Estudi Literari Formal: Costabrulla 1898

1. Introducció i Marc Referencial

L’aparició de Costabrulla 1898 s’ha consolidat com una fita estratègica en la narrativa catalana contemporània, actuant com un exercici rigorós de recuperació de la memòria històrica des d’una vessant ficcional. En un panorama literari sovint saturat de recreacions hagiogràfiques, l’obra d’Alfred Batlle Fuster proposa una dissecció gòtica i visceral de la societat de la fi de segle XIX, utilitzant el «Desastre del 98» no només com a teló de fons, sinó com a agent patogen de la moral col·lectiva.

L’objectiu d’aquest estudi és analitzar com l’obra transcendeix la crònica de successos per convertir-se en un retrat d’una societat en descomposició. A través d’una estructura polifònica, l’autor aconsegueix que l’anècdota criminal esdevingui una metàfora de la decadència nacional espanyola i el naixement d’una modernitat convulsa.

Dades bibliogràfiques principals:

Autor: Alfred Batlle Fuster
ISBN: 978-0-557-88765-1
Editorial: Anel Books

Aquesta obra s’allunya de la linealitat convencional per endinsar-se en una hibridació genèrica on el realisme quirúrgic i l’absurd esperpèntic convergeixen en un relat d’una complexitat formal notable.

2. Hibridació de Gèneres: Del True Crime a l’Esperpent

Costabrulla 1898 opera sota una naturalesa polifònica on la veritat es fragmenta i es contamina. Batlle Fuster hibrida gèneres amb una intencionalitat crítica que interpel·la l’estat d’excepció moral de l’època:

True Crime i Gòtic Forense: L’obra s’ancora en una realitat clínica pertorbadora. L’autòpsia de Joana Peri no és només un procediment legal; la presència de projectils disposats ritualment en forma de creu dins el cos de la víctima i l’enverinament del gos amb cianur de mercuri eleven el relat cap a una estètica gòtica on el crim és un acte simbòlic.

Novel·la coral d’intriga: El teixit narratiu es construeix des de la subjectivitat del carrer. El voyeurisme del carnisser Bonifaci Pou i el safareig dels veïns actuen com a filtres que distorsionen la investigació del comissari Monerri, convertint la cerca del culpable en un laberint d’hipocresies.

Esperpent i Sàtira Política: L’esperpent es manifesta en l’absurditat institucional. La figura de l’alcalde Paciganúy i la seva campanya pseudocientífica —que promou el consum de tabac per combatre el còlera, inclús entre la infància— és la representació màxima de la ignorància caciquista convertida en tragèdia còmica.

Metaficció: L’ús de la literatura dins la literatura, especialment amb la lectura de Microbis humans per part de la víctima, funciona com el mirall central de l’obra. Costabrulla esdevé una placa de Petri on els «microbis» no són només bacteris, sinó els mateixos ciutadans: els corruptes, els voyeurs i els estafadors.

L’impacte d’aquesta hibridació en el lector és un desplaçament constant entre el rigor forense i el grotesc, forçant una reflexió sobre la fragilitat de la raó en temps de crisi.

3. L’Espai i el Temps: Costabrulla com a Microcosmos del 1898

El marc temporal de les guerres colonials (Cuba i Filipines) és el motor d’un desassossec que infecta la geografia física de la novel·la. Costabrulla no és només una ciutat portuària; és un microcosmos de la pèrdua imperial espanyola.

La geografia —el barri del port, l’illa Picota i el riu Bicorb— reflecteix una decadència moral palpable. L’arribada constant de «murris», estafadors i veterans traumatitzats alimenta una xenofòbia que és, en el fons, por a un futur incert. L’autor connecta aquesta degradació física amb la psicologia dels personatges de manera magistral: la pràctica d’algunes dones d’aspirar els efluvis de les latrines per aconseguir una pal·lidesa aristocràtica és el símbol definitiu de la decadència nacional. La bellesa es busca en la putrefacció, igual que l’Estat intenta mantenir la seva dignitat sobre les runes d’un imperi esgotat.

