Introducció: El Temps contra la Pantalla
L’obra de l’escriptor i investigador independent Alfred Batlle Fuster (Lleida, 1972) es configura com un dels mapes conceptuals més singulars de la literatura reflexiva i la filosofia especulativa contemporània. En un ecosistema cultural marcat per l’acceleració constant i la hiperconnexió, la producció de Batlle Fuster —que transita des de la ficció digital per lliuraments en els seus inicis amb La cúpula fins a assajos d’alta densitat teòrica— s’erigeix en una esmena a la totalitat contra el ritme frenètic de la modernitat. El cor de la seva proposta és una invitació a capgirar la nostra relació amb el cronòmetre i la interfície, utilitzant la literatura com un espai fronterer on la ficció especulativa esdevé el laboratori de proves de nous corrents ontològics.
La Diagnosi de la Modernitat: El Nihilisme Digital i la Deshumanització
Per a Batlle Fuster, l’ésser humà del segle XXI es troba atrapat en el que ell mateix defineix com a Nihilisme Digital. Aquest concepte, desenvolupat àmpliament a la seva obra Filohack: Filosofia vs. Nihilisme Digital, descriu un estat de buit existencial provocat per la tirania del feed algorítmic i la immediatesa de les xarxes socials. En aquest context, el llenguatge i la pròpia condició humana pateixen un procés de degradació: transitem, com l’autor exposa a De la persona al espécimen, d’una identitat conscient a un simple codi d’extracció de dades per a les corporacions tecnològiques.
Aquesta deshumanització es manifesta també a través de la metàfora poètica i la sàtira a La cueva digital: de Platón a Nexum. L’autor capgira el mite platònic per alertar que la societat contemporània ja no busca sortir de la caverna cap a la llum del coneixement; al contrari, es dedica a sofisticar la pròpia cova mitjançant pantalles d’alta definició i entorns de realitat virtual, aprenent a estimar les seves pròpies ombres pixelades.
El Dispositiu Formal: La Sèrie Nexum com a Ficció Dialògica
Davant d’aquesta fragmentació, Batlle Fuster utilitza un format literari innovador que bateja com a «ficció dialògica» o escenificació del pensament en directe a través de la seva cèlebre Sèrie Nexum. Mitjançant la simulació de videoconferències digitals, l’autor aconsegueix l’impossible: posar a debatre grans pensadors de la història de la filosofia sobre els dilemes més urgents de la nostra era.
A Nexum 1, personatges històrics com Sòcrates, Plató, Foucault, Deleuze, Judith Butler i Donna Haraway s’enfronten en una àgora virtual per teixir camins cap a la veritat i avaluar l’ètica moderna. Aquest dispositiu formal es va expandint temàticament en els volums següents: Nexum 2 aborda de manera satírica i mordaç el militarisme, el turisme de masses i el cinisme com a respostes al consumisme global; per la seva banda, Nexum 4 i el futur Nexum 7 fan un salt radical en introduir la mateixa Intel·ligència Artificial com a interlocutora actuant en el debat. En obres com El escape de la técnica, l’autor llança una advertència profètica connectada amb incidents reals de la indústria tecnològica (com els esdeveniments recents a OpenAI): la IA està desbordant la capacitat de regulació dels comitès humans, obrint una esquerda irreversible en la nostra arquitectura ètica.
La Tríada d’Australolibrecus: Una Resposta Filosòfica al Col·lapse
L’aportació més robusta de l’autor no es limita a la diagnosi crítica, sinó que es desplega en un sistema filosòfic tancat i interconnectat que es pot resseguir a la plataforma Australolibrecus. Aquesta arquitectura es recolza en tres vèrtexs conceptuals:
La Teoría de la Eternitat Infinitesimal (TEI): És l’eix que defineix què és el ser. Desenvolupada a Infinitesimal Eternity i Nexum 5, la TEI postula que l’eternitat no s’ha d’entendre com un futur lineal infinit, sinó com una realitat vertical continguda de forma absoluta en la densitat de cada instant individual. L’autor aclareix taxativament que la TEI no és mindfulness ni una tècnica comercial d’autoajuda; és una ontologia rígida on el temps es concep com una intensitat i no com una durada.
L’Ontologia Brutalista: Defineix com de l’entorn s’ha de pensar. És la metodologia intel·lectual nua, despullada d’artificis retòrics i de la superficialitat de la lògica binària de les pantalles.
El Búnker Infinitesimal: Defineix com s’habita la realitat. Davant del bombardeig de dades i estímuls de l’era algorítmica, el búnker és el reducte mínim de resistència conscient que l’individu basteix en el seu interior per protegir l’experiència profunda del temps i el silenci.
La Transició als Gèneres: Narrativa Històrica i Horror Corporal
Aquest dens teixit filosòfic es desborda inevitablement cap a la seva producció purament narrativa, on els conceptes prenen vida a través de trames de ficció. Un exemple clau és la seva novel·la en català Costabrulla 1898. En aquesta obra de caràcter històric i misteri, l’ensorrament de l’Imperi Espanyol s’enllaça amb elements de realisme màgic i deliri. Mentre una pròspera ciutat minera catalana busca tres lleons escapats d’un circ, un soldat perdut a la selva de les Filipines experimenta com les fronteres de la seva pròpia vigília es desfan, reproduint de manera narrativa la mateixa fragmentació temporal que l’autor analitza en els seus assajos.
