Intrigues, ucronies i crisis morals a la novel·la històrica catalana

La novel·la històrica catalana contemporània ha convertit el passat en un laboratori narratiu on intriga, ucronia i crisi moral es fusionen per qüestionar els fonaments de la identitat col·lectiva i els límits de la realitat. Aquest article traça una cartografia literària que va de la crisi colonial del 1898 a les guerres carlines del segle XIX, passant per la Barcelona especulativa de Narcís Oller i les clavegueres espies de la Primera Guerra Mundial, per demostrar com la ficció catalana utilitza la història no com a decorat, sinó com a eina filosòfica per interrogar el present.

El catalitzador ucrònic: Costabrulla 1898 d’Alfred Batlle Fuster

Costabrulla 1898 d’Alfred Batlle Fuster es presenta com a text fundacional d’aquesta tendència: una ucronia ambientada en l’any de la pèrdua de les colònies espanyoles, on una ciutat imaginària a les selves filipines esdevé l’escenari d’un thriller polític que desdibuixa les fronteres entre vigília, corrupció i descomposició imperial. La novel·la no es limita a recrear un context històric, sinó que el deforma deliberadament per revelar les tensions socials finiseculars i la perplexitat humana davant d’un món que s’ensorra. Aquesta operació narrativa —boira geogràfica com a metàfora de la boira moral— estableix un precedent per a tota una línia de ficció catalana que utilitza la desubicació com a estratègia crítica.

El component ucrònic de Costabrulla no és gratuït: en alterar subtilment la realitat històrica, Batlle Fuster converteix la novel·la en un mirall on el lector reconeix les dinàmiques de poder, corrupció i crisi institucional que ressonen en el present. La selva filipina, lluny de ser un exotisme decoratiu, es transforma en un espai liminal on la moral esdevé negociable i la veritat oficial es revela com a construcció fràgil.

Estrangeria i incomprensió: Els estranys de Raül Garrigasait

Si Costabrulla explora la descomposició imperial des de la perifèria colonial, Els estranys de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017) trasllada aquesta lògica de l’estranyesa al cor de la Catalunya carlina. La novel·la segueix Rudolf von Wielemann, un jove prussià d’educació refinada que arriba a la Solsona de 1837 en plena Primera Guerra Carlina amb la intenció de lluitar per l’Ordre i la Tradició, però que aviat descobreix que els seus esquemes interpretatius són insuficients per comprendre un món tancat, violent i paradoxal.

Garrigasait articula la narració mitjançant una estructura dual: capítols ambientats en el present, on un traductor català investiga les memòries del príncep Lichnowsky —figura històrica recuperada per la novel·la—, i capítols situats en el passat, que reconstrueixen el periple de Wielemann. Aquesta alternança temporal no és només un recurs estilístic, sinó una estratègia epistemològica: el passat esdevé un territori d’investigació on la veritat històrica i la fabulació literària es confonen.

La Solsona de 1837, aïllada i ruïnosa, actua com a catalitzador de la bogeria i la incomprensió. Wielemann, perdut i desmotivat, es troba immers en una xarxa de personatges que encarnen visions contradictòries del conflicte: un antiliberal intransigent, un metge fascinat per Beethoven, una vídua misteriosa. Aquest mosaic humà revela que la guerra carlina no és només un enfrontament militar, sinó una crisi de sentit on la identitat, la lleialtat i la moral es qüestionen constantment.

Thriller històric i violència política: Tothom ha de morir de Xavier Therós

La violència militar i els personatges turmentats pel passat bateguen amb força a Tothom ha de morir de Xavier Therós (Editorial La Campana), un thriller històric situat el 1848 durant la Guerra dels Matiners —la segona guerra carlina (1846-1849). La novel·la segueix la persecució d’una misteriosa partida guerrillera que deixa un reguitzell de crims al Ripollès i el Bisaura, on s’ha fet fort el general Cabrera.

El protagonista, Llampades, és un expressidiari que, juntament amb un grup de homes de les Rondes Volants —contrabandistes, lladres i expresidiaris com ell—, rep l’encàrrec d’empaitar els assassins. Paral·lelament, a Barcelona, un doble crim en un prostíbul remou el passat del protagonista, revelant traïcions polítiques i vincles obscurs amb les clavegueres de l’Estat.