4. Arquitectura de Veus i Discurs Metafictiu

L’estructura narrativa és un exercici de fragmentació. Batlle Fuster utilitza «veus narratives creuades» per demostrar que la veritat és un constructe fràgil. La informació flueix com a través d’un «telèfon de llauna» (metàfora de la comunicació precària extreta del context): els testimonis del carnisser voyeurista Pou, de l’agutzil Traval i del Dr. Broix se solapen sense arribar mai a una certesa absoluta.

Els elements metafictius actuen com a miralls simbòlics: les referències a Jules Verne i Camille Flammarion representen l’anhel d’un progrés que la realitat de Costabrulla desmentix sistemàticament. Especialment significatiu és el llibre Microbis humans, que actua com a eix de la crítica social: la societat costabrullenca és el brou de cultiu on la corrupció i el malviure es multipliquen de forma invisible però letal.

5. Galeria d’Arquetips i Caracterització de Personatges

Els personatges de Batlle Fuster no són individus aïllats, sinó encarnacions de tensions socials irreconciliables:

Dr. Broix: El racionalisme i la consciència social (socialisme) que intenta operar en una societat malalta que no vol ser curada.

Jaumí el ‘guillat’: Més que un «assassí accidental», Jaumí és un vas d’expansió del trauma de guerra (PTSD). La seva violència és una exportació de la brutalitat colonial cap a la metròpoli: assassina per buscar el silenci que la seva ment, turmentada pels crits de les Filipines, no li permet tenir.

Ulick Noone (el ‘black irish’): L’estranger tèrbol vinculat al crim organitzat. Noone representa l’obscurantisme i el vessant més sàdic del poder. La seva implicació en el «strawberry shooting» —un ritual on es dispara a maduixes situades sobre els caps de dones nues i lligades— és la representació màxima de la deshumanització gòtica.

Sebastià Paciganúy: L’encarnació del caciquisme i la misogínia. La seva grolleria és la barrera contra una modernitat que no entén.

Adela Roca: El contrapunt intel·lectual, la veu que vaticina un segle XX on la dona ja no serà una estàtua decorativa, sinó un agent polític.

6. Eixos Temàtics i Crítica Social

L’obra dissecciona la societat catalana de finals del XIX a través de crítiques mordaces:

El rebuig social als veterans: El desdeny cap als soldats que tornen («Ves a saber què ha fet a l’Àsia») reflecteix la mala consciència d’una nació que envia els seus pobres a la guerra per oblidar-los després.

Feminisme i Modernitat: La dialèctica entre Adela Roca i Paciganúy il·lustra el trencament de l’ordre patriarcal. La por de l’alcalde a la dona instruïda és la por a la pèrdua del control social.

Pseudociència i Control Social: La campanya del tabac contra el còlera —incloent l’ús de nens fumadors i cigars ensucrats— és una sàtira sobre com el poder manipula la ciència per ocultar la seva pròpia incompetència sanitària.

Hipocresia i Voyeurisme: La moral pública és constantment subvertida per la pulsió de mirar (el carnisser amb els seus binocles), demostrant que la virtut és només una cortina de fum.

7. Estètica Gòtica, Grotesc i l’Apocalipsi Final

L’estètica de Costabrulla 1898 està saturada d’imatges d’una bellesa tèrbola i artificial. L’ús de les «papallones d’hivern» i el «polsim vermell» (pols d’ales de papallona barrejat amb verí o rituals) actuen com a motius recurrents que vinculen la naturalesa amb la mort.

L’element esperpèntic arriba al seu zenit en l’acte públic de l’alcalde: nens cremant-se amb cigars enmig de la celebració i l’assassinat final de Paciganúy, on el seu cervell queda exposat davant la multitud. Aquest grotesc no és gratuït; és la culminació d’una societat que s’esmicola.

L’obra tanca amb una imatge d’una ironia brillant: els lleons escapats que sobreviuen a l’illa dels Conills menjant-se les preses locals. Aquesta resolució és una metàfora perfecta dels sistemes depredadors (com el caciquisme o el colonialisme): fins i tot en l’aïllament, la bèstia troba una manera de mantenir un «equilibri biològic» basat en el consum dels més febles.