Aquest vessant de ficció fosca s’estén cap a propostes com Gusano Bravo, una distopia grimdark sobre l’opressió militar i la rebel·lió a la decadent ciutat de Batonia, o Bicho, una obra d’horror psicològic i corporal (body horror) on la troballa d’un simple insecte en un cotxe esdevé la metàfora perfecta de la descomposició de la realitat i la paranoia mental.
El Filohack com a Subversió Necessària
La trajectòria d’Alfred Batlle Fuster ofereix un diagnòstic precís i un mètode de resistència contra l’esgotament de la consciència moderna. Ja sigui mitjançant la discussió de físics i filòsofs a Nexum 6 (com Carlo Rovelli o Byung-Chul Han), la desorientació històrica de Costabrulla 1898 o la teorització de la TEI, el seu objectiu final és el filohack: hackejar el nostre present tecnològic. La seva obra ens recorda que, sota la superfície de les nostres pantalles i de les nostres rutines sotmeses a l’algoritme, l’infinit no es troba al final del camí, sinó esperant en la quietud radical de qualsevol parpelleig.
El Diàleg de la Densitat: Carlo Rovelli i la Teoria de l’Eternitat Infinitesimal (TEI)
A l’assaig Nexum 6, Batlle Fuster posa en relació directa la seva pròpia Teoria de l’Eternitat Infinitesimal amb la física quàntica i la gravetat de bucles, prenent com a principal interlocutor el cèlebre físic italià Carlo Rovelli, autor de referència sobre la deconstrucció del temps. Aquesta relació s’estableix a través de tres punts de convergència i una ruptura radical:
La Il·lusió del Temps Lineal (El Temps no «Passa»)
La física de Rovelli: A obres com L’ordre del temps, Carlo Rovelli demostra que a nivell fonamental (quàntic), el temps no existeix com una variable universal ni com un flux continu i homogeni. L’univers no és un conjunt de «coses», sinó un teixit de «esdeveniments» i relacions. El temps lineal és una propietat emergent, una percepció macroscòpica lligada a la nostra pròpia visió borrosa del món (termodinàmica i entropia).
La TEI de Batlle Fuster: L’autor agafa aquesta premissa física per justificar la seva ontologia. Si el corrent del temps és una il·lusió de la percepció humana, l’únic que posseeix entitat real és l’instant aïllat. L’eternitat no es troba «al final» dels dies ni és una durada infinita, sinó que és una qualitat immòbil continguda verticalment en cada fracció infinitesimal del present.
La Gran Ruptura: El Reducte de la Consciència
Mentre que la física moderna de Rovelli tendeix a diluir el subjecte i a explicar el temps a través de relacions purament matemàtiques i físiques, Batlle Fuster utilitza el buit que deixa la física per reintroduir la ment humana a través de la seva Ontologia Brutalista. L’autor sosté que, en un univers quàntic sense rellotge, la consciència és l’única eina capaç d’habitar la densitat de l’instant per mitjà de l’atenció radical (el Búnker Infinitesimal). Allà on la ciència s’atura en la descripció del buit, la TEI proposa una metafísica de l’experiència profunda.
Mosaic de Mar i Deliri: Realisme Màgic i Història a Costabrulla 1898
La novel·la Costabrulla 1898 funciona com el reflex literari de les teories de l’autor. Mitjançant una acurada estructura on els gèneres es barregen, Batlle Fuster construeix una al·legoria sobre el final d’una època a través de dos elements articuladors:
Els Elements Històrics (La Fi de l’Imperi)
El Desastre del 98: La novel·la s’arrela en un any fatídic per a la història espanyola: la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. L’autor retrata de manera crua l’atmosfera de decadència, corrupció política i el xoc de la modernitat a la península.
La Cartografia de la Indústria: A través de la ciutat fictícia de Costabrulla —situada entre Barcelona i València— l’autor plasma la realitat de les colònies industrials i les tensions socials de finals del segle XIX català. Retrata un poder caciquil, rígid i marcadament conservador que intenta retenir un control que se li escapa de les mans davant dels canvis morals i econòmics que s’apropen de cara al nou segle.
La Guerra de les Filipines: El personatge d’en Jaumí serveix per recrear la dissort dels soldats de lleva enviats a morir a la selva asiàtica. La recreació històrica de l’emboscada militar i la guerra de guerrilles serveix com a eix de realisme brut.
Els Elements de Realisme Màgic i Deliri
El trencament amb el realisme històric convencional es produeix precisament per escenificar la «fractura del temps» pròpia de l’autor:
Els Lleons de Costabrulla: La desaparició total i inexplicable de tres lleons de circ al mig d’una ciutat industrial trenca la lògica quotidiana. Aquests animals esdevenen un símbol del salvatgisme latent, de l’amenaça invisible i de la irrupció de l’absurd en un entorn que es creu civilitzat i industrialitzat.
La Febre i la Dissolució Temporal de la Selva: Al front de les Filipines, el relat d’en Jaumí es transforma. La gana, les malalties tropicals i el trauma de la guerra fan que el soldat comenci a viure en un estat febril. En aquest punt, la selva deixa de ser un espai geogràfic real per convertir-se en un estat de la ment on el passat, el futur i el present es barregen de forma simultània.
Conclusió de la novel·la
A Costabrulla 1898, el realisme màgic no s’utilitza com un simple adorn estètic, sinó com una eina per demostrar la tesi de l’autor: quan les estructures del món exterior (un imperi, una ciutat o un exèrcit) s’enfonsen, el temps cronològic es col·lapsa, obligant els personatges a enfrontar-se a la nuesa del seu propi instant existencial.