Hi ha ciutats que no figuren als mapes oficials però que, per densitat simbòlica i força narrativa, acaben pesant més que moltes capitals reals. Costabrulla 1898, d’Alfred Batlle Fuster, s’inscriu en aquesta tradició de topònims literaris fundacionals —com el Macondo de García Márquez o la Santa María d’Onetti— i ofereix a la literatura catalana contemporània una nova coordenada mítica situada en una franja costanera equidistant entre Barcelona i València.
Una frontera artificial entre el nord i el sud
Ubicar Costabrulla al mig del corredor mediterrani catalanoparlant no és un detall logístic: és una declaració geopolítica i literària. La novel·la hi construeix un espai fronterer que absorbeix influències del “cap i casal” i de la capital del Túria, però que desenvolupa una personalitat pròpia, feréstega i portuària, marcada per la industrialització, el fum de les fàbriques i una tensió social entre burgesia i proletariat a punt de revolta.
Aquesta ciutat no funciona només com a escenari: esdevé atmosfera asfixiant, on la boira del port i el salnitre es barregen amb la violència estructural i els crims que mouen la trama. En aquest sentit, la geografia de Costabrulla actua com a mirall de les obsessions, misèries i conflictes de la Catalunya de finals del segle XIX, projectades en un laboratori narratiu on l’autor pot manipular variables històriques i simbòliques amb més llibertat que en un marc real.
El riu Bicorb i l’illa Picota: les venes de la corrupció
La topografia interior de Costabrulla està dissenyada amb una precisió gairebé cartogràfica al servei del thriller històric. El cor econòmic i criminal de la ciutat batega al voltant de dues localitzacions fluvials clau:
El riu Bicorb: presentat com un laberint d’aigües tèrboles per on circulen les llanxes del contraban. La brama popular hi situa coves habitades per bèsties salvatges, vinculant una naturalesa ferotge amb el submón delictiu i convertint el riu en una mena de sistema circulatori de la il·legalitat.
L’illa Picota: illa fluvial estratègica on es concentra l’infame contraban i l’estafa del carbó. Hi conflueixen l’enigmàtic escocès Ulick Noone i les elits corruptes, que barregen carbó d’alta qualitat anglès amb mineral dolent de l’illa, com si la geologia mateixa estigués contaminada per la moralitat dels personatges.
Aquesta articulació entre riu i illa permet a Batlle Fuster materialitzar la corrupció com a fenomen territorial: no només hi ha homes corruptes, sinó un paisatge corromput.
L’illa dels Conills i l’ecosistema de l’absurd
Si el Bicorb i la Picota representen la corrupció “racional” del capitalisme industrial i colonial, l’illa dels Conills introdueix una capa de realisme màgic o “brut” pròpia de la modernitat literària. Considerada un paratge maleït pels vilatans, és el lloc on van a parar els lleons escapats d’un circ local durant una tempesta, quinze anys abans dels fets principals.
El misteri de com uns felins arriben a una illa fluvial sense ser vistos nedar o creuar es converteix en una de les llegendes urbanes de Costabrulla. Allà, caçant de nit, els lleons generen un ecosistema tancat i perfecte, aïllat de la civilització, fins que la història els “torna a escopir” als carrers, reintegrant el salvatge en el teatre urbà. Aquest dispositiu narratiu subratlla com la ciutat conté, amagada sota l’ordre burgès, una capa d’absurd i de violència primigènia que pot irrompre en qualsevol moment.
El subsòl: cisterna romana i soterranis secrets
La topografia de Costabrulla no és només horitzontal: té una dimensió vertical decisiva. Sota les mansions senyorials s’hi ramifica una xarxa d’estructures clàssiques reconvertides en refugis de la foscor contemporània:
La cisterna romana d’Ulick Noone: sota la casa del cervell de la trama criminal, una antiga cisterna es transforma en temple d’una lògia secreta d’extrema dreta. Hi tenen lloc reunions de prohoms conservadors que barregen rituals amb espases i conspiracions polítiques, connectant el passat imperial romà amb els projectes reaccionaris de finals del XIX.
El soterrani del club de rem: espai clandestí on es crien les anomenades papallones d’hivern per extreure’n un polsim vermell utilitzat per adormir noies i ordir xantatges sexuals. Aquest detall converteix el subsòl en un laboratori de violència de gènere i control social, on la ciutat alta finança la seva moralitat aparent amb pràctiques abjectes sota terra.
Aquesta estratigrafia simbòlica —superfície burgesa, subsòl ritual i criminal— reforça la idea que la vertadera història de Costabrulla s’escriu en les capes invisibles del poder.
La fi de la ciutat-laboratori
Inventar una ciutat ofereix a Batlle Fuster un luxe que cap cronista de la Barcelona o València reals no es podria permetre: la possibilitat de destruir-la completament en un clímax apocalíptic. Costabrulla 1898 funciona així com un laboratori geogràfic perfecte on cada riu, illa, cova i carreró ha estat dissenyat per parlar de la psicologia dels personatges i de les tensions estructurals de l’època.