Therós utilitza el thriller com a eina per disseccionar una època convulsa on la moral esdevé un luxe prescindible. La ferocitat de les muntanyes del Ripollès actua com a escenari d’una supervivència extrema on la llei és la del més fort i la justícia, una il·lusió. Aquesta narrativa de la degradació moral connecta directament amb l’esperit de Costabrulla i Els estranys: el passat com a laboratori on estudiar la descomposició social i les dinàmiques de poder.

La crònica social urbana: La febre d’or de Narcís Oller

Si les novel·les anteriors exploren la perifèria colonial i rural, La febre d’or de Narcís Oller (1890-1892) fixa els fonaments de la crònica social urbana a la Barcelona de finals del segle XIX, compartint el marc temporal de la crisi colonial de Costabrulla 1898. A través de la febre especulativa de la borsa, Oller despulla l’ambició i la posterior decadència de la burgesia catalana, revelant com la modernitat econòmica genera noves formes d’alienació i corrupció.

La novel·la no és només un retrat realista, sinó una autòpsia de la modernitat: la Barcelona especulativa esdevé un niu d’intrigues, negocis tèrbols i crisis morals on els personatges queden empresonats en dinàmiques de supervivència extrema. Aquesta visió crítica de la burgesia catalana estableix un precedent per a obres posteriors com La quarta noia per l’esquerra d’Andreu Martín, on la ciutat es transforma en un escenari d’espionatge i conspiració.

Barcelona com a niu d’espies: La quarta noia per l’esquerra d’Andreu Martín

Entrat el segle XX i en el context de la Primera Guerra Mundial, La quarta noia per l’esquerra d’Andreu Martín (Editorial Clandestina) transforma la Barcelona en un niu d’espies, anarquistes i negocis tèrbols. Aquest thriller d’intriga segueix la recerca d’una ballarina desapareguda, que destapa les clavegueres de les institucions i revela una xarxa de corrupció que connecta amb les dinàmiques de poder explorades en obres anteriors.[vilaweb]

La ciutat, ja no només escenari de febre especulativa com a La febre d’or, esdevé un laberint on la veritat oficial i el mite es confonen. Martín utilitza la intriga per qüestionar els fonaments de l’Estat i revelar com les institucions, lluny de ser garants de l’ordre, són còmplices de les dinàmiques de corrupció i violència.

L’audàcia de la ucronia: L’any del pànol de Miquel Barceló i Jordi Font-Agustí

El component purament ucrònic i el qüestionament de la realitat que batega a la ficció de Batlle Fuster troba el seu eco més agosarat a L’any del pànol, obra de ciència-ficció de Miquel Barceló i Jordi Font-Agustí que s’atreveix a capgirar els rumbs de la història en moments clau del passat català. Aquesta novel·la porta al límit la lògica de la desubicació: si Costabrulla deforma la realitat colonial, L’any del pànol altera la línia temporal per explorar com petits canvis en el passat podrien haver transformat radicalment el present.

La ucronia, en aquest cas, no és només un exercici d’imaginació, sinó una eina filosòfica per interrogar la contingència de la història i la fragilitat de les identitats col·lectives. Aquesta audàcia especulativa connecta amb l’esperit de tota la tradició analitzada: el passat com a territori viu, ple d’ombres, conspiracions i preguntes sobre la condició humana.

El paisatge com a personatge: psicologia i espai en la narrativa catalana

Una constant en totes aquestes obres és el pes del paisatge en la psicologia dels personatges. L’aïllament de la Solsona carlina, la ferocitat de les muntanyes del Ripollès, la boira de la selva filipina o la Barcelona especulativa actuen com a catalitzadors de la bogeria, la incomprensió i la degradació moral.

Aquest fil conductor demostra que la literatura catalana ha sabut trobar en el canvi de segle i en les guerres del XIX el laboratori perfecte per estudiar la descomposició social, allunyant-se del costumisme i de la nostàlgia per abraçar un gènere híbrid on el rigor de la documentació conviu amb la llibertat de la fabulació ucrònica. El paisatge, lluny de ser un decorat, esdevé un personatge clau que condiciona les accions i les decisions dels protagonistes.

El passat com a mirall del present

En conjunt, aquestes novel·les teixeixen un mosaic literari on el passat no és mai un decorat estàtic, sinó un territori viu, ple d’ombres, conspiracions i preguntes filosòfiques sobre la condició humana davant els abismes de la història. Parlar del 1898 o del 1848 no és sinó una manera profundament lúcida i pertorbadora de parlar del present: les clavegueres de l’estat, el fanatisme militar, la febre dels diners i el sentiment d’estranyesa davant d’un món que s’ensorra són els veritables motors d’unes obres que funcionen com una gran autòpsia de la modernitat des de la trinxera de les lletres catalanes.

