Quan va arribar a casa de la núvia, ja l’esperaven totes les dones de la família, fent corredisses i crits d’emoció. La núvia, amb un vestit blanc una mica aparatós i un vel que li tapava gairebé tota la cara, semblava més espantada que il·lusionada.
—Ai, Verge Santa! No sé si ho hauria de fer…! —va gemegar, fent gestos de voler-se tirar enrere.
—Ja estem així? —va dir una tieta mentre li estirava el braç. —Vinga, que no ens pots deixar penjats ara!
La van fer pujar al cotxe entre empentes i aplaudiments. Quan Joaquim va arrencar, el motor va grunyir amb força, i la núvia es va agafar al seient com si anés a pujar a un carro ple de troncs baixant per una rampa.
L’arribada a l’església de Sant Bartomeu va ser triomfal: mig poble esperava a la plaça, els homes amb els braços plegats i les dones aguantant els nens, que corrien d’un costat a l’altre amb les sabates llustroses. El mossèn ja esperava a la porta, fent moviments impacients amb la mà.
La cerimònia va transcórrer entre mirades còmplices, mocadors mullats de llàgrimes i algun badall discret dels més joves. Quan van sortir, entre una pluja d’arròs i crits de «Visca els nuvis!», Joaquim ja estava preparat per portar-los al banquet.
I aquí va venir el moment més surrealista del dia.
Quan va arrencar, el motor va fer un estrèpit sospitós i, just en girar la cantonada, el cotxe es va aturar en sec. No hi havia manera de fer-lo engegar. La gent, que ja caminava cap al banquet, es va quedar mirant amb expressions que anaven de la sorpresa a la diversió.
—Ai, ai, ai… que això és un mal auguri! —va cridar una iaia des de la vorera.
Joaquim va sortir, es va posar les mans als malucs i va mirar el cotxe amb cara de pocs amics. El nuvi es va començar a treure la jaqueta, disposat a empènyer, i alguns joves del poble s’hi van afegir entre rialles. Un casament a Riba-roja no era complet sense un incident inesperat.
Amb una mica d’empenta i l’ajuda d’un parell de copets al motor, van aconseguir tornar-lo a la vida, i els nuvis van arribar a l’hostal, on es feia el banquet, amb només deu minuts de retard i amb una bona anècdota per explicar als fills.
Joaquim, després d’haver cobrat el seu servei i d’haver brindat amb una copa de vi negre de la terra, va marxar amb un somriure. Al cap i a la fi, aquell Diumenge de Pasqua li havia sortit més entretingut del que s’imaginava.

Anvers, 25 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
No pensava escriure’t tan sovint, però és que la vida aquí s’ha convertit en una successió ininterrompuda d’embolics i situacions que semblen tretes d’un vodevil. A hores d’ara, em pregunto si hem vingut a jugar els Jocs Olímpics o a protagonitzar una comèdia d’embolics.
Ahir va ser el tramvia. Avui, la bugaderia.
Tot ha començat aquest matí, quan en Patricio ha descobert que algú li havia canviat els pantalons d’entrenament. “Aquests no són els meus!”, ha cridat indignat, mentre intentava encabir les seves cames en uns pantalons dues talles més petits. En Vallana, que té una tendència preocupant a prendre-s’ho tot amb filosofia, li ha dit:
—Potser és que has crescut… o t’has engreixat amb tant de sopar al Carmencita.
Després d’un intercanvi de paraules no gaire amables, hem deduït que el misteri dels pantalons robats s’havia d’investigar. I així ha començat l’Operació Bugaderia.
El problema és que aquí, a Anvers, la bugaderia és compartida amb atletes d’altres delegacions. Hi ha una mena de pati on tothom estén la roba per eixugar-se. Així que, com pots imaginar, la nostra expedició ha acabat amb un grup de futbolistes espanyols remenant peces de roba alienes, intentant trobar els pantalons d’en Patricio, mentre suecs, italians i britànics ens miraven amb cara de no entendre res.
Per fer-ho tot més esperpèntic, en Zamora ha tingut la brillant idea de pujar a una cadira per tenir millor vista de tota la roba estesa. El problema? Que la cadira no ha aguantat el seu pes i ha fet un terrabastall tan fort que, en menys de deu segons, han sortit de les habitacions atletes de tots els esports.
En Belauste, que mai deixa escapar una oportunitat per cridar l’atenció, ha decidit convertir la situació en un arbitratge improvisat:
—No hi ha falta! Continueu jugant!
Mentre tothom reia, un atleta belga ens ha assenyalat un banc on hi havia un munt de roba plegada. I allà, finalment, hem trobat els pantalons d’en Patricio. Però just quan pensàvem que el problema estava resolt… en Sabino ha descobert que ara era ell qui no trobava la seva samarreta.
I així hem passat el matí. Buscant roba perduda, provocant l’esglai de mig hotel i, per acabar-ho d’adobar, rebent una esbroncada monumental d’en Bru, que ens ha enxampat just quan en Sesúmaga feia volar una samarreta com si fos una bandera.
Ja només falten tres dies pel debut. Si no ens expulsen abans per escàndol públic, potser fins i tot jugarem un partit de futbol.
Samitier

30 març. Festa de Berrús, diversos viatges a l’ermita, 180 pessetes. De 19 h a 23 h, Mequinensa i Fraga, 162 km. Sopar a Fraga, 90 pessetes.