8. Conclusió: La Modernitat de Costabrulla 1898

Costabrulla 1898 s’erigeix com una obra fonamental per entendre no només el passat, sinó les crisis de desinformació i trauma col·lectiu que defineixen el nostre present. Batlle Fuster ha construït un relat on la pols del 1898 encara ens taca les mans, recordant-nos que sota el vernís de la civilització sempre bateguen els mateixos microbis humans.

Les conclusions definitives d’aquest estudi són:

La novel·la redefineix el gènere històric a Catalunya mitjançant una hibridació d’alt nivell que integra el true crime forense amb la tradició de l’esperpent valleinclanesc, creant un llenguatge visual i narratiu propi del gòtic mediterrani.
L’ús estratègic del trauma colonial (encarnat en en Jaumí) i de la corrupció institucional (Paciganúy) estableix un pont analític directe amb les crisis de confiança en l’autoritat que pateix la modernitat contemporània.
L’obra consagra la figura de l’autor com un mestre de l’arquitectura de veus, utilitzant la fragmentació i la metaficció per obligar el lector a assumir una responsabilitat hermenèutica: reconstruir la dignitat humana a partir de les runes d’una societat hipòcrita.

El trauma colonial d’en Jaumí

El personatge d’en Jaumí, conegut pels carcellers com «el guillat», és segurament la representació més colpidora de les seqüeles psicològiques de la guerra a l’obra. El seu periple vital és la crònica de com, en paraules de Gustau Bori, la pàtria «fabrica monstres» enviant joves pacífics a les colònies per defensar els interessos de les elits.

L’anàlisi del seu trauma colonial es pot estructurar en els següents eixos fonamentals:

1. La fractura de la identitat: del «bon jan» al «monstre»

Abans de ser reclutat, en Jaumí era descrit com un noi completament integrat a Costabrulla, de caràcter noble, afable i alegre, que mai s’havia barallat amb ningú. Com que la seva família era massa pobra per pagar l’exempció del servei militar, es va veure obligat a embarcar cap a Manila, una travessia que inicialment es plantejava amb la il·lusió de viure una gran aventura. No obstant això, un any de combat a les Filipines li «va girar la ment com un mitjó». El xoc amb la crueltat extrema de la guerra i la necessitat d’entrar en combats a mort cos a cos van anul·lar tot el seu aprenentatge escolar per imposar un instint de supervivència salvatge on dubtar significava morir.

2. La doble captivitat i la traïció

El trauma d’en Jaumí no només prové de l’enemic, sinó també de la seva pròpia pàtria. Durant la campanya:

Va ser ferit i capturat pels rebels tagals. Va sobreviure convivint amb ells uns mesos i fins i tot va salvar la filla d’un general rebel.

Quan va aconseguir fugir i reincorporar-se a les línies espanyoles, els seus propis superiors el van tancar a la presó militar, acusant-lo injustament de ser un espia o d’haver estat adoctrinat pels tagals.

Aquesta doble traïció —i un desengany amorós que va motivar la seva fugida definitiva de la selva— van acabar de trencar el seu vincle de fidelitat amb qualsevol idea de «pàtria», un concepte que va passar a considerar una simple enganyifa dels qui manen.

3. La somatització del trauma i la paradoxa de la salut

Un dels detalls mèdics més reveladors que en Jaumí confessa al doctor Broix és que, mentre va ser a la selva filipina, caminant amb l’aigua al coll, envoltat de sangoneres i menjant insectes, mai no va caure malalt. En canvi, en retornar a la vida civil de Costabrulla, el seu cos i la seva ànima es van ensorrar: va començar a patir de migranyes severes, gana, deliris i un neguit constant. El trauma, contingut durant l’estat d’alerta de la guerra, va esclatar quan es va trobar sol, sense feina i sense objectius.