En aquest sentit, la novel·la proposa una lliçó magistral de worldbuilding: demostra que, de vegades, les ciutats mentals —aquelles que neixen de la necessitat narrativa i no de la administració territorial— acaben sent les més reals de totes, perquè concentren en un sol espai les contradiccions d’una època sencera. Costabrulla esdevé, finalment, un mite fundacional per a la costa catalana imaginada: un topònim literari on la geografia és, abans que res, ètica, política i destí.
Els personatges de Costabrulla 1898: una societat al límit
A Costabrulla 1898, Alfred Batlle Fuster no construeix els personatges com a simples peces d’una intriga criminal. Cada figura representa una força social, política o moral que actua sobre la ciutat: la ciència, la policia, el capital, el moviment obrer, l’anarquisme, el feminisme, la prostitució, la guerra i la violència. La novel·la és, així, una galeria humana tan complexa com la mateixa Costabrulla, una ciutat portuària on les identitats es barregen i les certeses desapareixen.
La trama s’obre amb l’assassinat de Joana Peri, model i actriu, trobada morta al costat del seu gos. El doctor Broix, encarregat d’analitzar l’escena, descobreix que el crim conté elements rituals i polítics que desborden la investigació ordinària. A partir d’aquest moment, els personatges es mouen en una xarxa d’acusacions, prejudicis i conspiracions, sense que cap institució sigui capaç de dominar completament el caos.
El doctor Broix: la raó davant del caos
El doctor Broix és probablement el centre intel·lectual i moral de la novel·la. Com a metge forense, representa la confiança en l’observació, l’anàlisi i el coneixement científic. El seu mètode parteix dels detalls materials: les ferides, els projectils, el verí, la posició dels cossos i les reaccions dels animals. Quan examina el cadàver de Joana Peri, comprova que els cinc trets no són convencionals i que han estat disparats seguint una creu imaginària. Aquesta disposició el porta a interpretar el crim com un ritual polític, no com un simple robatori o un assassinat passional.
Tanmateix, Broix no és un racionalista ingenu. La seva raó no elimina el misteri, sinó que el fa més profund. El metge pot determinar que Joana va ser assassinada mentre estava inconscient, però no pot explicar completament qui la va matar ni quina xarxa de poder hi ha al darrere. La ciència ofereix indicis, però no sempre una resposta definitiva.
El personatge també té una dimensió política. Manté contactes amb Gustau Bori i s’interessa pel socialisme, tot i defensar una visió matisada de l’anarquisme. Rebutja la tendència a identificar un moviment polític sencer amb els crims d’alguns individus. Quan parla del pistoler Jaumí, insisteix que cal entendre les circumstàncies personals, la pobresa, la guerra i la descomposició psicològica abans de reduir-lo a l’etiqueta de “monstre” o “terrorista”.
Broix és, per tant, un personatge fronterer: metge i observador, però també ciutadà compromès. La seva posició incomoda tant els conservadors com els radicals, perquè defensa el pensament crític allà on la ciutat prefereix les explicacions fàcils.
Valero Monerri: l’ordre i els seus límits
El comissari Valero Monerri encarna la institució policial i l’ideal d’ordre públic. És un home pràctic, desconfiat i acostumat a moure’s entre la violència dels carrers i les pressions polítiques. A diferència d’altres autoritats, però, no és una figura completament autoritària. Sovint intenta contenir les interpretacions més extremes de Dami Traval o d’Aleix Nebot, especialment quan proposen empresonar indiscriminadament socialistes, anarquistes o estrangers.
Monerri coneix la ciutat des de dins. No és un observador extern, sinó un costabrullenc que ha viscut les vagues, els aldarulls, els conflictes del port i les tensions entre miners i policies. El seu coneixement de la ciutat és pràctic i corporal: sap quins carrers poden convertir-se en trampes, quins grups controlen determinats espais i quines pors governen la població.
La seva relació amb Sabina Brossa introdueix una dimensió més íntima. Tots dos comparteixen, d’entrada, la voluntat de no tenir fills, fet que els apropa en una societat on el matrimoni i la reproducció semblen obligacions inevitables. La seva trobada durant l’espectacle dels globus aerostàtics, interromput per la tempesta i la fugida dels lleons, mostra com la vida privada dels personatges queda sotmesa als esdeveniments absurds i violents de Costabrulla.
Monerri vol preservar l’ordre, però descobreix que l’ordre institucional és fràgil. Quan els lleons s’escapen, quan la ciutat és bombardejada o quan les autoritats manipulen les investigacions, la policia ja no controla la realitat: només intenta arribar després dels fets.
Joana Peri: víctima, artista i subjecte polític
Joana Peri apareix inicialment com una víctima: model de pintor, actriu i jove nouvinguda a la ciutat. La seva mort activa la trama detectivesca, però la novel·la aviat impedeix que quedi reduïda a un cos passiu. El doctor Broix descobreix que Joana no era simplement una dona atrapada en una relació sentimental, sinó una persona vinculada a reunions polítiques i a idees anarquistes.
La seva condició d’actriu és significativa. Joana viu en un espai on la identitat és representació, mirada i exposició. El carnisser Bonifaci Pou l’observa des del terrat amb binocles, mentre els veïns comenten els seus moviments i la seva relació amb el marit i el suposat amant. La ciutat converteix la seva vida privada en espectacle, com si fos una funció teatral oberta a tothom.