Aquesta cartografia de la memòria i la ficció revela una fascinació compartida per les èpoques de transició, els conflictes militars i les crisis morals, i demostra com la literatura catalana contemporània ha sabut utilitzar la història no com a refugi nostàlgic, sinó com a eina crítica per interrogar el present i qüestionar els fonaments de la realitat.

Postmemòria, trauma i la reconfiguració ucronia del passat recent

L’exploració dels plecs foscos de la història en la narrativa catalana no s’esgota en la crònica de la decadència institucional o el retrat dels soldats perduts en trinxeres reals o imaginàries, sinó que s’endinsa en un laberint on el passat esdevé un mirall de les nostres obsessions contemporànies. Aquest segon estadi de la narrativa d’intriga i ucronia en català —que abraça la Guerra Civil, el franquisme i la Transició— revela com els autors utilitzen els buits de la memòria per edificar artefactes literaris d’una gran volada filosòfica, on la tensió entre la veritat oficial i el mite es fa encara més palesa.

La postmemòria com a estratègia narrativa: reconstruir el trauma familiar

Si a Costabrulla 1898 Alfred Batlle Fuster feia servir la boira de la selva per qüestionar els fonaments d’un imperi moribund, aquesta mateixa boira —ara geogràfica, cultural i generacional— es transforma en un personatge clau quan analitzem el pes del paisatge en la psicologia dels personatges de la narrativa catalana sobre la Guerra Civil i el franquisme. La postmemòria —concepte desenvolupat per Marianne Hirsch i aplicat extensament a la literatura catalana contemporània— esdevé l’eix vertebrador d’obres on la generació posterior reconstrueix les històries familiars mitjançant mitjans arxivístics, testimonis fragmentaris i fabulació especulativa.

Aquestes obres —com les de Marta Marín-Dòmine, Aida Llorenç, Esther Lorenzo o Carme Riera— no es limiten a documentar el passat, sinó que el reconfiguren com a procés dinàmic modelat per l’emoció, la identitat i les demandes culturals contemporànies. La literatura esdevé així un espai de negociació de la identitat cultural, d’afirmació de justícia simbòlica i de resistència contra l’oblit de la violència franquista. Aquesta operació narrativa connecta directament amb l’esperit ucrònic de Batlle Fuster: si la ucronia altera la línia temporal per interrogar la contingència de la història, la postmemòria altera la línia genealògica per interrogar la contingència de la identitat.

Models narratius: testimonial, actualitzador i rondallaire

La narrativa catalana sobre la Guerra Civil i el franquisme s’ha estructurat al voltant de tres models bàsics identificats per la crítica: el testimonial, l’actualitzador i el rondallaire. El model testimonial —representat per obres de Max Aub i Enric Valor sobre el final de la Guerra Civil al port d’Alacant— busca preservar la veu dels protagonistes directes, tot i que sovint ho fa mitjançant una reconstrucció literària que ja implica una certa fabulació.

El model actualitzador —exemplificat per Vicenç Villatoro i Javier Cercas— trasllada el conflicte al present, utilitzant la investigació històrica com a punt de partida per a una reflexió sobre la memòria, la justícia i la identitat nacional en el context de les tensions polítiques recents a Catalunya. Finalment, el model rondallaire —present en obres sobre la memòria del moviment anarquista de David Castillo— utilitza l’estructura de la rondalla per explorar com les històries familiars es transmeten, es deformen i es reinterpreten al llarg de les generacions.

Aquests tres models revelen un canvi en la representació de personatges i esdeveniments històrics: es tendeix cap al multiperspectivisme i una visió més crítica, allunyant-se de les narratives heroiques o victimistes per abraçar la complexitat moral i la ambigüitat. Aquest canvi està directament relacionat amb el debat públic que el moviment de recuperació de la memòria històrica ha generat a tot l’Estat espanyol, i demostra com la literatura catalana no només engageix amb el passat, sinó que el remodela per confrontar el present.