4. Manifestacions de la bogeria i reactivitat bèl·lica

La violència que en Jaumí exerceix un cop a Costabrulla és erràtica i fruit de curtcircuits mentals on es barregen la pulsió suïcida, la ràbia i els reflexos del front:

La pulsió suïcida fallida: Aclaparat per la migranya i la gana, decideix disparar-se al cap a la fleca, però el tremolor de les mans fa que l’antic millor tirador del seu regiment erri el tret i mati accidentalment una clienta. En veure que és viu, reacciona amb un atac d’histerisme delirant, cantant i ballant.

La intolerància al soroll: Mata la serventa d’una casa d’un tret al front simplement perquè fa un xiscle en veure’l. En Jaumí ho justifica argumentant que «no ha suportat mai els crits» i que només volia silenci.

La regressió al «mode guerra»: Quan es veu envoltat de protestes o persecucions, la seva ment es reconnecta automàticament amb la crueltat del front: liquida el capità de l’esquadró policial i remata d’un tret al cap un noi ferit que crida de dolor per «evitar-li el patiment» d’unes ferides que considera irreparables.

5. El buit i el rebuig social de tornada

Quan els veterans com en Jaumí tornen de l’Àsia, topen amb un mur d’hipocresia social. La comunitat que els envia a lluitar després els rebutja: els anomenen «herois» de lluny, però els tenen por, els consideren portadors de malalties exòtiques i els neguen qualsevol oportunitat laboral. Capitania tampoc ajuda en certificar que va estar a la presó militar. Aquest rebuig aboca en Jaumí a una alienació total: «Aquí res té sentit. Vull tornar a la guerra».

6. La instrumentalització del trauma

Aquesta ràbia i desesperació existencial el converteixen en un subjecte fàcilment manipulable. Un vell anarquista i estafador del port el troba despullat i lligat al llit per unes prostitutes, i en lloc de lliurar-lo, utilitza el seu ressentiment cap a la pàtria i el seu desig de morir per proposar-li un encàrrec: «Si de veritat vols morir… mata l’alcalde». En Jaumí ho executa amb total fredor enmig d’un acte públic, utilitzant el magnicidi com una via de suïcidi indirecte o d’afirmació nihilista.

7. L’amnèsia defensiva i la desintegració mental

El mecanisme de defensa final de la ment d’en Jaumí és la dissociació. Quan fuig a Gódua i comença una nova vida com a miner al costat de l’Àuria, el seu cervell pateix una sort de «desmemòria» protectora:

El treball físic i l’amor de l’Àuria aconsegueixen esborrar o arraconar els records dels seus crims i de la guerra.

Quan finalment és detingut, experimenta una forta sensació d’estranyesa: recorda els fets, però els sent aliens, com si fossin notícies llegides en un diari que haguessin passat a una altra persona. La seva ment prefereix desintegrar la seva pròpia continuïtat identitària abans d’haver de conviure amb la certesa de ser un assassí.

Estructura de Costabrulla 1898

Costabrulla 1898 revela una obra de gran complexitat estructural, riquesa estilística i profunditat temàtica. A través dels fragments de l’obra, es poden apreciar diversos elements que eleven el text per sobre de la mera narrativa d’intriga, consolidant-lo com una peça d’alta orfebreria literària.

1. La polifonia coral i la hibridació de gèneres

La novel·la destaca per una estructura polifònica extraordinàriament ben teixida, on la trama es cabbussa en una multiplicitat de veus narratives que s’encreuen i es contraposen. L’autor no utilitza un narrador omniscient tradicional, sinó que construeix la veritat de manera fragmentada i subjectiva a través de confessions, declaracions policials, records traumàtics i xafarderies de veïnat.

Aquesta polifonia permet una rica hibridació de gèneres:

El True Crime i la intriga policial, articulats al voltant del misteri de l’assassinat de Joana Peri i les anàlisis forenses del doctor Broix.

La novel·la històrica, que retrata amb precisió l’atmosfera de decadència de l’imperi colonial espanyol el 1898.

La sàtira política i social, especialment visible en els debats ideològics sobre el socialisme, el feminisme emergent i el conservadorisme reaccionari.