La seva mort també revela la violència política contra les dones que participen en moviments emancipadors. En els discursos d’Aleix Nebot i dels representants conservadors, l’anarquisme femení i el feminisme són descrits com una amenaça contra la família, la religió i l’ordre social. Joana queda atrapada en aquesta guerra ideològica: és assassinada no només com a individu, sinó com a símbol d’una dona que pensa, actua i participa en la vida pública.
Jaumí: la guerra interior
Jaumí és un dels personatges més tràgics de Costabrulla 1898. Antic soldat a les Filipines, torna a la ciutat carregat d’experiències extremes, però incapaç d’adaptar-se a la vida civil. Sense feina, amb gana i sense cap projecte, queda atrapat entre la memòria de la guerra i la misèria quotidiana.
El seu primer acte violent és gairebé accidental: vol suïcidar-se, però el tret no encerta el seu cap i mata una clienta de la fleca. A partir d’aquest moment, la realitat se li descompon. Jaumí riu, canta i proclama que és viu, però aquesta afirmació és paradoxal: la supervivència física coincideix amb la destrucció moral.
El personatge no és presentat com un assassí purament racional. Ell mateix no comprèn del tot les seves accions. La guerra li ha ensenyat a actuar sota una tensió constant, però la pau no li ofereix cap lloc on situar-se. El seu cos continua preparat per al combat, mentre la seva ment es desintegra en un entorn sense objectiu.
El doctor Broix interpreta la seva història amb una certa compassió. Jaumí ha comès crims terribles, però també és víctima d’una societat que envia homes a la guerra i després els abandona quan tornen. La seva violència privada és inseparable de la violència imperial, econòmica i social que l’ha format.
Ulick Noone: el crim cosmopolita
Ulick Noone és l’estranger que converteix la ciutat en una peça d’una xarxa criminal internacional. Escocès d’origen familiar irlandès, és buscat per la policia britànica per regentar bordells, estafar empresaris i organitzar una xarxa de prostitució. A Costabrulla, s’associa amb les elits locals i intervé en el contraban del carbó.
El personatge concentra les ambivalències del cosmopolitisme portuari. És un home que travessa fronteres, domina negocis transnacionals i utilitza la mobilitat marítima per escapar de la justícia. Però també és víctima de les classificacions racials i nacionals de l’imperi britànic. Els documents policials el defineixen repetidament com a black Irish, una etiqueta que revela l’obsessió colonial per classificar els individus segons l’origen, la pell i la pertinença nacional.
Noone és, alhora, individu i sistema. La seva maldat no depèn només del seu caràcter, sinó de la seva capacitat per connectar interessos locals amb circuits globals de diners, prostitució, carbó i corrupció. En ell, Costabrulla deixa de ser una ciutat aïllada i es revela com un node d’un món imperial en transformació.
Aleix Nebot: la política de l’oportunisme
Aleix Nebot és l’aspirant a alcalde que representa la burgesia pragmàtica. No és tan explícitament fanàtic com altres personatges conservadors, però el seu pensament està dominat pel càlcul, la prudència i l’ambició. Observa els equilibris de poder i procura no exposar-se abans d’hora.
La seva política es basa en una regla essencial: no ser mai el primer a proposar un camí que pugui fracassar. Nebot sap que qualsevol decisió pot convertir-se en una arma contra ell. Per això evita comprometre’s completament amb la repressió dels socialistes, però també considera necessari vigilar els anarquistes i limitar la influència dels estrangers.
Aquest pragmatisme no és neutral. Nebot pot semblar més moderat que Dami Traval o que el difunt alcalde Pacigany, però continua defensant la protecció de les jerarquies socials i dels interessos burgesos. La seva moderació és, sobretot, una tècnica de supervivència política. No vol destruir l’ordre: vol administrar-lo millor i ocupar-ne el centre.
Gustau Bori: la reforma socialista
Gustau Bori representa el socialisme organitzat i la voluntat de convertir la indignació obrera en un programa polític coherent. Defensa l’ensenyament públic, gratuït, científic i democràtic, així com la protecció dels infants i la prohibició del treball perillós abans de l’edat adulta.
El seu discurs mostra la distància entre socialisme i anarquisme. Bori considera que les accions violentes d’alguns anarquistes perjudiquen el conjunt del moviment obrer perquè permeten que la premsa burgesa i l’Església identifiquin qualsevol projecte d’emancipació amb el terrorisme.
Tanmateix, Bori no és simplement un reformista moderat. La seva crítica al capitalisme és contundent. Denuncia les fàbriques insegures, les calderes defectuoses, els empresaris que fugen després dels accidents i la mort de treballadors, especialment infants. La seva figura dona veu a la dimensió estructural de la violència: allò que la policia anomena “ordre” descansa sovint sobre la precarietat dels qui treballen.
Damià Traval: la temptació autoritària
Damià Traval, l’agutzil del barri del port, és una figura menys sofisticada intel·lectualment però molt significativa políticament. Coneix la vida de les tavernes, els mariners i els miners, i interpreta qualsevol moviment obrer com una amenaça imminent.