El paisatge com a catalitzador: de la selva filipina a les trinxeres de la memòria

Una constant en totes aquestes obres —des de Costabrulla 1898 fins a les novel·les de postmemòria de la Guerra Civil— és el pes del paisatge en la psicologia dels personatges. L’aïllament de la Solsona carlina, la ferocitat de les muntanyes del Ripollès, la boira de la selva filipina, la Barcelona especulativa o els camps de batalla de la Guerra Civil actuen com a catalitzadors de la bogeria, la incomprensió i la degradació moral.

Aquest fil conductor demostra que la literatura catalana ha sabut trobar en el canvi de segle, en les guerres del XIX i en el trauma del segle XX el laboratori perfecte per estudiar la descomposició social, allunyant-se del costumisme i de la nostàlgia per abraçar un gènere híbrid on el rigor de la documentació conviu amb la llibertat de la fabulació ucrònica i la reconstrucció postmemorial. El paisatge, lluny de ser un decorat, esdevé un personatge clau que condiciona les accions i les decisions dels protagonistes, i que reflecteix les tensions internes dels personatges: la selva és la boira moral, la muntanya és l’aïllament existencial, la ciutat és el laberint de la corrupció.

Veritat oficial vs. mite: la literatura com a espai de resistència

En aquest espai fronterer, on la realitat es deforma i les línies temporals es bifurquen gràcies a l’audàcia de l’especulació històrica i la reconstrucció postmemorial, el lector descobreix que parlar del 1898, del 1848 o del 1939 no és sinó una manera profundament lúcida i pertorbadora de parlar del present. Les clavegueres de l’estat, el fanatisme militar, la febre dels diners, el trauma del franquisme i el sentiment d’estranyesa davant d’un món que s’ensorra són els veritables motors d’unes obres que, finalment, funcionen com una gran autòpsia de la modernitat des de la trinxera de les lletres catalanes.

Aquesta cartografia de la memòria i la ficció revela una fascinació compartida per les èpoques de transició, els conflictes militars i les crisis morals, i demostra com la literatura catalana contemporània ha sabut utilitzar la història no com a refugi nostàlgic, sinó com a eina crítica per interrogar el present i qüestionar els fonaments de la realitat. La ucronia, la postmemòria i el thriller històric esdevenen així estratègies per desestabilitzar les narratives oficials i revelar les fissures de la identitat col·lectiva.

Cap a una ontologia de la memòria catalana

Aquestes novel·les teixeixen un mosaic literari on el passat no és mai un decorat estàtic, sinó un territori viu, ple d’ombres, conspiracions i preguntes filosòfiques sobre la condició humana davant els abismes de la història. La connexió entre la ucronia de Batlle Fuster, la postmemòria de la narrativa sobre la Guerra Civil i el thriller històric de Therós, Garrigasait i Martín revela una tendència profunda: la literatura catalana contemporània utilitza la història com a eina ontològica per interrogar la naturalesa del temps, la identitat i la memòria.

Aquesta operació narrativa —que va de la crisi colonial del 1898 al trauma del franquisme, passant per les guerres carlines i la Barcelona especulativa— demostra que la literatura catalana no només documenta el passat, sinó que el reconfigura com a espai de resistència contra l’oblit, la manipulació i la simplificació. En aquest sentit, parlar del passat és sempre una manera de parlar del present, i la ucronia, la postmemòria i el thriller històric esdevenen estratègies per revelar la densitat infinita comprimida en cada instant de la història col·lectiva.

La crisi identitària, el thriller polític i les distopies especulatives del segle XXI

La narrativa catalana del segle XXI ha consolidat una tendència cap a la hibridació genèrica, on la novel·la històrica, el thriller polític, la ciència-ficció i la ucronia es fusionen per explorar la crisi identitària, la incertesa existencial i la pèrdua de sentit que caracteritzen la condició contemporània. Aquesta tercera part de l’article examina com les tendències actuals —des de la novel·la negra rural fins a les distopies climàtiques, passant per l’autoficció i el realisme especulatiu— continuen i transformen la tradició analitzada en les parts anteriors, revelant com la literatura catalana utilitza la ficció com a eina per interrogar la identitat col·lectiva en un món globalitzat, fragmentat i en constant transformació.

La crisi identitària com a eix temàtic central

Segons l’estudi de Laura Fabregat Aguiló (La crisi identitària: tema central de la novel·lística catalana del segle XXI, 2022), la disjuntiva identitària s’ha convertit en el motiu narratiu constant de la novel·la catalana contemporània. Aquesta crisi es manifesta a través de sentiments reiterats de fragilitat, incertesa i pèrdua de sentit existencial; la percepció de la soledat; la vigència del doble identitari; la confusió entre l’esfera real i la ficció o virtualitat; les relacions líquides, la incomunicació i les identitats volàtils; la pèrdua d’un relat coherent sobre el passat; i les reflexions morals sobre la naturalesa humana.