Aquell dilluns no era un dia qualsevol. Encara es mantenia la vella tradició de celebrar una festa a l’antiga ermita de Berrús, situada en un turonet que dominava l’embassament. Els antics habitants i les seves famílies tornaven cada any, com si el temps no hagués passat, com si les aigües no haguessin esborrat carrers, cases i records.
Joaquim va ser contractat per fer diversos viatges fins a l’ermita. A primera hora del matí, ja tenia el cotxe a punt, amb el motor escalfant-se sota el cel clar de primavera. La pista que duia fins allà era un camí de terra ple de sots, i no hi havia gaires cotxes capaços de fer-lo sense perill de quedar-hi encallats.
—A veure, Joaquim, avui seràs el conductor oficial —li va dir el Jaume de Cal Ferrer, tot posant-li la mà a l’espatlla. —Primer puja la gent gran, que no poden caminar gaire, i després els joves.
El primer viatge va ser ple de padrins i padrines, amb barret i mocador al cap, que pujaven al cotxe fent renecs i rialles.
—Joaquim, fill, ves a poc a poc, que no tinc pas pressa per conèixer Sant Pere! —li va dir la Pepeta de Cal Riu, ben aferrada a la porta.
—No patiu, senyora, que avui no farem acrobàcies! —va respondre ell, rient.
Quan van arribar dalt, les campanes de l’ermita van començar a repicar amb un so metàl·lic que ressonava per tota la vall. La gent anava arribant, alguns a peu, altres en carretes improvisades. Els homes se saludaven amb fortes encaixades de mans, i les dones ja es posaven a organitzar les cistelles de menjar sota els pins.
El segon viatge va ser més animat. Els joves pujaven cantant i fent broma amb Joaquim. Un d’ells, en Ramonet de Cal Mestre, es va encaparrar a pujar al sostre del cotxe.
—Baixa, tros de ruc, que farem la festa abans d’hora! —li cridava la seva mare des de baix.
—Si aguanta el sostre, aguanto jo! —contestava ell, mentre els altres reien.
En arribar a l’ermita, la missa ja havia començat. El mossèn, un home de veu fonda i seriosa, intentava posar ordre, però la gent tenia més ganes de xerrar i riure que de resar. Els nens corrien entre els bancs, i les padrines, amb els ulls clucs, feien veure que escoltaven, però en realitat comptaven quantes coques i ampolles de vi havien portat per la festa.
Acabada la missa, començava el millor: el dinar popular. Es van estendre llençols a terra, cistelles de vímet plenes de truites de patates, embotits, pa de pagès i carmanyoles amb conill amb allioli. Els més atrevits van destapar porrons de vi negre, i ben aviat es van sentir les primeres cantades.
Joaquim, assegut en una pedra, observava la festa amb un somriure. I entre brindis, cançons i rialles, el dia va anar passant, mentre el sol es ponia lentament darrere les muntanyes i el vent suau feia ballar les fulles dels pins.
31 març. Lleida i diversos 188 km. Gasoil a la Granadella, 150 pessetes.

Anvers, 26 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
La cosa es posa seriosa. Els entrenaments s’han intensificat perquè ja només falten dos dies per al debut, i en Bru ens té més atabalats que un mosquit en una habitació tancada. Crec que ha decidit que hem d’arribar al partit contra Dinamarca amb les cames més dures que el formigó.
Aquest matí, després d’una sessió interminable de carreres, passades i xuts a porteria, en Belauste ha caigut estirat a terra, suant com si hagués estat perseguit per un bou. Ha mirat cap al cel i ha deixat anar:
—Jo no sé si aquest home vol que guanyem o que ens morim abans del partit.
El problema ha vingut després, quan en Bru ha decidit acabar l’entrenament amb una última prova de resistència: córrer deu voltes al camp al màxim. Això ha provocat una revolta immediata. En Sancho, amb el seu bon sentit comú, li ha dit:
—Mestre, si continuem així, arribarem al partit coixos o en crosses.
—O en caixa, ha afegit en Zamora, que ja només parlava amb monosíl·labs de tant d’esforç.
Però en Bru és dur de pelar i ha dit que no hi havia excuses. Així que hem començat a córrer. Tot anava dins la normalitat fins que, de sobte, en Patricio ha relliscat i ha arrossegat en Sesúmaga amb ell. Un segon després, en Sancho, que intentava esquivar-los, ha fet un salt estrany i ha aterrat just a sobre d’en Zamora. I així, en menys de cinc segons, deu jugadors estaven per terra en un munt de cames i braços, semblant més un partit de rugbi que de futbol.
L’entrenament s’ha hagut d’aturar perquè ningú podia parar de riure. Bé, tots excepte en Bru, que s’ha posat les mans al cap, pensant segurament que ens estava entrenant per a un circ en comptes d’uns Jocs Olímpics.
I per acabar-ho d’adobar, quan ens hem posat drets, en Vallana s’ha adonat que havia perdut una bota enmig del caos. L’hem buscat per tot arreu, fins que en Belauste ha aixecat la cama i ha descobert que li havia quedat a sota.
Si no ens trenquem res abans de dissabte, ja serà tot un miracle.
Samitier