La seva resposta davant dels conflictes és sempre la mateixa: empresonar, restringir, vigilar i castigar. Arriba a proposar que siguin tancats a la presó no només els anarquistes, sinó també els socialistes i els estrangers que puguin “embolicar la troca”.
Traval representa la por convertida en política. No necessita comprendre exactament què passa per exigir repressió. Li basta imaginar una conspiració. En aquest sentit, és una figura especialment moderna: el poder autoritari no sempre neix d’un projecte doctrinal, sinó d’una acumulació de pors quotidianes que demanen un enemic.
Maria Husarova: l’animal, la imaginació i la llibertat
Maria Husarova, domadora de lleons d’origen transnacional, és un dels personatges més singulars de la novel·la. No pertany completament a cap lloc: el seu pare és rus, la mare italiana i ella ha viscut per diversos països d’Europa. Se sent del país on treballa i aprèn la llengua, però també d’enlloc i de tot arreu.
La seva teoria sobre la hipnosi dels animals revela una concepció alternativa de la relació entre humans i bèsties. Maria creu que els animals tenen una facultat imaginativa i que, si aquesta fantasia pot ser estimulada, els lleons podrien obeir sense el llarg procés de la doma. La seva proposta és rebutjada pels metges, que consideren impossible atribuir als animals una estructura mental comparable a la humana.
Però la novel·la no ridiculitza del tot Maria. El seu pensament extravagant obre una pregunta filosòfica: què passa si la imaginació no és un privilegi exclusivament humà? La domadora qüestiona els límits entre raó i fantasia, entre civilització i naturalesa, entre domesticar i comprendre.
Quan els lleons s’escapen, Maria no fuig. Intenta recuperar-los, fins i tot sabent que els animals poden atacar-la. La seva relació amb els lleons no és merament professional: els ha criat i els considera éssers amb una història pròpia. En una ciutat que tracta les persones com a instruments, Maria és potser qui manifesta una relació més atenta amb la vida.
Brau Nebot i Sabina Brossa: dissidència i intimitat
Brau Nebot, miner i portaveu obrer, connecta la novel·la amb el món del treball i les lluites socials. La seva indignació davant la fam i la indiferència dels diaris revela una consciència política formada en la pràctica, no només en la teoria. Quan llegeix que han mort vint persones de fam i que només vuit eren homes, denuncia el biaix implícit del llenguatge periodístic, com si la mort de les dones fos menys escandalosa.
Brau també és crític amb la frivolitat dels joves, que converteixen la fugida dels lleons en una aventura. Per a ell, la política i la revolució tenen a veure amb la vida material, amb la feina, el pa i la dignitat. Tot i així, és conscient que cada generació inventa les seves pròpies formes de resistència i d’aventura.
Sabina Brossa, esposa de Monerri, introdueix una figura femenina que rebutja la maternitat com a destí obligatori. La seva relació amb Monerri neix precisament d’aquesta coincidència. Ella no vol tenir fills i no accepta que aquesta decisió la converteixi en una dona incompleta.
Sabina és també més valenta i curiosa del que Monerri espera. Durant la recerca dels lleons, entra a les coves, es desvia del grup i fins i tot s’atura per rescatar un gat perdut. La seva conducta desplaça el paper tradicional de la dona protegida: no és només companya del policia, sinó una subjecte amb iniciativa pròpia.
Delfina Paulana i les dones del bordell
Delfina Paulana és una de les figures més actives de la part final de la novel·la. Quan el port crema i la ciutat entra en estat de pànic, decideix sortir per ajudar els bombers. La matrona Tresor intenta impedir-ho, però Delfina es posa les botes, es cobreix amb una gavardina i marxa armada.
La seva decisió té una força simbòlica clara. Mentre les autoritats ordenen confinaments i els homes discuteixen sobre la guerra, Delfina actua. No necessita una teoria política per reconèixer el patiment dels altres. La seva ètica és immediata i material: si hi ha un incendi, cal anar a apagar-lo; si hi ha ferits, cal ajudar-los.
La matrona Tresor representa l’instint de protecció, però també una certa resignació pragmàtica. Coneix la violència del món i vol preservar les noies mantenint-les dins del bordell. Les joves, en canvi, reaccionen de maneres diverses: algunes riuen, altres tenen por i Delfina decideix intervenir. El bordell es converteix així en un microcosmos femení on les dones observen i interpreten la catàstrofe des d’una posició socialment marginada, però no pas passiva.
Bonifaci Pou: la mirada que converteix la vida en espectacle
El carnisser Bonifaci Pou és un personatge grotesc i inquietant. Observa els veïns des del terrat, utilitza binocles i transforma la intimitat aliena en una funció teatral. Ell mateix ho admet: li agrada mirar les cases del davant com qui assisteix a una obra de franc.
Pou no és necessàriament l’assassí, però la seva mirada participa d’una cultura de la vigilància. Joana Peri és observada pels veïns, pel carnisser, per la policia i pels lectors. La seva vida no li pertany del tot perquè la ciutat la converteix en espectacle.