2. L’estètica de l’esperpent i el grotesc

Un dels trets més definitoris de la qualitat de l’obra és la seva adscripció a una estètica propera a l’esperpent i al grotesc, on el sublim i el ridícul, la tragèdia i la farsa, es barregen constantment:

L’absurd de la pseudociència de l’època: Es parodia de manera brillant la ignorància institucionalitzada a través de la campanya municipal que obliga els nens a fumar cigars per combatre el còlera, una festa que acaba en un caos de criatures cremant en flames just abans del magnicidi de l’alcalde, a qui se li acaba veient el cervell obert. També es recull la pràctica grotesca de joves que aspiren els gasos de les latrines per aconseguir un rostre pàl·lid «de deessa» i estalviar-se les feines de casa.

La imatge del lleó i la mà: Durant el bombardeig, enmig de la pols i les runes, el doctor Broix troba un animal que regurgita una mà humana mutilada. El ferit estranger que hi ha al costat, en un diàleg gairebé surrealista, balbuceja en anglès i català: «Yes, it’s my hand… La que ha vomitat el lleó… és la meva mà».

El clímax apocalíptic: La invasió de rates que fugen de les clavegueres de Costabrulla mentre un client borni i beat recita profecies de destrucció bíblica a les prostitutes de Dora Tresor.

3. La dimensió metaficcional i l’estètica de la recepció

L’obra incorpora un discurs metaficcional d’alta volada on es reflexiona obertament sobre el mateix acte de narrar. En el capítol 6, el personatge d’en Jaumí exposa una autèntica teoria de l’estètica de la recepció literària. Explica que el narrador d’històries ha de captar l’atenció ràpidament i ometre els detalls superflus, ja que són els propis oients els qui acaben de construir i imaginar l’aspecte físic dels personatges (si l’Àuria és rosa o morena, o si l’alcalde Paciganúy és alt o baix, gras o prim) basant-se en les seves pròpies vivències personals. D’aquesta manera, l’obra es postula com un joc de miralls on la veritat i la identitat són només «una confusió d’aparences, un conjunt d’enganys que construeixen una falsa certesa basada en el costum».

4. Profunditat psicològica i deliri dissociatiu

La construcció psicològica dels personatges, especialment la d’en Jaumí, esquiva els arquetips plans per oferir una profunda exploració del trauma de guerra. El seu mecanisme de defensa davant la culpa és la dissociació mental: la seva ment entra en un túnel de «desmemòria» tan bèstia que, quan el detenen, recorda els crims com si fossin notícies llegides en un diari que li haguessin passat a una altra persona.

Aquesta desintegració mental assoleix el seu clímax líric en el deliri de la presó, on l’autor utilitza elements del realisme màgic o el surrealisme febril: en Jaumí parla amb una «gallineta d’aiguamoll» que es nega a ser un colom i que li adverteix que té la panxa plena de sang, un somni delirant que es barreja amb la polseguera del terratrèmol real i el record de les sis dones de les Filipines que li demanaven la seva «sement» en un silenci sepulcral.

5. Plasticitat visual i lirisme decadent

L’estil d’Alfred Batlle Fuster posseeix una gran força plàstica, capaç de crear escenes d’una enorme potència visual i gairebé pictòrica. Un exemple d’aquesta qualitat és la descripció del sopar clandestí a casa d’Ulick Noone, on se’ns presenta un grup de prostitutes nues i lligades als arbres del jardí sota el fred de la nit, contrastant amb el menjador de parets de colors on crema la llar de foc.

Així mateix, el trànsit de la Delfina Paulana cap a la inconsciència o la mort està narrat amb un lirisme corprenedor: la seva ascensió imaginària per sobre dels núvols, el vol amb els estornells, la visió de la curvatura de la terra i, finalment, la seva regressió a la infància on esdevé un nadó bressolat per la seva mare que torna a la pau del líquid amniòtic.

En conclusió, la qualitat literària de Costabrulla 1898 rau en la seva capacitat per combinar el rigor d’una investigació criminal, la vivesa del retrat històric i social, i la llibertat creativa d’una prosa que fa de la bogeria, el grotesc i la metaficció les seves principals eines d’expressió artística.