L’Escàndol al Cabaret Carmencita

Les nits a la ciutat podien ser tranquil·les o esbojarrades, segons la companyia i la destinació triada. I aquella nit, un grup de jugadors de l’equip ho va tenir clar: la diversió es trobava al Cabaret Carmencita, un local discretament il·luminat amb fanals de llum tènue i una entrada gairebé clandestina. L’establiment estava regentat per una aragonesa de caràcter fort i veu de tro, anomenada Alodia, però coneguda per tothom com Carmencita. Amb els seus ulls astuts i una rialla que desarmava qualsevol intent de protesta, era la reina del local i sabia com tractar la clientela.
Els jugadors, que haurien d’estar descansant per al partit de l’endemà, s’havien deixat endur per l’ambient del cabaret: el fum de les cigarretes s’enfilava en espirals, les copes de licor brillaven sota els llums vermellosos i la pianola tocava melodies alegres mentre les ballarines amb vestits de lluentons es movien amb gràcia. No cal dir que, entre copa i copa, algun d’ells ja desafinava amb entusiasme «La Violetera», corejant amb els altres clients entre rialles i aplaudiments.
El problema era que en Bru, l’entrenador, no era home de mitges tintes. Exigent i sever, considerava que la disciplina era la clau de l’èxit. Aquella nit, com de costum, va fer una inspecció sorpresa a les habitacions de l’equip per assegurar-se que tothom complia amb el toc de queda. Però en Bru no era ximple i va notar de seguida l’absència d’alguns jugadors. Amb la mandíbula tensa i el bigoti tremolant d’ira, va sortir disparat cap al centre de la ciutat per trobar-los.
Quan va arribar al Cabaret Carmencita, l’escena que va presenciar el va deixar sense paraules: els seus jugadors, suposadament descansant, eren al centre de la sala amb els braços enlaire, abraçats a cambreres i ballarines, cantant com si s’hagués d’acabar el món. I per acabar-ho d’adobar, just en aquell moment, la mateixa Carmencita es va acostar a ell amb un somriure sorneguer.
—Bru! —va exclamar, tot obrint els braços amb exageració— Però si és el nostre client més fidel!
L’explosió de rialles dels jugadors i dels clients va ser eixordadora. En Bru es va quedar palplantat, vermell com un tomàquet, incapaç de replicar. Finalment, va fer mitja volta i va marxar sense dir ni una paraula, amb el puny tancat i un nus a la gola.
L’endemà, a l’entrenament, els jugadors encara es miraven de reüll, sabent que la tempesta estava a punt d’arribar. I així va ser. En Bru va fer-los formar en fila i, amb els braços plegats, els va escrutar un per un amb una mirada gèlida. Quan va començar a parlar, la seva veu sonava més calmada del que esperaven, però el sarcasme no deixava lloc a dubtes:
—Si juguéssiu a futbol amb la mateixa passió que canteu “La Violetera” al Carmencita, guanyaríem la medalla d’or!
Els jugadors van abaixar el cap, intentant contenir el riure, però en Bru no va somriure ni un segon. L’entrenament d’aquell dia va ser el més dur de la temporada. I el Cabaret Carmencita? Bé, després d’aquella nit, va esdevenir llegenda dins l’equip, però cap jugador s’hi va atrevir a posar els peus mentre en Bru fos l’entrenador.