El personatge també introdueix una ironia sobre la relació entre observació i coneixement. Pou ha vist moltes coses, però veure no significa comprendre. Té fragments d’informació, rumors i detalls, però no sap interpretar-los adequadament. La seva mirada produeix dades sense veritat.
Una galeria contra les explicacions simples
Els personatges de Costabrulla 1898 no es divideixen fàcilment entre bons i dolents. El doctor Broix és racional, però no pot dominar el misteri; Monerri defensa l’ordre, però veu els límits de la policia; Jaumí és culpable i alhora víctima; Ulick Noone és criminal, però també producte d’un món imperial; Aleix Nebot és moderat, però el seu pragmatisme protegeix les jerarquies; Maria Husarova sembla extravaganta, però és qui comprèn millor la dimensió viva i imprevisible dels animals.
La ciutat funciona com una màquina que posa aquests personatges en contacte i els obliga a revelar-se. Cada crisi —l’assassinat de Joana, la persecució dels anarquistes, la fugida dels lleons o el bombardeig del port— destrueix una aparença i deixa al descobert una estructura de poder.
Per això, els personatges de Costabrulla 1898 són inseparables de la ciutat que habiten. No només actuen dins de Costabrulla: són expressions de les seves tensions. El metge, el policia, el miner, la domadora, la prostituta, el burgès i el criminal formen una anatomia col·lectiva d’una societat que viu entre el progrés i la barbàrie. En aquesta ciutat imaginària, cadascú porta una part del desastre a dins.
El doctor Broix: la raó en temps de catàstrofe a Costabrulla 1898
El doctor Broix és el personatge central de Costabrulla 1898, d’Alfred Batlle Fuster. Metge forense de la ciutat portuària, Broix encarna la confiança en la raó, l’observació i el mètode científic en un context on totes les institucions —la policia, l’ajuntament, l’exèrcit— es mostren incapaces de dominar el caos. La seva figura no només impulsa la trama detectivesca, sinó que articula una reflexió sobre els límits del coneixement, la responsabilitat moral de la ciència i la posició intel·lectual davant la violència política i social.
El metge com a investigador: entre ciència i misteri
La novel·la s’obre amb la descoberta del cadàver de Joana Peri, model i actriu, al costat del seu gos. El doctor Broix analitza l’escena “amb ull clínic” i, a partir de l’estat de descomposició, dedueix que l’homicidi s’ha comès la nit de Cap d’Any. La seva primera constatació és material: la dona té cinc orificis de bala a l’abdomen, el matalàs ha absorbit tota la sang i no hi ha esquitxades a l’habitació, signe que la víctima estava inconscient quan li van disparar.
Aquesta lectura forense transforma un crim aparentment passional en un enigma estructural. Broix no es limita a descriure les ferides: interpreta la disposició dels cossos, la manca de soroll, el comportament dels animals i la natura dels projectils. Quan el comissari Monerri li explica que el gos ha mort enverinat amb cianur de mercuri, mentre el gat ha sobreviscut, Broix entén que alguna cosa no encaixa en la versió oficial d’un “amant gelós”.
El moment decisiu arriba quan, després de l’autòpsia, el doctor conclou que les bales no es corresponen a cap pistola reglamentària i semblen projectils fets a mida per a una arma artesanal. A més, la disposició dels cinc trets —que dibuixen una creu imaginària sobre el cos de Joana— el porta a afirmar que l’assassinat forma part d’un ritual. La ciència, aquí, no elimina el misteri, sinó que el fa més dens: el crim no és només un fet individual, sinó un acte carregat de significat polític i simbòlic.
Broix i la política: entre socialisme i anarquisme
El doctor Broix no és un observador neutral. La seva posició professional el situa al centre de les tensions polítiques de Costabrulla. Manté contactes amb Gustau Bori, dirigent socialista, i assisteix a reunions on es discuteixen programes de reforma social: ensenyament públic, protecció dels infants, regulació del treball industrial.
Tanmateix, Broix no subscriu la visió de Bori que identifica tota violència anarquista com un mal absolut. Quan parla del pistoler Jaumí, un exsoldat de les Filipines que ha comès diversos assassinats, Broix defensa una lectura complexa: Jaumí no és un “monstre”, sinó un home destrossat per la guerra, la pobresa i la manca de futur. El metge recorda com Jaumí li va explicar que, a les Filipines, no havia emmalaltit mai malgrat viure en condicions extremes, mentre que a la vida civil la seva salut física i mental s’ha descompost.
Aquesta empatia no és ingènua. Broix no justifica els crims, però rebutja reduir-los a etiquetes polítiques simplistes. Per a ell, la violència no neix només de les idees, sinó de les circumstàncies materials i psicològiques que les idees no poden explicar del tot. Aquesta posició el fa incòmode tant per als conservadors com per als radicals: els primers el sospiten de complicitat amb els “subversius”; els segons, de massa prudència.
En una reunió amb Aleix Nebot, Dami Traval i Monerri, el comissari revela que Broix ha tingut trobades amb dirigents socialistes i que podria estar preparant-se per presentar-se a eleccions. La notícia incomoda Nebot, que prefereix no obrir un nou front polític mentre la ciutat arde. Broix, però, no és un home de partits: la seva adhesió al socialisme és més ètica que organitzativa. El que li importa no és el poder, sinó la possibilitat d’una societat menys violenta i més justa.