La «confusió d’aparences» en l’estil de l’obra

El concepte de la «confusió d’aparences», definit explícitament com un «conjunt d’enganys que construeixen una falsa certesa basada en el costum», impregna totalment l’estil i la narrativa de la novel·la. L’autor utilitza la fragmentació, la impostura i el canvi constant de rols per construir un món on la veritat mai és única ni directament accessible:

La teoria de la recepció literària: L’obra reflexiona metaficcionalment sobre el seu propi estil a través de la veu del narrador, qui postula que cal captar l’atenció ràpidament i ometre els detalls superflus. D’aquesta manera, són els mateixos oients/lectors els qui construeixen de manera subjectiva l’aspecte físic dels personatges segons les seves pròpies vivències (com imaginar si l’Àuria és closa o morena, o si l’alcalde Paciganúy és gras, prim, alt o baix).
Identitats i disfresses: Els personatges principals es mouen constantment rere falses aparences. L’Àuria es disfressa d’home amb robes masculines per poder fugir del seu poble; Ulick Noone es fa passar per capellà catòlic per travessar fronteres cap a Espanya; i la mateixa policia es debat en disquisicions absurdes sobre l’aspecte de Noone, a qui els expedients britànics anomenen «black irish» tot i tenir la pell «més blanca que la llet». Fins i tot l’assassí Claudi Tort s’esmuny de la comissaria fent-se passar de manera inversemblant pel jardiner de la mansió.
La línia difusa entre la vida i la mort: L’estil juga amb la percepció errònia de la realitat. El cas més flagrant és el de la Cecília, la xicota del caragoler, que a causa d’un potent narcòtic cau en un estat catatònic: els veïns i la policia (sense el veredicte de cap metge) la diagnostiquen com a morta. Gairebé és enterrada viva en un taüt i els enterramorts s’indignen quan el taüt es comença a moure i a emetre crits d’ultratomba.
La il·lusió col·lectiva: Durant la crisi dels felins escapats, la ment de la població es veu desbordada per la imaginació. Això genera des de falses alarmes de «lleons imaginaris» fins a bromes grotesques on uns joves disfressen un gos de fons marró amb una pell d’ovella per fer-lo passar per lleó.

Elements que fan que l’obra sigui considerada «true crime»

Costabrulla 1898 s’articula sota els paràmetres de la investigació criminal real (true crime), detallant minuciosament els aspectes forenses, policials, conspiratius i processals d’una sèrie de crims interconnexos:

L’escena del crim forense: L’obra s’obre amb el descobriment del cadàver de l’actriu Joana Peri i el seu gos. L’anàlisi de l’escena és purament forense: el doctor Broix examina de manera clínica el matalàs que ha absorbit tota la sang, l’absència d’esquitxades (senyal de que estava inconscient) i el fet de trobar-se vestida amb roba de carrer. Més endavant, es detalla l’enverinament del gos amb cianur de mercuri barrejat amb carn, confirmat per la salivera abundant i l’autòpsia dels veterinaris municipals.
La balística personalitzada: El doctor Broix i els experts analitzen que els balins extrets no pertanyen a cap arma reglamentària. Descobreixen que són projectils punxeguts de penetració fatal fets a mida per a una pistola artesanal de canó molt llarg i prim, que resulta ser la mortífera pistola-creu dissenyada per Noone.
L’entramat de contraban i xantatge: Com en els grans relats criminals, els crims responen a una motivació econòmica. Es revela una conxorxa de contraban de tabac i carn d’Algèria, així com l’estafa de barrejar carbó anglès amb carbó de baixa qualitat de l’illa Picota. Joana Peri i el seu marit (tripulant i còmplice) van ser assassinats per silenciar-los perquè tenien intenció de denunciar la xarxa criminal. A més, s’orquestrava un sistema de xantatge pornogràfic a burgesos mitjançant fotografies eròtiques al soterrani d’Ulick Noone.
L’interrogatori policial i l’espionatge: Es detallen mètodes policials aspres (cops i pressions al sospitós) i l’ús de confessions de testimonis singulars, com el carnisser Bonifaci Pou, que admet espiar la vida íntima de les seves víctimes des del terrat utilitzant els binocles del teatre.
La confessió explícita de l’assassí: El capítol 17 pren directament la forma d’un document epistolar de confessió: «El meu nom és Claudi Tort, i confesso la mort de les quatre dones…». En Claudi detalla en primera persona com va matar l’enginyer ofegant-lo en un pont, com va utilitzar la pistola-creu per disparar a la Joana Peri i com va col·locar els cadàvers de les prostitutes als baguls de Noone per incriminar-lo i desfer-se d’ell.