El Caos d’Anvers

L’expedició de l’equip a Anvers ja havia començat amb mal peu. Els jugadors, avesats a la calor i als carrers de casa, es trobaven ara en una ciutat freda, amb un cel gris i un aire humit que els calava fins als ossos. Però res no els havia preparat per al desastre que estava a punt d’esdevenir-se.
L’entrenador Bru, sempre preocupat per la disciplina, havia insistit que tothom es recollís d’hora. “Descans i concentració!”, repetia com un mantra. Però un grup de jugadors, encapçalat pel porter i dos defenses, no va poder resistir la temptació d’explorar la ciutat. Així doncs, passada la mitjanit, van escabullir-se de l’hotel per viure una petita aventura nocturna pels carrers d’Anvers.
El pla era senzill: passejar una estona, prendre alguna cosa i tornar sense fer soroll. Però, com sol passar en aquestes històries, res no va sortir com esperaven.
En una placeta il·luminada per fanals tremolosos, van trobar una petita taverna d’ambient acollidor. Un vell violinista tocava una melodia melancòlica, mentre els parroquians bevien cervesa i fumaven en silenci. Els jugadors, confiats, van demanar unes copes i van començar a parlar animadament, sense notar que a la taula del costat hi havia un grup de mariners belgues que els observaven amb expressió seriosa.
El problema va arribar quan un dels defenses, massa eufòric, va començar a explicar amb gran gesticulació com havien guanyat un partit d’entrenament contra un equip local. Els mariners, potser pel to, potser per l’alcohol que ja havien ingerit, ho van interpretar com una provocació. Un d’ells, un home corpulent amb una barba negra espessa, es va aixecar i, amb un accent carregat, els va etzibar:
—Ah, així que sou futbolistes? I us penseu que podeu venir aquí a presumir?
El porter, intentant calmar els ànims, va aixecar les mans.
—No, no, només parlàvem del partit, res més!
Però ja era massa tard. Els belgues, orgullosos i amb ganes de gresca, van decidir que allò no es podia deixar així. Un dels jugadors, sense voler, va tombar una gerra de cervesa i, en qüestió de segons, la taverna es va convertir en un camp de batalla. Cadires volant, gots esclatant a terra i crits en diverses llengües omplien l’aire.
Els nostres futbolistes, conscients que una baralla internacional no seria ben vista pels seus superiors, van optar per fugir. Sortiren disparats cap al carrer, amb els mariners trepitjant-los els talons. En un gir desesperat, es van amagar en un carreró estret i fosc, tot contenint la respiració mentre els seus perseguidors passaven de llarg.
Quan finalment van aconseguir tornar a l’hotel, pensaven que s’havien salvat. Però no comptaven amb en Bru. Els esperava a l’entrada, de braços plegats i una mirada d’acer.
—Demà fareu el partit més llarg de la vostra vida. I després, córrer fins que us caiguin les cames!
L’endemà, efectivament, ningú no va oblidar aquell entrenament. Ni tampoc la promesa de no tornar a posar un peu en una taverna belga… almenys mentre en Bru continués sent l’entrenador.

Anvers, 27 d’agost de 1920

Estimat Lluís Felip,
Demà debutem contra Dinamarca i la tensió es nota a l’ambient. Bé, almenys en Bru està tens, perquè la resta encara ens prenem les coses amb una mica de filosofia (i de rialles). Per cert, avui ha passat una de les millors que hem viscut fins ara.
Per tal de preparar-nos mentalment per al partit, en Bru ha decidit que sortíssim a passejar per la ciutat per relaxar-nos una mica. “Un passeig tranquil”, ens ha dit. Quina ingenuïtat. Només posar un peu fora de l’hotel, en Zamora i en Vallana han vist una botiga de barrets i han decidit entrar-hi. En Belauste, sempre exagerat, ha agafat el barret més gros que ha trobat i s’ha plantat davant del mirall, dient que volia semblar un autèntic cavaller anglès. Però el millor ha estat en Patricio, que ha trobat un barret d’aquests amb ales molt llargues i, sense pensar-s’ho dues vegades, l’ha col·locat a sobre d’en Bru.
L’entrenador, que no s’havia adonat de res, ha continuat caminant tan seriós fins que s’ha vist reflectit en un aparador i gairebé li agafa un atac. El pobre home s’ha tret el barret d’una revolada i ens ha mirat amb una cara que hauria atemorit fins i tot el rei dels belgues.
—Vosaltres no esteu bé del cap! Com voleu que guanyem si només penseu en ximpleries?
I en aquell moment, per rematar-ho, ha entrat en Sancho, que havia trobat una botiga de sabates i es presentava amb unes espardenyes de palla dient que eren més còmodes per jugar. En Bru ha estat a punt de patir un col·lapse.
Finalment, hem aconseguit tornar a l’hotel sense més incidents, però jo crec que en Bru ja es comença a plantejar si som un equip de futbol o un grup de bojos. Demà serà un dia gran, i prometo escriure’t per explicar-te com ha anat tot.

Amb afecte, Samitier

ELS CAMINS DE SÍSIF – 1970

Gener – Febrer – Març

Alfred Batlle Fuster

NOTA DE L’AUTOR

GENER 1970