El metge en temps de guerra: el bombardeig de Costabrulla
La dimensió heroica de Broix es revela durant el bombardeig del port. Quan les explosions sacsegen la ciutat i la població fuig en pànic, el doctor surt al carrer en direcció contrària al flux general. Mentre tothom corre cap al centre, ell avança cap al barri del port, on el fum, la pols i les flames converteixen els carrers en un infern.
La seva primera preocupació no és la seva pròpia seguretat, sinó la dels ferits. Atura un home que fuig esbufegant i li pregunta: “Qu ha passat? Soc metge, es troba b?” Un altre li explica que ha vist cossos mutilats i façanes que han caigut “com si fossin de cartó”. Broix escolta, observa i actua. Quan un regiment de soldats passa corrent, ell continua endavant, fins al moll, on la boira es barreja amb el fum i la visibilitat és gairebé nul·la.
En aquest context apocalíptic, Broix es converteix en una figura gairebé mítica. És l’únic que camina cap al perill amb el malet a la mà, disposat a cosir ferides, aturar hemorràgies i alleujar el dolor en un món que sembla haver perdut tot sentit. La seva acció no canvia el curs de la guerra, però afirma un principi ètic fonamental: davant la destrucció massiva, la resposta possible és la cura concreta d’un cos concret.
Broix i els lleons: la raó davant del salvatge
La fugida dels lleons del circ introdueix una capa de realisme màgic en la novel·la. Mentre la ciutat es tanca per por dels animals, Broix manté la seva actitud racional. No nega el perill, però no es deixa arrossegar pel pànic col·lectiu.
En un moment clau, el doctor es troba un home estirat a terra, intentant foragitar un lle que el mira bramant. Broix no fuig: obre el malet, busca un flascó d’oli d’eucaliptol i s’hi acosta xiuxiuejant instruccions. Ruixa l’home amb l’oli i, gràcies a la reacció de repulsió del lle, aconsegueix arribar-hi i atendre’l.
Aquesta escena resumeix la seva posició davant del caos: no nega la força del salvatge, però confia en el coneixement per negociar-hi. El lle no és un dimoni, sinó un animal; el metge no és un heroi, sinó un professional que aplica els seus recursos limitats per salvar una vida. En un món on tothom crida que ha arribat “la fi del mn”, Broix continua pensant i actuant com si el món encara tingués sentit.
Broix i la memòria de la ciutat: quinze anys després
La novel·la juga amb diversos plans temporals. En algunes converses amb Monerri, Broix recorda fets de fa quinze anys, com la fugida anterior dels lleons i la seva trobada amb la domadora Maria Husarova. Aquests records revelen que el doctor no és un personatge estàtic: ha viscut la ciutat, ha conegut els seus habitants i ha acumulat experiències que donen profunditat a la seva mirada.
La seva relació amb Maria Husarova és especialment significativa. La domadora, que volia hipnotitzar els lleons apel·lant a la “fantasia” dels animals, representa una forma de coneixement alternativa, més intuïtiva i menys academicista. Broix la escolta amb respecte, tot i no compartir les seves teories. Aquesta obertura intel·lectual el distingeix d’altres personatges que només accepten com a veritat allò que encaixa en els seus prejudicis.
Broix com a consciència de Costabrulla
El doctor Broix és, en definitiva, la consciència moral i intel·lectual de Costabrulla. No té el poder de Monerri, ni la influència de Nebot, ni la riquesa de Noone. Però té alguna cosa que cap d’ells posseeix: la capacitat de veure la ciutat com un tot complex, on cada crim, cada explosió i cada fugida de lleons revela una estructura de poder, una por col·lectiva o una injustícia silenciosa.
La seva figura recorda els grans detectives literaris —Sherlock Holmes, el inspector Maigret—, però amb una diferència essencial: Broix no resol el misteri per restablir l’ordre, sinó per mostrar que l’ordre és una il·lusió. El seu coneixement no porta a la tranquil·litat, sinó a una responsabilitat més gran. Sap que la ciutat està malalta i que la seva feina no és curar-la, sinó acompanyar-la en el dolor.
En un món on tothom vol tenir raó —els anarquistes, els socialistes, els conservadors, la policia, l’exèrcit—, Broix és l’únic que accepta viure en la incertesa. La seva gran virtut no és la certesa, sinó la integritat: fer el que cal, allà on és, amb els mitjans que té. En aquest sentit, el doctor Broix és el veritable protagonista de Costabrulla 1898: no perquè guanyi, sinó perquè no es rendeix.
Maria Husarova: la domadora que va domesticar la ciutat
Maria Husarova és un dels personatges més singulars i simbòlics de Costabrulla 1898, d’Alfred Batlle Fuster. Domadora de lleons d’origen transnacional, Husarova no només representa el món del circ i l’espectacle, sinó que encarna una forma alternativa de coneixement, una relació no jeràrquica amb els animals i una capacitat de resiliència que la porta de la tragèdia a la reconciliació amb la ciutat. La seva trajectòria —de la pèrdua dels lleons a la fundació d’un negoci de tatuatges i, finalment, a la regidoria d’espectacles— resumeix la capacitat de la novel·la per convertir el marginal en central i el salvatge en civilitzat sense perdre la seva força originària.