El paper de l’esperpent en el clímax apocalíptic

L’esperpent —la deformació sistemàtica de la realitat a través de la barreja del que és tràgic amb el que és ridícul o caricaturesc— assoleix la seva màxima expressió l’1 de maig de 1898. El clímax fusiona el canvi polític local, les guerres imperials, un terratrèmol i l’alliberament de feres en un retaule dantesc i gairebé de farsa:

De la comèdia política a la tragèdia bèl·lica: Mentre la plaça celebra de manera absurda el nomenament del jove i arrogant alcalde Aleix Nebot amb el llançament de tres salves de pólvora, un destructor estranger real (americà o alemany) confon les salves amb un atac i comença a bombardejar la ciutat. El bombardeig esmicola el mur del zoològic de Costabrulla, alliberant els lleons.
La imatge dantesca dels lleons i les rates: Enmig de la runa i la pols de les cases esbucades, es produeix una situació grotesca: els lleons de l’ajuntament corren pels carrers i es dediquen a devorar literalment els ferits i morts pel bombardeig, escampant extremitats i budells a la vista de tots. Paral·lelament, milers de rates horroritzades pel foc fugen de les clavegueres de Costabrulla i inunden l’avinguda principal cobrint les cames de la gent.
El miracle de l’eucaliptol i la mà regurgitada: En un dels passatges més esperpèntics, el doctor Broix es troba un lleó a punt de devorar un ferit estranger. En lloc d’actuar amb heroisme clàssic, obre el seu maletí de metge i es ruixa la roba amb oli d’eucaliptol. L’olor irrita els narius de la fera, que comença a tossir i esternudar fins que regurgita una mà humana mutilada. L’estranger ferit, en una línia de diàleg hilarant i tràgica, balbuceja en anglès i català: «Yes, it’s my hand… La que ha vomitat el lleó… és la meva mà».
La sàtira religiosa al bordell: Dins de la casa de Dora Tresor, les prostitutes es miren les explosions. Un client borni, «esquifit i amb cara de beat» que s’ha quedat tancat allà després del servei, comença a recitar delirants profecies bíbliques inventades de destrucció on «dragons devoraran milions de rates». Enrabietada, la matrona li llança un corró de cuina al cap per fer-lo fora mentre ell crida que el feminisme i la igualtat de les dones provocaran el Judici Final.
La desintegració lírica de la Delfina: La prostituta Delfina Paulana decideix sortir al carrer armada amb una pistola per ajudar els bombers. Enmig de la boira d’advecció, la pols i les explosions, la novel·la assoleix un lirisme gòtic quan ella comença a levitar imaginàriament per sobre dels núvols, jugant amb estorns per acabar convertida en un nadó dins del líquid amniòtic de la seva mare, en pau abans de morir.
La fuga grotesca d’en Jaumí: En Jaumí, «el guillat», pateix el bombardeig tancat a la cel·la de la presó. El terratrèmol escombra mig terra de la seva cambra cap al precipici. En sortir al pati, en lloc de trobar un camí gloriós, topa amb els cadàvers de tres carcellers esbocinats de tal manera que és incapaç de saber quines extremitats corresponen a quin tronc. Finalment, aconsegueix alliberar-se agafant les claus que pengen de la cintura d’un dels torsos que ha quedat sense cap ni cames.