Aquests temes connecten directament amb la tradició ucronia i de crisi moral analitzada en les parts anteriors: si Costabrulla 1898 explorava la descomposició imperial i la perplexitat humana davant d’un món que s’ensorra, la narrativa contemporània explora la descomposició de la identitat individual i col·lectiva en un món globalitzat on les fronteres entre realitat i ficció, passat i present, jo i l’altre, esdevenen cada vegada més poroses. La ucronia, en aquest context, no és només un exercici d’alteració temporal, sinó una metàfora de la condició identitària contemporània: viure en un món on les línies temporals es bifurquen, les identitats es fragmenten i la veritat oficial es revela com a construcció fràgil.

El thriller polític i la corrupció institucional: de Barcelona al món rural

La novel·la negra catalana passa per un moment de bona salut sense precedents, amb una tendència marcada cap a la hibridació genèrica i la diversificació espacial. Si tradicionalment el gènere s’havia associat a l’entorn urbà —com a La quarta noia per l’esquerra d’Andreu Martín o La febre d’or de Narcís Oller—, les obres recents obren l’escena del crim a l’entorn rural, revelant com la corrupció, la violència i les dinàmiques de poder no són exclusives de la ciutat.

Obres com Porcs de Jordi Santasusagna (premi Memorial Agustí Vehí, Crims.cat, 2021), Butsènit d’Urgell de Jordi Corbera (Xandri, 2022) o Sota el fang de Joan Roca Navarro (La Magrana, 2023) situen els crims en contextos rurals, on la closura comunitària, el silenci i les xarxes de complicitat local actuen com a catalitzadors de la violència. Aquesta tendència connecta amb l’esperit de Tothom ha de morir de Xavier Therós, on la ferocitat de les muntanyes del Ripollès esdevenia escenari d’una supervivència extrema on la moral era un luxe prescindible.

Paral·lelament, hi ha una «fiebre per los hechos reales», amb obres de periodisme narratiu i novel·la negra basada en fets reals que destapen les clavegueres de les institucions catalanes. Autors com Carles Porta, Tura Soler, Narcís Bardalet o Fàtima Llambrich utilitzen la investigació periodística com a punt de partida per a narratives que revelen la corrupció institucional, el poder ocult i les dinàmiques de violència estructural. Aquesta tendència connecta directament amb el thriller polític de Costabrulla 1898 i La quarta noia per l’esquerra: les clavegueres de l’Estat, la corrupció i les xarxes de poder oculte són els veritables motors d’unes obres que funcionen com a autòpsia de la modernitat des de la trinxera de les lletres catalanes.

Autoficció, fragmentació i metaliterarietat: les noves formes de la identitat

Una de les tendències més destacades de la novel·la catalana del segle XXI és l’auge de l’autoficció, on l’autor s’introdueix de manera parcial dins de la història, generalment mitjançant la primera persona narrativa. Aquesta pràctica —que inclou autores com Najat El Hachmi, Llucia Ramis o Irene Solà— connecta amb la tradició postmemorial analitzada en la segona part: si la postmemòria reconstrueix les històries familiars mitjançant testimonis fragmentaris i fabulació especulativa, l’autoficció reconstrueix la identitat de l’autor mitjançant la fusió entre experiència real i invenció literària.

Aquesta tendència s’acompanya d’un increment en l’ús de la fragmentació discursiva, la metaliterarietat i el formalisme literari, on la forma (el com) avantatja el contingut (el què). Obres com Els anells de Marta Rojals o La mort de Guillem d’Anna Gual exploren la identitat mitjançant narratives fragmentades, on la coherència, la lògica i la uniformitat es trenquen per revelar la complexitat i la ambigüitat de la condició humana.

Aquesta operació formal connecta amb l’esperit ucronia de Batlle Fuster: si la ucronia altera la línia temporal per interrogar la contingència de la història, l’autoficció altera la línia identitària per interrogar la contingència del jo. En ambdós casos, la realitat es revela com a construcció fràgil, on la veritat oficial i el mite es confonen, i on la identitat —individual o col·lectiva— esdevé un territori en constant negociació.