Orígens i identitat: una dona de tot arreu i de ningú
Maria Husarova és presentada com una figura cosmopolita. El comissari Monerri explica que el seu pare era rus i la mare italiana, però que ella ha viscut per tota Europa, aprenent les llengües dels països on ha treballat. Aquesta mobilitat la converteix en una ciutadana del món: “se sentia del pas on treballava i aprenia lidioma”, però alhora “de tot arreu i de ning a la vegada”.
Aquesta condició la distingeix d’altres personatges arrelats a Costabrulla, com Monerri o Broix. Maria no té una pàtria fixa; la seva identitat es construeix en el trànsit, en el circ, en la relació amb els animals i amb les persones que troba pel camí. Aquesta fluïdesa identitària la fa especialment moderna: no es defineix per la sang o el territori, sinó per la feina, el coneixement i l’experiència.
La teoria de la hipnosi dels animals: fantasia, Aristòtil i límits de la raó
El moment intel·lectualment més ric de la seva caracterització arriba quan visita la facultat de medicina per parlar amb els estudiants, entre els quals hi ha el doctor Broix. Maria vol entendre els fonaments de la hipnosi perquè el seu objectiu és hipnotitzar els lleons.
Els estudiants li expliquen que la hipnosi animal, tal com es practica amb gallines o conills, no és realment hipnosi, sinó un instint de supervivència: l’animal es fa el mort quan percep un perill del qual no pot escapar. Broix i els seus companys consideren que atribuir als animals una estructura mental comparable a la humana és inacceptable dins la comunitat científica.
Maria, però, respon amb un argument filosòfic inesperat: pregunta si no és cert que Aristòtil considerava que la principal facultat mental dels animals era la fantasia. Davant la ignorància dels estudiants —que reconeixen no saber tant dels escrits del filòsof—, ella insisteix: si els animals tenen la capacitat fantàstica més desenvolupada, llavors podrien ser hipnotitzats. En estat d’hipnosi, prendrien les ordres humanes com si fossin part d’un relat fantàstic, un somni, i obeirien sense necessitat del llarg procés de la doma.
Aquesta teoria és rebutjada pels estudiants, que li diuen que és impossible hipnotitzar depredadors com els lleons, perquè no tenen cap mecanisme de defensa que no sigui la lluita a mort. Maria marxa enfadada, però la seva intervenció deixa una pregunta oberta: què passa si la fantasia no és un privilegi exclusivament humà? Què passa si els animals poden ser sotmesos no per la força, sinó per la imaginació?
Aquesta escena situa Maria en una posició fronterera entre la raó científica i el saber intuïtiu. No és una irracional: coneix els seus animals, ha viscut arreu i ha après de moltes cultures. Però el seu coneixement no encaixa en els marcs acadèmics. La novel·la no la ridiculitza per això; al contrari, la seva teoria extravaganta obre una fissura en la certesa dels metges i planteja una qüestió filosòfica genuïna sobre la naturalesa animal i els límits de la ciència.
La fugida dels lleons: tragèdia, responsabilitat i recerca
El dia de la tempesta, un llamp cau sobre la gàbia dels lleons del circ, en mata un i deixa els altres atordits i fugaços. Maria surt corrents per intentar contenir-los, però els animals escapen pels carrers de Costabrulla. La ciutat es tanca per por; la premsa parla de morts i la població viu confinada.
En aquest context, Maria no fuig. Assumeix la responsabilitat dels seus animals i es converteix en una figura activa en la seva recerca. Monerri, encara agent de policia, la interroga i ella li explica tot el que ha fet el dia dels llamps, amb una precisió que permet escriure l’informe oficial.
La recerca dels lleons es converteix en una aventura col·lectiva on Maria participa al costat de Monerri, la tatuadora Martina Espina, el miner Brau Nebot i Sabina Brossa. Maria encapçala el grup quan entren a les coves, perquè diu que és capaç d’ensumar els seus lleons: “Si sn a dins de la cova, els olorar molt abans de poder-los veure. Deixeu-me anar al davant.”
Aquesta confiança en l’olfacte i en la connexió corporal amb els animals la distingeix dels altres, que es guien per la raó, la por o l’aventura. Maria no busca els lleons com a enemics, sinó com a éssers amb qui ha compartit la vida. Quan finalment es troba un gat perdut a la cova, ella és la primera a entendre que l’animal probablement ha estat malferit per un lle i està amagat, esbufegant a causa de les ferides.
La troballa dels lleons i la invenció del zoològic
Dos anys després de la fugida, els lleons són localitzats a l’illa dels Conills, un illot fluvial considerat “maleït” pels vilatans. Allà han establert un equilibri ecològic amb la població de conills: els cacen de nit, controlen el seu creixement i eviten que moren de fam per sobrepopulació.
Davant aquesta descoberta, la primera reacció de les autoritats és matar els lleons. Maria, però, proposa una alternativa: convertir-los en el nucli d’un zoològic per a Costabrulla, “com els de les capitals europees”. La seva proposta és acceptada i ella mateixa s’encarrega de dissenyar el recinte, aprofitant el seu coneixement de les capacitats de salt dels lleons per crear un fossat d’aigua que els dissuadeixi de sortir sense necessitat de tancar-los en gàbies estretes.
En el discurs d’inauguració del zoològic, Maria fa dues coses significatives. Primer, anuncia que s’encarregarà de portar “els animals més espectaculars de l’Àfrica”, projectant una visió de la ciutat com a espai cosmopolita i connectat amb el món. Segon, ret homenatge als dos morts durant la fugida, assumint una responsabilitat moral i simbòlica: ella i l’ajuntament decideixen acusar el lle que Monerri va matar com a responsable de les morts, per evitar que la gent pensi que els lleons del zoològic han matat persones. A més, estableix que les famílies dels morts rebran una part dels guanys de les entrades en pagaments mensuals i vitalicis.
Aquesta decisió mostra una ètica complexa: Maria no nega la violència dels animals, però la integra en un projecte col·lectiu que inclou reparació econòmica i reconeixement públic. No busca amagar el passat, sinó transformar-lo en una institució que doni vida nova als lleons i benefici a la ciutat.
De la domadora a la regidora: tatuatges, espectacle i poder
Després de la fugida dels lleons, Maria es queda a viure a Costabrulla. Sense feina al circ, munta un negoci de tatuatges al port amb Martina Espina, la dona tatuada del circ. El local, anomenat “Espina-Husarova, tatuatges per mariners”, es converteix en un espai de trobada entre la cultura popular portuària i les modes aristocràtiques.
La inauguració del negoci és un espectacle en si mateixa: Martina proclama que és “la millor tatuadora de la Mediterrània” i anuncia que tatuarà de franc un dibuix petit a tothom qui ho vulgui. Maria, per la seva part, lloa la seva companya i ensenya la seva esquena tatuada amb els seus lleons. La gent recorda els morts i el fet que les bèsties encara no han aparegut, i es fa un silenci que Maria trenca cridant que, quan trobin els lleons, els donarà a la ciutat per construir un zoològic.
Aquest moment marca la transició de Maria de figura marginal a agent cultural reconegut. El negoci de tatuatges li dona independència econòmica i visibilitat social. Però el seu ascens no s’atura aquí: poc després, és nomenada regidora d’espectacles de l’ajuntament i organitza esdeveniments importants per a la ciutat.
Aquest nomenament és simbòlicament potent: la dona que havia perdut els seus lleons i havia estat qüestionada pels metges per les seves teories sobre la hipnosi acaba dirigint la política cultural de Costabrulla. La novel·la suggereix així que el coneixement pràctic, l’experiència del cos i la capacitat d’organitzar espectacles són tan valuosos com la ciència o la política tradicional.
Maria Husarova i la qüestió animal: ètica, empatia i límits
La relació de Maria amb els lleons no és només professional. Quan Monerri li dispara a un dels lleons durant la fugida, ella li pega un cop de puny i li diu: “Ho sento… Em va poder l’emoció. Pensi que aquell lle el vaig criar des que era un cadell.” Aquesta reacció revela una connexió emocional profunda: els lleons no són només animals de circ, sinó éssers amb qui ha compartit la vida.
Aquesta empatia la distingeix d’altres personatges que tracten els animals com a instruments o enemics. Per a Maria, els lleons tenen una història, una memòria i una dignitat. Quan proposa el zoològic, no ho fa només per aprofitar-los econòmicament, sinó per donar-los una vida millor que la del circ, en un espai que simuli el seu hàbitat africà.
La seva posició ètica és complexa: accepta que els lleons poden matar, però creu que és possible conviure amb ells mitjançant el disseny adequat i el respecte. Aquesta visió la situa en una posició avançada per a la seva època: no és una defensora dels drets animals en el sentit contemporani, però la seva pràctica i el seu discurs apunten cap a una relació menys explotadora entre humans i animals.
Maria Husarova com a figura de la modernitat
Maria Husarova és, en definitiva, una figura de la modernitat dins Costabrulla 1898. Dona, estrangera, treballadora del circ, teòrica improvisada de la hipnosi animal, empresària de tatuatges i regidora d’espectacles, la seva trajectòria desafia les categories rígides de gènere, classe i coneixement.
La novel·la la utilitza per qüestionar els límits de la raó científica (enfrontant-la a Broix i els seus companys), per explorar la relació entre humans i animals (mitjançant la seva connexió amb els lleons) i per mostrar com una ciutat portuària pot integrar el marginal i convertir-lo en part del seu teixit institucional.
En un món dominat per homes —Monerri, Broix, Nebot, Noone, Pacigany—, Maria Husarova és una de les poques dones que no només sobreviu, sinó que transforma la seva realitat. No ho fa mitjançant la violència o la conspiració, sinó a través del coneixement pràctic, la capacitat d’organitzar espectacles i la voluntat de donar una vida nova als seus lleons. En aquest sentit, és un dels personatges més esperançadors de la novel·la: prova que, fins i tot en una ciutat al límit, és possible construir institucions que no neguin el salvatge, sinó que l’integrin en un projecte col·lectiu.