Distopies climàtiques i ucronies futures: la ciència-ficció catalana contemporània

La hibridació genèrica també es manifesta en la fusió entre novel·la negra i ciència-ficció, amb obres com Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga (La Campana, 2023), una distopia futurista que situa la trama criminal en un món transformat pel canvi climàtic. Aquesta tendència connecta amb la tradició especulativa catalana analitzada en les parts anteriors: si L’any del pànol de Barceló i Font-Agustí alterava el passat per interrogar la contingència de la història, les distopies contemporànies alteren el futur per interrogar la contingència del present.

La literatura especulativa catalana té arrels profundes: des dels relats de Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà i Vallès —on s’especula amb l’adveniment d’una societat futura perfeccionada— fins a obres com El cronomòbil (1966) de Pere Verdaguer, Paraules d’Opòton el vell (1968) i L’enquesta del Canal 4 (1973) d’Avel·lí Artís-Gener, o Memòries d’un futur bàrbar (1975) de Montserrat Julió i Nonell. Aquesta tradició —que inclou també ucronies, viatges en el temps, societats distòpiques i experiments científics fora de control— es recupera i transforma en la narrativa contemporània, on la ciència-ficció esdevé eina per interrogar la crisi climàtica, la identitat i el futur de la humanitat.

Obres com Retorn al sol de Maria Francès —que narra la vida d’una Catalunya futura on els habitants són forçats a viure a l’interior de la terra degut al canvi climàtic— o Més enllà no hi ha fronteres (1966) de Sebastià Estradé revelen com la literatura catalana ha utilitzat l’especulació per interrogar el futur des de fa dècades. Aquesta tendència es consolida al segle XXI, on la distopia climàtica esdevé metàfora de la crisi identitària: un món on les fronteres es desdibuixen, les identitats es fragmenten i el futur es revela com a territori incert i amenaçador.

El realisme màgic i el neofantàstic: la inclusió normalitzada del fantàstic

Una altra tendència destacada és la inclusió normalitzada del fantàstic en textos de temàtica i ambientació realistes, mitjançant el gènere del realisme màgic o el neofantàstic. Aquesta operació —que inclou obres com La pell de la butxaca de Marta Rojals o Els dics de Blai Bonet— connecta amb la tradició ucronia analitzada en les parts anteriors: si la ucronia altera la realitat històrica per interrogar la contingència del passat, el realisme màgic altera la realitat quotidiana per interrogar la contingència del present.

Aquesta tendència revela una fascinació compartida per les èpoques de transició, els conflictes identitaris i les crisis morals, i demostra com la literatura catalana contemporània ha sabut utilitzar el fantàstic no com a escapisme, sinó com a eina crítica per interrogar el present i qüestionar els fonaments de la realitat. El fantàstic, en aquest context, esdevé metàfora de la condició identitària contemporània: viure en un món on les fronteres entre realitat i ficció, jo i l’altre, passat i present, esdevenen cada vegada més poroses.

Conclusió: cap a una ontologia de la identitat catalana contemporània

En conjunt, aquestes tendències —la crisi identitària, el thriller polític rural, l’autoficció fragmentada, les distopies climàtiques i el realisme màgic— teixeixen un mosaic literari on la identitat no és mai un territori estable, sinó un espai en constant negociació, ple d’ombres, contradiccions i preguntes filosòfiques sobre la condició humana davant els abismes de la globalització, el canvi climàtic i la fragmentació identitària.

Aquesta cartografia de la identitat i la ficció revela una fascinació compartida per les èpoques de transició, els conflictes identitaris i les crisis morals, i demostra com la literatura catalana contemporània ha sabut utilitzar la identitat no com a refugi nostàlgic, sinó com a eina crítica per interrogar el present i qüestionar els fonaments de la realitat. La ucronia, l’autoficció, el thriller polític i la distopia esdevenen així estratègies per desestabilitzar les narratives oficials i revelar les fissures de la identitat col·lectiva en un món globalitzat, fragmentat i en constant transformació.

Parlar del 1898, del 1848, del 1939 o del 2050 no és sinó una manera profundament lúcida i pertorbadora de parlar del present: les clavegueres de l’Estat, la corrupció institucional, la crisi climàtica, la fragmentació identitària i el sentiment d’estranyesa davant d’un món que s’ensorra són els veritables motors d’unes obres que, finalment, funcionen com una gran autòpsia de la modernitat des de la trinxera de les lletres catalanes.